Els periodistes no són superherois

Laura rodas

El final d’una pel·lícula és molt important i molts cops determina si l’espectador queda satisfet o no. Això no és un film, però és l’última entrada sobre anàlisi dels mitjans, pel que vull tancar el cercle de manera original. Avui deixo de criticar els periodistes per posar-me a la seva pell. Veiem els mitjans de comunicació com un negoci que alimenta un públic malcriat, que aposta per informacions que criden l’atenció encara que siguin incertes o sensacionalistes, que exagera, que manipula els textos i que molts cops  ni verifica les dades ni explica les seves fonts. Tot això és veritat, però els periodistes no tenen tota la culpa.

Estic segura que la majoria d’errors del mitjà no són a propòsit. Els redactors cada cop treballen amb més pressió i menys temps. Els exigeixen rigor, imparcialitat, que contrastin la informació, que visitin el lloc dels fets i que busquin experts. Però també que entreguin tants articles a tal hora si volen conservar la seva feina.

A més a més, fins i tot el periodista que treballa durament i aposta pel rigor periodístic es troba amb obstacles. Molts cops l’empresa periodística l’obliga a manipular la informació. I encara que no sigui així, es troba amb el poc interès del públic, o fins i tot el rebuig. Només quatre gats valoren la seva tasca i es prenen la molèstia de llegir-la. Però alhora de criticar s’hi suma tothom, qui llegeix i qui no.

Sembla que els periodistes i els professors tenen una cosa en comú, els critiquen per no fer allò que no els pertoca: educar. Molts pares passen dels fills i quan veuen que són uns malcriats culpen als professors. Algú hauria de d’explicar-los que són els pares els que eduquen, mentre que els professors ensenyen i ajuden. Doncs amb els mitjans passa el mateix, la seva funció és informar, fomentar l’opinió, i si tenen temps ensenyar i aportar una cultura complementària. Però per fer això cal que el lector estigui predisposat i educat. Per què explicar coses necessàries si la majoria de gent prefereix sang i fetge o famosos?

Les poques persones que no coneixen el pack d’històries sensacionalistes, en comptes d’estar orgullosos, acaben passant vergonya. Aquest desconeixement fins i tot pot ser motiu de discriminació. És normal, doncs, que els mitjans n’acabin informant. Les preferències no les trien els redactors, sinó l’educació de la persona. El més fort és que tota aquesta gent que malcria als seus fills transmetent-los el seu mal gust, després s’amaga i critica.

Els periodistes potser no fan una feina impecable, però no són culpables del que se’ls acusa. Uns bons pares evitarien que els seus fills es convertissin en persones desinteressades totalment pel que passa al món i amb ànsies de saber només les últimes novetats dels famosos o les escabroses històries de l’apartat de successos. No es poden rentar les mans davant de la seva creació i deixar als periodistes amb la responsabilitat de salvar el món.