Recomanació: American Horror Story

Avui Cuatro estrena American Horror Story, una sèrie que aconsegueix proporcionar grans dosis de terror. Alguns crítics consideren que té un guió molt original. La novetat, però, no és haver inventat res nou. En realitat, tot el que utilitza són coses explotades sovint a les històries de por. Trobem un matrimoni fracassat, un fill que se sent incomprès, escenes amb dosis de sexe i una casa aterradora amb esperits. La gràcia no són els ingredients sinó el fet d’haver-los barrejat de la manera adequada. De totes maneres, el producte final no és apte per a tots els paladars, ja que deixa un regust peculiar.

Bàsicament la sèrie es basa en mesclar terror i perversió. Els protagonistes principals són el sexe, les morts, els esperits i els bojos. Aquesta combinació sovint converteix la por en un cert fàstic, incomprensió o rebuig. És impossible trobar un personatge que actuï de forma racional, encara que ells ho pensin. No s’entenen el seus comportaments. De fet, cal posar-se dins la ment d’un malalt per entendre la trama en el seu conjunt. Per gaudir cal tenir la ment ben oberta, del contrari, l’espectador no sent pena pels protagonistes i acaba desitjant que tots morin d’una vegada per ser tan estúpids. Si s’arriba a aquest punt res té sentit i fins i tot el menjar ens pot repetir.

Però aquests moments d’indigestió són ràpidament superats gràcies als punts forts de la sèrie. El guió fa girs argumentals constantment, cada vegada que sembla que es tancarà la trama surt una nova pregunta. A més a més, el present es mescla amb escenes horribles del passat que ens fan entendre la història d’alguns personatges actuals. I la música de fons i la il·luminació s’encarreguen de no deixar relaxar-se a l’espectador, que aconsegueix sentir el terror. Probablement això és el que ha fet que la historia tingués gran èxit als Estats Units. Caldrà veure si l’espectador català sabrà gaudir dels mateix plat.

Aquesta història compta amb els creadors de Glee, Ryan Murphy i Brad Falchuk. I entre els protagonistes principals trobem Jessica Lange i Dyland McDermont. Aquest últim fa el paper de Ben Harmon, psiquiatra casat amb Vivien (Connie Briton). La parella decideix traslladar-se amb la seva filla adolescent, Violet (Taissa Farmiga), a una mansió allunyada de la ciutat per solucionar els seus problemes. Però en comptes d’arreglar el seu matrimoni li sumaran més maldecaps.

Entre els personatges que amaneixen la salsa destaca una odiosa veïna mig boja (Jessica Lange) i la seva filla, que pateix una malaltia mental; una minyona sexy que vol seduir al marit però que a ulls de la muller és una anciana; i un misteriós pacient esquizofrènic que es fa amic de la Violet. Tots ells i encara més sorpreses us presentaran una història moguda, escandalosa, aterrant i fastigosa que sembla que mai acabi. I el millor és que sí acaba, potser no d’una manera perfecta, però almenys deixa reposar d’una vegada la intriga que es manté encesa al llarg de tots els capítols. 

Paco Elvira: “No podem anar contra els canvis: o t’adaptes o mors”

PACO ELVIRA: FOTOPERIODISTA, PROFESSOR A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA I BLOCAIRE D’ÉXIT

Paco Elvira

fotògraf

Edat 63 anys

Referents Marc Riboudi Henri Cartier-Bresson, per la seva feina a la Xina

Model preferit Les persones, tot i que al principi li motivava fotografiar ocells

Novel·la publicada "Un día de Mayo"

Paco Elvira, un fotògraf veterà adaptat al present amb diversos blocs que li han obert la porta a nous projectes*  //Laura Vives


PER LAURA RODAS i ALEJO RODRÍGUEZ

El món de la fotografia evoluciona a gran velocitat gràcies a la nova tecnologia i a Internet.  Paco Elvira és un dels fotògrafs experimentats que, en comptes de quedar-se estancat en temps passats, ha sapigut treure profit dels nous avanços. Més de 40 anys després de començar,  retratant les revoltes estudiantils dels darrers anys de Dictadura, admet aprendre encara coses noves cada dia.

··· Quan va començar a guanyar-se la vida amb la fotografia?
··· Era a la revista Mundo quan alguns dels seus directors van passar a Interviú i van contractar fotògrafs de referència per deu vegades del que cobraven a Mundo. Vaig fer un reportatge pel qual el director d’Interviú em va dir que jo també podia rebre el mateix sou.
··· És molt diferent la situació actual quant a guanys?
··· Estem en uns moments de canvi i és més complicat. Per exemple, m’han demanat unes fotos d’arxiu genèriques per un llibre sobre Catalunya i el preu que volen pagar és tres vegades menys del que es pagava l’any 92.
··· Què li ha aportat tornar a la universitat per fer classes?
··· Ha estat una experiència súper positiva. El perill que podem tenir els de la meva generació és estar en una bombolla fora del que passa al món real, i per a mi ha sigut bàsic estar en contacte amb les noves generacions i aprendre de totes les coses. Un no pot dir mai “jo parlo ex càtedra”.
··· S’aprenen coses donant classes?
··· Sí. Ara sóc una mena de referent a les xarxes socials gràcies al cop de mà que em van donar antics alumnes meus. Al principi, vaig haver de fer tot el canvi d’analògic a digital, ells em van portar pel camí. L’ensenyament és mutu.
··· Avui dia qualsevol pot accedir a una imatge i retocar-la. Els nous fotògrafs encara poden fer-se un nom amb fotografies originals?
··· Si. Hi ha fotògrafs que s’han fet un nom important malgrat aquestes manipulacions perquè tenen una visió especial o han fet reportatges amb certa repercussió.
··· Valora Internet i les noves tecnologies de manera positiva o negativa?
··· Evidentment, aquesta quantitat d’informació i capacitat per accedir a les fotos ens ha fet molt de mal, però no podem anar en contra dels canvis dels temps: t’has d’adaptar o morir-te.
··· Un es pot guanyar la vida mitjançant un bloc?
··· De moment es difícil, però la professionalització dels blocs és un tema que sempre parlem a les reunions. Per exemple, la gent busca viatges per Internet i les oficines de turisme conviden gent amb bons blocs de viatges. Ara s’està plantejant dividir les inversions de publicitat en diaris entre els blocaires amb més visites a canvi de les seves publicacions.
··· Qualsevol jove interessat en la fotografia pot arribar tan lluny com vostè o és més una virtut innata?
··· Crec que és una virtut. És com un futbolista, pots anar a una escola de futbol, però, per ser el Messi, calen altres qualitats innates.
··· Es pot arribar a ser un bon fotògraf amb pocs recursos?
··· Si. Hi ha gent obsessionada per la tècnica i els equips, però conec molts fotògrafs que treballen els seus propis reportatges amb un equip molt simple. No es qüestió de recursos, sinó de talent.
 ··· El fet de ser un professional tant reconegut, influeix en el seu esperit de superació o viu al marge de la crítica?
··· Sempre hi ha una pressió, però al final aprens a conviure amb ella. La meva actitud és estar sempre al dia de tot en aquest món canviant.
··· Té un bloc que actualitza cada dia. Què li motiva a continuar plasmant en imatge el que veu, després de tants anys?
··· Com a molts fotògrafs, m’agrada explicar històries i, quan et trobes que se’t tallen els mitjans habituals, veus que pots satisfer aquesta necessitat mitjançant el bloc.
··· Pensa guanyar-se la vida amb el bloc?
··· La gent em diu que podria, però, per ara, el que sí m’ha donat són diferents feines. Per exemple, em van encarregar acompanyar una selecció de fotos de la Guerra Civil amb textos com els del meu bloc, amb un estil amè i proper.
··· Sempre mira el món com si ho fes a través d’un objectiu?
··· Sí. No sé si és una virtut o un defecte nostre, però mirem amb ulls fotogràfics encara que no portem la càmera. És un procés que es desenvolupa amb la pràctica, tot i que és cert que alguns tenen més sensibilitat per veure-ho.
··· De tots els llocs que ha visitat, quin destacaria més?
··· Vaig estar a Xina al 79 i em va semblar un lloc fantàstic per fotografiar. I també he estat sempre molt lligat a Irlanda del Nord, on vaig anar amb 23 anys a cobrir els conflictes, els quals he continuat durant molts anys.
··· És el fotoperiodisme una bona oportunitat per conèixer món i viatjar?
··· Sí. Crec que són coses indissolubles l’una amb l’altra. Aquestes ganes de fotografiar van sempre aparellades amb ganes de conèixer la gent, el món i viure en primera línia. ••• 

(*) Projectes: Un bloc pot atraure ofertes laborals. A Elvira li han encarregat un llibre de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”, originalment publicada a pacoelvira.com

Els periodistes no són superherois

Laura rodas

El final d’una pel·lícula és molt important i molts cops determina si l’espectador queda satisfet o no. Això no és un film, però és l’última entrada sobre anàlisi dels mitjans, pel que vull tancar el cercle de manera original. Avui deixo de criticar els periodistes per posar-me a la seva pell. Veiem els mitjans de comunicació com un negoci que alimenta un públic malcriat, que aposta per informacions que criden l’atenció encara que siguin incertes o sensacionalistes, que exagera, que manipula els textos i que molts cops  ni verifica les dades ni explica les seves fonts. Tot això és veritat, però els periodistes no tenen tota la culpa.

Estic segura que la majoria d’errors del mitjà no són a propòsit. Els redactors cada cop treballen amb més pressió i menys temps. Els exigeixen rigor, imparcialitat, que contrastin la informació, que visitin el lloc dels fets i que busquin experts. Però també que entreguin tants articles a tal hora si volen conservar la seva feina.

A més a més, fins i tot el periodista que treballa durament i aposta pel rigor periodístic es troba amb obstacles. Molts cops l’empresa periodística l’obliga a manipular la informació. I encara que no sigui així, es troba amb el poc interès del públic, o fins i tot el rebuig. Només quatre gats valoren la seva tasca i es prenen la molèstia de llegir-la. Però alhora de criticar s’hi suma tothom, qui llegeix i qui no.

Sembla que els periodistes i els professors tenen una cosa en comú, els critiquen per no fer allò que no els pertoca: educar. Molts pares passen dels fills i quan veuen que són uns malcriats culpen als professors. Algú hauria de d’explicar-los que són els pares els que eduquen, mentre que els professors ensenyen i ajuden. Doncs amb els mitjans passa el mateix, la seva funció és informar, fomentar l’opinió, i si tenen temps ensenyar i aportar una cultura complementària. Però per fer això cal que el lector estigui predisposat i educat. Per què explicar coses necessàries si la majoria de gent prefereix sang i fetge o famosos?

Les poques persones que no coneixen el pack d’històries sensacionalistes, en comptes d’estar orgullosos, acaben passant vergonya. Aquest desconeixement fins i tot pot ser motiu de discriminació. És normal, doncs, que els mitjans n’acabin informant. Les preferències no les trien els redactors, sinó l’educació de la persona. El més fort és que tota aquesta gent que malcria als seus fills transmetent-los el seu mal gust, després s’amaga i critica.

Els periodistes potser no fan una feina impecable, però no són culpables del que se’ls acusa. Uns bons pares evitarien que els seus fills es convertissin en persones desinteressades totalment pel que passa al món i amb ànsies de saber només les últimes novetats dels famosos o les escabroses històries de l’apartat de successos. No es poden rentar les mans davant de la seva creació i deixar als periodistes amb la responsabilitat de salvar el món.

Generalitzar és contraproduent per la salut

Quan es tracta de reflexionar i valorar els riscos i beneficis de qualsevol tractament farmacològic cal tenir molta cura. Les afirmacions generals són un problema immens en el cas de la salut. Aquet estudi, que relaciona el prendre pastilles per dormir amb una major possibilitat de mort prematura, només és un petit exemple de com una incertesa pot causar alarma social. El que vull dir amb això és que qualsevol article genera un efecte en el lector i en aquest cas comporta conseqüències negatives per la credibilitat de la medicina.

Tractar una notícia així de manera trivial pot provocar efectes indesitjats, com que pacients que necessiten un determinat tractament el rebutgin per por a les conseqüències negatives inherents. En alguns casos resulta en un alentiment de la recuperació, en d’altres, pot portar a una persona amb capacitat de recuperació a sofrir mals innecessaris o fins i tot a una mort evitable.

El debat està servit: s’ha de publicar un fet que no és 100% provat i que pot crear alarma social? El dret a la llibertat d’informació té tots els punts per guanyar, però el principi de veritat obliga  a ser cautelós a l’hora d’explicar fets no provats.

Darrere de les farmacèutiques hi ha milers de milions en joc, i això pot dur als mitjans (per allò d’una justícia equitativa i no igualitària) a un posicionament en pro dels menys poderosos, com les teràpies alternatives. Però darrere l’aparent innocència, aquests també amaguen interessos econòmics, pel que cal fugir d’empaties i optar pel rigor informatiu, cercant el màxim de fonts possibles.

En el cas concret que tractem, per començar, no s’ha tingut en compte quin era el motiu de la mort. Tampoc s’han inclòs a l’estudi factors rellevants com els trastorns psiquiàtrics, fet que provoca que la relació no sigui clara. A més a més, cal remarcar que els resultats es basen en un estudi de casualitats en les dades observades, pel que no es pot determinar la causalitat de l’associació establerta. Fins i tot els mateixos investigadors afirmen que tot i les comprovacions per assegurar la seva validesa, altres factors podrien explicar aquestes relacions. De fet, algunes malalties poden tenir un origen psicosomàtic. Això cal destacar-ho per evitar posicionaments contraris a la medicina.

També cal tenir en compte que els problemes psicològics o físics que generen ansietat o dificultats per dormir poden tenir conseqüències. En alguns casos podria ser pitjor no prendre cap medicina, ja que està demostrat que les persones que dormen menys de 7 hores diàries tenen més possibilitats de patir problemes psicològics greus. Per tant, fins i tot en el cas que aquestes pastilles fossin perjudicials per la salut o tinguessin efectes secundaris, serien necessàries.

Tot això dóna una visió completament diferent que explicar la notícia sense contrastar ni contextualitzar i ajuda al ciutadà a entendre que en la ciència no tot és blanc o negre. Aquesta investigació només pot servir per estimular un estudi addicional d’aquesta àrea utilitzant informació d’altres aspectes i poblacions. Per tant, cal seguir investigant per afirmar amb certesa els resultats i trobar una solució als problemes que se’n deriven.

Per a més informació veure:
Article: Els somnífers podrien causar la mort prematura 
Font: British Medical Journal Open

Els somnífers podrien causar la mort prematura

Un estudi conclou que les pastilles comuns per dormir augmenten més de quatre cops el risc de mort i poden provocar càncer

Un estudi publicat al diari on-line British Medical Journal Open indica que alguns somnífers comunament prescrits estan associats a un increment del risc de mort prematura de més de quatre cops. Segons els autors de la publicació, els efectes arriben fins i tot a aquelles persones que en prenen menys de 18 dosis al l’any. L’informe mostra que aquestes drogues també estan associades amb un significant increment del risc de càncer en aquells que prenen altes dosis.

El consum de somnífers a     Espanya... és d’un 9% entre     15 i 64 anys i d’un 47% entre     els tractats per drogoaddicció,     segons l’Observatori Espanyol     sobre Drogues (2009).

Segons les dades de la investigació, durant el 2010 entre 1 de cada 20 i 1 de cada 10 adults van prendre pastilles per dormir als Estats Units o medicaments similars. Els científics van avaluar la supervivència de més de 10.500 persones que s’engloben dins d’aquests casos i que van consumir aquests medicaments durant un promig de 2,5 anys entre el 2002 i el 2007. Entre els fàrmacs més receptats es troba la benzodiacepina, (com el temazepam) i altres com el zolpidem, els barbitúrics i els antihistamínics sedatius.

La supervivència d’aquests pacients, d’una edat promig de 54 anys, va ser comparada amb la de més de 23.500 persones que encaixaven per l’edat, el sexe, l’estil de vida i els problemes de salut involucrats, però que no havien pres aquest tipus de medicaments durant el mateix període. I els resultats vinculen els somnífers amb un major risc de mort per qualsevol causa, encara que es prenguin en dosis reduïdes.

