Problemes dels sense cor

dimecres, 25 de novembre del 2009

El pasado

-->
Hay quien dice que el pasado, pasado está, pero esta frase no tiene sentido: “el pasado nunca muere”, el pasado nunca nos abandona, y el pasado es mucho más poderoso que cualquiera de nosotros, porque lleva muchos años existiendo y al contrario que nosotros nunca perecerá.
El pasado histórico no es pasado, sino una mezcla de pasado, presente y futuro, pues no hay nada que desaparezca totalmente, igual que la moda, las cosas no se eliminan, solo desaparecen un tiempo de la vista y luego vuelven a salir, con un nuevo nombre, con alguna novedad, con otra forma, pero sigue siendo más de lo mismo, y cuando la rueda vuelve a dar la vuelta el principio vuelve a resurgir. Igual que la energía, la historia no desaparece, cambia su forma, pero en el fondo sigue siendo parte de la misma sustancia.
El pasado determina el presente, y parece inútil pensar en él, pues no se puede cambiar, aunque creo que si se pensara más en él, quizá el mundo tendría sentido, si no se hace, quizá es que tengo razón al decir que el pasado es futuro, pues si no fuera así aprenderíamos de los errores y cambiaríamos las cosas, quizá entonces las cosas son imposibles de cambiar y simplemente siguen su curso, como el calor cuando se dispersa de un cuerpo a otros, sin que nadie pueda pararlo. Pero hoy quiero explicar dos textos que he leído esta semana. El primero se llama “Dietari d’un any de Pesta”, dónde un testigo de la época, Miquel Parets, cuenta cómo se vivió la desgracia de la epidemia en Cataluña hacia el 1650. En este texto completamente subjetivo, Parets culpa a los hombres malos de la plaga, porque mataron a mucha gente, incluido a religiosos, por lo que Dios los castigó con las enfermedades. Ahora que sabemos de dónde proviene la plaga, supongo que nadie debe creer que la culpa fue de los que por el bien de Europa y queriendo invadir el mundo, o simplemente explorarlo, trajeron la plaga con ellos. ¿Quién criticaría el progreso, tan necesario para vivir tranquilos y en paz? Por otro lado, es normal que creyera que el causante de todo fue Dios, pues la ciencia no estaba suficientemente desarrollada para dar una explicación de los hechos, lo cual no podía evitar que el centro de sus vidas, Dios, se convirtiera en único causante. Pero han pasado cientos de años, ha habido cientos de descubrimientos y Dios sigue en la vida de tanta gente… otra muestra de que las cosas no cambian.
El otro texto, una fuente secundaria, es aún peor, explica el auge de Europa y es de Paul Kennedy, su teoría es que Europa conquistó el mundo gracias a la competencia entre todos los mini poderes que había en su interior, que provoco su evolución tecnológica. Y contrapone está suerte con la de los poderes centralizados como China, Japón o los Mongoles. Explica que estas otras potencias no se desarrollaron tecnológicamente porque no lo necesitaban o se lo impedía su conservadurismo. Hasta aquí todo parece correcto, pero llegamos al punto en que critica a los chinos porque creían que la guerra era deplorable y que las armas solo servían para defenderse, y también porque su tradicionalismo odiaba el capitalismo. Realmente pienso que tenían toda la razón de pensar eso, en cambio el autor defiende la actuación de los europeos. Yo simplemente creo que sí deberían haber avanzado en la época pensando que quizá alguien malo querría apoderarse de sus tierras. Pero criticar a alguien por creer que la guerra es mala… y seguro que no es un pensamiento individual, demuestra en que tipo de mundo nos ha tocado vivir, si no pisas te pisan, y eso es algo que empezó con los dinosaurios, que siempre ha sido así y que siempre será así. Lo único que cambia es quienes pisan y quienes son pisados, lo dicho, una rueda.

El Futur

El futur pot ser moltes coses. El futur pot ser progrés o decadència i el progrés pot ser intel•·ligent o egoista, col•lectiu o individual, pel que pot comportar la posterior decadència de la societat o un avanç més gran. Sigui quin sigui el futur, això no forma part de la sort, no és com jugar a la loteria, que mai saps quin serà el número afortunat, en aquest cas nosaltres ja sabem els números guanyadors, entre els molts que n’hi ha, i en la nostra mà està apostar per uns o pels altres segons les nostres conviccions. Si deixem que les coses passin soles, si no ens mullem, si no perseguim els nostres somnis, mai passarà el que desitgem. Quan creiem que per ser una única persona no podem fer res per canviar, deixem llibertat d’actuació a la decadència, és com caminar cap a un precipici per un camí infinit i amb les mans als ulls, és com cridar al dimoni que pugi a la terra, dir-li que ens hem rendit, que faci el que vulgui amb nosaltres perquè som i serem els seus esclaus. En aquestes circumstàncies, és quan un dimoni, real no, però si una persona que adopti el seu paper, farà de nosaltres el que vulgui, ens mourà com si fóssim ninots penjant d’un fil, i nosaltres obeirem, com sempre s’ha fet, alguns fins i tot amb una certa alegria, doncs obeir sense pensar aporta un gran avantatge: ens estalvia feina, no hem d’estar tanta estona meditant que és el millor i tenim més temps per fer el que ens agrada, però a costa de què? Val la pena renunciar a un futur millor per guanyar temps? Deixaré que contesteu vosaltres mateixos, però avans m’agradaria que recordéssiu el conte dels tres porquets. La idea a la que condueix la historia és que perdre temps per fabricar una casa evita la mort, no se si veieu el paralogisme... Crec que val la pena construir un futur perquè potser no tindrem tanta sort com els porquets, no tindrem una altra societat més gran on refugiar-nos si cap de nosaltres es pren de la molèstia de començar a construir. L’antagonista d’aquell conte no té comparació amb els enemics reals que poden profanar la societat i el seu futur. Si creieu que la societat no té armes per combatre els llops d’aquest món, potser és hora que us poseu a construir-les, perquè el poder està dins la vostra ment, dins la de tots. Només vosaltres podeu fabricar l’arma per aconseguir el que voleu i evitar que el llop us mossegui. Així, torno a dir, en les vostres mans està el reaccionar, el decidir que és millor, deixar-se portar o intentar millorar, intentar evitar continuar caminant per un sender ple de punxes, que només pot desembocar en un precipici profund.
Segurament us preguntareu que podeu fer vosaltres per canviar una cosa que sempre ha estat igual, què pot canviar una persona davant els milions d’éssers que formen el món? però mai heu de pensar que esteu sols, el vostre pensament és igual o similar al de molts altres que es troben en la mateixa situació, però tots esperen que algú parli, no serà fins aquell moment que la cadena començarà a funcionar. Si surt un valent després en sortirà un altre, i tots els que volen un futur millor podran canviar un rumb equivocat, un rumb que ens porta a la decadència, a les mentides, a un poder corromput, que ha caducat i cal renovar. Mai hem de deixar que ens dominin. Cada persona, per petita que sigui, conté la força per canviar, i gra de sorra rere gra de sorra aconseguirem crear el que vulgueu. ¿Val la pena reflexionar, o seguireu caminant amb els ulls tancats?

La situación del Tercer Mundo

-->
El problema del Primer Mundo y el Tercer Mundo es que entre ellos hay un vínculo que no permite que los países en vías de desarrollo evolucionen, sino que cada vez vayan a peor.
El primer error es relacionar el desarrollo con la evolución tecnológica i la riqueza. No hay nadie que sepa la verdad absoluta, por lo que nadie puede afirmar que es mejor vivir en nuestro Primer Mundo que en un mundo aislado del resto.
El segundo error es una afirmación que se hace con frecuencia: “El Tercer Mundo depende del Primer Mundo”. ¿Estáis seguros de eso? ¿Acaso el Tercer Mundo pidió nuestra ayuda alguna vez antes que llegáramos a él? Yo creo que no, es más, yo afirmo que el Primer Mundo depende del Tercer Mundo. Para demostrarlo solo hace falta que os imaginéis que volvéis al pasado, pero las personas siguen siendo las mismas. ¿Seria capaz el Tercer Mundo de conrear alimentos para su propia familia? Mi respuesta es afirmativa, pues si lo sabían hacer nuestros antecesores prehistóricos es imposible dudar que personas con la misma inteligencia que nosotros no sean capaces de hacer eso y mucho mas, incluso podrían vivir sólo de la caza y la recolección. Pero ¿podría vivir nuestra sociedad por ella sola? ¿Podría prescindir de de todas sus empresas instaladas en países subdesarrollados y de todas las riquezas, alimentos, materias primeras, personas explotadas y energías que consigue gracias a ellos? La respuesta es “NO”. Seria imposible, estamos tan acostumbrados a vivir “bien” que no hay vuelta atrás y cada vez se quiere más y más, cosa que hace que ellos tengan menos y menos.
Los ricos roban a los muy pobres, ganan dinero y luego piden dinero a los ricos más pobres para ayudar a los muy pobres, quedándose parte del dinero en concepto de gestiones. En definitiva, el negocio perfecto. Es como el tabaco, las empresas ganan dinero en tabaco, pero no lo vamos a prohibir, ¡el dinero que se perdería! ¡Y el gasto en vigilancia para que no se vendiera ilegalmente! Pero bueno hay que hacer anuncios para dejar de fumar y asociaciones contra el cáncer, no vayamos a parecer malos. Esto es como lo del plan que presenta la China, una gran ayuda para África ¿A cambio de? Que más da, alguien que ve miles de personas morir de hambre cada día firma lo que sea, aunque eso implique destrozar su tierra y acabar con sus recursos.
Es verdad que los países subdesarrollados tienen muchas enfermedades, pero no sabemos si la propia naturaleza las hubiera solucionado, igual que ha pasado con otras. Cuando se conquistaron esos países solo conseguimos llevarles más enfermedades de las que tenían, las cuales quizás preferirían sufrir a cambio de un poco de paz, algo que, seguramente esas tierras nunca volverán a tener.

El Primer Món i elTercer Món

Avui en dia tothom entén els termes Primer Món i Tercer món, el primer terme indica la nostra superioritat respecte del segon, que marca l’endarreriment d’unes poblacions que “depenen de nosaltres”. Està clar que els termes s’utilitzen per evidenciar aquesta diferència, pel que hi ha qui els considera despectius, però el seus orígens no ho són tant.
Per veure-ho ens hem de situar després de la Segona Guerra Mundial, quan la gent va començar a parlar de l'OTAN i el Pacte de Varsòvia i van sorgir dos blocs principals, el "bloc Occidental" i el "bloc Oriental". En aquells moments, cap bloc va ser numerat, però com que hi havia un grup que no pertanyia a cap bàndol, a partir del 1950 aquest últim es va anomenar el Tercer Món, un tercer grup sense una posició específica. Llavors va començar a semblar que hauria d'haver-hi un "Primer Món" i un "Segon Món". Així, aquests dos termes s'empraren per dividir políticament els països, de manera que el Primer Món comprenia els països que es van unir a l’OTAN i capitalistes; el Segon Món, als comunistes, i el Tercer Món agrupava la resta, la majoria en vies de desenvolupament.
Amb el pas del temps, han desaparegut la majoria de règims comunistes, pel que se solen utilitzar només els termes Primer Món, per referir-se a països rics o desenvolupats independentment de la seva ideologia, i Tercer Món, per referir-se a països subdesenvolupats, o en vies de desenvolupament.
Entenem per desenvolupades aquelles poblacions industrialitzades i capitalistes. D’altra banda, el terme Tercer Món s’utilitza molt sovint, i a vegades de manera despectiva, per definir aquelles poblacions que no només no estan prou desenvolupades, sinó que no tenen prou mitjans per subsistir.
En realitat, si s’analitza amb profunditat, podríem descobrir que, de manera molt general, dins d’una mateixa nació existeix un primer món, format per la gent rica, manipuladora i que mana; un segon món format per gent amb una bona qualitat de vida, sense una influència important però preocupada per què fa el primer grup i el benestar general; i un tercer món format per treballadors que paguen impostos perquè els rics visquin a costa seva; fins i tot hi trobaríem un quart Món, on hi ha gent explotada, tractada com a esclaus, gent discriminada i marginats. L’únic que fa que el tercer món de les ciutats no decaigui tant com el de Tercer Món veritat és que és la majoria, pot utilitzar la violència i té un accés molt més directe a armes o elements per revoltar-se, per la qual cosa el primer món de la ciutat abusa d’aquest sense passar-se d’uns límits. Però el Tercer Món de veritat no pot defensar-se, ja que ni tant sols té accés per arribar fins al Primer Món i poder lluitar. Conseqüentment l’únic que pot fer és acceptar ser robat i somriure cada cop que se li deixa una part de tot el que podria seria seu si ningú li hagués pres.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Els estudiants no accepten la Nova Selectivitat

