Barcelona
(ACN).- Altruism is growing in Catalonia. 2,049 persons applied to be a new
bone marrow donor during 2011, an increase of 125% in this kind of donations. 16,325 people, 17% of all donors
in Spain, are registered at the Bone Marrow Donors Register of Barcelona (REDMO),
which manages the Carreras Foundation. The data indicate that Catalonia has 216
donors per 100,000 inhabitants.
Bone
marrow donors more than doubled last year in Catalonia. Besides the 2,409 new donors
who joined the register, 9,640 were collected from umbilical cords as
altruistic, and incorporated in the Catalan Blood and Tissue Bank, where the
total number of high quality cord units is now at 15,414. These donations come
from both the 43 maternity units authorized by the Catalan Department of Health
and five other regions in Spain in
collaboration
with the donors Bank of Barcelona.
In
addition, REDMO has recorded 52,377 cord units stored in different banks with
state authorization. They gave 309 units for transplantation, of which 67.4%
came from the bank cord of Barcelona. The bank delivered 209 units of cord for
transplantation, 65 of which were in Spain and 144 for foreign patients.
Mai és massa tard per aprendre sobre l’amor. A més a més, sempre hi ha algun moment en que ens ve de gust una lectura amena i àgil, que no ens faci venir maldecaps, ja sigui perquè estem cansats de la feina o perquè volem gaudir de la lectura sense saltar-nos la parada de metro. Per això avui us recomano un llibre senzill però curiós. Es tracta de “La construcció de l’amor”, escrit per Isabel Menéndez, una psicòloga que ha sabut portar a un llenguatge planer els seus estudis, aconseguint un producte entretingut i interessant que ens endinsa en el llenguatge de l’amor en tots els aspectes (positius i negatius) i edats de la vida.
El llibre està molt ben organitzat. Es divideix en dues parts que ocupen un espai similar. La primera està dedicada a l’amor dins de l’àmbit familiar i la segona dins de la parella. I cada una està dividida en diferents apartats, de manera que és molt fàcil dirigir-se al que més ens interessa. Per aquells que tinguin un mínim de coneixements és molt útil. No obstant això, recomano la lectura completa, ja que és molt curiós veure com un petit detall dels nostres primers dies a la terra pot acabar determinant aspectes del desenvolupament de la nostra vida amorosa adulta, tant en parella com en família.
El text combina explicacions amb exemples reals de persones que han tingut problemes greus. Tot i que difícilment ens trobarem en una situació similar, és fàcil trobar semblances en alguns detalls i manies, ja siguin personals o de coneguts. En realitat tot depèn de la disposició del lector. Per obrir la porta a la meditació i aprofitar la lectura cal estar convençut que es vol llegir, del contrari, es veurà tot com el relat d’una colla de bojos que no tenen res a veure amb un mateix. Per tant, el propòsit del llibre no és ser un mirall dels problemes quotidians, sinó mostrar alguns extrems que portin a la reflexió. Tampoc desvetlla cap dubte existencial, simplement tracta tots aquells temes interessants de conèixer, tant si ens afecten com si no.
La intenció està totalment especificada al principi i al estar avisats no ens suposa cap inconvenient. El veritable problema és la manca del recurs de la falsa modèstia. No només es fan afirmacions sense argumentar, sinó que es fa propaganda dels efectes beneficiosos de la psicoteràpia i s’omet qualsevol alternativa com dedicar-se temps a un mateix o parlar amb amics i coneguts. L’autora escombra cap a casa per si pot aconseguir algun client nou. Fa gràcia perquè fins i tot Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisis, del que parla constantment el llibre, escrivia utilitzant la falsa modèstia, però en comptes de prendre’n exemple l’autora s’ha limitat a copiar-li conceptes.
Un altre defecte és que no es pot dubtar de la credibilitat de la resta de professionals que nombra, ja que no són coneguts i no en dona cap referència. El llibre és capaç d’explicar d’una manera totalment entenedora conceptes aparentment complicats però en canvi s’oblida de dir qui són aquell grapat de persones en les que basa les seves nocions. Això no té lògica perquè algú sense coneixement del tema tampoc tindrà coneixements de les persones que l’han estudiat.
Per tant, la funció del llibre no és donar respostes ni aportar fonts creïbles. Si aquestes febleses no us molesten, us convido a fer un tast curiós i interessant. Està bé alimentar l’intel·lecte amb una lectura de qualitat, però a vegades també cal mimar l’ànima i descansar el cervell, i aquest tipus de lectura és un capritx d’allò més saludable, fins i tot per les nostres butxaques, ja que el podem obtenir a les biblioteques públiques.
Girona (ACN)- Abdelatif el Marrouni, a
researcher from the University
of Girona (UdG), has managed to
isolate threenatural productsfrom thethe bottom of the seaaround the world to createnew drugs. In his thesis he explains the methods usedfor the first time to make these natural
products of large structural accessibleto scientist
fromsimpleandcommercially availablecompounds.
The researchresponds totheneed for newdrugs
to fightfuture infectionsordiseasessuch as cancer. The investigation is a cooperative
effortbetween the Laboratoire de Chimie
Organique de l’Ecole Superieur de Physique et Chimie Industrielles / Organic
Chemistry Laboratory of the Superior School of Industrial Physics and Chemistry(ESPCI)of Paris.
Resistanceto certain drugsandthe emergence of newinfectionsareathreat to human health. Giventhe difficulty in findingnew toolsto improvethe immune systemandtakingnatureas aninspiration, Marrouni started a researchproject focusedonthe seabedto findnew therapeutic agents.
In thiscontext, Marrounihas developedtwo projects which have in common the synthesisof newbioactive compounds. His thesis
is called Synthesis of unusual alpha-amino acids and study of the effect of
their incorporation into antimicrobial peptides. Total synthesis of bioactive
marine natural products and analogues and has been led by Dr Montserrat
Heras (UdG) and Dr Janine Cossy (ESPCI).
Among other advantages, the three natural products foundon the bottom of the sea (Acremolide B, Bitungolide F and
Lyngbouilloside), haveconsiderableantitumor activity. Moreover, untilnow, thechemical structureoftwo
of them has never beenverified.Therefore, the researcher's thesis is the firstthatmakes
these large structural products accessibleto scientist.
As a result, it is now possible
to work with three products
fromsimpleandcommerciallyavailable compounds, which have
interesting biological activities.
From Paris
to Girona
Theinvestigation arose fromthecollaborationbetween
Professor Janine Cossy and Doctor Stellios Arseniyadis from theOrganic Chemistry Laboratoryof l’Ecole
Superieur de Physique et Chimie Industrielles of Paris. The first project took
place in France, but Marrouni
developed the second part at the University
of Girona, under the supervision
of Doctor Montserrat Heras from the LIPPSO group (Chemical Department) and with
the collaboration of the CIDSAV group of the InstituteofFood Technology (INTEA).
The initial results of this second projectidentifiedproducts withpromisingbiologicalprofile, whichwill be usedas astarting point forfurther study.
Quan es tracta de reflexionar i valorar els riscos i beneficis de qualsevol tractament farmacològic cal tenir molta cura. Les afirmacions generals són un problema immens en el cas de la salut. Aquet estudi, que relaciona el prendre pastilles per dormir amb una major possibilitat de mort prematura, només és un petit exemple de com una incertesa pot causar alarma social. El que vull dir amb això és que qualsevol article genera un efecte en el lector i en aquest cas comporta conseqüències negatives per la credibilitat de la medicina.
Tractar una notícia així de manera trivial pot provocar efectes indesitjats, com que pacients que necessiten un determinat tractament el rebutgin per por a les conseqüències negatives inherents. En alguns casos resulta en un alentiment de la recuperació, en d’altres, pot portar a una persona amb capacitat de recuperació a sofrir mals innecessaris o fins i tot a una mort evitable.
El debat està servit: s’ha de publicar un fet que no és 100% provat i que pot crear alarma social? El dret a la llibertat d’informació té tots els punts per guanyar, però el principi de veritat obliga a ser cautelós a l’hora d’explicar fets no provats.
Darrere de les farmacèutiques hi ha milers de milions en joc, i això pot dur als mitjans (per allò d’una justícia equitativa i no igualitària) a un posicionament en pro dels menys poderosos, com les teràpies alternatives. Però darrere l’aparent innocència, aquests també amaguen interessos econòmics, pel que cal fugir d’empaties i optar pel rigor informatiu, cercant el màxim de fonts possibles.
En el cas concret que tractem, per començar, no s’ha tingut en compte quin era el motiu de la mort. Tampoc s’han inclòs a l’estudi factors rellevants com els trastorns psiquiàtrics, fet que provoca que la relació no sigui clara. A més a més, cal remarcar que els resultats es basen en un estudi de casualitats en les dades observades, pel que no es pot determinar la causalitat de l’associació establerta. Fins i tot els mateixos investigadors afirmen que tot i les comprovacions per assegurar la seva validesa, altres factors podrien explicar aquestes relacions. De fet, algunes malalties poden tenir un origen psicosomàtic. Això cal destacar-ho per evitar posicionaments contraris a la medicina.
També cal tenir en compte que els problemes psicològics o físics que generen ansietat o dificultats per dormir poden tenir conseqüències. En alguns casos podria ser pitjor no prendre cap medicina, ja que està demostrat que les persones que dormen menys de 7 hores diàries tenen més possibilitats de patir problemes psicològics greus. Per tant, fins i tot en el cas que aquestes pastilles fossin perjudicials per la salut o tinguessin efectes secundaris, serien necessàries.
Tot això dóna una visió completament diferent que explicar la notícia sense contrastar ni contextualitzar i ajuda al ciutadà a entendre que en la ciència no tot és blanc o negre. Aquesta investigació només pot servir per estimular un estudi addicional d’aquesta àrea utilitzant informació d’altres aspectes i poblacions. Per tant, cal seguir investigant per afirmar amb certesa els resultats i trobar una solució als problemes que se’n deriven.
Un estudi conclou que les pastilles comuns per dormir augmenten més de quatre cops el risc de mort i poden provocar càncer
Un estudi publicat al diari on-line British Medical Journal Open indica que alguns somnífers comunament prescrits estan associats a un increment del risc de mort prematura de més de quatre cops. Segons els autors de la publicació, els efectes arriben fins i tot a aquelles persones que en prenen menys de 18 dosis al l’any. L’informe mostra que aquestes drogues també estan associades amb un significant increment del risc de càncer en aquells que prenen altes dosis.
El consum de somnífers a Espanya... és d’un 9% entre 15 i 64 anys i d’un 47% entre els tractats per drogoaddicció, segons l’Observatori Espanyol sobre Drogues (2009).
Segons les dades de la investigació, durant el 2010 entre 1 de cada 20 i 1 de cada 10 adults van prendre pastilles per dormir als Estats Units o medicaments similars. Els científics van avaluar la supervivència de més de 10.500 persones que s’engloben dins d’aquests casos i que van consumir aquests medicaments durant un promig de 2,5 anys entre el 2002 i el 2007. Entre els fàrmacs més receptats es troba la benzodiacepina, (com el temazepam) i altres com el zolpidem, els barbitúrics i els antihistamínics sedatius.
La supervivència d’aquests pacients, d’una edat promig de 54 anys, va ser comparada amb la de més de 23.500 persones que encaixaven per l’edat, el sexe, l’estil de vida i els problemes de salut involucrats, però que no havien pres aquest tipus de medicaments durant el mateix període. I els resultats vinculen els somnífers amb un major risc de mort per qualsevol causa, encara que es prenguin en dosis reduïdes.
Les persones que van consumir menys de 18 dosis en un any tenien 3,5 més probabilitats de morir, mentre que en les que n’havien pres de 18 a 132 la xifra arribava a més de 4 cops i en les que superaven les 132 píndoles pujava a 5. Això va determinar que el risc s’elevava amb l’increment de la dosis. Aquests resultats es van trobar en totes les edats, però van ser majors en les persones d’entre 18 i 55 anys.
L'estrès, l'ansietat i la depressió... són alguns dels problemes associats a l'insomni.
El material suplementari de la recerca mostra que, tot i que els nombres totals de morts a cada grup eren bastant reduïts, presentaven clares diferencies. Per exemple, van haver-hi 265 morts entre 4.336 persones que van prendre zolpidem i només 295 de les 23.671 persones que van prendre sedatius o altres pastilles per dormir.
Un altre detall destacat és que aquells que van prendre dosis més altes van presentar un 35% més de probabilitats de ser diagnosticats amb diversos tipus de càncer. Una associació que les dades no expliquen a partir de cap preexistència anterior o carència en la salut.
Els autors estan d’acord en que els estudis associatius no necessàriament proven causa i efecte, però creuen que si les recerques assenyalen que hi ha un increment del risc de mort entre els usuaris de pastilles per dormir, cal garantir un tractament alternatiu per l’insomni. I proposen la teràpia cognitivo-conductual, que en els casos crònics pot tenir més èxit.
Per la seva banda, l’editor en cap de la revista, Trish Groves, ha explicat que encara que els autors no hagin provat la seva teoria, ja que han deixat de banda un ampli ventall de factors causatius, la investigació obre la porta a les preocupacions i les preguntes sobre a seguretat dels sedatius i les pastilles per dormir. Calen però, nous estudis i una major profunditat d’investigació per determinar si els resultats obtinguts són reals o un producte de l’atzar.
Si fos per Internet fa temps que estaria morta. Si busco informació sobre una taca a la pell o qualsevol malestar al Google milers de resultats em duen a comentaris apocalíptics sobre la meva fi. No obstant això, un estudi publicat recentment per la National Science Fundation mostra que la xarxa s’ha convertit en un element principal de recerca sobre ciència. L’estudi, anomenat Science and Technology: Public Attitudes and Understanding, postula que els americans confien en l’ordinador tant com en la televisió per obtenir coneixement científic de temes específics com el canvi climàtic o la biotecnologia. És probable que aquí s’experimenti la mateixa sensació. No cal fer cap prova per veure la propensió espanyola a imitar els comportaments dels EUA i a consumir els seus productes. Internet no només és una de les fonts d’informació principals, sinó que ha esdevingut un servei imprescindible que ni la crisis pot vèncer. L’estudi també mostra que un 91% dels americans estan bastant o molt interessats en els nous descobriments científics. A Espanya, els resultats es redueixen a un 73% segons l’enquesta de Percepció Social de la Ciència de la Fundació Espanyola per la ciència i la tecnologia (FECT) del 2010. L’Eurobaròmetre sobre el tema, del mateix any, afegeix que els ciutadans se senten menys informats en comparació al seu nivell d’interès. Això explicaria abocar-se a Internet com a solució a les necessitats informatives, però potser no és la més adequada. És una arma que permet ampliar els nostres coneixements sense límit, anar d’una finestra a una altra sense deixar de seguir descobrint coses noves. Però les seves fonts no sempre són fiables, i al consumidor li costa distingir entre una pàgina professional, la d’un amateur o fins i tot la d’un autor amb una gran imaginació. En canvi, els llibres i els diaris, les fonts tradicionals fetes per especialistes i científics que sí són veraces, queden en segon terme. A tot això se li suma la crisis econòmica, una de les causes que revistes de divulgació com Muy interesante, National Geographic i Quo, hagin experimentat un descens des del 2008. Una pauta que, com indica la FECT, afecta als mitjans en general. Les empreses prioritzen altres temes d’interès pel lector avanç d’invertir diners en l’apartat científic, més difícil d’explicar i amb més possibilitats a la xarxa. I obliguen al públic a viatjar a la deriva per un món desconegut, sense capacitat de distingir entre ciència i ficció. Aquest sistema perjudica l’aprenentatge dels usuaris. La informació i els vídeos que es troben a Internet mai substituiran els beneficis de l’experiència empírica dels fets. En aquest sentit, l’estudi americà posa èmfasi en la falta de públic en institucions científiques. I la FECT destaca que els ciutadans cada cop se senten més informats però no assisteixen a activitats divulgatives. En el cas dels museus l’afluència va començar a disminuir al 2006 i no s’aprecia una recuperació. Internet pot ser un avenç que permet ampliar coneixements si l’utilitza de manera curosa i crítica. Però mai substituirà les formes tradicionals d’aprenentatge, i fiar-se d’aquesta font i deixar de banda la resta pot convertir aquest progrés en un retrocés i un estacament en un món imaginari. Cal fomentar doncs l’esperit d’aprenentatge fora de la pantalla perquè la població no caigui en una condemna perpètua. Potser si posem aquest missatge a la xarxa ens faran cas.
Un grup d’experts detecten una proteïna creada durant l’exercici que pot protegir el nostre organisme dels desordres del metabolisme
Un grup de científics encapçalats per la nord-americana Beth Levine ha aconseguit detectar la proteïna BCL2, responsable dels efectes beneficiosos de l’exercici en l’organisme. L’esport té efectes metabòlics que milloren la salut humana i poden combatre desordres com la diabetis, pel que l’estudi i la manipulació d’aquesta proteïna pot esdevenir la clau per solucionar algunes malalties.
Els investigadors estadounidencs van realitzar un experiment fent córrer ratolins per una cinta. Amb això van veure que l’exercici induïa a l’autofàgia, un mecanisme intracel·lular que deixa que les cèl·lules s’adaptin o canviïn les seves demandes nutritives i energètiques. Aquest sistema s’encarrega de fer una espècie de reciclatge de l’organisme per tal de protegir-lo. En el cas dels ratolins, té la funció d’evitar el patiment de malalties com el càncer, l’envelliment i la resistència a la insulina.
El clímax de l’estudi va ser la identificació de la proteïna BCL2 com a reguladora dels processos beneficiosos associats a una vida activa. Els primers anàlisis dels efectes de l’exercici en ratolins indicaven un augment de l’autofàgia en l’esquelet i els músculs dels animalons en només mitja hora. Conseqüència que atribuïen a la proteïna BCL2.
Per verificar la hipòtesis, van fer la mateixa prova amb ratolins mutants que tenien inhabilitada aquesta proteïna. Els resultats van ser oposats. Es va detectar una reducció de la resistència i una alteració negativa del metabolisme de la glucosa. A més, els subjectes eren més susceptibles a la dieta alta en greixos induïda per la intolerància a la glucosa, desapareixent l’efecte protector.
Els investigadors destaquen que l'exercici pot tenir un paper crucial en la millora de la tolerància a la glucosa i el metabolisme que es produeixen en l’obesitat induïda per la dieta. De moment encara queda molt per estudiar, però l’equip de Levine suggereix que la manipulació de la proteïna BCL2 podria servir per aconseguir un nou enfocament en el tractament i prevenció del metabolisme de la glucosa.
El amor, lleno de pasiones, ilusiones y deseos, es un sentimiento necesario para la motivación personal y el sentido de la vida, pero en ocasiones, su necesidad excesiva puede llegar a convertirse en una adicción que no lo deja madurar y perturba totalmente la tranquilidad de quienes la padecen y de sus “parejas”.
Para que el amor madure y se convierta en verdadero, pasa por diferentes etapas como la amistad, la admiración, la atracción, el cariño y el enamoramiento. Durante cada una de ellas, la forma de manifestación es diferente y por eso las demandas y reacciones también lo son.
La última etapa, el enamoramiento, es tranquila y bella, sin carencias y con una total ausencia del sentimiento de soledad, pero en ella aún se desconocen las diferencias entre la pareja, y muchos no la superan. Algunos, en su afán de buscar otra y otra relación se vuelven adictos, creyendo que cada persona que conocen es “el amor de su vida”, y sufriendo con cada rompimiento aunque pronto haya otro suplente.
El pensamiento del adicto al amor gira alrededor de un ser amado, fuente de seguridad, tranquilidad, presunción y bienestar… Cree que solo con el amor se puede vivir, por lo que deja de lado al resto del mundo para dedicarse plenamente a él.
Sin embargo su pareja si tiene una vida a parte del amor y no puede atender las exigencias del adicto, que al no tener nada más, cada vez quiere estar más tiempo con él, quiere controlarlo porque tiene miedo a perder todo lo que le da. Además con el tiempo se siente incapaz de tomar ninguna decisión ni hacer nada sin su ayuda.
