Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

La catàstrofe de Txernòbil es manté encesa

Fa 25 anys l’accident nuclear més gran de la història podria haver deixat Europa inhabitable

Estat de la central nuclear de Txernòbil al 2003. Font: Elena Filatova

El passat abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del cataclisme de Txernòbil. Per a molts, aquesta data va passar desapercebuda, però el recent accident a la central de Fukushima, al Japó, ha obert la porta al record d’aquesta tragèdia i al debat sobre la seguretat de l’energia nuclear.
La matinada del 26 d’abril de 1986 uns operaris simulaven un tall elèctric a la planta de Txernòbil, a Ucraïna. Cap d’ells esperava viure la pitjor catàstrofe atòmica de la història. Però la fuga radioactiva que provocarien seria dues-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les conseqüències, devastadores.

Els fets
Durant el test, la potència del reactor va baixar fins a uns nivells alarmants. Per evitar l’apagada automàtica els operaris van desconnectar el sistema de seguretat, violant el reglament. Convençuts que controlaven l’experiment, van pujar la potència manualment i es van sobrepassar. L’augment precipitat va sobreescalfar el nucli, on es va acumular hidrogen. Els controls no responien, era massa tard. Una explosió va rebentar el consistent sostre del reactor i va desencadenar un incendi a la vegada que llançava una immensa emissió de productes de fissió a l’atmosfera.
Mentre els bombers estaven en camí per controlar el desastre, els operaris de la planta van posar els altres tres reactors de la central en refrigeració d’emergència. Els responsables de la regió van preparar l’evacuació de la ciutat de Pripyat -localitat adjunta a la nuclear on vivien les famílies dels treballadors- i d’un radi de 10 quilòmetres al voltant de la planta. El procés va començar 36 hores després de l’explosió i es va completar en 3 hores.

Conseqüències directes
De les dues-centes persones que van ser hospitalitzades 31 van morir, 28 de d’elles degut a l’exposició directa a la radiació. Molts afectats eren del personal de rescat. Ben aviat el mal es va estendre a les zones veïnes, on es van mantenir índexs de radioactivitat perillosos diversos dies.
La gravetat de la situació va obligar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 116.000 persones. Es va aïllar una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central que avui dia encara segueix vigent. Els seus habitants van ser desallotjats i obligats a ser relocalitzats. Tot i això, quan l’evacuació va finalitzar, sis dies després de l’accident, ja hi havia milers d’afectats greus per la radiació.
A més, cinc milions de persones van seguir vivint en àrees contaminades, 400.000 de les quals es trobaven en zones greument afectades. Diversos estudis demostren que les taxes del càncer de tiroides es van elevar enormement a Bielorrússia, Ucraïna i Rússia. Alguns científics creuen que això es deu a l’augment de controls. Altres estimen que la radioactivitat de les zones afectades es transmetrà a futures generacions durant milions d’anys.

Falta de control
En aquell període la manca d'una estructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afectava les operacions de les centrals. Tampoc hi havia cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per inspeccionar i avaluar les instal•lacions. Les plantes i la comunicació entre aquestes estaven antiquades i descuidades, fet que verifiquen freqüents averies anteriors a l’incident de Txernòbil.
A més, el bloc soviètic estava molt estancat respecte a Occident en l’aplicació de les innovacions d’alta tecnologia. Això explica l’absència d’un edifici de contenció en el disseny dels reactors, tal com exigien els requisits de seguretat d’Occident.
Malgrat que el cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anunciat una nova política de transparència, l’accident es va descobrir gràcies a Suècia, on el 27 d’abril es van detectar partícules radioactives a la central nuclear de Forsmark. En preguntar per un accident al govern rus aquest el va negar, fet que va dificultar les comunicacions.
El periodista Santiago Vilanova, que en aquella època exercia a Radio Nacional de España, explica al seu llibre Chernobil: El fin del mito nuclear que el 29 d’abril, quan l’URSS finalment va confessar l’accident, un company el va despertar per dir-li que havia de comunicar la notícia, una tasca que evitaven altres professionals perquè no tenien dades fiables.
El govern soviètic es va limitar a mencionar que s’havia produït un incendi a Txernòbil, que les conseqüències s’estaven solucionant i s’estudiarien els fets. Dos dies després, milers de persones celebraven al carrers de Kiev el dia 1 de maig, exposant-se al núvol radioactiu que sobrevolava la capital ucrainiana.

Un problema pendent
El risc que van prendre els 600.000 voluntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment la feina dels bombers, va servir per evitar una segona explosió de conseqüències dramàtiques a tota Europa. Però el reactor quatre segueix actiu. Es va intentar refrigerar-lo a través d’un túnel però va ser impossible. Per això la comunitat Internacional va finançar el seu tancament, completat l’any 2000, i la creació d’un sarcòfag per aïllar-lo de l’exterior.
Però la degradació natural fa que corri el risc de desplomar-se. A més, hi ha indicis de possibles fugues radioactives i filtracions d’aigua. Per això des del 2004 s’està construint una nova coberta. Costarà milions d’euros i la seva vida útil serà d’un segle. Però el reactor seguirà actiu i fins que el seu interior no sigui desmuntat i emmagatzemat de manera segura, Txernòbil seguirà sent un problema pendent.

