Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta, 1976-1989. Traduït per Juana Robles Suárez i José Tola Alonso. Index; XI + 339pp; notes, bibl. Barcelona: Salvat editores 2002 (13ª edició).
Els gens són les veritables unitats centrals de l’evolució, aquesta és la idea central que planteja Richard Dawkins (professor d’etologia de la Universitat d’Oxford), negant que ho siguin els individus individuals, els animals o les plantes. Per abordar-la recorre a algunes teories i hipòtesis de l’evolució humana, començant per les idees de Darwin i passant per altres experts en la matèria a través dels quals explica les seves suposicions i examina la biologia de l’altruisme i l’egoisme. El seu propòsit és jugar a imaginar i inspirar al lector. Però en realitat pretén demostrar que el factor important en l’evolució no és el bé de l’espècie com s’ha cregut anteriorment, i algunes persones creuen, sinó el bé del gen, el qual ens ha creat a nosaltres, màquines de supervivència, amb l’única funció de garantir la seva continuïtat.
Quan el llibre es va publicar el 1976, esdevingué una manera de veure les coses completament divergent amb les idees tradicionals sobre l’evolució, anteriorment centrades en els individus o les espècies, o fins i tot desestimades per les idees religioses imposades. Actualment, però, aquestes idees són bastant acceptades per una gran part de la comunitat científica. Tot i no haver-hi proves completament determinants, el consens ho accepta perquè és una de les idees que més s’apropen al que podria ser. De totes maneres per la gent que no forma part del món científic aquestes idees poden semblar exagerades, ja que a moltes persones els costa pensar que siguem màquines i encara menys que no existeixi un altruisme natural.
Per tant, és un llibre que per al públic corren no passa de moda, almenys no per aquells que mai han profunditzat sobre el tema, ja que és una eina bastant amena de meditar aquesta hipòtesis i repassar altres teories científiques, ja que l’autor aconsegueix ensenyar i a la vegada entretenir. Per fer-ho ha treballat aquest assaig divulgatiu com si es tractés d’un llibre de ficció, omplint-lo de misteris per resoldre. De manera que planteja preguntes que resoldrà més tard, creant intriga, utilitza metàfores i fa servir explicacions senzilles i resumides de conceptes complexos. Això provoca que l’incult desperti la seva curiositat i que el curiós es quedi amb més ganes. En canvi, no és recomana llegir aquest llibre a un expert, ja que pot defraudar a causa de la simplicitat general.
Però l’autor, com explica al pròleg, es va proposar poder arribar a tot aquest públic, per això a vegades intenta conjugar les explicacions bàsiques amb conceptes matemàtics, avorrint als experts i desorientant al lector que s’estrena en la matèria. Així doncs, és un llibre ideal per a gent que tingui un cert interès i capacitat de concentració, però no per a experts (tot i que potser quan es va publicar si es complia la premissa de l’autor al ser un tema nou). No obstant, també pot ser interessant per a un expert que vulgui criticar tot allò incongruent.
Pel que fa a l’estructura, el llibre es divideix en diferents temes d’una manera molt ordenada:
Als cinc primers capítols es desenvolupen explicacions bastant acadèmiques relacionades amb l’evolució. Primer hi ha una mena d’introducció on es plantegen algunes idees que semblen anar en contra de la tesi principal. L’autor juga a plantejar formes d’aparent altruisme a la natura que no justificarà fins uns capítols més endavant. A partir d’aquí entra en cinc temes, un per cada capítol: la teoria de l’evolució de Darwin; els diferents tipus de reproducció i transmissió dels gens, els quals tracta com una unitat replicadora; el funcionament d’una màquina de supervivència; i les característiques dels gens i com aquestes s’estabilitzen. Per fer les explicacions, posa exemples del món animal que li serveixen per explicar com la selecció natural actua en els éssers vius i com reinterpretar aquesta selecció des del punt de vista dels gens en comptes de l’individu.
A partir del capítol sisè Dawkins planteja situacions amb les que ens podem familiaritzar més i planteja qüestions com les relacions familiars i el per què d’un possible altruisme o decantació cap a un familiar en concret; la diferència de comportament entre els sexes, i el motiu de l’aparent cooperació entre animals de la mateixa espècie o d’una altra. Per fer-ho posa exemples detallats de situacions reals de la natura molt diverses, amb el que desvelarà alguns dels misteris plantejats inicialment. Obtenir les respostes crea una espècie de relaxació i desinterès pel que vindrà, però és a partir d’aquí que arriba el millor del llibre.
Al capítol onzè Dawkins ens parla de l’únic que diferència un humà de la resta d’éssers vius, i és que a més de rebre instruccions dels gens també tenim el que Dawkins anomena “memes”. Es tracta d’una sèrie d’idees, creences, maneres de comportar-nos, un conjunt d’informació cultural que conté cada individu. Els desitjos dels gens, doncs, s’han de compartir amb els d’aquest element. Per tant, el gen no serà l’únic que vulgui sobreviure. Així, Dawkins justifica el desig de les persones individuals de fer una cosa admirable i que les seves creacions perdurin com un desig de supervivència dels “memes” i tanca el cercle de la seva hipòtesi, evitant ser replicat per un inexpert.
Per acabar, trobem dos capítols que es van afegir a l’edició de 1989, juntament amb els peus de pàgina, que contrasten i especifiquen detalls dels capítols.
Al capítol dotzè s’introdueix un dels temes més interessants, la teoria de jocs, en especial el Dilema del Presoner. Aquest sistema serveix per explicar el comportament altruista i comprendre clarament el que l’autor ens ha estat plantejant durant tot el llibre. Planteja la vida com un joc, com una partida de cartes que cal meditar perquè cada pas que fas és determinant. Veiem que el motiu del comportament altruista és que en una jugada a vegades és millor sacrificar-se per evitar un mal pitjor. Però la vida és una partida amb milions de jugadors i possibilitats, cada jugador té una tàctica que no coneixem, alguns gens han dotat a la seva màquina de supervivència amb tècniques per fer trampes, altres per detectar-les, tot depèn de les habilitats i la sort de cadascú.
A l’últim capítol es desenvolupen els temes principals de llibre de Dawkins “El fenotip estès”: l’aspecte i constitució d’un ésser viu i l’entorn al que aquest afecta mitjançant les seves actuacions. És un tema massa complicar per ser resumit, però bàsicament planteja que la selecció darwiniana no actua directament sobre els gens i els efectes fenotípics d’un gen han de considerar-se com tots els efectes que aquest té sobre el món, ja sigui sobre sí mateix, sobre un altre gen, la maquinaria que els porta o altres organismes. I un altre cop Dawkins recorre a múltiples casos reals per il•lustrar el tema. Per concloure, fa una espècie de resum de tot l’exposa’t.
Malgrat que el llibre és molt interessant té alguns defectes. L’autor segueix un mètode argumentatiu per analitzar totes les idees que plantegen altres experts, però des del principi té clara la seva posició, de la qual no pensa vacil•lar ni un moment. Això vol dir que cada punt que analitza només el mira des de la seva perspectiva, fet que no hauria de fer un científic, que intenta sempre ser el més objectiu possible. Això és molt perillós, ja que un lector sense cap base prèvia en evolució i darwinisme, en cas que no sigui crític ni compari amb altres manuals, adquirirà fàcilment una sèrie d’idees com a certes, ja que tot i que l’autor avisa inicialment que tot es tracta d’un joc imaginatiu, durant el desenvolupament no fa més que manifestar que ell té la raó absoluta.
No tenint prou amb això, es dedica a tirar pel terra els treballs d’aquells professionals que no estan d’acord amb les seves idees. De fet, en més d’una ocasió ha dit explícitament que potser aquella persona no tenia prous coneixements i per això opinava d’aquella manera. Tot plegat fa que el lector creï una mena de repugnància cap a l’autor. Dawkin vol jugar a imaginar, però ningú jugarà amb algú cruel, egocèntric i egoista que es limita a fer comentaris senzills que semblen per a gent amb dificultats mentals. Tanta explicació bàsica i metàfores maregen. No trobo necessari canviar els noms de tots els elements, al final no sabem què és què i la nostra imaginació se’n va pels núvols i acaba veient una història abstracte indigerible i inexplicable.
Per acabar, i sense voler faltar al respecte d’aquest gran autor, m’agradaria fer veure que tot i ser una de les teories més versemblants no s’aguanta per enlloc, ja que no justifica en cap moment la base que sosté tota la seva teoria: El gen és egoista. I a partir d’aquí tot d’exemples, però per què ho és? Per què l’autor ho ha decidit? Hi ha alguna prova per creure-ho abans del conte que ens explica per justificar-ho? Com sabem que el gen vol viure i que és egoista? Si féssim un llibre amb una base inversa a la de Dawkins i fóssim bons argumentadors segur que la nostra hipòtesi semblaria convincent.
