Persépolis: Tragèdia entre somriures

A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.

Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.

 

“Tot el que faig a la meva vida ho faig per diners” (entrevista a Arcadi Espada, Columnista de El Mundo)

-->

Espada és un reconegut periodista català que en comptes de defensar la seva cultura desitja que desaparegui

Arcadi Espada arriba majestuosament, com si fos un rei despreocupat pel seu poble, sense presses. Passen cinc minuts de l’hora però s’ho pren amb calma. Entra en una cafeteria del costat de casa seva, saluda galantment a les cambreres i fa un gest de “senyores aquí estic”. Finalment s’asseu amb un somriure pacificador per tal de començar l’entrevista, la seva tranquil·litat es barreja amb la forta olor de la seva colònia, que anestesia tota la sala.



Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.

Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.

Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.

Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.

Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.

Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.

Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.

A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.

Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.

Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.

Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.

En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.

A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.

Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.

Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.

Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.

Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.

Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.

No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.

Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li

No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.

Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.

Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.

Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.

Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.

Primer el Tibet, després el món...

Abans de queixar-nos de la nostra situació hauríem d’assabentar-nos del que està vivint el Tibet , un poble amb una cultura pròpia, com el nostre, dominat per una força poderosa. A simple vista ens hi podríem identificar, però no té res a veure amb el que vivim, perquè el Tibet no és un territori petit ni mitjà, la seva extensió és quatre cops més gran que Espanya i el domini que hi exerceix Xina és total i per mitjà de la repressió, la violència i la prohibició de la llibertat. Pensar que pugui passar això en l’actualitat, on la cultura ens ensenya a través de la història que la violència no porta enlloc és esfereïdor. Quin motiu tenen els xinesos per odiar tant aquella nació? Precisament de tot això va parlar Thubten Wangchen, el President de la casa del Tibet de Barcelona durant la conferència que va fer dimarts a la UPF.

En realitat els ciutadans xinesos no tenen cap motiu, simplement segueixen instruccions dels manipuladors de la informació. El govern xinès no es limita a negar la llibertat d’expressió, sinó que controla els mitjans de comunicació negant als seus ciutadans el dret a la informació, amb el que controla les ments de tots i cadascú dels seus súbdits i els pot convèncer de que Xina fa el bé i que els tibetans son xinesos. I cap xinés diu el contrari perquè no es pot informar , com va dir el President de la casa del Tibet, “un xinés no pot fer com nosaltres i buscar al Google informació del Tibet” , l’únic resultat que podria trobar és una pàgina creada pel govern donant raons lògiques i evidents per les quals va ser necessari que Xina envaís el país, com que el Tibet necessitava ajuda econòmica perquè era molt pobre. Però Thubten Wangchen va explicar que “al llarg de la història del Tibet cap tibetà ha mort de gana”, sinó que van començar a morir en arribar els xinesos, que no van entrar per ajudar-los, sinó per explotar les seves riqueses entre les quals hi ha l’urani, que serveix per fabricar bombes nuclears. Els tibetans no tenien armes per la seva filosofia, que es basa en la pau, el diàleg i el bon comportament i Xina se’n va aprofitar per massacrar-los sense contemplació.

Segons Wangchen els xinesos son tant manipuladors que els seus policies es van rapar el cap i es van vestir com monjos tibetans, els van gravar amb armes per fer veure que eren violents i el vídeo es va difondre per la televisió xinesa. Però la influència de Xina no es limita al seu immens territori, és mundial i realment és un tema pel que estar alarmat. Precisament la reina no va atendre al Dalai Lama perquè no volia interferir en les relacions internacionals amb Xina. Relacions amb aquells que el 1959 van envair un poble i van matar més d’un milió de tibetans mentre centenars d’ells s’exiliaven per no morir, relacions amb un govern que enganya al seu propi poble manipulant el seu cervell i que no respecta els drets humans, és possible tenir relació amb aquest monstre?

Xina està creant un exèrcit, una massa de súbdits que es limiten a obeir sense pensar, el problema ja no és el Tibet, això es fa petit al costat de l’amenaça que suposa que un poder tan avariciós i inhumà tingui a les seves mans persones que es comporten com robots i armes nuclears i més coses que potser no sabem.

El problema del Tibet va començar el 1959 i encara no s’ha fet res per solucionar-ho. Nosaltres ens queixem de la situació de Catalunya mentre milions de xinesos sofreixen i no tenen llibertat, mentre menors d’edat estan a la presó... I mentre nosaltres ens distraiem discutint amb Espanya es van infiltrant entre nosaltres, venent més barat... i nosaltres amb crisi, tancant les nostres fabriques i comprant a Xina, un país explotador, manipulador. Hauríem de fer un boicot a tot producte xinés abans que ens dominin i ens converteixin en els seus ciutadans. De moment encara no han agafat el poder dels mitjans de comunicació, però si això arriba un dia… no direm adéu a la independència de Catalunya no, direm adéu a Espanya, adéu a Europa i adéu a tos els drets pels que hem lluitat... dubto que els americans ens puguin “salvar” aquesta vegada.

L’heroi manipulador

Hugo Chávez es contradiu negant la llibertat i la igualtat dels veneçolans

Font: elblogdecallo@blogspot.com

El president veneçolà, Hugo Chávez, va confirmar dimarts que no planeja retirar-se i que aspira a ser escollit per un nou mandatari de sis anys a les eleccions del 2012. “Jo no tinc plans de marxar. Déu sabrà i el poble. Aquesta és una democràcia” va dir Chávez durant un acte amb un grup de petroleres estrangeres.

Chávez, un militar retirat, va assumir el poder el 1999 i va ser reescollit el 2006 per un període de sis anys. Però podrà aspirar a un nou mandat presidencial al desembre del 2012 degut a que al febrer del 2009 va ser aprovada una llei constitucional que permet la reelecció indefinida.

El president, que va participar en la firma d’acords petrolers amb firmes internacionals, entre elles l’espanyola Repsol i l’americana Chevron, va considerar que la seva continuïtat en el poder garantiria el compliment dels contractes amb aquestes empreses, on les inversions arribarien als 40.000 milions de dòlars. “No es preocupin que no hi haurà canvi de govern a curt termini (...) No han de preocupar-se pel que passarà després de Chávez”, va llançar el mandatari.

Els que s’alegren d’aquest fet son els seguidors de Chávez, que veuen al mandatari com un heroi, ja que mitjançant el seu projecte revolucionari ha transformat els barris més pobres de Veneçuela. En certa manera és realment un heroi, ja que abans que arribés el país va viure 40 anys en els que les enormes riqueses de les petroleres només beneficiaven a una elit, mentre un 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A més, Veneçuela estava fortament endeutada i el 1989 el Banc Mundial va imposar un dràstic paquet de mesures antisocials que va comportar l’augment del preu dels productes alimentaris i el transport. Això va afectar les classes més pobres i va provocar aldarulls que es van resoldre pel poder mitjançant una forta repressió. En menys d’una setmana van haver-hi 3000 morts. Desesperació i pobresa es van anar sumant fins que el 1992 va haver-hi un cop d’Estat fracassat en el que Chávez va participar.

Dos anys més tard, Hugo Chávez va sortir de la presó amb la lliçó apresa que amb la força no s’aconsegueix el poder, i va aconseguir guanyar les eleccions democràticament per aconseguir els seus objectius, entre els que destacava la llibertat i la igualtat. Va ser fàcil guanyar-les, sobretot perquè un poble destrossat, pobre, aterrit, que no tenia res a perdre, va veure a Chávez com un salvador.

En aquests onze anys, el mandatari ha repartit riqueses i ha millorat molts aspectes socials com l’educació o l’atenció mèdica. També ha impulsat la creació de cooperatives per disminuir l’atur. Per fer tot això, Chávez comptava amb la riquesa proporcionada pel petroli. Veneçuela és la quarta exportadora mundial de petroli i la tercera en proporcionar-ne als Estats Units, país que se’n aprofitava anteriorment. Chávez està totalment en contra del imperialisme dels Estats Units i no ha dubtat en criticar-lo durament. A diferència d’ells, Chávez es caracteritza per deixar clar on van a parar els diners, per ser transparent, però qui decideix on van a parar els diners?

Malgrat que la pobresa de Veneçuela no s’ha acabat, Chávez ha fet projectes a nivell internacional i això és un tret que alguns veneçolans li poden retreure. Un altre fet que li poden retreure és que ell no és l’únic que pot salvar al poble. Si ell no podia seguir en el poder algú pròxim a ell podria seguir el seu paper d’igualtat, transparència, llibertat que tant propugnava. Suposo que l’eficàcia de Chávez resideix en que fins i tot ell mateix es creu un heroi incapaç de ser substituït. O potser és un paper que ha adoptat després de deixar-se temptar per les ànsies de poder? El que està clar és que la igualtat i la llibertat que defensava en el seu inici no es compleixen en l’actualitat.

Per començar, Chávez ha prohibit la llibertat d’expressió, una llibertat individual indispensable per als éssers humans que son éssers que necessiten comunicar-se. I no només es va dedicar a tancar empreses audiovisuals al·legant que manipulaven el cervell del poble (fent callar a la vegada la resta per por a ser tancades), sinó que va ser capaç de detenir un company que estava en contra de les seves idees, el General Raúl Isaías Baduel, acusat d’enriquiment il·lícit i abús del poder, pel que el diumenge passat va ser condemnat a vuit ants de presó.  

D’altra banda, no pot haver igualtat quan és ell i només ell l’únic capaç de salvar al poble i l’únic capaç de decidir que ha de pensar la gent. Chávez és com un nou Déu que guia al poble, format per persones iguals, però ell és millor i pot perdurar en el poder utilitzant polítiques que ens recorden els dictadors més espantosos de la historia i fa que ens preguntem: fins a on podrà arribar Chávez? De moment ha utilitzat la censura i l’empresonament per causes ideològiques. Fins i tot podríem dir que s’ha aprofitat d’un poble indefens per pujar al poder. És com si un nen ha estat maltractat tota la vida i de cop se’l tracta com un ésser humà, la persona que ho faci serà vista com un heroi, quan en realitat és una persona normal. Chávez ha fet això, comportar-se correctament, res més, per aquest fet no cal idolatrar-lo tant ni pensar que és únic. Només caldria no deixar que mai més ocupés el poder algú pitjor que ell, però si el poble que va ser maltractat té l’oportunitat de seguir votant-lo sempre ho farà i mai tindrà l’oportunitat de veure que hi ha més persones bones, fins i tot millors.

Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.