Diari d’una becària: un primer dia desastrós

Algú em va dir una vegada que Gran Hermano era divertit però no omplia, i que un llibre d’història no era divertit però sí que omplia, que aquestes dues sensacions no es podien confondre. Malauradament, en el món del periodisme la gent fa unes barreges que espanten... i molts cops la professionalitat desapareix per deixar barra lliure a la diversió. 

Per mi si el periodisme és divertit millor, però sigui el que sigui el que tractis, fins i tot una notícia curiosa, l’has de tractar amb total rigor.

Si et prens la feina com una diversió potser seràs molt feliç, però acabaràs dient coses com que un nen xinés s’ha escapat de casa per anar a buscar la seva àvia a “la veïna”, quan en realitat, si llegeixes la notícia original amb atenció era “a la regió veïna d’un poble determinat.” 

També pots celebrar amb alegria i en directe davant d¡un munt d’oients que el nen hagi trobat l’àvia, i que la becaria, sense cap ànim de deixar-te en ridícul però no volent faltar al principi de la veritat especifiqui que no la va arribar a trobar mai perquè després de caminar 150km el va trobar la policia.
És més, la becaria es mossega la llengua i es guarda per ella el fet que el nen va ser traslladat a l’hospital d’urgències, ple de ferides del viatge i cremades del sol. No passa res! Això és un programa divertit on no es pot parlar de res seriós. Però la becaria no pot evitar de pensar: “com pot ser que facin broma amb aquest pobre nen i que no hagin sabut ni copiar i enganxar una notícia correctament?” 

És clar que de coses poc professionals n’hi ha moltes més. Com dir-li a la becaria que prepari dues seccions de 10 minuts i citar-la a la reunió d’equip de dilluns per explicar-les i mirar com es faran... I que després de dies de preparació arribi dilluns i li diguis que la reunió es farà dimarts, i que dimarts no aparegui ningú... i li demanis que el dia de l’estrena vingui a treballar una hora abans... i que quan arribi, tothom hagi anat a prendre un cafè. 

No és un guió d’humor dolent, ni tampoc acaba aquí. Per si fos poc, quan per fi tothom arriba, li dius a la becaria que només vols una secció del tema del dia, que les altres dues... bé... ni les menciones... i la becaria pensa en les hores que li ha dedicat... i en les persones a les que ha demanat el favor de concedir-li una entrevista i que igual que ella han donat el seu temps per sortir a la ràdio o simplement per fer-li un favor. 

Però és igual: somriure i assentir Laura, somriure i assentir... Quan arribis a casa escriuràs sobre això i expulsaràs tota la teva indignació. Ara posa bona cara i saluda amb un somriure que comença el programa. 

I això és només una part del que passa en un programa d’estiu. Quan fa calor la professionalitat desapareix per deixar lloc al riure més estúpid, i la gent des de casa no té cap problema en escollir la diversió, encara que aquesta s’inventi la informació i amagui una becaria decebuda a la qual no paren de nombrar perquè potser es pensen que així estarà contenta de cobrar 2 euros l’hora.

Journalism sets us free

Some people see the news as something interesting. I don’t. Although it can be curious, the main feature of the news is that it sets us free. We need to know what politicians are doing with our money, what is happening around the world and what can we do about it.

We can vote but we are far from free. The lack of education and disinterest of some of the population makes them unable to decide properly not only who would be a good representative, but also what to do with their lives.

Our ignorance is what makes us slaves of tricksters. And the first ones are the media. I know journalists who admit having received someone’s call saying: “Write down these words, this will be in that part of the news.”

As journalists we want to do our job, but as workers we follow orders. As we are not free, it is our duty to fight for it. We can write all the information people need to decide in a simple language which is easy to understand.

Unfortunately, some people are more interested in gossip. And someone has to write these stories as well. This is something we have to live with.

There is also a funny part in some soft news. For example, sports can make people happy. If there is a huge economical crisis, but your favourite team wins a match, your life does not seem so tragic for a while.

And making readers happy is good for the news company. No matter what people ask for, sports or famous people, we should give it to them: spoil our readers. In exchange they eventually will read something really significant. And we will have our reward because our news will be read.

Maybe people only appreciate journalists who risk their lives or appear on television. But for me, the important thing is bringing the news to the population. And now with the internet we are more prepared than ever.

Slow and difficult, unappreciated most of the time, lacking jobs nowadays… this is the work I like. I love being useful even if nobody is aware of it, even if I need to have two jobs. Because this is not really a job; it is a way of life, something you only know deeply inside. And I hope I never lose this because it is what makes me going on.

Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.

Els periodistes no són superherois

Laura rodas

El final d’una pel·lícula és molt important i molts cops determina si l’espectador queda satisfet o no. Això no és un film, però és l’última entrada sobre anàlisi dels mitjans, pel que vull tancar el cercle de manera original. Avui deixo de criticar els periodistes per posar-me a la seva pell. Veiem els mitjans de comunicació com un negoci que alimenta un públic malcriat, que aposta per informacions que criden l’atenció encara que siguin incertes o sensacionalistes, que exagera, que manipula els textos i que molts cops  ni verifica les dades ni explica les seves fonts. Tot això és veritat, però els periodistes no tenen tota la culpa.

Estic segura que la majoria d’errors del mitjà no són a propòsit. Els redactors cada cop treballen amb més pressió i menys temps. Els exigeixen rigor, imparcialitat, que contrastin la informació, que visitin el lloc dels fets i que busquin experts. Però també que entreguin tants articles a tal hora si volen conservar la seva feina.

A més a més, fins i tot el periodista que treballa durament i aposta pel rigor periodístic es troba amb obstacles. Molts cops l’empresa periodística l’obliga a manipular la informació. I encara que no sigui així, es troba amb el poc interès del públic, o fins i tot el rebuig. Només quatre gats valoren la seva tasca i es prenen la molèstia de llegir-la. Però alhora de criticar s’hi suma tothom, qui llegeix i qui no.

Sembla que els periodistes i els professors tenen una cosa en comú, els critiquen per no fer allò que no els pertoca: educar. Molts pares passen dels fills i quan veuen que són uns malcriats culpen als professors. Algú hauria de d’explicar-los que són els pares els que eduquen, mentre que els professors ensenyen i ajuden. Doncs amb els mitjans passa el mateix, la seva funció és informar, fomentar l’opinió, i si tenen temps ensenyar i aportar una cultura complementària. Però per fer això cal que el lector estigui predisposat i educat. Per què explicar coses necessàries si la majoria de gent prefereix sang i fetge o famosos?

Les poques persones que no coneixen el pack d’històries sensacionalistes, en comptes d’estar orgullosos, acaben passant vergonya. Aquest desconeixement fins i tot pot ser motiu de discriminació. És normal, doncs, que els mitjans n’acabin informant. Les preferències no les trien els redactors, sinó l’educació de la persona. El més fort és que tota aquesta gent que malcria als seus fills transmetent-los el seu mal gust, després s’amaga i critica.

Els periodistes potser no fan una feina impecable, però no són culpables del que se’ls acusa. Uns bons pares evitarien que els seus fills es convertissin en persones desinteressades totalment pel que passa al món i amb ànsies de saber només les últimes novetats dels famosos o les escabroses històries de l’apartat de successos. No es poden rentar les mans davant de la seva creació i deixar als periodistes amb la responsabilitat de salvar el món.

Periodisme i màgia: un amor impossible

El dia dels enamorats és un dia màgic pels centres comercials però avui també ho és pel diari ABC, que ha decidit crear una notícia del no res. El truc inclou la modificació de la informació per tal d’oferir un producte sensacionalista intensament commovedor i el trobem dins de l’espectacle titulat: “Avança el part perquè el seu marit conegui al seu nadó abans de morir”.

Aquest article, publicat a la versió online de l’ABC, insinua que una dona va avançar el part sense tenir en compte les possibles conseqüències. Tampoc hi ha cap expert que les expliqui, si és que n’hi ha, de manera que deixa el dubte dins del barret. En el seu lloc, treu els detalls tràgics de la malaltia del marit i els seus últims moments.

Però la notícia original, escrita pel Daily News, descobreix la manipulació: la muller en estat no havia demanat una cesària avançada, sinó que el metge li ho havia suggerit perquè tenia símptomes d’estar preparada.

Amb això el fet encara és menys noticiós, però el diari americà té l’excusa de la proximitat (la família protagonista és de Texas). En canvi, no s’entén quin criteri periodístic ha utilitzat l’ABC per tractar una notícia inexistent i sense proximitat. Un bon diari mai ha de substituir la professionalitat pel sensacionalisme més intranscendent.

L'ARA contesta el meu post

Aleluia! Avui el diari ARA no parlava només del fred, parlava del canvi climàtic, explicava perquè fa fred i de les previsions futures segons els experts. És evident que ningú del diari ha contestat a la pregunta que vaig plantejar la setmana passada al meu bloc, però algú a la redacció s'ha adonat per art de màgia que hi havia un públic insatisfet i amb ànsies de respostes més enllà de saber el que deia el Punt Avui (i molts altres mitjas sense escapar-se TV3) sobre l'afluència de gent a les botigues de roba i electrodomètics, cosa que per altra banda ja podiem veure tots nosaltres amb els propis ulls.
Per això avui el diari Ara ocupava gairebé una pàgina parlant sobre el temps. L'article d'Avui de l'ARA és breu, no arriba a la pàgina sencera, però condensa en 3 columnes sis fonts importants entre les quals hi ha dos estudis, experts en climatologia, física i canvi climàtic no només catalans sinó també internacionals. I encara els ha sobrat espai per incloure una mini peça  informativa on parla del risc del fred i les actuacions que ha preparat protecció civil per evitar incidències.
Amb això l'ARA ha satisfet al client que té interés públic i també a l'interés del públic, uns podran dormir tranquils sota la manta i els altres saben que res estrany està passant encara i que demà també sortirà el sol. L'ARA no deixa de demostrar que els més joves no sempre estan a la cua.

Periodistes asseguts a la cadira

El canvi climàtic és un tema ideal per tractar aquests dies. Les nevades i les baixes temperatures són ideals per introduir-lo. Però la majoria de mitjans han desaprofitat aquesta oportunitat  i s’han centrat en les fonts més properes i en els temes més emocionals.

Quan un periodista no té fonts i li fa mandra buscar-ne és millor cercar informació rellevant per Internet que utilitzar fonts sense sentit. No té gaire prestigi trucar a diversos Decathlons i preguntar què tal les vendes com va fer el diari el Punt Avui diumenge.

Aquest temps és normal? Si fan tan escàndol serà greu? Té alguna cosa a veure amb el canvi climàtic? Això és el que es pot preguntar el ciutadà. Però ningú contesta. Potser la falta de coneixements dels periodistes o potser la manca de temps fa que es deixi de banda el que realment és d’interès públic per donar voltes sobre trivialitats.

Aprofiten que la crisis està a la vista de tots per parlar dels negocis i acabar dient el que ja sabem, que les botigues familiars no venen tant com les grans multinacionals. Gràcies periodistes per enriquir-me amb pàgines i pàgines plenes de coneixement, ara em sento una persona més culta.

A la deriva econòmica

Font: Mstcweb

Aquesta setmana m’he estrenat amb la secció d’economia. Conta la llegenda que és un apartat vip no apte pel públic general, però en realitat conté temes que encaixarien perfectament a l’espai de política o societat i que són d’interès públic. Llàstima que no s’entenen.
Per què un diari que vol informar, formar i crear opinió escriu mots desconeguts? La meva primera reacció va ser pensar que si buscava el significat al diccionari entendria els fets. Però això no m’explicarà les seves conseqüències. Pels qui no tenim prou coneixements la secció d’economia només serveix per fer maco.
Aquesta és una falta greu dels periodistes. No n'hi ha prou amb informar, cal complir el principi de veritat. I dir la veritat no és només proporcionar dades precises. Hi ha codis deontològics que declaren el compromís amb la recerca de tots els aspectes significatius de la realitat que circumscriu el fet noticiable.
Això és especialment important en els casos relacionats amb política. Per treure conclusions cal un aprofundiment intel·ligible de tots els punts claus. La llibertat d’informació aplicada a les seccions d’economia no serveix al propòsit de crear una opinió i fomentar la democràcia. Els periodistes que no vulguin assumir tanta responsabilitat haurien de fer les maletes.

El Punt infringeix la llei descaradament

Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload. Imatge extreta del diari el Punt Avui del 23/01/12

A tres columnes, i al centre de la pàgina, així apareixia el Primeríssim primer pla de Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload, al diari El Punt Avui del diumenge. Al peu de foto indicaven "és un apassionat del luxe i els excessos del bon viure". A més, l'article incorporava missatges insultants com ara “un gegant de formes i mesures importants".
La Constitució diu que tothom té dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge, drets que s’han vulnerat greument en aquest article. Com que també reconeix el dret a la informació i a l'opinió, la llei en regula l'enfrontament. Per opinar no es pot insultar. I si hi ha un interès públic (que no vol dir “del públic”) es pot utilitzar informació i imatges per tal d'explicar una notícia. Però mai s'ha d'abusar d'aquest dret per transmetre missatges sensacionalistes que no tenen res a veure amb el tema principal.

