La Revolució Francesa

Els historiadors no només han tingut idees diferents sobre la Revolució Francesa segons l’època, sinó que dins d’un mateix període hi ha opinions completament divergents, sobretot per raons polítiques i ideològiques.

Una de les idees que està clara és que la Revolució Francesa va difondre la concepció liberal de la nació. Això implica una sobirania nacional, és a dir, que tots els ciutadans son els que tenen la sobirania (la nació), per tant, aquells que son ciutadans son els que tenen els drets, a diferència d’antigament, quan el monarca era el que tenia la sobirania. També implica doncs que cal ser ciutadà per gaudir d’aquests drets. Per tant, s’identifica la nació amb la ciutadania i l’Estat amb la nació. Encara que no sempre els ciutadans del mateix estat se senten de la mateixa nació.

Però fins i tot en el cas que nació i estat s’identifiquessin perfectament, aquesta concepció idealista no deixa de ser una simple concepció que no s’acaba de dur a la pràctica, ja que en realitat, tot i l’evolució, encara s’estava molt lluny de la igualtat. El principi bàsic de l’Estat-nació s’identificava amb el programa de les revolucions lliberals: llibertat, igualtat i propietat, però es contradeia ell mateix, el fet de considerar la propietat com a base de l’ordre social feia il•lusòria la igualtat i limitava la llibertat, ja que al final s’acabaria decidint que la possessió de la propietat era una condició necessària per gaudir de la plenitud de drets polítics. La societat que substituiria la d’estaments seria en teoria una societat igualitària, en la mesura en que no es basaria en privilegis hereditaris: una societat de ciutadans, membres iguals d’una comunitat nacional. Però seria una societat estratificada en funció de la riquesa ja que a l’hora de votar es tem el vot dels pobres creient que actuaran en funció dels seus interessos i al ser més que els rics, podrien subvertir les regles de la propietat que els marginaven del benestar. Per això es va decidir que només poguessin ser escollits els més rics i que només poguessin votar els que tinguessin uns mínims de propietat o de riquesa. Això és el que es denomina vot censatari, que divideix als homes en dos grups: els pròpiament ciutadans, que son els que tenen drets polítics i civils, i els habitants, que només tenen drets civils, i que lògicament eren la majoria.

Però més enllà de les desigualtats econòmiques hi havia qui estava discriminat independentment de la classe, la dona. Tot i la igualtat difosa no es va fer cap millora per acabar amb el tractament que se li donava al gènere femení, que s’havia de limitar a fer el paper de dona de casa que satisfeia al marit i que a mes a més sovint havia de treballar per mantenir la família. Això no es va canviar i evidentment les dones seguirien sense poder votar. És per això que es pot afirmar que la Revolució Francesa constitueix un paradigma de la persistència de les desigualtats de gènere malgrat la democratització. De fet, a la majoria d’Estats Europeus les dones no assoliren el dret de vot fins després de la Primera Guerra Mundial.

La igualtat que s’anunciava amb la Revolució Francesa només va fer que el poder passés dels “més poderosos” als més rics, o d’una societat estamental dominada per homes a una societat de classes dominada per homes. Això va fer que els drets es repartissin una mica més, però seguia havent-t’hi una part important que no podia optar als mateixos drets que la resta, les classes més pobres i per suposat la dona.

Deixant de banda els ideals incomplerts de la Revolució Francesa es pot veure una part que molts consideren positiva i sense la qual el capitalisme no hauria estat possible. Amb la Revolució tots els ciutadans formaven part d’una mateixa nació, per la qual cosa més endavant es va afavorir notablement als intercanvis i al comerç, ja que no calia pagar impostos a cada regió. Per això podem dir que la Revolució va establir les bases per a la difusió del capitalisme al continent europeu.

A més, aquesta revolució va permetre que una classe que no estava ben atesa aconseguís poder, per això els historiadors marxistes de l’etapa de la Guerra Freda creien que la Revolució Francesa va esdevenir el prototip de revolució social, precedent de la proletària de 1917 a Rússia. Deien que era possible una revolució per passar d’una societat burgesa a comunista.

Els marxistes veien el segle XVIII francès com una lluita de classes entre la burgesia capitalista que naixia i la classe dirigent establerta d’aristòcrates feudals. Aquesta lluita era deguda a que la nova burgesia, conscient de la seva condició de classe, va aprofitar per substituir la força dominant de la societat. Per tant, veien la Revolució com el triomf de la burgesia, és a dir, com el mecanisme històric que va abolir la societat aristòcrata feudal i que va inaugurar la societat burgesa capitalista del segle XIX. A més, creien que la burgesia només podia haver obert camí d’aquesta manera. Això Marx, al parlar de la revolució proletària que veia destinada a tombar el capitalisme, ho va anomenar “el tegument de la vella societat”. Amb tot això podem veure que el marxisme ens dona un model per explicar com ha passat agafant l’economia com a base.

Encara que per Marx fos una Revolució social, Hobsbawm diu que aquest model “no era especialment marxista”. De fet, “la tradició ortodoxa de la historiografia revolucionaria es va trobar a ella mateixa coincidint amb la tradició marxista”.

En canvi, els revisionistes francesos no ho veien com una revolució social i presenten la Revolució Francesa com una revolta política. Ells criticaven i critiquen la interpretació marxista que considera el caràcter de la Revolució Francesa com a revolució social necessària, com un pas essencial i inevitable per al desenvolupament històric de la societat moderna, i per suposat, com la transferència del poder d’una classe a l’altra. En comptes d’això els revisionistes la presenten com una revolta política. Ells creuen que així no es fan els canvis, que hi ha un procés. Al cap i a la fi és l’aristocràcia qui va convocar els estats generals. Ells pensaven que els canvis no s’havien de fer així, que hi havia una manera pacífica per aconseguir les coses.

Hobsbawm explica que no és veritat que la idea d’una economia industrial com a tal no sorgís clarament fins la caiguda de Napoleó, quan el concepte general ja era familiar per a l’esquerra intel•lectual, fet que confirmen els testimonis de Saint-Simon i Cousin, sinó que va aparèixer com una prolongació natural del pensament il•lustrat del segle XVIII. Creu que va ser el resultat de la combinació del progrés de la Il•lustració en general, de la llibertat, la igualtat i l’economia política, juntament amb els avanços materials de la producció. Tot això el porta a considerar que la novetat residia en fer dependre el triomf d’aquest progrés a una classe específica, la burgesia.

Una prova de la diferent visió segons la ideologia la proporcionen els liberals francesos de la Restauració, que adoptaren la teoria de la revolució necessària i inevitable perquè els proporcionava el que necessitaven. Per una banda, una teoria que justifiques la revolució Liberal davant les acusacions que necessàriament produirien el jacobisme i l’anarquia. De l’altre, precisaven d’una justificació per al triomf de la burgesia. Amb aquesta teoria es rentaven les mans ja que ningú podria discutir contra un fenomen que escapa a tot control i voluntat humana. Per tant, potser en realitat no els preocupava demostrar la necessitat de la violència per derrocar un règim, ni s’oposaven a la política de procedir gradualment, fins i tot haurien preferit actuar d’aquesta manera.

Amb les dades aportades es pot verificar que la historiografia de la Revolució Francesa reflecteix com les conjuntures històriques i les ideologies polítiques influeixen en les formes com els historiadors interpreten el passat.