Els estudiants es neguen a acceptar els canvis de la Selectivitat. Es queixen que quan es van matricular ningú els va avisar que es farien aquests canvis i que en molts casos els alumnes estan perjudicats, ja que la puntuació que els donarà la nova selectivitat no serà suficient per accedir a les carreres que havien planejat.
El problema afecta sobretot a les carreres d'humanitats, ja que assignatures com literatura puntuen menys que una assignatura del batxillerat tecnològic, encara que la carrera sigui de la branca d'humanitats. Per reivindicar-se, un grup d'estudiants de l'IES Pere Ribot de Vilassar de Mar han creat una pagina al facebook on ja son quasi 3700 membres:

"En contra de les ponderacions il·lògiques de la nova selectivitat".

A la pàgina expliquen que que s'estan posant en contacte amb altres instituts, sindicats i educació, per tal de corregir aquesta injustícia. Als comentaris del grup els estudiants demanen la realització d'una manifestació abans que sigui massa tard.

Per altra banda, l’AJEC, l'Associació de joves estudiants de Catalunya, ha demanat una moratòria en l’aplicació de la Nova Selectivitat i la revisió dels criteris de ponderació. L’Associació va denunciar en un comunicat de premsa les incongruències i els problemes que pot comportar l’aplicació de la nova selectivitat tal i com està plantejada i va demanar al Departament d’Educació i al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa una moratòria d’un any en l’aplicació de la prova i la revisió dels criteris de ponderació perquè cap estudiant surti perjudicat.
Per més informació podeu consultar el seu informe.

Un membre de l'AJEC, Nazan, ha explicat que l'associació també creu que és necessària una manifestació perquè els escoltin, i que "haurà de fer-se abans que acabi l'any." També ha dit que "el més provable és que es faci el proper 17 de desembre," però que encara no està confirmat.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Dimarts 24 entrevista amb Carme Forcadell a Aula Radio

Aquest dimarts dia 24 a Aula Radio, al programa Problemes dels Sense Cor, entrevistarem a Carme Forcadell, membre de la Comissió de Comunicació i Premsa de la "Coordinadora de la Consulta sobre la Independència" i responsable de comunicació de l’acte nacional de la Coordinadora que es farà aquest dissabte dia 29 a l’auditori del Fòrum de Barcelona a les 12 del matí.

L'esdeveniment consisteix en celebrar l'Acte Nacional d’inici de la campanya de la Consulta sobre la Independència. En aquest acte hi intervindran representants de les Comissions Organitzadores de tot el país a més del filòsof Josep-Maria Terricabras.

Els membres de la Consulta per la Independència volen omplir l´Auditori del Fòrum de Barcelona, que té una capacitat per 3.500 persones. Creuen que no és fàcil, però que si ho aconsegueixen donaran una imatge de força que impulsarà la Consulta en tot el territori just en el moment que comença formalment la campanya de participació. Per això demanen a tothom un esforç de mobilització i que es difongui l’acte al màxim.

Com que han de llogar la sala i no disposen de cap subvenció pública, per assistir el públic haurà de pagar 10€ (descompte de 5€ pels adherits), al compte corrent de la Caixa de Pensions 2100/3084/89/2200404263. Podeu fer l´ingrés de forma individual o col·lectiva. El resguard, serà la vostra entrada. Si queden entrades es vendran el mateix dia a la guixeta del Fòrum.

Quins altres actes s'estan fent per proure la votació del proper 13 de desembre, en què consistirà aquest acte d'inici de campanya, qui administra els diners d'aquest compte i perquè s'utilitzaran a part de pagar la sala?
Aquestes preguntes i d'altres relacionades, com què cal fer per realitzar una consulta, per què no es fa a Barcelona i quines consequències poden tenir les consultes, les farem a l'entrevista de dimarts, al primer programa de Problemes dels Sense Cor.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Carles Peña, productor de radio: “El directe és sagrat, és la imatge que donem”

Per en Carles Peña, productor de Cadena Ser, “el directe és el més sagrat”, ja que “és la imatge” que dona l’emissora, el resultat de la feina d’un ampli equip. Peña és coordinador del directe del programa de radio La ventana, dirigit per Gemma Nierga. El productor ha explicat que l’equip de redacció està format per més de vuit persones, fet que “multiplica les possibilitats del programa, però també els riscos”, pel que tant ell com els tres productors que preparen el programa, han d’estar en contacte amb tots els membres per transmetre què es vol realitzar, així com convertir-se en un punt d’unió entre el tècnic i la presentadora, pel que a més de la pauta, “has detenir el guió al cap”.
En Carles creu que aquesta feina és molt gratificant, però té inconvenients, ja que treballen “sota la pressió de l’hora: a les quatre comença el programa i ha d’estar tot llest”. A més, durant el directe en Carles ha de prendre decisions immediates: “No podem dubtar ni consultar a deu persones diferents hem de decidir el millor nosaltres sols”. Les decisions les pren juntament amb la directora del programa, Gemma Nierga, i creu que “és més difícil en aquest cas” perquè ella presenta des de Madrid i s’han de comunicar per internet.
En Carles Peña va entrar en el món de les ràdios locals quan tenia 14 anys, i tot i que té la llicenciatura d’audiovisuals confessa que el més important “és que t’agradi la radio” i que “no cal passar per la universitat”. Fins i tot bromeja que “hagués estat millor estudiar psicologia” perquè ha de tractar amb gent de tot tipus.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Cap de campanya del PSC: tot i les noves tecnologies la paraula és el més important

-->
--> -->
BARCELONA (Redacció) 10-11-2009
José Zaragoza, cap de campanya del PSC, va concloure ahir al vespre durant la taula que presentava el llibre L’espectre del Tripartit, que “tot i les noves tecnologies” que milloren les campanyes electorals, “el més important sempre és la paraula”. A l’acte també van participar els representants de CIU, David Madí, i ICV, Jordi Guillot, partits catalans que van obtenir representació parlamentària en els comicis del 2006, dels quals tracta el llibre.
Els tres responsables, van analitzar la situació de lescampanyes anteriors, on trobaren essencial el context per explicar-les. També van determinar que de cara a les properes, serà clau recuperar la credibilitat perduda i saber respondre davant la crisi. Però van discrepar en algunes qüestions, com les noves tecnologies, que per Guillot, ajuden a que “un partit petit” tingui accés al públic, mentre que per Zaragoza, l’anonimat i la impunitat en els mitjans empitjorará la pràctica política.
Un altre dada important és que els representants d'ERC i Ciutadans, que havien estat convidats no van anar, els primers perquè no podien i els segons ni tan sols van contestar a la invitació. El cap de campanya del PSC va aprofitar l'absència del partit de Ciutadans per criticar-lo durament, explicant que al formar-se deien que reformarien el sistema i l'únic que van fer ha estat "distorsionar el debat sense canviar res".
El nom complert del llibre en el que es va inspirar la xerrada és: L'espectre del Tripartit. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2006, i ha estat publicat per la Unitat d'Investigació en Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra.

dissabte, 7 de novembre del 2009

¿Qué es noticia?

Lo que es noticia no se puede aprender en una mera clase teórica por muy especial que ésta sea. A pesar de ello saber si una noticia es más o menos importante, no solo evita que los compañeros de trabajo no se rían de uno, sirve para organizar las noticias dentro de un periódico.
Es cómo trabajar en un mosaico, es decir, cuando se escribe una noticia no se está escribiendo un contenido para un libro de texto, sino que es un texto que forma parte de otras noticias y en ese contexto hay una interrelación i una jerarquización.
No hay tampoco unas normas por las que regirse, pues no se pueden establecer leyes para ordenar algo que no se puede prevenir. Por ejemplo, un suicidio puede parecer importante, pero quedar en segundo plano si un gorila mata a 300 personas en el zoológico. Aunque si el Presidente del Parlament se suicida por su incapacidad de asumir su poder, lo del gorila quizá dejaría de tener importancia.
Volviendo a la pregunta. ¿Qué es y qué no es noticia? Cómo se ha dicho no existen fórmulas fijas. Cuando uno se enfrenta a lo imprevisto es muy difícil establecer una normativa. Además hay que luchar contra la gente que inventa excusas para ser noticia, por lo que no sólo hay que averiguar qué es noticia sino descubrir qué es una falsa noticia.
Hubo un tiempo en que la prensa anglosajona se planteo si informar a mil lectores o entretener a un millón. Pero esa dicotomía ha desaparecido. En consecuencia, la mejor noticia es la que interesa a más lectores, entendidos como compradores. Y para eso si que hay unos criterios:
En primer lugar interesa aquello que llama la atención, ya sea lo nuevo o lo diferente… bien por acción o incluso por omisión. Es decir, no siempre es necesario que lo nuevo o lo sólido este en lo que hay sino que puede ser algo que estaba y ahora se ausenta, por lo que deja de estar dentro del cuadro habitual.
Otro criterio general es el de la proximidad. La proximidad entre el periódico y el suceso que se cubre es directamente proporcional a la importancia de la noticia. Pero esa cercanía no solamente se mira desde un punto de vista geográfico, sino que también puede darse una cercanía psicológica. Por ejemplo: es más noticia una persona descuartizada en un piso de Barcelona o un esturión bañándose en el delta del Ebro, que 100 personas ahogadas en el Amazonas al naufragar un barco. ¿Pero qué ocurre cuando pasan cosas en EE.UU y en cambio pueden llegar a ser portada? En este caso se impone la proximidad psicológica o cultural a la distancia en quilómetros. Un suceso en EE.UU será más importante, por ejemplo, que en Marruecos, porque no hay tanta identificación.
Así podemos ver al abrir un periódico que es más importante que se mueran 4 españoles en Sudáfrica que 50 ahogados al naufragar un Ferry en Bangladesh o cualquier otro sitio poco conocido. Podríamos decir que esto refleja el tipo de sociedad y el respeto a la vida que al menos formalmente se da en ella. Los muertos en el tercer mundo tienen menos valor informativo porque se parte del punto de vista que “la vida en esos lugares tiene menos valor”. Por lo tanto no hace falta esforzarse mucho en esos temas. Ocurre lo mismo cuando muere un arquitecto o un “simple” paleta.
Otra referencia es la espectacularidad o morbosidad de un suceso cercano que afecte a seres en los que nos reconocemos. Es entonces cuando un suceso de esas características choca contra nuestras concepciones morales y por lo tanto se convierte en noticia. Por ejemplo, centenares de mujeres asesinadas en Ciudad Juárez se ha convertido sólo en una página entera. En cambio, una niña de Huelva, el caso Mari Luz, ocupo páginas y páginas durante varios días. Y no digo que no sea importante, pero se puede intuir que niñas como esta mueren a centenares en el mundo y el tercer mundo, aunque nos podemos identificar más fácilmente con ella.
Por último está lo que llamaríamos la alarma social, cosas que de alguna manera provocan alarma en la gente, preocupación. El concepto alarma social lo utilizaron los jueces para decidir si se encarcelaba a un sujeto o no. Pero lo que interesa aquí es que la alarma social también se puede inventar. Los periódicos pueden fabricar o convertir un hecho que podría pasar desapercibido en un suceso espectacular. Por ejemplo, con los elementos contextuales, se le da mayor gravedad o repercusión a un tema. Algo que podría ser un breve con el envoltorio necesario puede convertirse en portada.
En el fondo los periódicos se han convertido en una especie de farsantes que pueden decir hoy blanco y mañana negro, pero todo por vender periódicos y si los lectores están de acuerdo pues que le vamos a hacer.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Freud: ¿genio o estafador?

Hay quien cree que Freud fue el Darwin de la mente, otros que fue el inventor del engaño más grande del siglo XX. Así comienza el artículo: La verdad acerca del Psicoanálisis, de Edgard Edwin, que intenta buscar razones para probar o eliminar las hipótesis de Freud acerca de la Teoría Psicoanalítica.
Edwin se centra en descubrir si es verdad que el psicoanálisis es eficaz contra la neurosis.
A pesar que Karl Popper dijo que “no vale la pena discutir este tema porque es indemostrable”, el autor piensa que sí se puede tratar, ya que hay muchos datos clínicos y experimentales que se refieren a la verdad o falsedad de las pruebas.
Estos estudios probarían que la introspección a través del psicoanálisis tiene efecto si no existiera la teoría de la sugestión, tratada por Leonard Horowitz. Según ésta, los pacientes aceptan los consejos y sugerencias del terapeuta para descubrir qué causa su trauma, incluso pueden crearse un recuerdo de un falso trauma y superarlo, pero el problema real seguirá en el inconsciente.
Por lo tanto, es necesario eliminar la Teoría de la sugestión. Se podría hacer científicamente si se demuestra, con los datos, que los pacientes se curan. Pero los datos de la remisión espontánea dicen que más del 30% de los pacientes sin recibir tratamiento freudiano se han curado con otros tratamientos o sin ninguno. Por lo que el sitio dónde buscar una prueba se convierte en una evidencia inversa.
Otro argumento contrario es que las personas realmente no tienen acceso introspectivo, si no que deducen la causa del problema según teorías causales implícitas en el comportamiento. Por ejemplo, si una persona es drogada sin que ésta lo sepa, pensará el motivo de su felicidad y puede que crea que está contenta porque irá de vacaciones o ha visto un pájaro precioso. Por lo que un observador está en mejor posición para saber la realidad. Consecuentemente, no solo no tiene acceso introspectivo (lo deduce) si no que además puede equivocarse.
No obstante, los argumentos citados no rebaten la Teoría del Psicoanálisis, pues la existencia de métodos alternativos o curaciones espontáneas no significa que éste no funcione. Además, por lo que respecta a la introspección, los freudianos también creen que una persona no puede tener acceso introspectivo por ella sola, necesita del psicoanalista.
El autor finaliza aconsejando a los freudianos rendirse y aceptar que el psicoanálisis es un simple complemento que puede ser eficiente pero no hay ninguna prueba de ello. Aunque piensa que quizá en un futuro existan pruebas a su favor.
¿Será alguien capaz de descubrir la prueba para defender el psicoanálisis?
Así que yo os invito a leer el artículo La verdad acerca del Psicoanális de Edgard Edwin, dónde hay muchos más argumentos en pro y en contra del Psicoanálisis. Y así podáis contestar: ¿quién fue Freud? ¿El Darwin de la mente o el creador del mayor engaño del siglo XX?

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Adictos al amor

El amor, lleno de pasiones, ilusiones y deseos, es un sentimiento necesario para la motivación personal y el sentido de la vida, pero en ocasiones, su necesidad excesiva puede llegar a convertirse en una adicción que no lo deja madurar y perturba totalmente la tranquilidad de quienes la padecen y de sus “parejas”.

Para que el amor madure y se convierta en verdadero, pasa por diferentes etapas como la amistad, la admiración, la atracción, el cariño y el enamoramiento. Durante cada una de ellas, la forma de manifestación es diferente y por eso las demandas y reacciones también lo son.


La última etapa, el enamoramiento, es tranquila y bella, sin carencias y con una total ausencia del sentimiento de soledad, pero en ella aún se desconocen las diferencias entre la pareja, y muchos no la superan. Algunos, en su afán de buscar otra y otra relación se vuelven adictos, creyendo que cada persona que conocen es “el amor de su vida”, y sufriendo con cada rompimiento aunque pronto haya otro suplente.


El pensamiento del adicto al amor gira alrededor de un ser amado, fuente de seguridad, tranquilidad, presunción y bienestar… Cree que solo con el amor se puede vivir, por lo que deja de lado al resto del mundo para dedicarse plenamente a él.

Sin embargo su pareja si tiene una vida a parte del amor y no puede atender las exigencias del adicto, que al no tener nada más, cada vez quiere estar más tiempo con él, quiere controlarlo porque tiene miedo a perder todo lo que le da. Además con el tiempo se siente incapaz de tomar ninguna decisión ni hacer nada sin su ayuda.


El hecho de ser incapaz de retener al ser amado, genera, más que dependencia, un incontrolable “apego ansioso” e intensos celos infundados que siempre terminan en graves reproches. Una de las consecuencias es la manipulación cotidiana: el adicto se comporta como una víctima, él se entrega incondicionalmente y culpa a su pareja de su abandono, cuándo él mismo es el único culpable. Incluso puede amenazar con suicidarse, estableciendo así un círculo vicioso reforzado por su pareja de alguna manera. O incluso es capaz de dejar a alguien que ama y buscar una relación cualquiera, con tal de sentirse seguro.


La adicción al amor es más intensa en una persona con baja autoestima, la cual necesita constantemente que los demás, en especial su pareja, lo valore. También es más común en mujeres debido a la educación y al papel social que se les da, aunque esto esta cambiando gradualmente.

Para poder controlar esta adicción y aprender a manejar los sentimientos, es necesario recibir ayuda profesional (terapia individual, de pareja y grupos de apoyo). U una vez recuperados aprenderán a valorarse, reconstruirán su autoestima y dominarán su situación individual para poder darle espacio al otro y convivir con independencia, viviendo el amor de otra forma.


dijous, 24 de setembre del 2009

La torre Agbar acull amb èxit una exposició sobre l’aigua

“El mar la Gran Font” és una petita exposició gratuïta que intenta conscienciar els seus visitants de la importància d’un element tant simple com l’aigua, recordant que no a tots els indrets gaudeixen d’aigua dolça. El seu recorregut circular ens porta des d’aquesta primera part alliçonadora on es mostra l’aigua com a font de vida, passant per la seva composició fins arribar a les explicacions tècniques del procés de transformació de l’aigua del mar en aigua potable que ha estat necessària en l’actualitat. Tot això amb una excel•lent ambientació sonora que aconsegueix teletransportar a un altre indret aquell que escolta el cant dels ocells, fotografies i dibuixos dels temes que es tracten i maquetes dels objectes que permeten comprendre els conceptes i els processos d’una manera clara, entenedora i atractiva.
Tot plegat un plaer per als sentits i un aliment per a la ment que podeu anar a veure fins al 29 de novembre. Als que en quedeu satisfets us proposem veure el museu Agbar de la Aigües de Cornella, molt més ampli i amb noves curiositats per descobrir, com per exemple la mostra ue començarà ara a l’octubre, anomenada “Aigua”, de la que de moment només us puc avançar que projectarà imatges espectaculars.


L’èxit d’aquesta exposició ha provocat que la Torre Agbar, que normalment ja era un centre turístic, encara sigui més visitada i ajuda a potenciar la zona de Poblenou, on amb les noves construccions s'espera aconsegueixi ser un barri de gran interés per als visitants de la ciutat.



dilluns, 7 de setembre del 2009

Exitosa estrena del Musical HNMPL a Barcelona

-->
Ahir, dilluns 7 de setembre, uns quants privilegiats vam poder gaudir de l’increïble estrena al teatre Tívoli del musical "Hoy No Me Puedo Levantar", produït per Ángel Suárez i basat en les cançons de Mecano, el grup musical que més discos ha venut en la historia.
Aquesta obra plena d’emoció i sentiments narra la historia d’una generació, la dels 80, però més concretament la vida de dos amics de poble que decideixen abandonar la seva terra i anar a provar sort a la ciutat, on esperen realitzar el seu somni de ser musics i aconseguir la felicitat. Però com tots sabem la ciutat no només té festa i diversió, i mentre un d’ells abandonarà l’amor per aconseguir la fama, l’altre el trobarà a la ciutat; però tots dos acabaran posseïts per la malícia de la urbe i deixaran de banda l’amor, un per egoisme i l’altre per l’atracció de la marxa, la festa i amb ella les drogues.
Tots dos viuen amb la gent que van coneixen una apassionant aventura plena d’amor, emoció, tristesa, felicitat i diversió desenfrenada per al final adonar-se del que és important de veritat. Però encara estaran a temps de canviar?
Sembla impossible que s’hagi aconseguit alternar la historia amb tots els gran èxits de Mecano de manera que cada cançó sigui completament adient a l’escena que acompanya i inclús arribi a ser necessària perquè aquesta es dugui a terme.
Segurament els nervis no van faltar quant tot l'equip va estrenar l'obra a la capital de la nostra terra, però la bona coordinació i preparació va fer que no es notés en cap moment. L'escenari estava perfectament ambientat, la posada en escena era perfecte, cuidant fins al més mínim detall; Els balls amb una perfecta coordinació entre l'equip i complementats amb un increïble joc llums i colors. A més, els actors van interactuar amb el públic, que es va mostrar entusiasmat en tot moment i sense deixar d'aplaudir durant les més de tres hores que va durar l'espectacle. Si penseu anar-hi us asseguro que veure-ho sorpreses de colors cap al final de la funció que no us imaginarieu.
Tot i que els balls i les cançons son els protagonistes de l'obra, la a historia que els acompana no li falta potència i és una bon exemple de com va ser l’època dels 80 pels joves, però a la vegada una lliçó que es pot aplicar a la nostra era, on tot i la modernitat segueixen havent-hi els mateixos problemes que abans, que desgraciadament ja no es limiten a la gran ciutat.
Ahir tot el públic va quedar satisfet i durant els últims deu minuts de la funció tots estàvem de peu aplaudint i saltant de l’emoció.
Si voleu obtenir més informació sobre la venta d'entrada o sobre els actors i personal encarregat de dur a terme l'obra la podeu consultar a la pàgina web de Hoy no Me puedo Levantar.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Un to del mòbil és capaç de fer créixer els pits en 10 dies!

Si, si! Aquesta és la increïble afirmació que ha fet un Doctor japonès aficionat al rock, que ha inventat una melodia per als mòbils amb un nom molt encertat per a l’ocasió “Melón amarillo”.
El Doctor Hideto Tomabechi ha demostrat que després d’escoltar el t
o varies vegades al dia, durant deu dies aproximadament, els pits de les dones creixien entre dos o tres centímetres.
Si tot això us sembla sorprenent encara us ho semblarà més l’explicació d’aquest fet: resulta que el cervell de la dona processa el to com el plor d’un nadó i el cervell activa una reacció fisiològica que fa que augmentin les glàndules mamàries, com la que s’ocasiona quan la dona esta embarassada.
L’investigador Hideto Tomabechi ha especificat que per aconseguir de dos a tres centímetres en deu dies només cal escoltar la melodia durant trenta segons unes vint vegades al dia.
Sembla que els japonesos no van tenir prou amb la invenció del xiclet que feia créixer els pits i ara volen un invent més adequat als nostres temps.
De moment no deixa de ser un invent inversemblant i estrambòtic, però si funciones no m’estranyaria que d’aquí un dies es posessin a la venta altres melodies com: Melon negro, Melon cafe con leche, Melon naranja, Melon blanquita, Melon mulata, etc i fins i tot podria convertir-se en la cançó del proper estiu.


A banda de la part graciosa, tot això fa preguntar-se una cosa, si un so tingués tant de poder com per aconseguir que el cervell cregui que hi ha un nen petit que et necessita escoltant un to de mòbil que saps que és de mentida, que més podria fer? A quantes persones malalties podríem fer creure que estan bé i curar-les? A quantes persones deprimides podríem animar? Quantes persones podríem fer felices realment?
Potser fer créixer el pit pot fer feliç a qui no s’estima prou, però aquesta felicitat desapareixerà al cap de 10 anys quan comencin a sortir les arrugues, o potser abans perquè 3 centímetres no son prous, doncs està provat que l’ésser humà mai es conforma amb el que té i sempre vol més... per tant, seria molt més interessant centrar-se en una cosa que donés resultats de veritat, però una bona obra no portaria tant de ressò, no seria tant escandalós i molt menys provocaria tanta reacció del públic.
Si el que volia aquest Doctor era cridar l’atenció ja ho ha aconseguit, ara milers de noies es descarregaran la melodia encara que només sigui per curiositat.
Però mentre la gent es sorprèn amb aques
t invent altres persones seguirem admirant tots aquells que realitzen una feina extraordinària salvant vides o ajudant de veritat a les persones i que si es mereixen anomenar-se Doctors.
Per això m'agradaria especificar
que el treball del Doctor Tomabechi no es limita a fer tons de mobil, aquest es va fer popular amb anterioritat al màgic invent, quan fa uns anys va desenvolupar un mètode per revertir els efectes provocats amb gas Sarín al metro de Tokyo, una feina que si mereix admiració.

dissabte, 22 d’agost del 2009

El nou reality show: Dead Set


-->
Hoy os quiero recomendar Dead Set, una miniserie británica que da un giro al género de terror y muertos vivientes.
Os imaginas que pasaría si una plaga de zombis acaba con toda la población excepto con los encerrados habitantes de la casa de Gran Hermano?
Pues este es el argumento de Dead Set, con un toque de originalidad, ya que mezcla el género de terror y el 'reality show'. Los concursantes de 'Big Brother' asisten desolados a una epidemia que convierte a sus conciudadanos ingleses en auténticos muertos vivientes.