Panorama actual
Txernòbil va incrementar la consciència general de les carències del sistema econòmic soviètic i va posar de manifest la perillositat de l’energia nuclear. L’opinió pública majoritària rebutja l’energia nuclear segons l’últim baròmetre del centre d’Investigacions Sociològiques. Però això no evita que l’exportació de tecnologia nuclear creixi, especialment als països en desenvolupament. A més, la majoria de líders mundials veuen aquest recurs com a alternativa futura als combustibles fòssils.
Segons Gema Revuelta, experta en comunicació científica, els sistemes de seguretat actuals són eficaços i compten amb comunicacions automàtiques en cas d’accidents o infraccions. L’exemple el tenim amb l’incident de la central de Fukushima, que es va poder seguir per Internet. Revuelta creu que no s’ha de témer a una futura explosió, sinó als residus radioactius que provoquen les centrals i que restaran actius milers d’anys. La única solució per evitar-los és consumir menys energia.

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta

FITXA RESSENYA

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta, 1976-1989. Traduït per Juana Robles Suárez i José Tola Alonso. Index; XI + 339pp; notes, bibl. Barcelona: Salvat editores 2002 (13ª edició).

Els gens són les veritables unitats centrals de l’evolució, aquesta és la idea central que planteja Richard Dawkins (professor d’etologia de la Universitat d’Oxford), negant que ho siguin els individus individuals, els animals o les plantes. Per abordar-la recorre a algunes teories i hipòtesis de l’evolució humana, començant per les idees de Darwin i passant per altres experts en la matèria a través dels quals explica les seves suposicions i examina la biologia de l’altruisme i l’egoisme. El seu propòsit és jugar a imaginar i inspirar al lector. Però en realitat pretén demostrar que el factor important en l’evolució no és el bé de l’espècie com s’ha cregut anteriorment, i algunes persones creuen, sinó el bé del gen, el qual ens ha creat a nosaltres, màquines de supervivència, amb l’única funció de garantir la seva continuïtat.

Quan el llibre es va publicar el 1976, esdevingué una manera de veure les coses completament divergent amb les idees tradicionals sobre l’evolució, anteriorment centrades en els individus o les espècies, o fins i tot desestimades per les idees religioses imposades. Actualment, però, aquestes idees són bastant acceptades per una gran part de la comunitat científica. Tot i no haver-hi proves completament determinants, el consens ho accepta perquè és una de les idees que més s’apropen al que podria ser. De totes maneres per la gent que no forma part del món científic aquestes idees poden semblar exagerades, ja que a moltes persones els costa pensar que siguem màquines i encara menys que no existeixi un altruisme natural.


Per tant, és un llibre que per al públic corren no passa de moda, almenys no per aquells que mai han profunditzat sobre el tema, ja que és una eina bastant amena de meditar aquesta hipòtesis i repassar altres teories científiques, ja que l’autor aconsegueix ensenyar i a la vegada entretenir. Per fer-ho ha treballat aquest assaig divulgatiu com si es tractés d’un llibre de ficció, omplint-lo de misteris per resoldre. De manera que planteja preguntes que resoldrà més tard, creant intriga, utilitza metàfores i fa servir explicacions senzilles i resumides de conceptes complexos. Això provoca que l’incult desperti la seva curiositat i que el curiós es quedi amb més ganes. En canvi, no és recomana llegir aquest llibre a un expert, ja que pot defraudar a causa de la simplicitat general.
Però l’autor, com explica al pròleg, es va proposar poder arribar a tot aquest públic, per això a vegades intenta conjugar les explicacions bàsiques amb conceptes matemàtics, avorrint als experts i desorientant al lector que s’estrena en la matèria. Així doncs, és un llibre ideal per a gent que tingui un cert interès i capacitat de concentració, però no per a experts (tot i que potser quan es va publicar si es complia la premissa de l’autor al ser un tema nou). No obstant, també pot ser interessant per a un expert que vulgui criticar tot allò incongruent.

Pel que fa a l’estructura, el llibre es divideix en diferents temes d’una manera molt ordenada:
Als cinc primers capítols es desenvolupen explicacions bastant acadèmiques relacionades amb l’evolució. Primer hi ha una mena d’introducció on es plantegen algunes idees que semblen anar en contra de la tesi principal. L’autor juga a plantejar formes d’aparent altruisme a la natura que no justificarà fins uns capítols més endavant. A partir d’aquí entra en cinc temes, un per cada capítol: la teoria de l’evolució de Darwin; els diferents tipus de reproducció i transmissió dels gens, els quals tracta com una unitat replicadora; el funcionament d’una màquina de supervivència; i les característiques dels gens i com aquestes s’estabilitzen. Per fer les explicacions, posa exemples del món animal que li serveixen per explicar com la selecció natural actua en els éssers vius i com reinterpretar aquesta selecció des del punt de vista dels gens en comptes de l’individu.