Les persones que van consumir menys de 18 dosis en un any tenien 3,5 més probabilitats de morir, mentre que en les que n’havien pres de 18 a 132 la xifra arribava a més de 4 cops i en les que superaven les 132 píndoles pujava a 5. Això va determinar que el risc s’elevava amb l’increment de la dosis. Aquests resultats es van trobar en totes les edats, però van ser majors en les persones d’entre 18 i 55 anys.

L'estrès, l'ansietat i la   depressió... són alguns   dels problemes associats   a l'insomni.

El material suplementari de la recerca mostra que, tot i que els nombres totals de morts a cada grup eren bastant reduïts, presentaven clares diferencies. Per exemple, van haver-hi 265 morts entre 4.336 persones que van prendre zolpidem i només 295 de les 23.671 persones que van prendre sedatius o altres pastilles per dormir.

Un altre detall destacat és que aquells que van prendre dosis més altes van presentar un 35% més de probabilitats de ser diagnosticats amb diversos tipus de càncer. Una associació que les dades no expliquen a partir de cap preexistència anterior o carència en la salut.

Els autors estan d’acord en que els estudis associatius no necessàriament proven causa i efecte, però creuen que si les recerques assenyalen que hi ha un increment del risc de mort entre els usuaris de pastilles per dormir, cal garantir un tractament alternatiu per l’insomni. I proposen la teràpia cognitivo-conductual, que en els casos crònics pot tenir més èxit.

Per la seva banda, l’editor en cap de la revista, Trish Groves, ha explicat que encara que els autors no hagin provat la seva teoria, ja que han deixat de banda un ampli ventall de factors causatius, la investigació obre la porta a les preocupacions i les preguntes sobre a seguretat  dels sedatius i les pastilles per dormir. Calen però, nous estudis i una major profunditat d’investigació per determinar si els resultats obtinguts són reals o un producte de l’atzar.

Per a més informació veure:
Article: Generalitzar és contraproduent per la salut
Font: British Medical Journal Open

“Si xoques amb la paret has de seguir empenyent”

Luca Bonatti: INVESTIGADOR iCrea i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra

En el món de la ciència sempre hi ha nous indrets per descobrir.  Luca Bonatti porta 20 anys estudiant els nadons i no està cansat.  Creu que té molta sort perquè en el seu àmbit hi ha molta feina.  Ha investigat en institucions de diversos indrets i actualment s'encarrega de dirigir el grup RICO (Raonament i Cognició Infantil) del departament iCrea de la Universitat Pompeu Fabra.  Allà ha realitzat un estudi sobre la capacitat dels nadons de prendre decisions racionals, que recentment ha estat escollit per la revista Discovery com un dels 100 millors de l’any. 

Luca Bonatti amb un infant i la seva àvia després de realitzar un experiment
Font: Maite Cruz

Luca Bonatti

INVESTIGADOR

Edat 51 anys

Religió Cap

Afició Navegar

Referents Jerry Fodor, Jacques Mehler i Andrea Bonomi

Llocs on ha viscut Itàlia, Estats Units, França, Catalunya

Web http://psy.ck.sissa.it/perso/perso.html

··· És dur canviar tant de feina?

··· Sempre hi ha dificultats però també experiències positives. El pitjor és que es necessiten laboratoris que funcionin per poder fer recerca. I cada cop començava de nou. A França no va anar bé, per això vaig venir a Barcelona. Va ser arriscat, però he trobat companys de feina de qualitat i la construcció del nou laboratori s’ha fet sense incidències.

··· I la llengua?

··· No és un problema. Mai he estudiat cap idioma, excepte ara que he començat amb el català.

··· Què li agrada de navegar?

··· La meva feina crea estrès. Facis el que facis sempre tens el cap funcionant i mai estàs completament relaxat. Doncs amb el vaixell només t’has de preocupar de portar-lo i no pensar en res més.

··· Algun altre obstacle a la feina?

··· No puc convèncer la gent que un estudi és suficientment bo per ser publicat. Molts bons treballs els has de tirar a les escombraries. Això funciona així. Per molt maco que sigui, potser pensen que no és bo. I per publicar-ho vas canviant-ho fins que cada cop és pitjor i quan és dolent del tot ja ningú té cap objecció en publicar-ho.

