Journalism sets us free

Some people see the news as something interesting. I don’t. Although it can be curious, the main feature of the news is that it sets us free. We need to know what politicians are doing with our money, what is happening around the world and what can we do about it.

We can vote but we are far from free. The lack of education and disinterest of some of the population makes them unable to decide properly not only who would be a good representative, but also what to do with their lives.

Our ignorance is what makes us slaves of tricksters. And the first ones are the media. I know journalists who admit having received someone’s call saying: “Write down these words, this will be in that part of the news.”

As journalists we want to do our job, but as workers we follow orders. As we are not free, it is our duty to fight for it. We can write all the information people need to decide in a simple language which is easy to understand.

Unfortunately, some people are more interested in gossip. And someone has to write these stories as well. This is something we have to live with.

There is also a funny part in some soft news. For example, sports can make people happy. If there is a huge economical crisis, but your favourite team wins a match, your life does not seem so tragic for a while.

And making readers happy is good for the news company. No matter what people ask for, sports or famous people, we should give it to them: spoil our readers. In exchange they eventually will read something really significant. And we will have our reward because our news will be read.

Maybe people only appreciate journalists who risk their lives or appear on television. But for me, the important thing is bringing the news to the population. And now with the internet we are more prepared than ever.

Slow and difficult, unappreciated most of the time, lacking jobs nowadays… this is the work I like. I love being useful even if nobody is aware of it, even if I need to have two jobs. Because this is not really a job; it is a way of life, something you only know deeply inside. And I hope I never lose this because it is what makes me going on.

Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.

El Grec 2012 aposta per apropar el món de l’escena a través de les noves tecnologies

Ramon Simó, director del Grec Festival 2012 // Fonr: Marta Perez EFE

Ramon Simó, director del Grec Festival de Barcelona va presentar la propera edició del Grec dimecres passat a la Universitat Pompeu Fabra. En el que serà la 36ª edició de  la principal cita de la ciutat amb el teatre, la dansa, la música i el circ han volgut crear un canvi de direcció i “plantar les línies de futur a seguir en els propers anys”, en els que pretenen acostar-se al públic amb les més avançades tecnologies.

El Grec no només s’ha convertit en la principal atracció cultural de l’estiu barceloní, sinó en una referència al calendari europeu de festivals. Se celebrarà entre l’1 i el 31 de juliol i Saló va prometre innovacions que atrauran tot tipus de públic.

Adaptant-se als nous temps

La programació preparada per al Grec 2012 gira entorn de les TIC (noves tecnologies) i com ens relacionem amb elles. Hi haurà un seguit d’espectacles que beuen de les arts escèniques, les arts plàstiques i les arts digitals i que inclouran la participació del públic.

L’espectacle “Viatges” és una òpera quàntica de José Sanchis Sinisterra, basada en textos d’Eduard Punset, que utilitzarà les tecnologies 2.0 i les xarxes socials per fer un acte de creació col·lectiva.

Per altra banda, Marcel·lí Antúnez i el seu “Pseudo” mostraran noves maneres de narrar una història en una performance mecatrònica plena de càmeres i mecanismes de realitat augmentada i on els telèfons mòbils hauran d’escanejar escultures.

La dansa contemporània també participa de la festa tecnològica amb una innovació de format. A “Full Evening” els intèrprets ballaran al so de la música seleccionada per l’espectador entre quatre possibilitats. 

          Espectacle inaugural Grec 2012           

Una relació especial amb el públic

La tecnologia no pretén alienar a les persones. De fet, Simó va explicar que es volen centrar en la relació especial que el Grec ha tingut sempre amb el públic. Pel director i actor, el Festival és com “convidar als espectadors al menjador de casa teva”. I perquè la visita sigui satisfactòria això comporta “tenir la capacitat de provocar preguntes i de fer que al sortir de l’espectacle l’espectador s’enduguin alguna cosa a la butxaca”.

