“La publicitat ens ven receptes enverinades”

L'editora de la revista de contrapublicitat Malababa creu necessari posseir més espais de joc i menys missatges publicitaris

Gemma Galdon Clavell és una veïna del Born de 34 anys que va néixer a Mataró. És investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, feina que combina amb la coordinació de l’Observatori de Resistències i Subcultures (RiSC).

Galdon sempre s’ha interessat pels problemes socials. Després de cursar la carrera d’Història Contemporània va viatjar a Estats Units, on va aca-bar la seva Tesi sobre el Partit de les Panteres Negres i els moviments contractuals i revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

De tornada a Barcelona es va involucrar en organitzacions de base i moviments socials internacionals, i va començar a organitzar campa-nyes a favor de la justícia global. A poc a poc, els seus interessos van dirigir-se cap als moviments contraculturals i les xarxes de la dissidència cultural. El 2005 va crear el grup RISC i va convertir-se en editora de la revista Malababa, que tenia l’objectiu de donar visibilitat i impulsar la dissidència gràfica de diversos col•lectius, amb una clara voluntat de posar de manifest les incongruències en els usos de l'espai públic.

Ha viscut i viatjat a altres llocs del món on ha conegut i establert relació amb una diversitat cultural de gent identificada amb les seves mateixes idees.

Quines iniciatives organitzen des de Risc?

Vam fer un certamen de contrapublicitat que és el que ens va llançar al 2006 com a projecte i està recollit a la segona revista, i ens hem involu-crat en projectes expositius, sobretot amb el Centre de Cultura Con-temporànea i hem fet conferències a instituts i universitats.

A nivell personal faig altres coses. Jo vaig anar un dia al Portal de l’Angel amb un grup de persones desconegudes i varem començar a donar voltes com baldufes durant cinc minuts.

Quanta gent son?

Per la revista Malababa normalment som unes cinc persones portant-ho tot, més periodistes, dissenyadors gràfics i gent que ens ajuda. I quan ens encarreguen fer conferències o tallers contactem amb especialistes de cada tema.

On es pot aconseguir la revista?

La venem. Les llibreries son reàcies a comprar allò que no surt de forma massiva, però si ho demanes té la porten. I arriba a tot l’Estat, hi ha xar-xes d’Ecologistas en acción que la porten a Madrid i Virus la porta al Pais Vasc.

Com s’organitzen?

Cada anys fem una revista i se’n fan uns 2000 exemplars. Uns mesos abans que surti ens reunim, però com que hi ha gent a l’estranger la vinculació és fa més per internet.

Com financen la revista?

Treballem tots de manera voluntària i els col•laboradors també. Em de-cep molt que quan diem que la revista s’ha de pagar immediatament pensin que hi ha algú darrera lucrant-se, que formem part del sistema capitalista. No entenen que hi ha unes despeses mínimes que s’han de cobrir. I és curiós que la gent desconfií quan els hi cobres i en canvi no desconfií quan és gratuït, perquè un diari si no el pagues tu el paga la caixa de pensions. Fins i tot quan varem participar en un documental sobre la Contrapublicitat, el director de publicistes de Catalunya va in-ventar-se que posàvem publicitat a la revista.

Quin és el tema principal?

En un principi era purament contrapublicitat i després ha anat evolucio-nant més cap a les dissidències urbanes i formes d’intervenció artística més amplies que no només es relacionen amb el llenguatge publicitari sinó amb una certa comercialització del carrer en sí. Tot son carrers ori-entats a que consumeixis, quasi sense bancs i si vols consumir has d’estar en un lloc reconegut i pagar, sense poder fer res. Per això reivindiquem espais verds, espais de jocs, espais que no només estiguin orientats a que vagis d’una botiga a una altra.

Què porta a fer Contrapublicitat?

Quan es percep aquesta sobredosi d’anuncis publicitaris ens afecten i canvien la nostra forma de relacionar-nos amb el món, hi ha gent que pensa que això ha de canviar i comença a utilitzar el mateix missatge de la publicitat per crear contrapublicitat.

Per què serveix?

Provoca un moment de dissonància cognitiva, t’esperes una cosa i en veus una altra i això et fa parpellejar, parar-te un moment i reflexionar sobre el que està passant, o somriure. I quan ho veiem persones afins ens sentim recolzades per aquesta gran massa de gent que critica la socie-tat de consum actual.

Pot fer que un producte es compri més?

Els bons contrapublicistes escullen marques molt conegudes perquè no passi. Però si fas servir una marca poc coneguda la contrapublicitat la dóna a conéixer. Un company francés va fer una acció sobre un anunci de Labazza. Va robar la lona de la noia de l’anunci i va demanar un rescat a l’empresa. Això va sortir a les notícies i la companyia finalment li va pagar el rescat. Però li va pagar perquè li va servir per fer publicitat.

Tota la publicitat és dolenta?

Donar a conèixer una cosa en la que tu creus o que alimenta la teva família hem sembla legítim. Però les multinacionals segueixen la lògica del màxim benefici i els salaris mínims. La publicitat que ven emocions és inapropiada, agafa un producte i li fa un embolcall que el converteix en un vehicle a la felicitat a través del consum. Moltes vegades les perso-nes ens sentim tristos, enfonsats, sols i és molt perillós, perquè vas omplint aquest buit amb conjunts de roba, cotxes o pintallavis i el que no fas es treballar-te a tu com a persona. Ens venen receptes enverinades. I tant espai a les ciutats per aquests missatges demostra que hem perdut el nord.

Es podria prescindir de la publicitat?

Si, la ciutat de Sao Paulo va eliminar la publicitat als espais urbans. Jo penso que a curt termini estaria bé limitar-la. Però a llarg termini ens hem de replantejar els valors bàsics de la nostra societat i de què volem om-plir les nostres ments i les que vindran.

La societat canviarà?
L’entorn actual de crisis i la necessitat econòmica ens porta a desenvo-lupar vincles de solidaritat i trencar aquesta idea que l’important és avançar tu sol encara que xafis als altres. I això farà que la gent comen-ci a queixar-se més. La crisi demostra les coses que havíem denunciat fa temps, l’augment de les desigualtats i un sistema que prima la usura. A molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i els discursos pro neoliberalis-tes de confiança cega en el mercat deixen de tenir sentit. La crisi ens obliga a buscar noves formes de sistema econòmic i a entendre que necessitem dels altres. És una desgracia que hi hagi tantes persones a l’atur, però si la crisi ens fa adonar d’això: Benvinguda!