El hecho de ser incapaz de retener al ser amado, genera, más que dependencia, un incontrolable “apego ansioso” e intensos celos infundados que siempre terminan en graves reproches. Una de las consecuencias es la manipulación cotidiana: el adicto se comporta como una víctima, él se entrega incondicionalmente y culpa a su pareja de su abandono, cuándo él mismo es el único culpable. Incluso puede amenazar con suicidarse, estableciendo así un círculo vicioso reforzado por su pareja de alguna manera. O incluso es capaz de dejar a alguien que ama y buscar una relación cualquiera, con tal de sentirse seguro.
La adicción al amor es más intensa en una persona con baja autoestima, la cual necesita constantemente que los demás, en especial su pareja, lo valore. También es más común en mujeres debido a la educación y al papel social que se les da, aunque esto esta cambiando gradualmente.
Para poder controlar esta adicción y aprender a manejar los sentimientos, es necesario recibir ayuda profesional (terapia individual, de pareja y grupos de apoyo). U una vez recuperados aprenderán a valorarse, reconstruirán su autoestima y dominarán su situación individual para poder darle espacio al otro y convivir con independencia, viviendo el amor de otra forma.
Si, si! Aquesta és la increïble afirmació que ha fet un Doctor japonès aficionat al rock, que ha inventat una melodia per als mòbils amb un nom molt encertat per a l’ocasió “Melón amarillo”. El Doctor Hideto Tomabechi ha demostrat que després d’escoltar el to varies vegades al dia, durant deu dies aproximadament, els pits de les dones creixien entre dos o tres centímetres. Si tot això us sembla sorprenent encara us ho semblarà més l’explicació d’aquest fet: resulta que el cervell de la dona processa el to com el plor d’un nadó i el cervell activa una reacció fisiològica que fa que augmentin les glàndules mamàries, com la que s’ocasiona quan la dona esta embarassada. L’investigador Hideto Tomabechi ha especificat que per aconseguir de dos a tres centímetres en deu dies només cal escoltar la melodia durant trenta segons unes vint vegades al dia. Sembla que els japonesos no van tenir prou amb la invenció del xiclet que feia créixer els pits i ara volen un invent més adequat als nostres temps. De moment no deixa de ser un invent inversemblant i estrambòtic, però si funciones no m’estranyaria que d’aquí un dies es posessin a la venta altres melodies com: Melon negro, Melon cafe con leche, Melon naranja, Melon blanquita, Melon mulata, etc i fins i tot podria convertir-se en la cançó del proper estiu.
A banda de la part graciosa, tot això fa preguntar-se una cosa, si un so tingués tant de poder com per aconseguir que el cervell cregui que hi ha un nen petit que et necessita escoltant un to de mòbil que saps que és de mentida, que més podria fer? A quantes persones malalties podríem fer creure que estan bé i curar-les? A quantes persones deprimides podríem animar? Quantes persones podríem fer felices realment? Potser fer créixer el pit pot fer feliç a qui no s’estima prou, però aquesta felicitat desapareixerà al cap de 10 anys quan comencin a sortir les arrugues, o potser abans perquè 3 centímetres no son prous, doncs està provat que l’ésser humà mai es conforma amb el que té i sempre vol més... per tant, seria molt més interessant centrar-se en una cosa que donés resultats de veritat, però una bona obra no portaria tant de ressò, no seria tant escandalós i molt menys provocaria tanta reacció del públic. Si el que volia aquest Doctor era cridar l’atenció ja ho ha aconseguit, ara milers de noies es descarregaran la melodia encara que només sigui per curiositat. Però mentre la gent es sorprèn amb aquest invent altres persones seguirem admirant tots aquells que realitzen una feina extraordinària salvant vides o ajudant de veritat a les persones i que si es mereixen anomenar-se Doctors. Per això m'agradaria especificar que el treball del Doctor Tomabechi no es limita a fer tons de mobil, aquest es va fer popular amb anterioritat al màgic invent, quan fa uns anys va desenvolupar un mètode per revertir els efectes provocats amb gas Sarín al metro de Tokyo, una feina que si mereix admiració.
