 |
| Estat de la central nuclear de Txernòbil al 2003. Font: Elena Filatova |
El passat abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del cataclisme de Txernòbil. Per a molts, aquesta data va passar desapercebuda, però el recent accident a la central de Fukushima, al Japó, ha obert la porta al record d’aquesta tragèdia i al debat sobre la seguretat de l’energia nuclear.
La matinada del 26 d’abril de 1986 uns operaris simulaven un tall elèctric a la planta de Txernòbil, a Ucraïna. Cap d’ells esperava viure la pitjor catàstrofe atòmica de la història. Però la fuga radioactiva que provocarien seria dues-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les conseqüències, devastadores.
Els fets
Durant el test, la potència del reactor va baixar fins a uns nivells alarmants. Per evitar l’apagada automàtica els operaris van desconnectar el sistema de seguretat, violant el reglament. Convençuts que controlaven l’experiment, van pujar la potència manualment i es van sobrepassar. L’augment precipitat va sobreescalfar el nucli, on es va acumular hidrogen. Els controls no responien, era massa tard. Una explosió va rebentar el consistent sostre del reactor i va desencadenar un incendi a la vegada que llançava una immensa emissió de productes de fissió a l’atmosfera.
Mentre els bombers estaven en camí per controlar el desastre, els operaris de la planta van posar els altres tres reactors de la central en refrigeració d’emergència. Els responsables de la regió van preparar l’evacuació de la ciutat de Pripyat -localitat adjunta a la nuclear on vivien les famílies dels treballadors- i d’un radi de 10 quilòmetres al voltant de la planta. El procés va començar 36 hores després de l’explosió i es va completar en 3 hores.
Conseqüències directes
De les dues-centes persones que van ser hospitalitzades 31 van morir, 28 de d’elles degut a l’exposició directa a la radiació. Molts afectats eren del personal de rescat. Ben aviat el mal es va estendre a les zones veïnes, on es van mantenir índexs de radioactivitat perillosos diversos dies.
La gravetat de la situació va obligar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 116.000 persones. Es va aïllar una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central que avui dia encara segueix vigent. Els seus habitants van ser desallotjats i obligats a ser relocalitzats. Tot i això, quan l’evacuació va finalitzar, sis dies després de l’accident, ja hi havia milers d’afectats greus per la radiació.
A més, cinc milions de persones van seguir vivint en àrees contaminades, 400.000 de les quals es trobaven en zones greument afectades. Diversos estudis demostren que les taxes del càncer de tiroides es van elevar enormement a Bielorrússia, Ucraïna i Rússia. Alguns científics creuen que això es deu a l’augment de controls. Altres estimen que la radioactivitat de les zones afectades es transmetrà a futures generacions durant milions d’anys.
Falta de control
En aquell període la manca d'una estructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afectava les operacions de les centrals. Tampoc hi havia cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per inspeccionar i avaluar les instal•lacions. Les plantes i la comunicació entre aquestes estaven antiquades i descuidades, fet que verifiquen freqüents averies anteriors a l’incident de Txernòbil.
A més, el bloc soviètic estava molt estancat respecte a Occident en l’aplicació de les innovacions d’alta tecnologia. Això explica l’absència d’un edifici de contenció en el disseny dels reactors, tal com exigien els requisits de seguretat d’Occident.
Malgrat que el cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anunciat una nova política de transparència, l’accident es va descobrir gràcies a Suècia, on el 27 d’abril es van detectar partícules radioactives a la central nuclear de Forsmark. En preguntar per un accident al govern rus aquest el va negar, fet que va dificultar les comunicacions.
El periodista Santiago Vilanova, que en aquella època exercia a Radio Nacional de España, explica al seu llibre Chernobil: El fin del mito nuclear que el 29 d’abril, quan l’URSS finalment va confessar l’accident, un company el va despertar per dir-li que havia de comunicar la notícia, una tasca que evitaven altres professionals perquè no tenien dades fiables.
El govern soviètic es va limitar a mencionar que s’havia produït un incendi a Txernòbil, que les conseqüències s’estaven solucionant i s’estudiarien els fets. Dos dies després, milers de persones celebraven al carrers de Kiev el dia 1 de maig, exposant-se al núvol radioactiu que sobrevolava la capital ucrainiana.
Un problema pendent
El risc que van prendre els 600.000 voluntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment la feina dels bombers, va servir per evitar una segona explosió de conseqüències dramàtiques a tota Europa. Però el reactor quatre segueix actiu. Es va intentar refrigerar-lo a través d’un túnel però va ser impossible. Per això la comunitat Internacional va finançar el seu tancament, completat l’any 2000, i la creació d’un sarcòfag per aïllar-lo de l’exterior.
Però la degradació natural fa que corri el risc de desplomar-se. A més, hi ha indicis de possibles fugues radioactives i filtracions d’aigua. Per això des del 2004 s’està construint una nova coberta. Costarà milions d’euros i la seva vida útil serà d’un segle. Però el reactor seguirà actiu i fins que el seu interior no sigui desmuntat i emmagatzemat de manera segura, Txernòbil seguirà sent un problema pendent.
Panorama actual
Txernòbil va incrementar la consciència general de les carències del sistema econòmic soviètic i va posar de manifest la perillositat de l’energia nuclear. L’opinió pública majoritària rebutja l’energia nuclear segons l’últim baròmetre del centre d’Investigacions Sociològiques. Però això no evita que l’exportació de tecnologia nuclear creixi, especialment als països en desenvolupament. A més, la majoria de líders mundials veuen aquest recurs com a alternativa futura als combustibles fòssils.
Segons Gema Revuelta, experta en comunicació científica, els sistemes de seguretat actuals són eficaços i compten amb comunicacions automàtiques en cas d’accidents o infraccions. L’exemple el tenim amb l’incident de la central de Fukushima, que es va poder seguir per Internet. Revuelta creu que no s’ha de témer a una futura explosió, sinó als residus radioactius que provoquen les centrals i que restaran actius milers d’anys. La única solució per evitar-los és consumir menys energia.
