Cobrar per prestar el cervell

Per Alejo Valenzuela i Laura Rodas

Diners senzills a canvi de cedir una estona la teva ment. Això ofereix el Laboratori d'Economia Experimental (LeeX) de la Universitat Pompeu Fabra a qualsevol interessat. Després de rebre el correu de “reclutament” que indica que l'experiment del dia s’adequa als nostres estudis, ens dirigim a l'aula del LeeX del Campus de la Ciutadella. Arribada l’hora, ens apuntem a la llista per agafar torn. Cada persona es converteix en un número amb un ordinador assignat. De vint-i-dues persones, les dues darreres no poden entrar. La norma bàsica està clara: un cop tancada l'aula amb clau, silenci absolut.

Mentre un de nosaltres realitza l'experiment, l'altre marxa a la petita sala contigua on el programador, Pablo López-Aguilar, i dos organitzadors observen l'ordinador central. Al costat, veiem la bossa amb els diners que es repartiran al final. Pablo ens explica en l'obligada veu baixa que aquest ordinador està connectat als de l'altra sala i permet veure en directe els progressos de l'experiment per extreure conclusions. Tot i que hi ha proves complexes sobre teories econòmiques, la nostra és més elemental.

A l'aula d'ordinadors, els “conills d'índies” comencem un cop ens han llegit les instruccions. El “joc” d'avui consisteix a triar una columna o una fila numerades que, si coincideix amb la que tria la nostra desconeguda parella assignada, guanyarem 50 cèntims. Conforme passa el temps, un se sent com un robot automàtic i, els organitzadors, passejant-se entre el silenci de la sala, t’inquieten. De sobte, el sistema falla. A la sala de control, el programador ens diu que és normal, ja que cada experiment fa servir un programa mai utilitzat abans.

Després de 50 rondes i 90 minuts deixant-nos la ment provant diferents combinacions, podem fer cua per cobrar el nostre import: 12 euros. Una xifra considerable tenint en compte que la més baixa se l'emporta un noi amb 4 euros i que el més afortunat aconsegueix 25. Sigui com sigui, sortim satisfets per haver cobrat uns bons diners només per prémer unes tecles i, alhora, col·laborar amb un experiment universitari.

Ciència per Internet: Realitat o ficció

Font: http://www.educarchile.cl

Si fos per Internet fa temps que estaria morta. Si busco informació sobre una taca a la pell o qualsevol malestar al Google milers de resultats em duen a comentaris apocalíptics sobre la meva fi. No obstant això, un estudi publicat recentment per la National Science Fundation mostra que la xarxa s’ha convertit en un element principal de recerca sobre ciència. L’estudi, anomenat Science and Technology: Public Attitudes and Understanding, postula que els americans confien en l’ordinador tant com en la televisió per obtenir coneixement científic de temes específics com el canvi climàtic o la biotecnologia. És probable que aquí s’experimenti la mateixa sensació. No cal fer cap prova per veure la propensió espanyola a imitar els comportaments dels EUA i a consumir els seus productes. Internet no només és una de les fonts d’informació principals, sinó que ha esdevingut un servei imprescindible que ni la crisis pot vèncer.                           
L’estudi també mostra que un 91% dels americans estan bastant o molt interessats en els nous descobriments científics. A Espanya, els resultats es redueixen a un 73% segons l’enquesta de Percepció Social de la Ciència de la Fundació Espanyola per la ciència i la tecnologia (FECT) del 2010. L’Eurobaròmetre sobre el tema, del mateix any, afegeix que els ciutadans se senten menys informats en comparació al seu nivell d’interès. Això explicaria abocar-se a Internet com a solució a les necessitats informatives, però potser no és la més adequada. És una arma que permet ampliar els nostres coneixements sense límit, anar d’una finestra a una altra sense deixar de seguir descobrint coses noves. Però les seves fonts no sempre són fiables, i al consumidor li costa distingir entre una pàgina professional, la d’un amateur o fins i tot la d’un autor amb una gran imaginació.
En canvi, els llibres i els diaris, les fonts tradicionals fetes per especialistes i científics  que sí són veraces, queden en segon terme. A tot això se li suma la crisis econòmica, una de les causes que revistes de divulgació com Muy interesante, National Geographic i Quo, hagin experimentat un descens des del 2008. Una pauta que, com indica la FECT, afecta als mitjans en general. Les empreses prioritzen altres temes d’interès pel lector avanç d’invertir diners en l’apartat científic, més difícil d’explicar i amb més possibilitats a la xarxa. I obliguen al públic a viatjar a la deriva per un món desconegut, sense capacitat de distingir entre ciència i ficció.
Aquest sistema perjudica l’aprenentatge dels usuaris. La informació i els vídeos que es troben a Internet mai substituiran els beneficis de l’experiència empírica dels fets. En aquest sentit, l’estudi americà posa èmfasi en la falta de públic en institucions científiques. I la FECT destaca que els ciutadans cada cop se senten més informats però no assisteixen a activitats divulgatives. En el cas dels museus l’afluència va començar a disminuir al 2006 i no s’aprecia una recuperació. Internet pot ser un avenç que permet ampliar coneixements si l’utilitza de manera curosa i crítica. Però mai substituirà les formes tradicionals d’aprenentatge, i fiar-se d’aquesta font i deixar de banda la resta pot convertir aquest progrés en un retrocés i un estacament en un món imaginari. Cal fomentar doncs l’esperit d’aprenentatge fora de la pantalla perquè la població no caigui en una condemna perpètua. Potser si posem aquest missatge a la xarxa ens faran cas.

Periodisme i màgia: un amor impossible

El dia dels enamorats és un dia màgic pels centres comercials però avui també ho és pel diari ABC, que ha decidit crear una notícia del no res. El truc inclou la modificació de la informació per tal d’oferir un producte sensacionalista intensament commovedor i el trobem dins de l’espectacle titulat: “Avança el part perquè el seu marit conegui al seu nadó abans de morir”.

Aquest article, publicat a la versió online de l’ABC, insinua que una dona va avançar el part sense tenir en compte les possibles conseqüències. Tampoc hi ha cap expert que les expliqui, si és que n’hi ha, de manera que deixa el dubte dins del barret. En el seu lloc, treu els detalls tràgics de la malaltia del marit i els seus últims moments.

Però la notícia original, escrita pel Daily News, descobreix la manipulació: la muller en estat no havia demanat una cesària avançada, sinó que el metge li ho havia suggerit perquè tenia símptomes d’estar preparada.

Amb això el fet encara és menys noticiós, però el diari americà té l’excusa de la proximitat (la família protagonista és de Texas). En canvi, no s’entén quin criteri periodístic ha utilitzat l’ABC per tractar una notícia inexistent i sense proximitat. Un bon diari mai ha de substituir la professionalitat pel sensacionalisme més intranscendent.

L'ARA contesta el meu post

Aleluia! Avui el diari ARA no parlava només del fred, parlava del canvi climàtic, explicava perquè fa fred i de les previsions futures segons els experts. És evident que ningú del diari ha contestat a la pregunta que vaig plantejar la setmana passada al meu bloc, però algú a la redacció s'ha adonat per art de màgia que hi havia un públic insatisfet i amb ànsies de respostes més enllà de saber el que deia el Punt Avui (i molts altres mitjas sense escapar-se TV3) sobre l'afluència de gent a les botigues de roba i electrodomètics, cosa que per altra banda ja podiem veure tots nosaltres amb els propis ulls.
Per això avui el diari Ara ocupava gairebé una pàgina parlant sobre el temps. L'article d'Avui de l'ARA és breu, no arriba a la pàgina sencera, però condensa en 3 columnes sis fonts importants entre les quals hi ha dos estudis, experts en climatologia, física i canvi climàtic no només catalans sinó també internacionals. I encara els ha sobrat espai per incloure una mini peça  informativa on parla del risc del fred i les actuacions que ha preparat protecció civil per evitar incidències.
Amb això l'ARA ha satisfet al client que té interés públic i també a l'interés del públic, uns podran dormir tranquils sota la manta i els altres saben que res estrany està passant encara i que demà també sortirà el sol. L'ARA no deixa de demostrar que els més joves no sempre estan a la cua.

“La ruta natural” i “Y todo va bien!”

Passejant per Internet, i sobretot per Youtube, et pots trobar un munt de curts i vídeos graciosos, però no sempre tenim temps per perdre i és millor anar a allò segur. Per això us vull recomanar dos curts amb un argument que em sembla molt interessant, ja que porta a l’espectador a reflexionar.

El primer de tots és “La ruta natural”. De fet, potser ja el coneixeu, ja que s’ha tornat bastant famós i de tant en tant es veu córrer pel facebook. És una història molt impactant però que aprofita un tema molt recorrent, la típica frase que tothom diu de: “com m’agradaria tornar enrere”. Sempre mirem al passat i pensem que anar enrere ens faria feliços. Doncs bé, aquesta història va enrere, però el nostre protagonista desitja tirar endavant, cap a un món millor. Irònic oi?
“La ruta natural” és el meu curt preferit i una de les raons és que per més vegades que el miri no deixa d’impactar-me. A més, sempre que li ensenyo a algú queda en un estat de xoc i la seva primera reacció és el rebuig, cosa que crec que es deu a la seva originalitat i diferenciació respecte a la resta de productes comercials. 

Aquí teniu l’enllaç al vídeo: http://bit.ly/eLCkg
No sé que us provocarà a vosaltres exactament, però us aviso per si de cas: si fa una mica de fred és millor que us tapeu una mica, ja que és fàcil que us entri una esgarrifança.

La segona recomanació porta el títol de “Y todo va bien!” i acostuma a agradar als més superficials pel tema, ja que és una espècie de crit a la llibertat i al sexe. Però si es fa un anàlisi més acurat, el que realment és interessant i captiva és la psicologia dels personatges, ja que en tot moment es mostra o s’insinua el que estan pensant. La història ens presenta uns protagonistes encasquetats en una vida que no els agrada, però és la que els ha tocat i utilitzen Internet per “desfogar-se”. Per ells, el cibersexe és una manera “legal” de trencar amb la monotonia del dia a dia. Però què passaria si decidissin portar a la realitat una història creada per Internet? Val la pena arriscar-se o és millor conformar-se per per allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer?”
El tema pot semblar una mica esbojarrat, però la trama està tractada d’una manera ordenada i precisa, de manera que es capaç de transmetre una gran quantitat de sensacions en poc temps. És fàcil que l’espectador se senti identificat amb algun dels personatges o almenys amb els seus sentiments i això porta a una meditació sobre el mode de vida que portem, ja siguem víctimes, culpables o beneficiaris per accident, com cadascun dels personatges principals que trobarem a la història.

Bé, us deixo amb l’enllaç perquè valoreu vosaltres mateixos:
http://www.youtube.com/watch?v=6xgQZyQxz9s

Espero que passeu una estona agradable. A més, l’avantatge que tenen els curts és que si no t’agraden només has perdut 10 minuts i si t’agraden mira el que guanyes amb tant poc temps. És gratis i no hi perdeu res!

Periodistes asseguts a la cadira

El canvi climàtic és un tema ideal per tractar aquests dies. Les nevades i les baixes temperatures són ideals per introduir-lo. Però la majoria de mitjans han desaprofitat aquesta oportunitat  i s’han centrat en les fonts més properes i en els temes més emocionals.

Quan un periodista no té fonts i li fa mandra buscar-ne és millor cercar informació rellevant per Internet que utilitzar fonts sense sentit. No té gaire prestigi trucar a diversos Decathlons i preguntar què tal les vendes com va fer el diari el Punt Avui diumenge.

Aquest temps és normal? Si fan tan escàndol serà greu? Té alguna cosa a veure amb el canvi climàtic? Això és el que es pot preguntar el ciutadà. Però ningú contesta. Potser la falta de coneixements dels periodistes o potser la manca de temps fa que es deixi de banda el que realment és d’interès públic per donar voltes sobre trivialitats.

Aprofiten que la crisis està a la vista de tots per parlar dels negocis i acabar dient el que ja sabem, que les botigues familiars no venen tant com les grans multinacionals. Gràcies periodistes per enriquir-me amb pàgines i pàgines plenes de coneixement, ara em sento una persona més culta.

A la deriva econòmica

Font: Mstcweb

Aquesta setmana m’he estrenat amb la secció d’economia. Conta la llegenda que és un apartat vip no apte pel públic general, però en realitat conté temes que encaixarien perfectament a l’espai de política o societat i que són d’interès públic. Llàstima que no s’entenen.
Per què un diari que vol informar, formar i crear opinió escriu mots desconeguts? La meva primera reacció va ser pensar que si buscava el significat al diccionari entendria els fets. Però això no m’explicarà les seves conseqüències. Pels qui no tenim prou coneixements la secció d’economia només serveix per fer maco.
Aquesta és una falta greu dels periodistes. No n'hi ha prou amb informar, cal complir el principi de veritat. I dir la veritat no és només proporcionar dades precises. Hi ha codis deontològics que declaren el compromís amb la recerca de tots els aspectes significatius de la realitat que circumscriu el fet noticiable.
Això és especialment important en els casos relacionats amb política. Per treure conclusions cal un aprofundiment intel·ligible de tots els punts claus. La llibertat d’informació aplicada a les seccions d’economia no serveix al propòsit de crear una opinió i fomentar la democràcia. Els periodistes que no vulguin assumir tanta responsabilitat haurien de fer les maletes.

I’m A Cyborg, But That’s Ok

L’amor és una bogeria. Tant si has estat enamorat com si no hauràs notat que aquest sentiment és capaç de trasbalsar al més calmat i fins i tot fer actuar de manera paranoica, estúpida, boja. Però què passa si el que s’enamora ja està com un llum? Aquest és el cas que ens presenta la pel·lícula coreana que avui us vull recomanar. És una història d’una noia que creu que és un Cyborg, és a dir, un robot del futur amb una missió molt important, tant important que no la recorda.
La protagonista només té clar que necessita energia, fet que la porta a evitar menjar el que el seu cos humà realment necessita i a alimentar-se de piles i bateries. Després de quasi electrocutar-se i completament desnodrida serà internada en un hospital psiquiàtric on la privaran de la seva font d’alimentació, pel que haurà de lluitar contra els que la retenen i escapar abans que se li esgoti l’energia.
Entre els internats destaca un noi misteriós, que tot i amagar el seu atractiu darrere d’infinitat de màscares amb les que està obsessionat, cridarà la seva atenció. La nova pacient, sorpresa d’estar tancada amb tants llunàtics i al veure que no té cap altre opció, comença a fer amistat amb el jove emmascarat, el qual no mostra cap espant al veure com és ella i sembla comprendre-la. Els dos s’aniran enamorant a poc a poc i aquest amor es transmetrà a l’espectador impregnant-lo d’emoció i sensibilitat. Serà possible que l’amor entre llunàtics millori l’estat en el que aquests es troben?
És una de les millors pel·lícules d’amor que he vist, ja que a més de partir d’una idea original, és capaç de treure l’humor de les situacions més tristes, inclús d’incorporar un toc de perversió a allò que sembla innocent. Tot això amb escenes fantasioses que confonen l’espectador, el qual no acaba de saber distingir entre al·lucinacions, imaginació i realitat, amb un ritme escènic desconcertant que passa d’escenes calmades a parts d’acció que et deixaran amb un pam de nas.
De totes maneres cal tenir en compte que la seva duració és més extensa que la majoria de pel·lícules i el ritme general és lent, sobretot al principi, ja que ha de presentar la història. A més, per tal de transmetre el seu missatge amb les sensacions i sentiments adients, algunes escenes són un tant peculiars i estranyes, fet que provoca reaccions totalment ambivalents, o agrada no. Per mi és un excel·lent que us recomano de tot cor, una pel·lícula sensacional que deixa marca i no s’oblida. I si voleu una prova objectiva us diré que el film va guanyar el premi al Millor guió al Festival de Cine Fantàstic de Sitges del 2007.
Podeu trobar aquesta gran obra a les biblioteques públiques.
I aquí teniu el tràiler:

 
Dades tècniques:
Títol: Saibogujiman kwenchana (I’m A Cyborg, But That’s Ok)
Autor: Park Chan-wook
Duració: 238’
Any: 2006