Se que parece una idea un poco loca, además, si pensamos en "Gran Hermano" junto con "pelicula de terror" enseguida nos parecerá que no pueda salir nada serio, y mucho menos algo bueno, más bien nos podríamos imaginar una serie llena de chicas 10 y chicos deslumbrantes haciendo el númerito, con bastante sexo por en medio y unos zombies bastante cutres, pero hay que decir la verdad, y es que el resultado es sorprendente, mucha tensión, pocas escenas sin sentido y nervios a tope hacen que los pocos capitulos que tiene esta espeluznante serie pasen volando y te dejen con ganas de más.



La propuesta, emitida por la BBC, tuvo tal aceptación que diversos ex concursantes de las diferentes ediciones del Gran Hermano inglés, aceptaron participar en 'Dead Set'. Incluso la presentadora del show, Davina McCall, (que podemos ver en las fotografias de arriba) se prestó para un cameo en el que era brutalmente desmenuzada en pleno plató.

Dónde la podéis ver? Pues por supuesto por internet, en ingles y subtitulada en castellano pero en breve podremos verla en televisión, ya que Canal Plus y Cuatro adquirieron hace tres meses los derechos de emisión.

Recomiendo esta serie a los amantes de los zombis y sangre pero también tiene otros puntos fuertes como el tema amoroso y el hecho que muestre como las personas, en este caso los habitantes de gran Hermano, cambian su comportamiento cuando están o no delante de las cámaras.
-->

Os dejo la página oficial de la serie por si queréis más información.


dimarts, 11 d’agost del 2009

Adéu als tabús amb el diari vermell de la Carlota


Quan sento que la gent diu “tal llibre o tal pel·lícula m’ha canviat la vida” mai sé què m’ha canviat a mi. Rebem tanta quantitat d’informació que crec que ara un llibre no ens pot marcar, sinó la suma de tots els llibres, pel·lícules, revistes… Em seria difícil saber que m’ha fet canviar, ja que en realitat és una mescla de tot. No obstant, hi ha un llibre que en certa manera si que em va marcar, és diu El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas.
El llibre relata la historia d’una jove que s’endinsa en el món de les relacions, i amb ell, en la vida sexual. Quan me’l vaig llegir jo tenia la mateixa edat que la protagonista, uns quinze anys, i tot i que ja havia entrat dins d’aquest món encara hi havia coses que no tenia clares, i sovint em sentia malament per coses que no entenia si estaven bé o no, a més tenia mil dubtes i ningú a qui preguntar.
El diari vermell de la Carlota parla de la vida sexual de la Carlota, dels seus dubtes i les seves accions de manera didàctica. Potser us sembla una ximpleria, però el tema sexual, tot i que avui en dia té pocs tabús encara té molts enigmes i misteris, o és que vosaltres ho sabíeu tot als 15 anys?
M’encanta perquè no només és una historia d’amor ñoña de les que m’agraden, és també un instrument didàctic, ens informa de l’avortament, de les malalties de transmissió sexual, de tabús i falsos mites, de mètodes anticonceptius,  i d’altres temes relacionats amb el sexe.
El llibre està enfocat a les noies, ja que tracta els temes des de la perspectiva de la protagonista, la Carlota, però la seva publicació va tenir tant d’èxit que va provocar la publicació d’un segon llibre titulat El diari vermell del Flannagan, escrit per Andreu Marti i Jaume Ribera. En Flannagan és el novio de la Carlota i en aquesta obra podem saber el que sent i pensa ell, ja que en el primer llibre només veiem la perspectiva de la noia. I encara em falta dir una cosa més, que em fa gràcia explicar, i és que la historia amorosa de la Carlota no comença als quinze anys, ella ja havia tingut altres relacions i problemes amorosos, que es poden trobar en anteriors publicacions dirigides a un públic més jove, com el llibre: Així és la vida Carlota.
En certa manera El diari vermell de la Carlota no m’ha marcat sol, sinó que han estat tots els llibres que m’he llegit sobre la Carlota, perquè jo he crescut amb ella, vaig tenir la primera relació sentimental al mateix temps que em llegia les seves histories i ella i jo d’alguna manera teníem els mateixos dubtes, la mateixa por i els mateixos problemes, i mitjançant els llibres podia veure com afrontar-los.
Recomano aquest llibre a les noies que encara no s’han iniciat en el sexe, però també a les dones, perquè encara que no es tinguin dubtes sobre el tema que tracta el llibre és molt entretingut i interessant. A més, de ben segur que moltes de les situacions que viu la protagonista us retornen a una època passada i de cop us veieu a vosaltres mateixes fa uns anys, amb aquells nervis, aquella espècie de por, vergonya, o qualsevol altra sensació que hagueu experimentat entorn del sexe i l’amor. I sempre es agradable allò que et porta bons records.


Podeu trobar el llibre a la xarxa de biblioteques municipals.

Exposició sobre Tutankamon al Museu Marítim


--> -->
Segur que molts de vosaltres us heu preguntat més d’una vegada: que podríem fer demà? I heu començat a debatre diferents opcions i proposicions, no obstant, després d’una exhaustiva recerca i meditació heu acabat optant per fer el mateix de sempre... per això crec és interessant, sobretot ara que estem a l’estiu i acostumem a tenir més temps lliure, que us doni algunes idees d’activitats per a realitzar durant les vacances i us comenti els llocs que ja he visitat.
Com que és el meu primer article us parlaré d’una exposició temporal: “Tutankamon: Descobreix la tomba i els seus tresors” ideal pels amants d’Egipte, els encuriosits per la historia i els nostres avantpassats, els avorrits o simplement els que vulguin fer una activitat diferent.
Abans que seguiu llegint us adverteixo, si us passa com a mi, que esteu deprimits per no haver pogut anar a Egipte de vacances, ho sento, això no us solucionarà el trauma, però us asseguro que us farà passar una bona estona, us ensenyarà coses noves i us omplirà de nous coneixements curiosos i interessants.
L'exposició:
Aquesta magnífica exposició la podeu visitar durant tot l'estiu i fins al sis de setembre i es presenta al Museu Marítim.
El més destacat és la reproducció de la tomba i els tresors de Tutankamon.
Es tracta de la reproducció a escala original de tres de les quatre càmeres funeràries. L'exposició presenta per primera vegada, en 2.000 m2, el tresor funerari del llegendari faraó intentant reproduir l'aspecte tal com va ser trobat pel seu descobridor Howard Carter al novembre de 1922.
Per poder aconseguir-ho han treballat minuciosament al voltant de 100 artesans egipcis durant anys per a construir totes les peces de l'aixovar funerari seguint les tècniques tradicionals i utilitzant per a això els instruments més moderns.
L'equip creador del projecte està format pel conegut arquitecte d'exposicions Rainer Verbizh i per la directora Britta Wauer. Aquesta última, guardonada pel seu treball amb el “Premi de la Televisió Alemanya” i el “Premi Grimme”, accepta la direcció de la pel·lícula de l'exposició “Tutankamon: Descobreix la tomba i els seus tresors”. La música que l‘acompanya està escrita pel compositor alemany Uwe Fahrenkrog-Petersen, que té en el seu haver més de 40 discos d'or i platí. Conegut pel seu treball en el grup de pop “Nena”, en els últims anys Fahrenkrog-Petersen ha aconseguit llaurar-se un nom com productor i compositor de bandes sonores als EUA, col·laborant amb figures importants de Hollywood com Steven Spielberg i Hans Zimmer.
La polèmica:
L'exposició ve acompanyada d'una certa polèmica. La qüestió que s'ha plantejat és fins on cal arribar en la reproducció d'objectes artístics i històrics i en quin grau s'ha de valorar la seva contemplació. És a dir, per molt bona que sigui la reproducció dels objectes no deixa de ser un decorat i per tant no transmet la mateixa sensació que l'objecte autèntic.
Opinió personal:
L’exposició està perfectament estructurada i organitzada de manera que es faci entretinguda, interessant i variada.
La podríem dividir en quatre parts:
En primer lloc hi ha una sala que ens introdueix al món egipci i ens trasllada en el temps situant-nos enmig de les piràmides on rebem una informació bàsica i inicial d’aquest món.
Un cop situats passarem a la segona part, que consta de dos documentals, en el primer ens mostraran els faraons que van precedir Tutankamon, la historia del seu regnat i quins van ser els seus successors. En el segon ens mostren com hem aconseguit obtenir tota aquesta informació, les investigacions que s’han fet i sobretot la historia de Howard Carter, l’home que sempre havia somiat amb Tutankamon i que finalment va aconseguir trobar la seva tomba.
En tercer lloc, veurem allò que tant s’espera i que tant s’anuncia: les cambres de Tutankamon i la seva tomba tal i com les va trobar Howard Carter. És veritat que és una reproducció i no és el mateix que veure-ho, però segueix sent espectacular i només cal posar-li una mica d’imaginació. Trobo que és la millor manera d’aprendre sobre aquest tema. A més, al cap i a la fi el més important és l’explicació, la informació que es dona. L’ambientació només és per fer l’estada més entretinguda.

Per últim tornarem a unes sales amb explicacions, on tots els objectes de les sales funeràries estan dividits per tipus i s’expliquen d’un en un per tal d’obtenir informació sobre molts temes: forma de momificació, roba i complements, creences i religió, tipus d’armes, tradicions i costums, motiu de la mort, jocs, aliments...
I tot això amb un àudio guia gràcies al qual no cal que et passis la visita llegint el text d’informació, simplement premen el número que s’indica davant de cada vitrina una veu t’explica tot el que estàs veient.
El fet de dividir la visita en aquestes quatre parts fa que aquesta passi ràpida, interessant i de manera molt amena. Aconseguim passar una bona estona, perquè no només obtenim un munt d’informació que ens aporta cultura, sinó que ens conten curiositats que ens diverteixen.
No hi ha cap part que m’agradi més que una altra, trobo que totes son necessàries i és la complementació de totes elles la que fa que aquesta visita sigui única.
Si us atrau aquest món i voleu passar una bona estona no ho dubteu perquè us agradarà doblement.
Per acabar, ja que he dit el que m'agradava de l'exposició, trobo convenient citar el seu punt feble, el seu preu: 16 euros sense descompte. El preu és una mica elevat, si, però heu de pensar que no és un simple museu, també hi ha els documentals i l’àudio guia. A més, si us agrada val la pena, almenys serà millor que anar al cinema a veure una pel·lícula que potser no us satisfà, o comprar-vos una samarreta que no duri res.
Heu de tenir en compte que és una cosa diferent i segur que tots us heu gastat diners tontament, tots tenim els nostres capritxos i perquè aquest no pot ser-ne un més? No es una cosa tangible, perquè quan sortiu del museu no tindreu res per ensenyar, però si que us endureu amb vosaltres una gran satisfacció i rebreu un munt d'anècdotes i informació.


Informació d’interès:
L'exposició es va inaugurar el 6 de juny i seguirà fins al 6 de setembre. Així que afanyeu-vos si la voleu veure.
El preu de l'entrada és de 16 euros, amb preus especials per menors, estudiants i majors de 65 anys (10 euros) i per nens (8 euros). També hi ha preus especials per grups o famílies.
Els horaris son molt amplis:
Diumenge a dijous de 10:00h a 20:00h (Última entrada a les 18:30h)
Divendres i dissabtes de 10:00h a 22:00h (Última entrada a les 20:30h)
Cal reservar l'entrada amb antel·lació almenys una hora abans. Recomano fer la reserva per internet, es pot fer per la web de servicaixa, però aquesta et cobra comissions, en canvi per la web de Atrapalo no hi ha comissions i el preu és el mateix.
Per a més informació podeu consultar la web del Museu Marítim.

--> -->