En aquest sentit, va destacar que esperen guanyar reconeixement. Això implicaria que tothom sabés quan es fa el Grec i a on. Per tal de facilitar-ho, aquest any el Grec tindrà un centre entorn del qual es desenvoluparan tots els actes, Montjuïc i el Teatre Grec. Però també volen deixar clares les seves marques d’identitat, els seus procediments i la manera de fer.

Obrir el Festival al màxim d’espectadors

Volen obrir el grec al màxim possible de ciutadans amb un objectiu molt clar “crear un univers que pugui ser habitat i viscut per tothom, on es pugui gaudir dels millors espectacles internacionals”. Per complir aquest objectiu intentaran fer un programa per picar la curiositat de les persones.

També necessiten reinventar-se. En aquest sentit, Simó va explicar que hi ha un debat sobre la representació o no de clàssics. La resposta en el seu cas és clara “no volem renunciar a la mestria dels clàssics, el que diem és que els clàssics s’haurien de reinterpretar, i això ja hi ha altres teatres i institucions que ho fan contínuament. En canvi, el propòsit del Festival és oferir un producte de qualitat però únic”.

Nous targets: joves i nens

Aquesta obertura del Festival els porta a posar-se en contacte amb un públic més jove, un públic que, segons Simó, gaudeix de l’espectacle d’una manera diferent. Per primera vegada el Grec obrirá l’espectacle a un públic familiar i també lligat a la innovació.

I ja que els que més entenen de noves tecnologies són els més joves, també hi ha una proposta pels més petits de la casa, “La Nana Bunilda menja malsons”, en la que la companyia Charly Trama Teatre utilitza la videoconferència per tal de fer participar a l’espectacle els nens ingressats en diversos hospitals barcelonins.

La Nana Bunilda

Projecció internacional

El Grec no deixa de banda la dimensió internacional. La seva missió és doble: d’una banda, dóna suport a la producció local i mostra algunes de les millors creacions catalanes, i de l’altra, vol ser una finestra oberta al món que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents països. Segons Simó “ens interessa realment conèixer com es viu i com es fa art en altres llocs del món”. Amb aquesta intenció enguany portaran la companyia sud-africana de Rodino Urbin, amb una coreografia molt vinculada als problemes socials del seu país

Intercanvi creatiu

També entenen la cultura com intercanvi creatiu, es pensa en la cultura com a diàleg i en la possibilitat que el GREC es relacioni amb altres espectacles i produccions. Per això aposten per la internacionalització de les creacions catalanes i per establir lligams a nivell econòmic i artístic amb espectacles internacionals. Simó va especificar que amb la crisi la col·laboració en al creació de projectes cultural s’ha tornat imprescindible.

Ja des del 2009, el Grec Festival de Barcelona treballa conjuntament amb el Festival d’Avinyó, el Festival d’Atenes-Epidaure i el Festival Internacional de Teatre d'Istanbul, amb els quals forma la xarxa Kadmos. Aquesta xarxa té la finalitat d'organitzar projectes conjunts de producció i difusió d'artistes i espectacles, intercanviar experiències de treball i integrar reflexions polítiques i socials comunes a l'àrea mediterrània.

Receptes enverinades

Vivim en un món on ser feliç és molt difícil, però des de petits ens volen fer creure que obtenir la felicitat és molt fàcil i molta gent queda encegada pels missatges publicitaris i segueix un fals camí cap a la felicitat, a la recerca d’un objecte inútil en el que posa tota la seva fe. Però els ingredients que ven la publicitat no són més que receptes enverinades que allunyen la persona de qui l’envolta, tornant-la asocial, fent que es tanqui en el seu fals món i al final acabi sent més infeliç o fins i tot amb una depressió.

Epicur (341-270 aC) va ser un dels primers filòsofs en preocupar-se del sofriment humà i va decidir que aconseguiria ajudar a trobar la felicitat. Segons la seva filosofia tots podem trobar una manera de ser feliços però la busquem en el lloc equivocat. Només cal mirar la gran quantitat de persones que decideixen anar a comprar roba per alegrar-se, fet que no només és inútil, sinó que pot deprimir més a l’individu, ja que si no té un cos “perfecte” les peces de roba comercials no li escauran i se sentirà pitjor. 

Si Epicur estès aquí es desesperaria veient la situació actual, on la filosofia que domina les ments és aconseguir una bona feina per obtenir diners i així comprar més objectes amb falses promeses de felicitat, o encara pitjor, canviar-se el cos per ser feliç, encara que sigui a costa de la salut. Em pregunto com pot ser que la societat confiï més en un anunci que en una persona real. Sort que queda gent amb cap que no creu en aquestes mentides, però encara que no hi caiguem, lamentablement estem assetjats per elles.

A Epicur li encantava gaudir de la vida, però pensava que els diners no ho resolien tot i va basar la felicitat en tres aspectes que es podien aconseguir però no perdre: amics, llibertat i temps per analitzar la pròpia vida. Quanta raó tenia i quin poc cas se li fa. La culpa és de la vida moderna que inculquen els anuncis, que provoca que tothom visqui sempre amb estrès i atrafegat. A part de treballant passen hores davant del mirall per aconseguir transmetre una bona imatge. L’anomenen temps personal, però l’únic temps personal imprescindible és el dedicat a preguntar-se a un mateix què sent i que necessita.

I si no tenen temps per ells encara menys per als seus amics. Bé, si que en tenen oi? Sempre tindran cinc minuts per a un amic virtual. La gent dedica més estona a les xarxes socials que a quedar amb els amics. I crec que poc amor ens poden transmetre a través d’una pantalla, de moment les noves tecnologies no han arribat a aquests extrems.

Els ingredients d’Epicur estan a l’abast de tothom, però la publicitat, a qui va donar la culpa de la infelicitat, s’encarrega d’amagar-los i de vendre receptes enverinades d’estats d’ànim. I cada cop és més perillós perquè les tècniques avancen produint una espècie d’hipnosi que fa que s’obeeixi els missatges sense pensar.  

Ja fa molt temps que un seguidor d’Epicur, Diogenes d’Oeoanda, va construir un mur amb la filosofia d’Epicur per contrarestar la influència de la publicitat i advertia que no esperessin obtenir la felicitat comprant. Ara és més difícil, perquè cada cop hi ha més diners i més poder darrere dels missatges enganyosos. Però encara hi ha contra publicistes que intenten seguir aquesta filosofia i s’esforcen per queixar-se de la massificació injusta dels anuncis publicitaris. Potser no arribaran gaire lluny, ni tampoc a molta gent, però cada cop que uns veuen els treballs dels altres saben que no estan sols i que la felicitat no està tant lluny.

Sitges Fantastic Film Festival 2012 dedicated to the end of the world

Cartell de Sitges 2012

Sitges (ACN).- Sitges International Fantastic Film Festival of Catalonia dedicates the defining image of its 45th edition to an ironic concept inside science fiction: the end of the world. Sitges will offer the best of apocalyptic cinema and will present recent proposals that are renewing this genre of anticipation. In parallel, it will take place the 20^th anniversary of the Tarantino’s film “Reservoir Dogs” premiered in Sitges, and it will focus on the director’s figure as a creator of a new trend which has renewed the cult film.

The Fantastic Film Festival is the biggest in the world and the one with the most media impact in Catalonia. This cultural event was born in 1968, and since then has became a forum where exhibitors, performers and recognised film directors connect and where presentations and projections of fantastic films from all over world be shown.

Taking advantage of an old topic

Next October, the Festival will be dedicated to the end of the world. This is not a new idea. The end of the world has been present in literature, comic, and cinema for decades and from all different points of view.  Creative fiction has imagined millions of ways to read Armageddon: from natural or social disasters to nuclear wars or alien invasions. But, Sitges wants to turn this idea into the centre of its 45^th edition.

An end in every sense

According to the organizers it will be not only invoke terror of a natural end, as the Mayas predicted in their times, but the end of the world in every sense, as a result of both an economic and spiritual crisis.

Cinema with all mod cons

As in previous years, visitors expect to see new audiovisual trends and techniques. However, this time modernity will not only be a way to learn about films, but will in fact become its main protagonist. The Festival aims to mark the sign of the times which leads us to an apocalypse explained on air, through infinity of interconnected witnesses armed with cameras in their mobile phone devices, creating a link between the genre films and the immediacy of today.

Bone marrow donors in Catalonia increase by 125% in 2011

Barcelona (ACN).- Altruism is growing in Catalonia. 2,049 persons applied to be a new bone marrow donor during 2011, an increase of 125% in this kind  of donations. 16,325 people, 17% of all donors in Spain, are registered at the Bone Marrow Donors Register of Barcelona (REDMO), which manages the Carreras Foundation. The data indicate that Catalonia has 216 donors per 100,000 inhabitants.

Bone marrow donors more than doubled last year in Catalonia. Besides the 2,409 new donors who joined the register, 9,640 were collected from umbilical cords as altruistic, and incorporated in the Catalan Blood and Tissue Bank, where the total number of high quality cord units is now at 15,414. These donations come from both the 43 maternity units authorized by the Catalan Department of Health and five other regions in Spain in

collaboration with the donors Bank of Barcelona.

In addition, REDMO has recorded 52,377 cord units stored in different banks with state authorization. They gave 309 units for transplantation, of which 67.4% came from the bank cord of Barcelona. The bank delivered 209 units of cord for transplantation, 65 of which were in Spain and 144 for foreign patients.

Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.

Les dues cares del canvi climàtic

La comunitat científica es divideix entre els que acusen l’home de l’escalfament global i els que neguen aquest fet i el consideren un producte dels interessos econòmics i polítics

Font: http://encarna-canviclimatic.blogspot.com.es/

El canvi climàtic s’ha convertit en un negoci que mou una gran quantitat de diners. A més dels percentatges que arriben dels governs, moltes associacions utilitzen aquest perill com a reclam per demanar ajudes. El medi ambient té un pes important a la societat i sempre hi ha hagut persones compromeses amb aquesta matèria, però això no elimina el fet que s’ha creat un imperi immens que si algun dia cau s’emportarà per davant milers de llocs de treball. Descobrir que el canvi climàtic no es produirà o trobar una solució factible i rendible al problema, destruiria aquest sistema. Tot això fa que es posi en dubte la bona voluntat de salvar el món dels professionals que estudien el canvi climàtic i una part de la comunitat científica els acusa d’aprofitar-se de les emocions humanes per guanyar diners amb un desastre inexistent.

La teoria més tolerada explica que els humans produïm diòxid de carboni (CO2) en grans quantitats i això afavoreix el canvi climàtic. Totalment en contra s’hi postulen els defensors de l’engany sobre el canvi climàtic, que no només creuen que el CO2 no hi té res a veure, sinó que afirmen que encara que fos així l’acció humana no tindria suficient força com per impulsar aquest procés. Al centre trobem qui creu que els percentatge produït pels humans només és una de totes les causes del problema.

La teoria més catastrofista sobre el canvi climàtic es va propagar a les masses, en part, gràcies a les presentacions i xerrades d’Albert Arnold Gore, polític i ecologista nord-americà, i sobretot per la difusió del seu documental “Una veritat incòmoda”. En aquest film s’aporten dades i informes que defensen que l’ésser humà és l’únic causant del desastre climàtic i que si no s’actua la terra es destruirà. El seu missatge penetra en l’espectador a través de les emocions mesclades amb tècniques diverses i proves discutibles. Per exemple, imatges de paisatges abans i després que comences el canvi climàtic, unes plenes de neu i gelades i altres seques, però sense indicar en quina estació de l’any es van prendre.

Immers enmig de l’emoció i amb les llàgrimes als ulls l’espectador comú no pot negar la realitat d’Al Gore. Però l’expert s’adona que no hi ha cap prova que el CO2 estigui relacionat amb el canvi climàtic i tota la teoria es basa en una coincidència. A més, no es toca cap altre motiu que pugui influir en el procés.

Si es té en compte que Al Gore va perdre la lluita contra George Bush l’any 2000, sorgeixen dubtes sobre la credibilitat de la font. El candidat demòcrata a la presidència del país va perdre les eleccions en obtenir un menor nombre de grans electors, tot i haver obtingut més vots en total. Per tant, el motiu de la realització del film podria ser bona voluntat, però també pot implicar beneficis econòmics, reconeixement social, prestigi, etc. Sense saber quin és realment no es poden acceptar les seves conclusions, i encara menys si hi ha fonts en contra.

Alguns dels experts que discrepen totalment amb la veritat incòmoda s’han reunit dins del documental “La gran estafa del canvi climàtic”, una pel·lícula encara més persuasiva que nega aquest fet. Explica que les variacions climàtiques sempre han existit i no les produeix l’home. A més, postula que la quantitat de CO2 depèn de les temperatures (sempre variables) i no a la inversa, posant exemples de períodes al llarg de la història humana amb temperatures extremes de calor i fred. La rellevància del documental es troba en la gran quantitat de científics i professionals que hi participen. Però quantitat no és igual a qualitat. No cal rascar gaire per adonar-se que no és un documental, sinó una peça de ciència ficció que utilitza dades falses, enganys i manipulació de les dades científiques.

Descobrir l’art de la manipulació utilitzat en aquest film i el seu caire propagandístic, treu credibilitat a la teoria que nega el canvi climàtic. Tot i això, actualment encara hi ha científics que estan en contra dels ecologistes radicals. Al setembre, el guanyador del Premi Nobel de física, Ivar Giaever, va renunciar públicament a la Societat Americana de Física (APS) i va fer un escrit queixant-se de la seva política perquè “no deixa discutir l'evidència” de l'escalfament global”.

L’APS va llançar una campanya internacional per fer arribar el missatge que quantitats creixents de diòxid de "contaminant" de carboni destrueix la civilització, però això no ha frenat un gran nombre de científics, molts d'ells rellevants, que comparteixen les opinions del Dr Giaever. De fet, el nombre d’“heretges” o científics que dissenteixen públicament està creixent. Alguns simplement dubten però tenen por de parlar. Patrick Moore, ex membre de Green Peace, bromeja dient que quan algú dubta del canvi climàtic el tracten com si negués l’holocaust. No és una exageració, hi ha raons per preocupar-se. El 2003, el Dr Chris de Freitas, l'editor de la revista de Recerca del Clima, va gosar publicar un article revisat per persones expertes amb la conclusió políticament incorrecte que el recent escalfament no és inusual en el context dels canvis climàtics sobre la últims mil anys. Les institucions internacionals ràpidament van muntar una campanya decidida a deixar-lo al carrer. El doctor de Freitas va ser acomiadat de l’editorial però va conservar  la seva feina universitària.

Un article del prestigiós Wall Street Journal signat per 16 científics diu que no hi ha raons per alertar-se pel canvi climàtic. Argumenta que el CO2 no és un contaminant, com deixa anar l’APS intencionadament enmig del seu missatge d’alerta del canvi climàtic. Es tracta d’un gas incolor i inodor, exhalat en altes concentracions per cada un de nosaltres, i un component clau del cicle de vida de la biosfera. De fet, segons el grup de científics, les plantes i els animals es van desenvolupar quan les concentracions de CO2 eren 10 vegades més grans que en l'actualitat. A més, “una gran part de l’augment i millora de les varietats de plantes  i el gran increment en els rendiments agrícoles del segle passat segur que va venir del CO2 addicional a l’atmosfera, a més de pels fertilitzants químics i la gestió de l'agricultura”.

Un dels redactors de l’article William Happer, professor de física de Princeton diu que és veritat l’escalfament global, però que és exagerat i que els motius que li donen no tenen sentit.

