Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.