Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.