I els excessos, el pes, i els grans de la cara del nostre protagonista no són informacions rellevants del cas, només mostren l'odi d'aquest diari cap Schmitz. Ha robat diners, però ell no servia a la ciutadania. Dubto que aquest primer Pla se li hagi fet a algun dels polítics corruptes. Amb això el Punt només demostra manca de professionalitat.


Veure notícia El ‘megapirata' en versió digital.

Un diari que pensa en el futur

Portada del suplement Ara Kids del diari Ara

Avui El Periódico regala el primer volum d’un Curs d’anglès. Per seguir-lo caldrà pagar el preu desorbitat de 9,95€ setmanalment. La crisi, que a més dels diners afecta al temps, fa que no valgui la pena comprar un curs per guardar-lo a l’armari. Això ho sap molt bé el diari Ara, un diari jove però no per això menys dedicat al lector. Ja porta tres mesos oferint cada diumenge (gratis) un suplement per aprendre anglès. Són notícies secundàries, però serveixen a dos objectius del periodisme sovint oblidats: formar i entretenir. A més, dedica una part al nens, apropant-los als diaris. Ja era hora que un diari pensés en el seu futur i no en la seva mort!

L’Ara és un model a seguir perquè intenta adaptar-se als nous temps i als nous clients. Acostuma a dedicar les primeres pàgines a analitzar un tema a fons. Ahir per exemple explicava totes les claus de la pirateria perquè el lector es creés una opinió sòlida. I la setmana passada resumia els casos de corrupció. És un mitjà que sap que no tothom el llegeix diàriament i que proporciona eines per entendre la realitat. A més, la seva ideologia no li fa discriminar la pluralitat de fonts.

Marta del Castillo no interessa als pares treballadors

Aquest cap de setmana he passat una mica de vergonya a la feina quan tothom ha començat a parlar de Marta del Castillo. Malgrat haver llegit el diari ARA i haver mirat els informatius, no en sabia res. Es possible que haguessin ignorat la notícia? Vaig preguntar dissimuladament què passava a una companya. “Es veu que s’ha condemnat al culpable, però els seus còmplices han quedat absolts”, va contestar-me.

Portada del diari ARA del 13 de gener de 2012

Tot i ser escandalós, d’assassinats n’hi ha molts, i aquest judici no es mereixia un lloc privilegiat. Però es podria haver afegit un breu per satisfer l’interès del públic d’un tema que va tenir tant seguiment mediàtic. Potser en el seu lloc hi havia un fet més rellevant? Vaig agafar el diari ARA per comprovar l’apartat de societat, era precari.

El tema principal l’ocupava un reportatge sobre les escoles bressol on una mare explicava que havia hagut de deixar de treballar perquè els seus pares no estaven en condicions per cuidar els seus fills. Menys mal que jo no tinc nens, perquè els meus pares, que estan perfectament, haurien de deixar la seva feina per encarregar-se de l’educació dels néts.
A banda de la crítica pel tractament de la notícia, que elimina la responsabilitat paterna i passa la pilota als avis i a l’Estat, s’ha de reconèixer que és un tema interessant. Però la informació important -la pujada del preu i la falta de recursos- està barrejada amb informació irrellevant que es podria resumir. A més, la portada del dia anterior estava dedicada al mateix tema.
Trobo correcte triar un contingut per sobre dels altres considerant els gustos dels lectors del diari, però no hi ha necessitat de repetir-lo dos dies seguits, si no els agradava la Marta, segur que hi havia molts més assumptes a la cua esperant per ser publicats.

Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

“Tot el que faig a la meva vida ho faig per diners” (entrevista a Arcadi Espada, Columnista de El Mundo)

-->

Espada és un reconegut periodista català que en comptes de defensar la seva cultura desitja que desaparegui

Arcadi Espada arriba majestuosament, com si fos un rei despreocupat pel seu poble, sense presses. Passen cinc minuts de l’hora però s’ho pren amb calma. Entra en una cafeteria del costat de casa seva, saluda galantment a les cambreres i fa un gest de “senyores aquí estic”. Finalment s’asseu amb un somriure pacificador per tal de començar l’entrevista, la seva tranquil·litat es barreja amb la forta olor de la seva colònia, que anestesia tota la sala.



Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.

Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.

Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.

Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.

Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.

Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.

Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.

A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.

Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.

Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.

Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.

En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.

A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.

Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.

Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.

Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.

Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.

Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.

No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.

Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li

No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.

Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.

Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.

Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.

Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.

¿Qué es noticia?

Lo que es noticia no se puede aprender en una mera clase teórica por muy especial que ésta sea. A pesar de ello saber si una noticia es más o menos importante, no solo evita que los compañeros de trabajo no se rían de uno, sirve para organizar las noticias dentro de un periódico.
Es cómo trabajar en un mosaico, es decir, cuando se escribe una noticia no se está escribiendo un contenido para un libro de texto, sino que es un texto que forma parte de otras noticias y en ese contexto hay una interrelación i una jerarquización.
No hay tampoco unas normas por las que regirse, pues no se pueden establecer leyes para ordenar algo que no se puede prevenir. Por ejemplo, un suicidio puede parecer importante, pero quedar en segundo plano si un gorila mata a 300 personas en el zoológico. Aunque si el Presidente del Parlament se suicida por su incapacidad de asumir su poder, lo del gorila quizá dejaría de tener importancia.
Volviendo a la pregunta. ¿Qué es y qué no es noticia? Cómo se ha dicho no existen fórmulas fijas. Cuando uno se enfrenta a lo imprevisto es muy difícil establecer una normativa. Además hay que luchar contra la gente que inventa excusas para ser noticia, por lo que no sólo hay que averiguar qué es noticia sino descubrir qué es una falsa noticia.
Hubo un tiempo en que la prensa anglosajona se planteo si informar a mil lectores o entretener a un millón. Pero esa dicotomía ha desaparecido. En consecuencia, la mejor noticia es la que interesa a más lectores, entendidos como compradores. Y para eso si que hay unos criterios:
En primer lugar interesa aquello que llama la atención, ya sea lo nuevo o lo diferente… bien por acción o incluso por omisión. Es decir, no siempre es necesario que lo nuevo o lo sólido este en lo que hay sino que puede ser algo que estaba y ahora se ausenta, por lo que deja de estar dentro del cuadro habitual.
Otro criterio general es el de la proximidad. La proximidad entre el periódico y el suceso que se cubre es directamente proporcional a la importancia de la noticia. Pero esa cercanía no solamente se mira desde un punto de vista geográfico, sino que también puede darse una cercanía psicológica. Por ejemplo: es más noticia una persona descuartizada en un piso de Barcelona o un esturión bañándose en el delta del Ebro, que 100 personas ahogadas en el Amazonas al naufragar un barco. ¿Pero qué ocurre cuando pasan cosas en EE.UU y en cambio pueden llegar a ser portada? En este caso se impone la proximidad psicológica o cultural a la distancia en quilómetros. Un suceso en EE.UU será más importante, por ejemplo, que en Marruecos, porque no hay tanta identificación.
Así podemos ver al abrir un periódico que es más importante que se mueran 4 españoles en Sudáfrica que 50 ahogados al naufragar un Ferry en Bangladesh o cualquier otro sitio poco conocido. Podríamos decir que esto refleja el tipo de sociedad y el respeto a la vida que al menos formalmente se da en ella. Los muertos en el tercer mundo tienen menos valor informativo porque se parte del punto de vista que “la vida en esos lugares tiene menos valor”. Por lo tanto no hace falta esforzarse mucho en esos temas. Ocurre lo mismo cuando muere un arquitecto o un “simple” paleta.
Otra referencia es la espectacularidad o morbosidad de un suceso cercano que afecte a seres en los que nos reconocemos. Es entonces cuando un suceso de esas características choca contra nuestras concepciones morales y por lo tanto se convierte en noticia. Por ejemplo, centenares de mujeres asesinadas en Ciudad Juárez se ha convertido sólo en una página entera. En cambio, una niña de Huelva, el caso Mari Luz, ocupo páginas y páginas durante varios días. Y no digo que no sea importante, pero se puede intuir que niñas como esta mueren a centenares en el mundo y el tercer mundo, aunque nos podemos identificar más fácilmente con ella.
Por último está lo que llamaríamos la alarma social, cosas que de alguna manera provocan alarma en la gente, preocupación. El concepto alarma social lo utilizaron los jueces para decidir si se encarcelaba a un sujeto o no. Pero lo que interesa aquí es que la alarma social también se puede inventar. Los periódicos pueden fabricar o convertir un hecho que podría pasar desapercibido en un suceso espectacular. Por ejemplo, con los elementos contextuales, se le da mayor gravedad o repercusión a un tema. Algo que podría ser un breve con el envoltorio necesario puede convertirse en portada.
En el fondo los periódicos se han convertido en una especie de farsantes que pueden decir hoy blanco y mañana negro, pero todo por vender periódicos y si los lectores están de acuerdo pues que le vamos a hacer.