Una història excel·lent,
trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i
ens inspira a la reflexió
Avui us vull parlar d’'una
novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques
públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una
història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat
i del fàstic que fa. Així que
si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen
són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla,
caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple
de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena,
perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han
oblidat què és estimar.
La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està
basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme
i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir.
Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà
desvelant al llarg de la lectura.
El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint
en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui
mana no es troba entre els membres que
componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de
l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant,
convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per
fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements
de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme
dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.
Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el
premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat
Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus
treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la
direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument
de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la
novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar
l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va
inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el
protagonista ni pretenia venjar-se.
De totes maneres, l’autor
no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general:
els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més
marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un
seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per
fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la
seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap
tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la
ciutat.
Aquesta novel·la és
fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha
introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes
quotidianes de mal gust que fan nosa, amb
paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la
realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la
subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la
gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que
utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i
declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut
moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica
que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella
màgia captivadora es trenca sobtadament.
A més, l’autor, per
ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les
històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix
començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I
així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor,
tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més
endavant.
És un llibre sense cap
rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria
ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més
un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no
mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt
de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc
ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de
fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu.
Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix
el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció
sorgeixi.
Passa el mateix amb la
resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure
perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment
com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure
la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos
els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix
ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de
misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge
anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.
És veritat que Bosch
és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga
com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de
manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món
està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig
d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant
perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó
que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però
com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu
saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.