El negoci del canvi climàtic és indubtable, el canvi climàtic en canvi, no pot contenir aquest article. Tots els fets científics tenen dret a ser debatuts i la veritat absoluta és una incognita. L’únic que es pot treure d’aquest article és que els negocis surten de molts llocs i recentment se n’ha creat un de nou, que sorgeix de les restes del canvi climàtic, de la seva negació. Esperem que els que estan disn d’aquests cercles passejant entre negocis i interessos i conserven el seu esperit científic segueixin actuant al marge del que succeeix al seu voltant i descobrint, ja sigui per la voluntat de salvar el món o simplement per saciar la seva curiositat. 

“L’estafa del canvi climàtic” és una estafa El professor Carl Wunsch, va donar una prova real al documental, però va ser engany per fer-ho. L’expert explica que quan es va acostar WAGTV, en nom de Canal 4, una de les principals emissores del Regne Unit “independents”, va creure que tindria l'oportunitat de demostrar que les declaracions en ambdós extrems del debat sobre l’escalfament global són de mal gust. Al documental tenia la intenció d’explicar que l'escalfament de l'oceà podria ser perillós perquè es tracta d'un dipòsit gegantí de carboni. No volia treure importància als efectes humans, sinó explicar que “el canvi climàtic és real i amenaçador des de diferents llocs, alguns inesperats”. Els gràfics es van alterar intencionadament El diari The Independent va descobrir que un dels gràfics provenia d’una publicació del 1998 del diari Medical Sentinel, els autors del qual són coneguts per ser científicament escèptics. A més, el director de la pel·lícula, Martin Durkin va admetre haver utilitzat gràfics antiquats als que va allargar la línea del temps i que les dades actuals rebaten. Els gràfics de la pàgina web de la NASA mostren un major escalfament des de 1975 però els gràfics del film no. Això impedeix veure que les temperatures mitjanes superen amb escreix els últims 1.000 anys. Desviació de l’atenció El documental remarca que el període entre 1940 i 1970, tot coincidir amb l’evolució industrial va patir un “refredament global”. Amb això justifica que el CO2 no té a veure amb l’escalfament, sinó al contrari. Però un article de Steve Connor al The Independent explica que això es deu a l’emissió de contaminants industrials de sulfati que posteriors lleis d'aire net van prohibir i alhora prova l’efecte humà en el canvi climàtic. Alguns errors són humans El doctor John Christy va proporcionar dades de la temperatura de la troposfera que va mesurar amb un globus sonda que mostraven que la temperatura no era prou calenta com per indicar perill de canvi climàtic. Però al descobrir-se noves tècniques de mesura millorades es va veure que les lectures reals eren més altes. Desconegut finançament de les fonts Les dades dels estudis dels nuclis de gels eren essencials per a les conclusions. Les va facilitar el professor Ian Clark, membre del consell assessor científic del Projecte de Recursos Naturals, un grup sense ànim de lucre creat per contrarestar el Protocol de Kyoto i lluitar contra l’efecte hivernacle. Però no sabem d’on prové el seu finançament, la qual cosa l’exclou de ser una font objectiva. Tampoc és segur que la resta de científics del documental no hagin cobrat res de les industries tal com neguen tots durant el film. Una aposta segura Un dels arguments principals és que el sol té més a veure amb l'escalfament global que els nivells de diòxid de carboni. La teoria és que l'augment d'activitat de taques solars provoca vents més solars que protegeixen efectivament a la Terra de la radiació còsmica que excita les molècules d'aigua a la terra que causa la formació de núvols. Amb menys radiació, tenim menys núvols, i com menys núvols més càlida la terra. A més de gràfics antiquats, van utilitzar les declaracions del doctor Piers Corbyn, qui va afirmar haver apostat pels pronòstics del temps per guanyar diners, encara que hagués d’anar contra dels models de pronòstic. L'Institut Meteorològic Danès va comparar l’activitat de taques solars amb les temperatures globals, però cal debatre si els rajos còsmics realment influencien en la formació de núvols, fet que va negar la Unió geofísica Americana al·legant que no hi ha una relació sòlida que ho demostri.