Una pel·lícula sense sentit

Recordeu el que prometia la llei del cinema? Sí, aquella que garantia els drets dels ciutadans a veure pel·lícules en qualsevol dels dos idiomes oficials del nostre país en un termini de cinc anys. Una que com moltes es va guardar al calaix. Tot i entrar en vigor el 2011, no es va fer cap reglament que la fes efectiva.
L’únic que es va aconseguir va ser un acord amb el Gremi d'Empresaris de Cinema per augmentar mínimament l’oferta en català (sense arribar a complir la llei) en cas que hi hagués un '“escenari òptim” de demanda, perspectiva que encara auguren crua.
Aquests farsants ometen que més de 9 milions de persones parlen el nostre idioma. El català és la novena llengua de la Unió Europea segons població dins del seu domini lingüístic. A més, ocupa la posició 27 en el rànquing mundial (entre més de 6.000 llengües) amb més pes econòmic. Som clients potencials, però la fàbrica dels somnis de Hollywood ens menysprea. En canvi, les companyies de mòbil (més assenyades) treballen en programes que reconeguin les ordres de veu en català.
Els diners són una altra excusa. TV3 es va oferir per doblar les pel•lícules de franc i les multinacionals s’hi van negar. A més, si volen retallar despeses que eliminin el doblatge i així fora problemes. Subtitular és barat. No és un problema monetari, sinó ideològic.
Aquesta terra està discriminada per l’orgull americà i per l’espanyol. Són els directors de les sucursals de les majors d’Espanya els que tracten amb les centrals americanes. Hi ha un grup que mou els fils i no vol que es capti la realitat de Catalunya. Ens volen torturar sense motiu. Si es fa una pel•lícula de tot plegat els espectadors veuran que no té sentit.

L'Equilibrium pot acabar amb la humanitat

Diuen que la racionalitat és el que diferencia l’home de la resta d’éssers vius, jo en canvi crec que és la irracionalitat. La natura té un ordre i una manera de ser que només és alterada per la humanitat. Els sentiments són un regal, però també són un càstig. Les passions de l’home l’han portat a provocar els actes més cruels que es poden imaginar. L’amor i la pau sempre van de la mà de l’odi, la venjança i la guerra. Aquesta idea porta als habitants del 2028 a decidir que les emocions comporten un preu massa alt a pagar.
A la població imaginaria de la pel·lícula Equilibrium, s’ha creat un règim totalitari on les emocions humanes s’han prohibit per tal d’aconseguir l’ordre i la pau. Els llibres, l’art i la música estan estrictament prohibits. Però que pot provocar la renúncia als sentiments?
Aquesta norma sense sentit té l’origen en un petit gran canvi en la història. En aquesta ficció la Guerra Freda no va servir per evitar l’enfrontament directe, sinó que va conduir a la pitjor catàstrofe mundial. Els pocs supervivents van fundar una nova nació amb una nova ideologia i un nou propòsit: evitar la guerra a qualsevol preu.
I el preu és una dictadura on els sentiments es consideren crims i les autoritats en persegueixen les seves mostres i les castiguen amb la mort.
Això és possible gràcies un nou mètode empescat pel poder que elimina tot rastre d’humanitat per tal d’aconseguir mantenir als ciutadans en un perfecte equilibri. Però també acaba amb la llum de la vida i l’esperança. Les persones es converteixen en una unitat homogènia i gris, on l’estabilitat i el deure cap a la nació és el més important. És possible que l’esperit humà s’apagui completament?
El que comença sent una pel•lícula reflexiva acaba desviant-se cap a un thriller d’acció a l’estil Matrix. Però els que perden el fil fàcilment no us preocupeu, ja que aquesta trama no té tantes complicacions.

El Punt infringeix la llei descaradament

Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload. Imatge extreta del diari el Punt Avui del 23/01/12

A tres columnes, i al centre de la pàgina, així apareixia el Primeríssim primer pla de Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload, al diari El Punt Avui del diumenge. Al peu de foto indicaven "és un apassionat del luxe i els excessos del bon viure". A més, l'article incorporava missatges insultants com ara “un gegant de formes i mesures importants".
La Constitució diu que tothom té dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge, drets que s’han vulnerat greument en aquest article. Com que també reconeix el dret a la informació i a l'opinió, la llei en regula l'enfrontament. Per opinar no es pot insultar. I si hi ha un interès públic (que no vol dir “del públic”) es pot utilitzar informació i imatges per tal d'explicar una notícia. Però mai s'ha d'abusar d'aquest dret per transmetre missatges sensacionalistes que no tenen res a veure amb el tema principal.

I els excessos, el pes, i els grans de la cara del nostre protagonista no són informacions rellevants del cas, només mostren l'odi d'aquest diari cap Schmitz. Ha robat diners, però ell no servia a la ciutadania. Dubto que aquest primer Pla se li hagi fet a algun dels polítics corruptes. Amb això el Punt només demostra manca de professionalitat.


Veure notícia El ‘megapirata' en versió digital.

Un diari que pensa en el futur

Portada del suplement Ara Kids del diari Ara

Avui El Periódico regala el primer volum d’un Curs d’anglès. Per seguir-lo caldrà pagar el preu desorbitat de 9,95€ setmanalment. La crisi, que a més dels diners afecta al temps, fa que no valgui la pena comprar un curs per guardar-lo a l’armari. Això ho sap molt bé el diari Ara, un diari jove però no per això menys dedicat al lector. Ja porta tres mesos oferint cada diumenge (gratis) un suplement per aprendre anglès. Són notícies secundàries, però serveixen a dos objectius del periodisme sovint oblidats: formar i entretenir. A més, dedica una part al nens, apropant-los als diaris. Ja era hora que un diari pensés en el seu futur i no en la seva mort!

L’Ara és un model a seguir perquè intenta adaptar-se als nous temps i als nous clients. Acostuma a dedicar les primeres pàgines a analitzar un tema a fons. Ahir per exemple explicava totes les claus de la pirateria perquè el lector es creés una opinió sòlida. I la setmana passada resumia els casos de corrupció. És un mitjà que sap que no tothom el llegeix diàriament i que proporciona eines per entendre la realitat. A més, la seva ideologia no li fa discriminar la pluralitat de fonts.

Una proteïna pot ser la cura de la diabetis

Un grup d’experts detecten una proteïna creada durant l’exercici que pot protegir el nostre organisme dels desordres del metabolisme

Un grup de científics encapçalats per la nord-americana Beth Levine ha aconseguit detectar la proteïna BCL2, responsable dels efectes beneficiosos de l’exercici en l’organisme. L’esport té efectes metabòlics que milloren la salut humana i poden combatre desordres com la diabetis, pel que l’estudi i la manipulació d’aquesta proteïna pot esdevenir la clau per solucionar algunes malalties.

Els investigadors estadounidencs van realitzar un experiment fent córrer ratolins per una cinta. Amb això van veure que l’exercici induïa a l’autofàgia, un mecanisme intracel·lular que deixa que les cèl·lules s’adaptin o canviïn les seves demandes nutritives i energètiques. Aquest sistema s’encarrega de fer una espècie de reciclatge de l’organisme per tal de protegir-lo. En el cas dels ratolins, té la funció d’evitar el patiment de malalties com el càncer, l’envelliment i la resistència a la insulina.

El clímax de l’estudi va ser la identificació de la proteïna BCL2 com a reguladora dels processos beneficiosos associats a una vida activa. Els primers anàlisis dels efectes de  l’exercici en ratolins indicaven un augment de l’autofàgia en l’esquelet i els músculs dels animalons en només mitja hora. Conseqüència que atribuïen a la proteïna BCL2.

Per verificar la hipòtesis, van fer la mateixa prova amb ratolins mutants que tenien inhabilitada aquesta proteïna. Els resultats van ser oposats. Es va detectar una reducció de la resistència i una alteració negativa del metabolisme de la glucosa. A més, els subjectes eren més susceptibles a la dieta alta en greixos induïda per la intolerància a la glucosa, desapareixent l’efecte protector.

Els investigadors destaquen que l'exercici pot tenir un paper crucial en la millora de la tolerància a la glucosa i el metabolisme que es produeixen en l’obesitat induïda per la dieta. De moment encara queda molt per estudiar, però l’equip de Levine suggereix que la manipulació de la proteïna BCL2 podria servir per aconseguir un nou enfocament en el tractament i prevenció del metabolisme de la glucosa.

Font: Revista Nature

Marta del Castillo no interessa als pares treballadors

Aquest cap de setmana he passat una mica de vergonya a la feina quan tothom ha començat a parlar de Marta del Castillo. Malgrat haver llegit el diari ARA i haver mirat els informatius, no en sabia res. Es possible que haguessin ignorat la notícia? Vaig preguntar dissimuladament què passava a una companya. “Es veu que s’ha condemnat al culpable, però els seus còmplices han quedat absolts”, va contestar-me.

Portada del diari ARA del 13 de gener de 2012

Tot i ser escandalós, d’assassinats n’hi ha molts, i aquest judici no es mereixia un lloc privilegiat. Però es podria haver afegit un breu per satisfer l’interès del públic d’un tema que va tenir tant seguiment mediàtic. Potser en el seu lloc hi havia un fet més rellevant? Vaig agafar el diari ARA per comprovar l’apartat de societat, era precari.

El tema principal l’ocupava un reportatge sobre les escoles bressol on una mare explicava que havia hagut de deixar de treballar perquè els seus pares no estaven en condicions per cuidar els seus fills. Menys mal que jo no tinc nens, perquè els meus pares, que estan perfectament, haurien de deixar la seva feina per encarregar-se de l’educació dels néts.
A banda de la crítica pel tractament de la notícia, que elimina la responsabilitat paterna i passa la pilota als avis i a l’Estat, s’ha de reconèixer que és un tema interessant. Però la informació important -la pujada del preu i la falta de recursos- està barrejada amb informació irrellevant que es podria resumir. A més, la portada del dia anterior estava dedicada al mateix tema.
Trobo correcte triar un contingut per sobre dels altres considerant els gustos dels lectors del diari, però no hi ha necessitat de repetir-lo dos dies seguits, si no els agradava la Marta, segur que hi havia molts més assumptes a la cua esperant per ser publicats.

Un pacte amb el diable sempre es paga

San Agustí i el Diable// Autor: Michael Pacher.

Per mi lligar-me a una hipoteca seria una insensatesa. Fins i tot amb una feina estable és arriscat. Hauria d’estar convençuda que res m’impedirà retornar els diners, ja que si entro en el joc dels bancs i perdo, la única responsable serè jo.
La situació d’inestabilitat crida a la cautela, però també ha posat de manifest que molta gent no ha actuat segons les seves possibilitats. La seva existència està programada per una força superior, una nova divinitat que dicta les passes a seguir, la societat de consum. A vegades requereix l’ajuda dels bancs per poder construir una vida. Però el castell de cartes no sempre aguanta i els perdedors culpen als amos de la moneda de la seva misèria.
No els falta raó, els bancs s’han fet rics a costa de deixar diners que no tenien i ho han pres tot a aquells que no podien tornar-los. També han arriscat els nostres estalvis invertint-los allà on volien. A més, per sortir de la crisi es necessita crèdit però les caixes són les úniques que decideixen a qui deixar-lo. Semblen nens sense control.
L’únic que els pot regular és l’Estat, que s’ha escollit democràticament. Però molts votants fan ús dels bancs sense mesura, pel que seria una bogeria pensar que els seus representants seran prou valents com per enfrontar-se a un instrument del que depenen. Aquest cercle només es trencarà el dia que tothom actuï i voti racionalment.
Mentrestant, cal recordar que un banc no és altruista, no és cap amic, quan dóna espera quelcom a canvi. És cruel, igual que quasi totes les grans empreses. Els diners són els seu objectiu i mai ho han amagat. Qui tot i això decideixi afrontar un deute i pactar amb el diable, serà l’únic responsable del possible desastre.

Un burgès disfressat de pagès

Josep Pla fou un prestigiós escriptor que modernitzà el periodisme i la literatura en català 

Josep Pla i Casadevall és un dels escriptors catalans populars més llegits. L’erudit, nascut a Palafrugell el 1897, no només és conegut pels seus llibres. Des de ben jove abandonà la seva vocació d’advocat per entrar al món periodístic, on destacà amb les seves cròniques, articles d’opinió i reportatges socials. Aquesta tasca l’alternà amb la creació literària.
Pla es presentava a sí mateix com un home resignat a escriure per guanyar-se la vida. Es considerava un misantrop, però li encantava conèixer i parlar amb gent de diferents ambients. Per això aprofità la primera oportunitat que tingué de ser corresponsal. Com a tal va viatjar a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia.

Retrat de Josep Pla (1917)// Fundació Josep Pla

Fou un dels periodistes més representatius del període de transició cap a les noves formes d’exercici del periodisme a Catalunya. Sobresortí al escriure les primeres cròniques polítiques i culturals en llengua catalana. I creà un estil periodístic propi allunyat del que havia estat el periodisme ideològic. Segons Josep Maria Casasús, Pla fou decisiu en l’evolució del periodisme català, ja que amb el seu prestigi, pes i influència dugué cap al gènere informatiu i interpretatiu característics del periodisme modern.
L’obra literària de Pla abasta més de 45 volums on s’hi troben pràcticament tots els gèneres literaris. Una de les particularitats d’aquests textos és que mai estaven acabats. Pla era extremadament perfeccionista, crític i exigent i sempre feia constants revisions. Ell mateix afirmava tenir una particular obsessió amb trobar l’adjectiu adient, que esperava fumant. 
Pla era amant de la lectura. Els seus models eren Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica partia de Leopardi, Voltaire i Montaigne. El seu estil literari esdevingué un canvi de paradigma respecte del noucentisme. Optà per un llenguatge senzill, clar i una redacció amena per guanyar-se al màxim de lectors. Un dels secrets del seu èxit, que contribuí a la difusió de la llengua catalana, es troba en la utilització constant de la ironia.

L’afany de protagonisme de l’autor el va fer anar més enllà de les paraules i interpretà un paper. El seu personatge era un burgès amb esperit pagès, extremadament modest, senzill, sarcàstic, tremendament mal fiat i enamorat de la bona vida, però no de les persones, ja que negava haver experimentat l’amor malgrat haver establert relacions amb dones.
La incongruència de la seva personalitat no creà controvèrsies però si ho feu la de la seva ideologia. Tot i ser un catalanista conservador, la guerra civil espanyola el convertí en espia del bàndol feixista. Posteriorment això provocà reiterades negatives del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a concedir-li el premi. Malgrat això, obtingué quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or. I el 1981 la Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla d'Or.
Pla va escriure pràcticament fins al final dels seus dies. Els últims anys els va passar al seu Mas Pla de Llofriu. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans.