Espada és un reconegut periodista català que en comptes de defensar la seva cultura desitja que desaparegui
Arcadi Espada arriba majestuosament, com si fos un rei despreocupat pel seu poble, sense presses. Passen cinc minuts de l’hora però s’ho pren amb calma. Entra en una cafeteria del costat de casa seva, saluda galantment a les cambreres i fa un gest de “senyores aquí estic”. Finalment s’asseu amb un somriure pacificador per tal de començar l’entrevista, la seva tranquil·litat es barreja amb la forta olor de la seva colònia, que anestesia tota la sala.
Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.
Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.
Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.
Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.
Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.
Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.
Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.
A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.
Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.
Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.
Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.
En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.
A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.
Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.
Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.
Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.
Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.
Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.
No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.
Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li
No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.
Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.
Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.
Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.
Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.
Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.
Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.
Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.
Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.
Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.
Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.
Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.
A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.
Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.
Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.
Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.
En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.
A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.
Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.
Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.
Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.
Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.
Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.
No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.
Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li
No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.
Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.
Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.
Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.
Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada