La Revolució Francesa

Els historiadors no només han tingut idees diferents sobre la Revolució Francesa segons l’època, sinó que dins d’un mateix període hi ha opinions completament divergents, sobretot per raons polítiques i ideològiques.

Una de les idees que està clara és que la Revolució Francesa va difondre la concepció liberal de la nació. Això implica una sobirania nacional, és a dir, que tots els ciutadans son els que tenen la sobirania (la nació), per tant, aquells que son ciutadans son els que tenen els drets, a diferència d’antigament, quan el monarca era el que tenia la sobirania. També implica doncs que cal ser ciutadà per gaudir d’aquests drets. Per tant, s’identifica la nació amb la ciutadania i l’Estat amb la nació. Encara que no sempre els ciutadans del mateix estat se senten de la mateixa nació.

Però fins i tot en el cas que nació i estat s’identifiquessin perfectament, aquesta concepció idealista no deixa de ser una simple concepció que no s’acaba de dur a la pràctica, ja que en realitat, tot i l’evolució, encara s’estava molt lluny de la igualtat. El principi bàsic de l’Estat-nació s’identificava amb el programa de les revolucions lliberals: llibertat, igualtat i propietat, però es contradeia ell mateix, el fet de considerar la propietat com a base de l’ordre social feia il•lusòria la igualtat i limitava la llibertat, ja que al final s’acabaria decidint que la possessió de la propietat era una condició necessària per gaudir de la plenitud de drets polítics. La societat que substituiria la d’estaments seria en teoria una societat igualitària, en la mesura en que no es basaria en privilegis hereditaris: una societat de ciutadans, membres iguals d’una comunitat nacional. Però seria una societat estratificada en funció de la riquesa ja que a l’hora de votar es tem el vot dels pobres creient que actuaran en funció dels seus interessos i al ser més que els rics, podrien subvertir les regles de la propietat que els marginaven del benestar. Per això es va decidir que només poguessin ser escollits els més rics i que només poguessin votar els que tinguessin uns mínims de propietat o de riquesa. Això és el que es denomina vot censatari, que divideix als homes en dos grups: els pròpiament ciutadans, que son els que tenen drets polítics i civils, i els habitants, que només tenen drets civils, i que lògicament eren la majoria.

Però més enllà de les desigualtats econòmiques hi havia qui estava discriminat independentment de la classe, la dona. Tot i la igualtat difosa no es va fer cap millora per acabar amb el tractament que se li donava al gènere femení, que s’havia de limitar a fer el paper de dona de casa que satisfeia al marit i que a mes a més sovint havia de treballar per mantenir la família. Això no es va canviar i evidentment les dones seguirien sense poder votar. És per això que es pot afirmar que la Revolució Francesa constitueix un paradigma de la persistència de les desigualtats de gènere malgrat la democratització. De fet, a la majoria d’Estats Europeus les dones no assoliren el dret de vot fins després de la Primera Guerra Mundial.

La igualtat que s’anunciava amb la Revolució Francesa només va fer que el poder passés dels “més poderosos” als més rics, o d’una societat estamental dominada per homes a una societat de classes dominada per homes. Això va fer que els drets es repartissin una mica més, però seguia havent-t’hi una part important que no podia optar als mateixos drets que la resta, les classes més pobres i per suposat la dona.

Deixant de banda els ideals incomplerts de la Revolució Francesa es pot veure una part que molts consideren positiva i sense la qual el capitalisme no hauria estat possible. Amb la Revolució tots els ciutadans formaven part d’una mateixa nació, per la qual cosa més endavant es va afavorir notablement als intercanvis i al comerç, ja que no calia pagar impostos a cada regió. Per això podem dir que la Revolució va establir les bases per a la difusió del capitalisme al continent europeu.

A més, aquesta revolució va permetre que una classe que no estava ben atesa aconseguís poder, per això els historiadors marxistes de l’etapa de la Guerra Freda creien que la Revolució Francesa va esdevenir el prototip de revolució social, precedent de la proletària de 1917 a Rússia. Deien que era possible una revolució per passar d’una societat burgesa a comunista.

Els marxistes veien el segle XVIII francès com una lluita de classes entre la burgesia capitalista que naixia i la classe dirigent establerta d’aristòcrates feudals. Aquesta lluita era deguda a que la nova burgesia, conscient de la seva condició de classe, va aprofitar per substituir la força dominant de la societat. Per tant, veien la Revolució com el triomf de la burgesia, és a dir, com el mecanisme històric que va abolir la societat aristòcrata feudal i que va inaugurar la societat burgesa capitalista del segle XIX. A més, creien que la burgesia només podia haver obert camí d’aquesta manera. Això Marx, al parlar de la revolució proletària que veia destinada a tombar el capitalisme, ho va anomenar “el tegument de la vella societat”. Amb tot això podem veure que el marxisme ens dona un model per explicar com ha passat agafant l’economia com a base.

Encara que per Marx fos una Revolució social, Hobsbawm diu que aquest model “no era especialment marxista”. De fet, “la tradició ortodoxa de la historiografia revolucionaria es va trobar a ella mateixa coincidint amb la tradició marxista”.

En canvi, els revisionistes francesos no ho veien com una revolució social i presenten la Revolució Francesa com una revolta política. Ells criticaven i critiquen la interpretació marxista que considera el caràcter de la Revolució Francesa com a revolució social necessària, com un pas essencial i inevitable per al desenvolupament històric de la societat moderna, i per suposat, com la transferència del poder d’una classe a l’altra. En comptes d’això els revisionistes la presenten com una revolta política. Ells creuen que així no es fan els canvis, que hi ha un procés. Al cap i a la fi és l’aristocràcia qui va convocar els estats generals. Ells pensaven que els canvis no s’havien de fer així, que hi havia una manera pacífica per aconseguir les coses.

Hobsbawm explica que no és veritat que la idea d’una economia industrial com a tal no sorgís clarament fins la caiguda de Napoleó, quan el concepte general ja era familiar per a l’esquerra intel•lectual, fet que confirmen els testimonis de Saint-Simon i Cousin, sinó que va aparèixer com una prolongació natural del pensament il•lustrat del segle XVIII. Creu que va ser el resultat de la combinació del progrés de la Il•lustració en general, de la llibertat, la igualtat i l’economia política, juntament amb els avanços materials de la producció. Tot això el porta a considerar que la novetat residia en fer dependre el triomf d’aquest progrés a una classe específica, la burgesia.

Una prova de la diferent visió segons la ideologia la proporcionen els liberals francesos de la Restauració, que adoptaren la teoria de la revolució necessària i inevitable perquè els proporcionava el que necessitaven. Per una banda, una teoria que justifiques la revolució Liberal davant les acusacions que necessàriament produirien el jacobisme i l’anarquia. De l’altre, precisaven d’una justificació per al triomf de la burgesia. Amb aquesta teoria es rentaven les mans ja que ningú podria discutir contra un fenomen que escapa a tot control i voluntat humana. Per tant, potser en realitat no els preocupava demostrar la necessitat de la violència per derrocar un règim, ni s’oposaven a la política de procedir gradualment, fins i tot haurien preferit actuar d’aquesta manera.

Amb les dades aportades es pot verificar que la historiografia de la Revolució Francesa reflecteix com les conjuntures històriques i les ideologies polítiques influeixen en les formes com els historiadors interpreten el passat.

La influència del Concili de Trento

-->

La conquesta espiritual del Nou Món va ser el procés de cristianització de la població indígena americana al segle XVI mitjançant l’evangelització o ensenyança de la religió catòlica. Els encarregats de dur a terme aquesta tasca, uns cops per convenciment i altres per la força, van ser els missioners de les diferents ordres religioses (franciscans, dominics, jesuïtes, agustins, carmelites), alguns dels quals van acompanyar als conquistadors des de les primeres incursions. A més, de cristianitzar els indígenes, els missioners els transmetien la cultura occidental, és a dir, les costums, els llenguatge i la manera de treballar dels europeus.

Es podria dir que l’església va decidir embarcar-se cap al mou Món ja que allà podien tornar a començar. Per tant, a la raó pràctica de treure profit material que s’encaminaria cap a un comerç entre les colònies i la metròpoli, se li va sumar un sentiment profundament religiós fruit de segles de lluita contra la cultura musulmana: estendre la fe cristiana per tal d’enfortir el cristianisme mitjançant l’evangelització dels indis del Nou Món.

Un dels motius que podria haver impulsat aquesta motivació per difondre la religió podria ser que el cristianisme es veia atacat per la Reforma. Per això s’havia celebrat El Concili de Trento (1545-63), convocat per assegurar la integritat de la religió cristiana, per la reforma de les costums, la concòrdia entre els prínceps i el pobles cristians, i per lluitar contra les empreses dels suposats infidels. En definitiva, per posar les bases per combatre la Reforma del segle XVI. 

 Entre els seus trets principals destaca el reforçament de la jerarquia eclesiàstica i de l’autoritat del papa com a autoritat màxima i exclusiva de l’església, de manera que és l’únic capaç d’interpretar els textos sagrats. La necessitat de reforçar la figura del Papa ve de la Reforma Luterana, que es fonamentava en la salvació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia, que cada creient podia interpretar lliurement, fet que feia perillar el poder i la importància de l’església. Això a la vegada va implicar ser més estrictes amb les figures eclesiàstiques per tal que aquestes es prenguessin com a personatges seriosos i dignes de seguir, pel que es va instar el clero a seguir una vida exemplar i respectar el celibat que anteriorment no se seguia.

També es van crear nous mitjans, com la creació de seminaris per a la formació de sacerdots i millorar així l’educació del clergat. Es van formar nombroses escoles, es va establir el catecisme i es va intensificar la tasca missionera en altres continents, en el cas que ens ocupa a Amèrica.  Per dur a terme això va ajudar molt la Companyia de Jesús.

Per últim, un element que també van voler utilitzar és el reforçament de la família i del matrimoni, i evidentment el control de la dona, que presentaven com pecadora i incapaç de controlar els seus impulsos, pel que calia que l’home la guiés pel camí correcte i sinó que anés a un convent.

Aquests factors van influir en la colonització espiritual que l’església reformista va portar a terme al Nou Món entre els segles XVI i XVII, ja que l’acció duta a terme pels cristians no es va limitar a Europa, sinó que mentre allà retrocedia a causa de la Reforma, l’església catòlica emprenia la conquesta religiosa d’Amèrica, on aliada amb el poder polític de la monarquia espanyola va protagonitzar la conversió forçada dels pobles indígenes. Aquest procés que anava més enllà del terreny de les creences, ja que implicava la transformació completa de la vida dels nous cristians dins del marc polític colonial, sotmesos a una autoritat que controlava la vida i la consciència amb els mateixos mètodes repressius.

En un primer moment, la conquista espiritual la van protagonitzar les ordes mendicants. Però no hi havia prou sacerdots seculars i els regulars es van fer càrrec de l’evangelització. Posteriorment al Concili de Trento (1543- 63), els jesuïtes van arribar al Nou Món. No eren seculars, però tampoc una ordre mendicant estrictament, ja que no feien una vida conventual. No obstant, eren una autèntica força de la contrareforma, ja que la seva màxima autoritat era el Papa. A més a més prioritzaven l’educació de les elits i les missions. La Companyia de Jesús, fundada el 1537 pel vasc San Ignacio de Loyola (1491-1556), va ser el principal recolzament dels papes per posar en pràctica la Contrareforma, desenvolupant una activitat decisiva durant la reforma Catòlica i tenint una presència molt activa a les missions a Amèrica entre d’altres. 

D’altra banda, a nivell polític, l’Imperi espanyol va establir diverses institucions polítiques i religioses dirigides a controlar políticament i econòmica el territori o Patronato Regio:

- Els cabildos municipals, o ajuntaments, controlats pels encomenderos o veïns dels municipis.

- Les encomiendas, o institució socio-econòmica mitjançant la qual els indis tributaven als encomenderos (diners, treball, productes) a canvi de protecció, manteniment i evangelització. Al segle XVI cobraven el tribut del Rei.

- Els virreis, o representants dels reis al Nou Món, amb jurisdicció civil i criminal en primera instància dels pobles d’indis. A finals del segle XVI s’encarregaven del cobrament dels tributs reals.

- Les audiències, on diversos jutges i un president, s’encarregaven d’administrar justícia.

- El Tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, on diversos fiscals i/o comissaris s’encarregaven de vetllar per la puresa moral dels que pertanyien a la “República de Españoles”  anant contra les heretgies, la bigamia i altres atemptats contra la religió.

Per tant, els indígenes del Nou Món no només estaven obligats a deixar les seves vides, i a treballar quasi de manera gratuïta i explotada sinó que havien d’acceptar una nova religió, a canvi els ensenyaven una nova forma de vida que haurien de seguir obligatòriament.

Un altre punt important en el que es va centrar les autoritats eclesiàstiques  després del Concili de Trento va ser tractar de controlar la dona, o més ben dit, la “perillosa sexualitat” de les dones, tant espanyoles com criolles o mestisses. Ho van fer mitjançant el seu tancament en convents. També es va reforçar el paper de la dona sotmesa a l’home i la creença que les dones eren inferiors i perilloses per la seva inclinació al pecat. Es deia que eren lascives e incontinents de pur desig sexual, per la qual cosa no podien freqüentar els espais públics sense arriscar la seva honorabilitat i la de la seva família. D’altra banda, el matrimoni va passar a ser un sacrament i una de les maneres de transmetre la religió, l’idioma i la cultura era que els homes es casessin amb una dona indígena.

També se li va donar una especial importància al rol legítim que jugaven les imatges. Segurament això es degut a que no hi havia millor tècnica per transmetre la religió a les tribus colonitzades com els dibuixos, ja que era molt difícil entendre’s per gestos. Se li va donar un impuls a la pintura i l’escultura destinades al culte.

 Tot i aquest caràcter d’obligatorietat a acceptar les imposicions dels conqueridors, alguns missioners notables van defensar els indígenes dels abusos dels conquistadors del segle XVI. I un cop consolidada la cristianització l’església va complir una important funció social a les colònies, ja que administrava i atenia als hospitals, orfenats, convents i escoles. Encara que cap medicina podria curar la profanació d’aquelles terres i de la gent que hi vivia.

Aquesta expansió fora de l’Europa permet explicar que el catolicisme roma tingui avui major nombre d’adeptes que totes les altres denominacions cristianes sumades.

ignatura:

L'auge d'occident

L’auge d’occident no es deu a cap estratègia degudament planificada, sinó que es podria atorgar a la sort de tenir una sèrie de factors en un determinat moment que van influir decisivament per aconseguir un fet que sembla que ningú esperava que passés, encara que com es veurà només un va ser determinant.

En primer lloc cal estudiar el tamany de la població. Hi ha qui defensa que entre el 1500 i el 1800 Europa va crear riquesa a través de la seva limitació, ja que es pujava l’edat mitjana per contraure matrimoni i un alt percentatge de la població mantenia la castedat. Però això no té molt sentit perquè a la Xina el tamany de la població era més petit i es practicava l’infanticidi o mètodes per limitar la vida reproductiva i no va passar.

Però si en es mira l’evolució de la població al llarg del temps, es pot observar que ha anat augmentant gradualment (amb excepció d’èpoques de mortalitat per guerres i epidèmies). Aquest creixement requeria un canvi per poder seguir alimentant les persones, una millora que les poblacions amb menys habitants no necessitaven (encara hi havia tribus caçadores-recol·lectores). Per tant, es podria dir que el tamany de la població té importància, però al no ser específic d’Europa cal veure altres aspectes que marquin la diferència i explicar el seu auge.

En segon lloc, hi ha un altre factor que tampoc va ser decisiu, els avenços en el camp de la ciència i la tecnologia. Encara que a altres llocs això també va passar, va influenciar moltíssim i es pot deduir que alguns dels avanços podrien haver estat influïts per la necessitat explicada al primer punt d’abastir de recursos a una població creixent que a més a més sovint patia per males collites o malalties. Tot i això, la productivitat agrària no sembla un factor clau, ja que les calories que ingerien persones de diferents categories socials eren semblants a Europa o Xina. De totes maneres això provoca que es necessiti un sistema polític i burocràtic per controlar-ho tot. En el moment que hi ha propietats el poble necessita un òrgan que les protegeixi. Per tant, les millores en l’agricultura van potenciar una millora de la tecnologia militar, que no només es va manifestar amb la invenció d’armes més potents sinó amb la domesticació del cavall, la construcció de vaixells, etc. Això és perquè un poble agricultor pot ser atacat i per tal de defensar-lo es fan les classes aristocràtiques i reials, que a canvi de protegir cobren una part del producte als agricultors. Això propicia l’escriptura pròpia, amb el que es difon la cultura, una burocràcia i sistemes polítics cada cop més sofisticats. Com que els poders han de complir la seva part de funció protectora desenvolupen tecnologia militar i com més desenvolupament més complex serà l’entramat de poder, més avanç tecnològic militar i més poderosa serà la societat davant d’altres. De totes maneres la capacitat de fer avanços la tenien els Imperis, per què a Europa?

La solució estaria dins de l’últim aspecte a analitzar, i el realment determinant, l’atzar geogràfic. El principal motiu de l’auge d’Occident va ser que l’atzar va fer que els dos factors explicats, que també es trobaven a altres indrets, coincidissin amb unes condicions úniques a Europa: terres amb una geografia irregular que no permetia establir un poder centralitzat, amb una superior varietat d’agricultura i un clima afavoridor i amb una situació geogràfica adient.

La geografia va ser la principal causa que a Europa, des de la caiguda de l’Imperi Roma i durant els mil anys posteriors, la unitat bàsica del poder polític fos petita i localitzada, en contrast amb l’expansió regular de la religió i cultura cristianes. Això era degut a que no hi havia grans planes on genets poguessin controlar la població, ni tampoc grans terres fèrtils que proporcionessin menjar a una gran massa de gent fàcil de dominar. A més, el paisatge, igual que el clima, era irregular, el que dificultava l’establiment d’un control unificat, per molt poderosa que fos la força que s’ho proposés. I a la vegada, donava l’avantatge de ser un continent difícilment envaït per una força externa.

La descentralització del poder d’Europa va provocar, en certa manera, una carrera armamentística entre les diferents ciutat-Estat primer i regnes més grans després, doncs cap poder volia quedar per sota de la resta, per poder mantenir la seva independència. En canvi, la resta d’imperis no necessitaven una excessiva tecnologia per combatre amb els pobles del voltant, generalment més dèbils o menys avançats. Segurament si no fos així, haguessin intentat desenvolupar noves tecnologies igual que Europa. Mentre l’Imperi Musulmà i Asiàtic es veien a ells mateixos molt avançats amb la tecnologia que ja posseïen, Europa tenia moltíssim competència, pel que havia d’aconseguir millorar. Aquest factor proporciona un dels mòbils que va provocar que el conjunt d’Europa actués de manera competitiva, la necessitat defensar-se de la resta, però si va dominar la resta del món cal determinar què la va deixar evolucionar.

A Europa en general sempre van haver-hi alguns prínceps i senyors que toleraven els mercaders i les seves costums, i quan els comerciants eren extorsionats només calia que es traslladessin a un altre lloc, on s’enduien el seu potencial. Fins que es van adonar que el comerç era favorable si no s’abusava dels comerciants, ja que tant ells com els senyors podien treure’n uns beneficis, pel que era més adient quedar-se una part raonable dels creixements beneficis del comerç que arruïnar-lo i perdre una font d’ingressos segura. Una conclusió a la que ni els musulmans ni els asiàtics, potser pel seu conservadorisme, no van arribar a deduir, perdent una oportunitat.

Així, tot i que molts van abusar, tothom es va adonar que la solució era enriquir-se a costa del comerç, en comptes de d’empobrir-se intentant frenar-lo.

En el cas d’Espanya, per exemple, tot i que els senyors feudals van intentar retallar els privilegis del comerç perseguint sovint els comerciants, robant-los o confiscant les seves mercaderies. Però la falta d’una autoritat uniforme va fer que no es pogués aturar de manera eficaç la tendència comercial, pel que no es va produir la caiguda de la industria particular. Això és perquè el saqueig no era sistemàtic com es feia amb els comerciants musulmans, que el duien a terme de manera universal els recaptadors d’impostos que van frenar l’economia de la india Mongol. Ni molt menys com a Xina o al Japó, on es va prohibir el comerç, fet que va afectar realment al ser un poder unificat i centralitzat.

Un dels motius que va ajudar als avanços va ser la superior varietat d’agricultura i la fàcil domesticació de les plantes i animals. A més, es podia implantar l’agricultura en llocs contigus més fàcilment, ja que pel seu eix horitzontal les condicions climàtiques no varien tant com per exemple passa a Àfrica que té un eix vertical. Per tant, es tenia el més important, l’agricultura i la ramaderia, gràcies a la qual la població podria subsistir sempre i quan no hi haguessin guerres o epidèmies. D’altra banda, el clima diferenciat va proporcionar productes diversos que es podien intercanviar entre les diferents regions afavorint el desenvolupament de les relacions mercantils. I la geografia permetia que els productes fossin transportats fàcilment pels rius navegables o per mar, fet que va potenciar la industria de la construcció naval, i la gran varietat de productes va impulsar el comerç. A la vegada es va potenciar el desenvolupament, que inclou millores tecnològiques, l’escriptura i la ciència. Tot això va contribuir a la millora de la societat, a una millora qualitat de vida general i a una seguretat, que com s’ha dit calia mantenir innovant contínuament per no quedar enrere respecte la competència.

També en l’atzar es troba que de les seves expedicions s’obtinguessin productes per comerciar i esclaus. I els intercanvis de productes a llargues distàncies també van afavorir l’evolució de l’economia.

En conclusió, l’única diferència notable entre Europa i els principals imperis és la geografia, pel que tot i la influència dels factors esmentats i molts altres, el motiu més lògic que finalment es produís el seu auge és aquest atzar geogràfic.