La inoperància espanyola justifica l’Estatut

-->

Davant la situació desesperant en la que es troba el Tribunal Constitucional, tant pel que fa a la sentència de l'Estatut com a la seva renovació, el president del Partit Popular, Mariano Rajoy, ha atribuït la culpa en part a la marginació del PP del procés estatutari i en part a la mala política dels socialistes. Rajoy ha replicat al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i al PSOE que la responsabilitat del bloqueig de la renovació de l'alt tribunal no és del PP, al·legant que al 2008 va presentar al Senat per via de les comunitats autònomes que governa dos candidats per al TC que Zapatero va vetar.

Pel que fa a l’evolució de l’Estatut, de les dues raons que Rajoy ha donat cap sembla tenir sentit. Si es té en compte que el PP està totalment en contra de qualsevol indici d’independentisme per lleuger que sigui, és obvi que estarà contar l’Estatut, cosa que mai ha amagat, i si el PP s’ha trobat marginat encara haurà ajudat a que aquest no en surti més mal parat. Per la mateixa raó el segon motiu no té sentit, ja que els dos candidats que va presentar el PP al 2008 només farien que recolzar les seves idees, és a dir, anar en contra de l’Estatut. Pel que fa a la renovació del Constitucional, és evident que cal fer-la, però renovació vol dir tirar endavant, no tirar enrere, i tampoc sembla lògic que un partit conservador que utilitza la història per recolzar els seus ideals i incapaç de modernitzar-se pugui aportar algun tipus d’ajut.

Tot això no vol dir que el President surti impune de tot això. En el cas de l’Estatut ningú se salva, Zapatero és va limitar a dir que acceptaria el que determinés el Constitucional, però potser caldria posar una data límit o buscar una alternativa. Si el TC no és capaç de posar-se d’acord en allò que afecta a Catalunya, no serà que Espanya ja té prou en governar-se a sí mateixa? Aquesta situació només fa que remarcar la necessitat urgent que té Catalunya de que com a mínim s’aprovi l’Estatut sense cap modificació. Més endavant, i en vista de la inoperància dels organismes espanyols, potser Catalunya haurà de presentar projectes més ambiciosos.

L’excusa olímpica

Avui el president de la Generalitat, Jose Montilla, i els prínceps d'Astúries han rebut el fèretre del president d'honor del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, al Palau de la Generalitat per retre-li una cerimònia civil. Entre els assistents destacats no només s’hi trobaven personalitats polítiques espanyoles sinó també catalanes i totes han estat per un dia d’acord amb una cosa, honorar el difunt feixista per la seva gran aportació a Catalunya i a Espanya. En realitat aquest acte no té res d’estrany, ja que Samaranch no només és una persona amb un currículum laboral impecable, sinó que té una llarga sèrie de reconeixements nacionals i internacionals. I en aquesta democràcia tenir mèrits significa tenir dret a rebre una obra de teatre després de morir.

Potser és veritat que com diu el comunicat de la Generalitat Samaranch, “per la seva continuada actuació ciutadana, cultural i esportiva mereix un just reconeixement universal”, o com han dit alguns polítics, “els catalans no oblidaran la seva aportació a Catalunya”. Però si els catalans no obliden la sort que va tenir Barcelona, tampoc haurien d’oblidar que ja de ben jove va ser afiliat a la Falange Española Tradicionalista i que va tenir una vinculació molt estreta com a dirigent amb l’etapa del franquisme. Aquest fet xoca i de fet crida estrepitosament al costat de la paraula Catalunya.

Per tant, tot i que Samaranch va iniciar la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona en ser anomenat regidor d’esports l’any 1955, es pot considerar català? És evident que no, de fet, fa mal sentir com s’anomena català a un persona que sempre va odiar als catalans. L’únic que es pot considerar és que aquest espanyol va fer una gran tasca per Catalunya. És veritat que va ser el precursor i qui més va contribuir al fet que els Jocs Olímpics se celebressin a Barcelona l'any 1992. També es pot considerar la possibilitat que fos una magnífica persona o que fos intel•ligent i capaç d’aconseguir el que desitjava. Encara que potser simplement podria dir-se que va saber fer bé la seva feina. Però considerar bon català a una persona feixista sembla un acudit dolent.

És estrany que a Catalunya, on abunden persones amb ideologia catalana, que sempre son atacades i tractades malament pels feixistes i la gent manipulada per les mentides que aquests expliquen, sigui precisament on es faci un homenatge a Samaranch. Potser aquest personatge va ajudar Catalunya política o econòmicament, però no li tenia cap tipus d’estima. Samaranch simplement va saber veure unes possibilitats i aprofitar la situació per aconseguir uns mèrits. Com ell, existeixen milers de persones competents i professionals, pel que tota aquesta parafernàlia no calia.

Israel mata sense mirar

-->

-->

Avui entra en vigor la llei israeliana que permetrà deportacions massives dels palestins de Cisjordània. Amb aquesta llei l’estat d’Israel no només trenca les normes internacionals per posseir armes  il·legals, sinó que viola la Quarta Convenció de Ginebra, que prohibeix la transferència forçosa de població i la deportació en territori ocupat. Aquesta llei injusta se suma al tracte cruel que reben els palestins als punts de control dels jueus, un fet que es duu a terme des de fa anys i que es pot veure, en part, al documental “Checkpoint”. Encara que la realitat que hi ha darrere la pantalla és molt més crua i no dura una sola hora, sinó que és el dia a dia de tots els palestins. 

Aquest mateix matí els jueus han mort quatre militants palestins prop la franja de Gaza amb l’excusa que pretenien atacar-los, però cap soldat jueu ha pres mal, un fet estrany tenint en compte les suposades intencions dels àrabs, que a més de no anar armats s’han vist atacats per tot un grup de soldats israelians amb carros blindats i un helicòpter.

Els palestins no tenen cap tipus de protecció, pels semites qualsevol excusa és bona per tirar-los un tret al cap. Els jueus maten sense mirar, ja siguin dones o criatures innocents, assassinades per una cultura racista, egoista i insensible que només sap defensar-se dient: “potser eren terroristes”. És difícil raonar qui té raó en aquest conflicte, però el que si és segur és que l’únic capaç d’acabar amb la vida de centenars de persones per eliminar un “possible terrorista” és un terrorista de veritat: Israel. 

La violència no es pot justificar, però davant dels crims que cometen els jueus, no és estrany que cada cop més palestins radicals s’uneixin a Hamàs. Com pot mantenir la racionalitat una persona aïllada, incomunicada de la seva família, membres de la qual han mort sense motiu? La vida ja no té sentit per als palestins i l’únic que domina les seves ments és l’odi cap a una cultura destructora que li ha robat la terra on sempre ha viscut, el desig d’acabar amb ella i la impotència de no poder-ho fer.