El Barça demostra la seva superioritat al Real Madrid

Els blaugrana guanyen la Copa del Rei de bàsquet superant als blancs per 20 punts i Fran Vázquez es nombrat MVP.

El Barça va tornar a demostrar ahir al Bizkaia Arena que està per sobre del Madrid. El conjunt blaugrana es va proclamar campió de la Copa del Rei després de superar el seu contrincant de llarg, 80-61, que tot i la confiança dels seus aficionats només va aguantar el ritme durant l’inici del partit.

El pavelló era ple, amb uns 1500 aficionats del Barça i només uns 150 del Madrid. Catalans i bascos, alguns amb banderes republicanes o independentistes, van començar a cridar en entrar el rei i no es va poder escoltar l’himne nacional. Aviat la situació es va normalitzar i el partit va ser el centre d’atenció.

Els dos millors equips van sortir disparats i intensos, oferint jugades ràpides, com una passada cap enrere de Ricky culminada amb una esmaixada de Vázquez. Aquest ritme era impossible de mantenir i els canvis no paraven a ambdós costats. El primer quart, molt renyit, va acabar amb un 19-16 pel Barcelona.

Aquesta igualtat inicial va desaparèixer quan al segon quart l’equip blaugrana va arrasar amb la seva defensa. Els blancs feien massa esforços en l’atac però no en la defensa, pel que l’equip de Xavi va aprofitar per atacar com una fera. Una cistella de Lorbek va posar el Barça deu punts per sobre, 30-20, un avantatge significatiu que va provocar que l’afició saltés d’alegria. En canvi, el Madrid perdia força, ni tan sols trobava escletxes per llançar i els pivots semblaven vagar pel camp sense saber què fer. Al descans el resultat era 40-25 i una sensació de tenir el partit a la butxaca.

Passats dos minuts del tercer quart els catalans guanyaven per 20 punts, 45-25. El públic animat cridava “Eo eo eo esto es un xorreo”. L’avantatge del Barça va arribar fins a 28 punts. Vázquez va enlluernar el públic amb una cistella on es va recrear balancejant-se a l’aro. Al final d’aquest quart, 64-37, alguns espectadors es preguntaven si el Barça aconseguiria doblar al Madrid, que havia passat de ser un equip temut a fer llàstima.

A la pausa un aficionat del Madrid es va encarar amb els aficionats del Caja Laboral i el personal de seguretat se’l va endur. La tensió es va estendre a més aficionats del Madrid, als més ultres, que també van ser expulsats sense provocar cap incident.

A l’últim quart l’entrenador va fer jugar a Trías, que en menys d’un minut ja anotava. Per la seva banda, Llull amb els seus triples va evitar que la diferència creixes. Els minuts passaven sense massa intriga, fins i tot el president del Barça semblava adormir-se a la seva butaca.

El resultat final, 80-61, mostra la diferència més gran en les finals d’aquesta competició. Una humiliació que a diferència de la del passat 27 de desembre, quan va perdre al seu propi pavelló no té les baixes com excusa i deixa clar qui està per sobre.

Fran Vázquez va ser designat MVP de la final. El rei va entregar la Copa a Roger i l’afició va contemplar animada com el capità l’aixecava en l’aire amb eufòria. El pavelló es va emplenar de paperets de colors i alegria.

“La publicitat ens ven receptes enverinades”

L'editora de la revista de contrapublicitat Malababa creu necessari posseir més espais de joc i menys missatges publicitaris

Gemma Galdon Clavell és una veïna del Born de 34 anys que va néixer a Mataró. És investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, feina que combina amb la coordinació de l’Observatori de Resistències i Subcultures (RiSC).

Galdon sempre s’ha interessat pels problemes socials. Després de cursar la carrera d’Història Contemporània va viatjar a Estats Units, on va aca-bar la seva Tesi sobre el Partit de les Panteres Negres i els moviments contractuals i revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

De tornada a Barcelona es va involucrar en organitzacions de base i moviments socials internacionals, i va començar a organitzar campa-nyes a favor de la justícia global. A poc a poc, els seus interessos van dirigir-se cap als moviments contraculturals i les xarxes de la dissidència cultural. El 2005 va crear el grup RISC i va convertir-se en editora de la revista Malababa, que tenia l’objectiu de donar visibilitat i impulsar la dissidència gràfica de diversos col•lectius, amb una clara voluntat de posar de manifest les incongruències en els usos de l'espai públic.

Ha viscut i viatjat a altres llocs del món on ha conegut i establert relació amb una diversitat cultural de gent identificada amb les seves mateixes idees.

Quines iniciatives organitzen des de Risc?

Vam fer un certamen de contrapublicitat que és el que ens va llançar al 2006 com a projecte i està recollit a la segona revista, i ens hem involu-crat en projectes expositius, sobretot amb el Centre de Cultura Con-temporànea i hem fet conferències a instituts i universitats.

A nivell personal faig altres coses. Jo vaig anar un dia al Portal de l’Angel amb un grup de persones desconegudes i varem començar a donar voltes com baldufes durant cinc minuts.

Quanta gent son?

Per la revista Malababa normalment som unes cinc persones portant-ho tot, més periodistes, dissenyadors gràfics i gent que ens ajuda. I quan ens encarreguen fer conferències o tallers contactem amb especialistes de cada tema.

On es pot aconseguir la revista?

La venem. Les llibreries son reàcies a comprar allò que no surt de forma massiva, però si ho demanes té la porten. I arriba a tot l’Estat, hi ha xar-xes d’Ecologistas en acción que la porten a Madrid i Virus la porta al Pais Vasc.

Com s’organitzen?

Cada anys fem una revista i se’n fan uns 2000 exemplars. Uns mesos abans que surti ens reunim, però com que hi ha gent a l’estranger la vinculació és fa més per internet.

Com financen la revista?

Treballem tots de manera voluntària i els col•laboradors també. Em de-cep molt que quan diem que la revista s’ha de pagar immediatament pensin que hi ha algú darrera lucrant-se, que formem part del sistema capitalista. No entenen que hi ha unes despeses mínimes que s’han de cobrir. I és curiós que la gent desconfií quan els hi cobres i en canvi no desconfií quan és gratuït, perquè un diari si no el pagues tu el paga la caixa de pensions. Fins i tot quan varem participar en un documental sobre la Contrapublicitat, el director de publicistes de Catalunya va in-ventar-se que posàvem publicitat a la revista.

Quin és el tema principal?

En un principi era purament contrapublicitat i després ha anat evolucio-nant més cap a les dissidències urbanes i formes d’intervenció artística més amplies que no només es relacionen amb el llenguatge publicitari sinó amb una certa comercialització del carrer en sí. Tot son carrers ori-entats a que consumeixis, quasi sense bancs i si vols consumir has d’estar en un lloc reconegut i pagar, sense poder fer res. Per això reivindiquem espais verds, espais de jocs, espais que no només estiguin orientats a que vagis d’una botiga a una altra.

Què porta a fer Contrapublicitat?

Quan es percep aquesta sobredosi d’anuncis publicitaris ens afecten i canvien la nostra forma de relacionar-nos amb el món, hi ha gent que pensa que això ha de canviar i comença a utilitzar el mateix missatge de la publicitat per crear contrapublicitat.

Per què serveix?

Provoca un moment de dissonància cognitiva, t’esperes una cosa i en veus una altra i això et fa parpellejar, parar-te un moment i reflexionar sobre el que està passant, o somriure. I quan ho veiem persones afins ens sentim recolzades per aquesta gran massa de gent que critica la socie-tat de consum actual.

Pot fer que un producte es compri més?

Els bons contrapublicistes escullen marques molt conegudes perquè no passi. Però si fas servir una marca poc coneguda la contrapublicitat la dóna a conéixer. Un company francés va fer una acció sobre un anunci de Labazza. Va robar la lona de la noia de l’anunci i va demanar un rescat a l’empresa. Això va sortir a les notícies i la companyia finalment li va pagar el rescat. Però li va pagar perquè li va servir per fer publicitat.

Tota la publicitat és dolenta?

Donar a conèixer una cosa en la que tu creus o que alimenta la teva família hem sembla legítim. Però les multinacionals segueixen la lògica del màxim benefici i els salaris mínims. La publicitat que ven emocions és inapropiada, agafa un producte i li fa un embolcall que el converteix en un vehicle a la felicitat a través del consum. Moltes vegades les perso-nes ens sentim tristos, enfonsats, sols i és molt perillós, perquè vas omplint aquest buit amb conjunts de roba, cotxes o pintallavis i el que no fas es treballar-te a tu com a persona. Ens venen receptes enverinades. I tant espai a les ciutats per aquests missatges demostra que hem perdut el nord.

Es podria prescindir de la publicitat?

Si, la ciutat de Sao Paulo va eliminar la publicitat als espais urbans. Jo penso que a curt termini estaria bé limitar-la. Però a llarg termini ens hem de replantejar els valors bàsics de la nostra societat i de què volem om-plir les nostres ments i les que vindran.

La societat canviarà?
L’entorn actual de crisis i la necessitat econòmica ens porta a desenvo-lupar vincles de solidaritat i trencar aquesta idea que l’important és avançar tu sol encara que xafis als altres. I això farà que la gent comen-ci a queixar-se més. La crisi demostra les coses que havíem denunciat fa temps, l’augment de les desigualtats i un sistema que prima la usura. A molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i els discursos pro neoliberalis-tes de confiança cega en el mercat deixen de tenir sentit. La crisi ens obliga a buscar noves formes de sistema econòmic i a entendre que necessitem dels altres. És una desgracia que hi hagi tantes persones a l’atur, però si la crisi ens fa adonar d’això: Benvinguda!

Un jardí on es perden la monotonia i el bullici urbà

El Parc del Laberint d’Horta és un espai natural, on es pot trobar la calma i reviure les sensacions i els els jocs de l’infància.

Eren tres quarts d’onze, quan vaig agafar el metro a la parada de Tarragona. El vagó estava ple de gent, tota era diferent, però tenien en comú la seva mi-rada inexpressiva o més aviat trista. Uns escoltaven música o llegien el diari, altres simplement esperaven arribar al seu destí.

Al cap de mitja hora vaig passar les quinze monòtones parades fins arribar a Mundet. Un cop al carrer vaig començar a pujar per una carretera. Hi havia bastanta gent que es dirigia cap a la Universitat Autonoma de Barcelona. A la banda esquerra hi havia un mur de pedres amb enderraderes i a banda i ban-da de la carretera gespa amb plantes, arbres i flors blanques. Tothom camina-va sense fixar-se en el paisatge, amb un rostre inexpressiu i buit.

De seguida vaig desviar-me a l’esquerra, on vaig trobar el Velodrom d’Horta, una estructura de pedra que trencava amb la natura, l’únic que tenia en co-mú era el color verd de la porta i les baranes de ferro.

Des d’allà vaig veure les escales que duien a l’entrada del Parc del Laberint. A la dreta del camí hi havia un parc infantil desert, amb uns elements que crida-ven l’atenció: una espècie de bol platejat gegant, que servia perquè els nens es posesin a sobre i donessin voltes, i una estructura per jugar amb la sorra que constava d’una pala, una galleda amb una politja per fer pujar la sorra i un tobogant petit amb una turbina que girava si es llençava sorra.

Quan vaig entrar al Parc del Laberint va començar a ploure i un grup de deu persones, homes i dones d’uns trenta anys, van córrer cap enfora fent broma. Jo vaig seguir per un caminet ple de plantes a banda i banda, tot era verd. Destacaven les alzines, els eucaliptus i els arboços. Només se sentia el soroll de l’aigua i dels ocells. Es respirava calma. Pel camí hi havia fonts, bases d’aigua i estàtues. També una porta xinesa, era molt alta, de fusta color negre i es co-municava amb un jardí ple de flors blanques.

Vaig passar mitja hora passejant pel silenci de la natura, vaig pujar per unes escales i vaig arribar a una esplanada de pedra amb una barana que oferia una visió general del parc. Aquest és el jardí més antic que es conserva a la ciutat i és un exponent de jardí neoclàssic del segle XVIII amb un toc de fiso-nomia italiana.

Sota meu hi havia el laberint de xiprers retallats que dóna nom al parc. A l'inte-rior del laberint hi havia una estàtua d'Eros, que representa l'amor juganer i des-preocupat. Entre els xiprers se sentien crits i rialles d’uns nois. Eren un grup d’alumnes de segon de l’ESO de l’institut La Pineda de Barcelona que havia vingut d’excursió.

Mentre els nois, vestits amb xandall, buscaven la sortida entre els xiprers, cor-rent i cridant, les noies de la classe es divertien darrera meu tocant una bassa d’aigua i fent-se fotos. Anaven vestides de manera informal però poc cómoda. Una d’elles portava sabates de tacó que s’havien tacat amb el fang del camí. Al cap de deu minuts, les noies ja tenien prou imatges i van decidir asseure’s en un banc a xerrar. Al mateix moment els nois ja havien trobat la sortida i decidi-en fer dos equips per jugar al pilla-pilla dins del laberint.

Em vaig encaminar cap a la sortida, però aquest cop ho faria pel mig de l’entramat. Un grup de nois que s’escapavava em va passar pel costat cor-rents. Al cap d’uns moments va arribar l’estampida de “caçadors” que quasi em tira al terra. Tots somreien i cridaven, desprenien alegria. Nois i noies, ca-dascú es divertia a la seva manera, però tots tenien un somriure.

Al cap de mitja hora d’anar i venir pels camins confusos del laberint, vaig tro-bar la sortida i vaig desfer el meu camí fins arribar de nou al metro. El soroll es-trident de la ciutat va acabar amb la pau que havia sentit dins del parc.

Dins del vago de tornada tot semblava igual que al principi. Al meu voltant gent desconeguda amb la mirada perduda. No era la mateixa que la que m’havia trobat a l’anar, però actuava igual, de manera cansada, monòtona, uns amb son, altres amb aburriment, però ningú somreia com aquells nois.

“Estic estancat a Gol TV”

Un noi va deixar els estudis per la il•lusió de treballar a Mediapro, però ara aquella decisió li impedeix prosperar més en el món laboral.

-->

Martí Herrero és un jove de 25 anys que treballa a Gol Televisió com a encarregat del departament de manteniment i grafisme. Aquest barceloní va acabar el batxillerat humanístic i va començar a estudiar un mòdul de Realització d’audiovisuals. Però els llibres el cansaven, i quan al cap de tres mesos li van oferir feina a Mediapro com a operador grafista, va decidir abandonar la formació dominat per l’emoció d’entrar en el món laboral. Li era molt difícil resistir la temptació de formar part de l’esfera de la televisió. Durant dos anys va esforçant-se sense parar i va anar ascendint fins que va aconseguir pujar a la categoria de Controlador, però va gastar tota l’energia que tenia. Deixar els estudis va ser una decisió ràpida i fàcil, en aquell moment no hi trobava cap inconvenient. Però ara es troba en un punt en que és impossible ascendir més. Cada dia segueix la mateixa rutina.

Se sent ben tractat a l’empresa?

No, fatal. Em paguen molt poc, no li diré quan. A més, les condicions laborals generals no son les millors. A mi per exemple no em paguen les hores extra i em passo aquí tot el dia. És veritat que em van donar una oportunitat quan era més jove, però ara no tinc cap projecte, no veig gaire futur, estic estancat a Gol TV.

Quina relació té amb la resta de treballadors?

Em porto bé és amb els meus companys informàtics i grafistes, però amb la feina no tinc temps per a la vida social. Només puc parlar de feina.

Ha pensat en canviar de feina o estudiar de nou?

En realitat m’agradaria estudiar per aconseguir una feina millor, però no puc. Amb la crisi no crec que en trobi cap. I no puc deixar la que tinc perquè necessito els diners, he de pagar el lloguer cada més.

A Mediapro hi ha hagut expedients de regulació i acomiadaments per culpa de la crisis?

Crec que no. I en el cas de Gol TV passa a la inversa, com que és un canal nou encara hi falta gent i acomiadar-la és un risc.

No és com amb els periodistes que cada vegada tenen més competidors a la xarxa. A nosaltres les noves tecnologies fan que ens haguem d’adaptar a elles. En el temps que porto els programes informàtics han canviat totalment, però per sort es segueix necessitant la mateixa gent.

  

Té potestat per acomiadar els treballadors que estan per sota seu?

Puc influir per què el meu cap ho faci. No m’agrada, però de vegades és necessari. De totes maneres la majoria de treballadors son gent molt preparada i els més joves potser no saben tant però estan molt motivats i aprenen ràpid, com vaig fer jo. Em fa pena perquè sé que perdran aquesta emoció inicial. A més, com que jo també he començat des de sota entenc als meus treballadors i ells tampoc s’han queixat mai de mi, més que res perquè jo faig molt bé la meva feina.

Si pogués tornar enrere canviaria alguna cosa?

A vegades penso que no hauria d’haver deixat d’estudiar. Potser hagués trobat una feina més ben pagada i on pogués utilitzar més la meva creativitat. Dirigir un grup de grafistes no és el mateix que decidir on col·locar una càmera en una pel·lícula. Però si hagués estudiat potser no hagués trobat feina i probablement estaria més decebut.