··· Com va obrir-se camí en aquesta professió?

··· He tingut la  sort d’estar sempre en el lloc indicat en el moment indicat. New Jersey va ser el punt de trobada d’una sèrie de persones que s’ocupaven activament de la filosofia de la psicologia experimental. Vaig conèixer personatges rellevants i em vaig  envoltar de noves idees.

··· Qui decideix què investigar?

··· La curiositat. Cal trobar una pregunta meravellosa que necessiti una explicació. La resta és molta interacció, intercanviar opinions i fer canvis. No hi ha professor i estudiants, hi ha la intenció de descobrir. Per això el producte final no és teu ni d’una altra persona, és de tots.

··· Considera que cal alguna qualitat per ser investigador?

··· El més important és ser estúpid. No parar quan xoques contra la paret, cal empènyer per veure si pots tirar endavant, insistir sobre una idea fortament, tenir constància i capacitat de resistir a l’evidència.

··· Vostè ho ha fet?

··· Una de les persones més importants i respectades de Harvard  del món de la literatura em va dir “perdràs sis anys estudiant els nens i no trobaràs res”. Si l’hagués escoltat no estaria aquí. Vaig ser prou estúpid com per no fer cas.

··· Psyscope és el programa que han usat per fer l’estudi dels nadons?

···  Sí. Serveix per passar de la idea a l’experimentació i s’adapta a cada experiment. Per exemple una màquina capta la posició dels ulls i aquestes dades i les de la resta d’aparells van a parar a Psyscope que combina i gestiona tots els resultats amb el temps.

··· Com va començar a estudiar els nens?

··· M’interessaven alguns temes de filosofia i dins hi vaig trobar una part empírica. Volia saber com pensa la gent adulta però vaig haver de tirar enrere per estudiar l’origen. Cal simplificar al màxim per aconseguir les claus per desenvolupar una teoria.

··· És fàcil tractar amb nens?

··· Uf! No volen fer el que vols, tenen gana, volen fer caqueta... i com a molt et dediquen cinc o deu minuts. A un adult li pots pagar per estar més temps, però al nen no. Per això em de fer programes que cridin l’atenció però que no siguin massa cridaners com per afectar els resultats.

···Com se sap la resposta d’un nadó que no parla?

··· Si és molt petit es pot mirar com succiona el xumet. I més endavant per saber si sap contar col·loques dos galetes en un got i tres en un altre i li deixes triar un. Part d’aquesta feina és inventar més mètodes per treure nous resultats.

··· I per l’estudi de la racionalitat?

··· Hem creat experiments senzills i hem mesurat la sorpresa del nadó quan el resultat no era lògic. Per exemple: hi ha tres objectes blaus dins d’una tómbola i un groc, quina caurà?

··· Com es pensa amb 12 mesos?

··· No tenim coneixement de cap llenguatge natural a aquesta edat, però intentem demostrar que igualment pensen. Clar que deuen tenir un llenguatge al cap per plantejar-se coses, però són unes estructures de base que no depenen del llenguatge parlat.

··· Per què serveix aquesta investigació?

··· Per res. L’únic objectiu és descobrir coses. Després hi ha gent que treballa per solucionar problemes a partir dels resultats, però jo no estic a aquest nivell, per mi el més important és descobrir el que els nen poden fer. Té implicacions pràctiques? No, però podria en el futur.

··· D’on traieu els recursos?

··· La universitat ens dona els espais físics per treballar i nosaltres busquem subvencions de l’Estat, la Generalitat i la Comunitat Europea. Aquesta recerca es basa en l’interès de la gent per descobrir i els pares són voluntaris, però cal mantenir els sistemes, pagar a noies perquè vagin als hospitals a buscar pares i fer regals d’agraïment.

··· Els afecta la crisis?

Amb les retallades hi ha pocs diners, però intentem fer el millor de la pitjor situació i la gestió dels fins disponibles és molt correcta. Suposo que ens passarà al davant qui té més, com Alemanya. Però nosaltres seguirem endavant, no em preocupa el futur.