Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.