A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.
Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.
Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.
La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.
L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.
Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.
La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.
L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada