Recordeu el que prometia la llei del cinema? Sí, aquella que garantia els drets dels ciutadans a veure pel·lícules en qualsevol dels dos idiomes oficials del nostre país en un termini de cinc anys. Una que com moltes es va guardar al calaix. Tot i entrar en vigor el 2011, no es va fer cap reglament que la fes efectiva.
L’únic que es va aconseguir va ser un acord amb el Gremi d'Empresaris de Cinema per augmentar mínimament l’oferta en català (sense arribar a complir la llei) en cas que hi hagués un '“escenari òptim” de demanda, perspectiva que encara auguren crua.
Aquests farsants ometen que més de 9 milions de persones parlen el nostre idioma. El català és la novena llengua de la Unió Europea segons població dins del seu domini lingüístic. A més, ocupa la posició 27 en el rànquing mundial (entre més de 6.000 llengües) amb més pes econòmic. Som clients potencials, però la fàbrica dels somnis de Hollywood ens menysprea. En canvi, les companyies de mòbil (més assenyades) treballen en programes que reconeguin les ordres de veu en català.
Els diners són una altra excusa. TV3 es va oferir per doblar les pel•lícules de franc i les multinacionals s’hi van negar. A més, si volen retallar despeses que eliminin el doblatge i així fora problemes. Subtitular és barat. No és un problema monetari, sinó ideològic.
Aquesta terra està discriminada per l’orgull americà i per l’espanyol. Són els directors de les sucursals de les majors d’Espanya els que tracten amb les centrals americanes. Hi ha un grup que mou els fils i no vol que es capti la realitat de Catalunya. Ens volen torturar sense motiu. Si es fa una pel•lícula de tot plegat els espectadors veuran que no té sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada