Un pacte amb el diable sempre es paga

San Agustí i el Diable// Autor: Michael Pacher.

Per mi lligar-me a una hipoteca seria una insensatesa. Fins i tot amb una feina estable és arriscat. Hauria d’estar convençuda que res m’impedirà retornar els diners, ja que si entro en el joc dels bancs i perdo, la única responsable serè jo.
La situació d’inestabilitat crida a la cautela, però també ha posat de manifest que molta gent no ha actuat segons les seves possibilitats. La seva existència està programada per una força superior, una nova divinitat que dicta les passes a seguir, la societat de consum. A vegades requereix l’ajuda dels bancs per poder construir una vida. Però el castell de cartes no sempre aguanta i els perdedors culpen als amos de la moneda de la seva misèria.
No els falta raó, els bancs s’han fet rics a costa de deixar diners que no tenien i ho han pres tot a aquells que no podien tornar-los. També han arriscat els nostres estalvis invertint-los allà on volien. A més, per sortir de la crisi es necessita crèdit però les caixes són les úniques que decideixen a qui deixar-lo. Semblen nens sense control.
L’únic que els pot regular és l’Estat, que s’ha escollit democràticament. Però molts votants fan ús dels bancs sense mesura, pel que seria una bogeria pensar que els seus representants seran prou valents com per enfrontar-se a un instrument del que depenen. Aquest cercle només es trencarà el dia que tothom actuï i voti racionalment.
Mentrestant, cal recordar que un banc no és altruista, no és cap amic, quan dóna espera quelcom a canvi. És cruel, igual que quasi totes les grans empreses. Els diners són els seu objectiu i mai ho han amagat. Qui tot i això decideixi afrontar un deute i pactar amb el diable, serà l’únic responsable del possible desastre.