A partir del capítol sisè Dawkins planteja situacions amb les que ens podem familiaritzar més i planteja qüestions com les relacions familiars i el per què d’un possible altruisme o decantació cap a un familiar en concret; la diferència de comportament entre els sexes, i el motiu de l’aparent cooperació entre animals de la mateixa espècie o d’una altra. Per fer-ho posa exemples detallats de situacions reals de la natura molt diverses, amb el que desvelarà alguns dels misteris plantejats inicialment. Obtenir les respostes crea una espècie de relaxació i desinterès pel que vindrà, però és a partir d’aquí que arriba el millor del llibre.
Al capítol onzè Dawkins ens parla de l’únic que diferència un humà de la resta d’éssers vius, i és que a més de rebre instruccions dels gens també tenim el que Dawkins anomena “memes”. Es tracta d’una sèrie d’idees, creences, maneres de comportar-nos, un conjunt d’informació cultural que conté cada individu. Els desitjos dels gens, doncs, s’han de compartir amb els d’aquest element. Per tant, el gen no serà l’únic que vulgui sobreviure. Així, Dawkins justifica el desig de les persones individuals de fer una cosa admirable i que les seves creacions perdurin com un desig de supervivència dels “memes” i tanca el cercle de la seva hipòtesi, evitant ser replicat per un inexpert.
Per acabar, trobem dos capítols que es van afegir a l’edició de 1989, juntament amb els peus de pàgina, que contrasten i especifiquen detalls dels capítols.
Al capítol dotzè s’introdueix un dels temes més interessants, la teoria de jocs, en especial el Dilema del Presoner. Aquest sistema serveix per explicar el comportament altruista i comprendre clarament el que l’autor ens ha estat plantejant durant tot el llibre. Planteja la vida com un joc, com una partida de cartes que cal meditar perquè cada pas que fas és determinant. Veiem que el motiu del comportament altruista és que en una jugada a vegades és millor sacrificar-se per evitar un mal pitjor. Però la vida és una partida amb milions de jugadors i possibilitats, cada jugador té una tàctica que no coneixem, alguns gens han dotat a la seva màquina de supervivència amb tècniques per fer trampes, altres per detectar-les, tot depèn de les habilitats i la sort de cadascú.
A l’últim capítol es desenvolupen els temes principals de llibre de Dawkins “El fenotip estès”: l’aspecte i constitució d’un ésser viu i l’entorn al que aquest afecta mitjançant les seves actuacions. És un tema massa complicar per ser resumit, però bàsicament planteja que la selecció darwiniana no actua directament sobre els gens i els efectes fenotípics d’un gen han de considerar-se com tots els efectes que aquest té sobre el món, ja sigui sobre sí mateix, sobre un altre gen, la maquinaria que els porta o altres organismes. I un altre cop Dawkins recorre a múltiples casos reals per il•lustrar el tema. Per concloure, fa una espècie de resum de tot l’exposa’t.


Malgrat que el llibre és molt interessant té alguns defectes. L’autor segueix un mètode argumentatiu per analitzar totes les idees que plantegen altres experts, però des del principi té clara la seva posició, de la qual no pensa vacil•lar ni un moment. Això vol dir que cada punt que analitza només el mira des de la seva perspectiva, fet que no hauria de fer un científic, que intenta sempre ser el més objectiu possible. Això és molt perillós, ja que un lector sense cap base prèvia en evolució i darwinisme, en cas que no sigui crític ni compari amb altres manuals, adquirirà fàcilment una sèrie d’idees com a certes, ja que tot i que l’autor avisa inicialment que tot es tracta d’un joc imaginatiu, durant el desenvolupament no fa més que manifestar que ell té la raó absoluta.
No tenint prou amb això, es dedica a tirar pel terra els treballs d’aquells professionals que no estan d’acord amb les seves idees. De fet, en més d’una ocasió ha dit explícitament que potser aquella persona no tenia prous coneixements i per això opinava d’aquella manera. Tot plegat fa que el lector creï una mena de repugnància cap a l’autor. Dawkin vol jugar a imaginar, però ningú jugarà amb algú cruel, egocèntric i egoista que es limita a fer comentaris senzills que semblen per a gent amb dificultats mentals. Tanta explicació bàsica i metàfores maregen. No trobo necessari canviar els noms de tots els elements, al final no sabem què és què i la nostra imaginació se’n va pels núvols i acaba veient una història abstracte indigerible i inexplicable.
Per acabar, i sense voler faltar al respecte d’aquest gran autor, m’agradaria fer veure que tot i ser una de les teories més versemblants no s’aguanta per enlloc, ja que no justifica en cap moment la base que sosté tota la seva teoria: El gen és egoista. I a partir d’aquí tot d’exemples, però per què ho és? Per què l’autor ho ha decidit? Hi ha alguna prova per creure-ho abans del conte que ens explica per justificar-ho? Com sabem que el gen vol viure i que és egoista? Si féssim un llibre amb una base inversa a la de Dawkins i fóssim bons argumentadors segur que la nostra hipòtesi semblaria convincent.