Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.