Panxa plena, moda i festa a 0 euros

Sopar de gratis amb música i veure una desfilada de moda és possible. Per increïble que sembli cada dijous el club Suite 191 ofereix un sopar de forquilla a tots els seus convidats.

Les portes s’obren a les 8:30 i els que ho vulguin poden visitar el “mercadillo”, unes 8 paradetes de cosmètica, estètica i moda, entre d’altres, que ocupen la banda de la dreta de la sala. Qui ho vulgui podrà fins i tot pagar i fer-se un massatge o preguntar-li a la pitonissa que li depara el futur.

Una altra opció és prendre una copeta o una cervesa a la barra. I els que no es vulguin gastar un duro poden simplement asseure’s al sofà o xerrar una estona, ja que la música sona a un nivell adient per conversar.

Cap a les 10 de la nit comença el sopar. Evidentment no es tracta d’un restaurant; qui vulgui menjar en una taula ha de pagar, però els que no tinguin inconvenient en engrapar drets i vulguin gaudir de la gratuïtat, segur que gaudiran de l’aventura.

Els cambrers van deixant safates cada 5 minuts: pa amb tomàquet i pernil o formatge, amanida de pasta, fideuà… cadascú agafa un platet i se’l plena com pot. Els primers plats s’acaben ràpid, hi ha qui fins i tot empeny per aconseguir un bon tros.

Després de la cursa d’omplir-se la panxa ràpid  per no perdre el següent plat, comença la desfilada. Els que han tingut sort aprofiten per descansar i fer un foradet a la panxa. Altres han decidit que ja no poden més.

Cada setmana una marca de roba diferent ensenya les seves novetats que després ofereix a preu de cost als que ho vulguin. La desfilada dura uns 20 minuts, pel que encara que no es sigui un amant de la moda, no es fa pesat i acaba de seguida.

Llavors molta gent queda sorpresa: el sopar no es limitava a la primera part; arriben els plats forts: paella, pollastre arrebossat, broquetes de marisc, mandonguilles amb formatge… fins i tot pastís de xocolata de postres. Els que havien estat més lents tenen l’oportunitat de menjar amb més tranquil·litat i sense baralles.

Al final la gent està tipa i contenta, els que ho vulguin ja poden anar a dormir, i pels que no estiguin cansats la música puja i comença la festa!

Aquesta activitat es repeteix cada dijous i per entrar de manera gratuïta cal contactar amb el seu promotor, Xavi Casamitjana, per facebook, mail (xavi.rrpp@hotmail.es) o telèfon:639 41 90 92.

Tot i ser un local que demana dress code “fashion and elegant” l’únic requisit per entrar és no anar amb roba d’esport.  Tant l’edat com l’estil de la gent que hi va són molt variats.

Amb amor o sense ens fem un fart de riure

Alguna vegada has pensat que trencar amb la parella pot ser divertit? Els creadors d’aquest curt tenen clar que sí. I és que l’amor és estúpid i pot provocar situacions irreals com la d’aquesta historia: Mensaje post-itivo

Una mica més arriscat i no apte per a tots els gustos és aquest, que demostra que amb l’amor cal anar amb compte i no sempre deixar-se portar pels sentiments: Los gritones

I acabem amb una història que segur us sonarà, la de la persona perfecta, l’amic ideal, fidel, disponible sempre que es necessita... I per acabar-ho de rematar en aquest cas es tracta d’un heroi, que tot i arriscar la vida mai aconseguirà cap premi de la princesa. Es tracta del final de Super Mario i la seva decepció en ser rebutjat sexualment:

Avui va de ruptures

La recepta per tirar endavant després de trencar una relació important no la sap ni el millor cuiner del món. És un procés que cadascú cou a un ritme diferent, alguns de manera més o menys creativa.

Avui us presento un curt que tracta precisament d’això: Lo que tu quieras oir i té com a ingredient clau l’ús de la imaginació per tal de conservar l’orgull:

I de parelles irreconciliables, a un retrobament “amorós” repugnant, un curt que deixa als ex pel terra i prova que allò de más vale malo conocido que bueno por conocer és completament erroni. Un novio de mierda et farà veure que no val la pena donar una segona oportunitat a qui no s’ho mereix.

Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.

El Grec 2012 aposta per apropar el món de l’escena a través de les noves tecnologies

Ramon Simó, director del Grec Festival 2012 // Fonr: Marta Perez EFE

Ramon Simó, director del Grec Festival de Barcelona va presentar la propera edició del Grec dimecres passat a la Universitat Pompeu Fabra. En el que serà la 36ª edició de  la principal cita de la ciutat amb el teatre, la dansa, la música i el circ han volgut crear un canvi de direcció i “plantar les línies de futur a seguir en els propers anys”, en els que pretenen acostar-se al públic amb les més avançades tecnologies.

El Grec no només s’ha convertit en la principal atracció cultural de l’estiu barceloní, sinó en una referència al calendari europeu de festivals. Se celebrarà entre l’1 i el 31 de juliol i Saló va prometre innovacions que atrauran tot tipus de públic.

Adaptant-se als nous temps

La programació preparada per al Grec 2012 gira entorn de les TIC (noves tecnologies) i com ens relacionem amb elles. Hi haurà un seguit d’espectacles que beuen de les arts escèniques, les arts plàstiques i les arts digitals i que inclouran la participació del públic.

L’espectacle “Viatges” és una òpera quàntica de José Sanchis Sinisterra, basada en textos d’Eduard Punset, que utilitzarà les tecnologies 2.0 i les xarxes socials per fer un acte de creació col·lectiva.

Per altra banda, Marcel·lí Antúnez i el seu “Pseudo” mostraran noves maneres de narrar una història en una performance mecatrònica plena de càmeres i mecanismes de realitat augmentada i on els telèfons mòbils hauran d’escanejar escultures.

La dansa contemporània també participa de la festa tecnològica amb una innovació de format. A “Full Evening” els intèrprets ballaran al so de la música seleccionada per l’espectador entre quatre possibilitats. 

          Espectacle inaugural Grec 2012           

Una relació especial amb el públic

La tecnologia no pretén alienar a les persones. De fet, Simó va explicar que es volen centrar en la relació especial que el Grec ha tingut sempre amb el públic. Pel director i actor, el Festival és com “convidar als espectadors al menjador de casa teva”. I perquè la visita sigui satisfactòria això comporta “tenir la capacitat de provocar preguntes i de fer que al sortir de l’espectacle l’espectador s’enduguin alguna cosa a la butxaca”.

En aquest sentit, va destacar que esperen guanyar reconeixement. Això implicaria que tothom sabés quan es fa el Grec i a on. Per tal de facilitar-ho, aquest any el Grec tindrà un centre entorn del qual es desenvoluparan tots els actes, Montjuïc i el Teatre Grec. Però també volen deixar clares les seves marques d’identitat, els seus procediments i la manera de fer.

Obrir el Festival al màxim d’espectadors

Volen obrir el grec al màxim possible de ciutadans amb un objectiu molt clar “crear un univers que pugui ser habitat i viscut per tothom, on es pugui gaudir dels millors espectacles internacionals”. Per complir aquest objectiu intentaran fer un programa per picar la curiositat de les persones.

També necessiten reinventar-se. En aquest sentit, Simó va explicar que hi ha un debat sobre la representació o no de clàssics. La resposta en el seu cas és clara “no volem renunciar a la mestria dels clàssics, el que diem és que els clàssics s’haurien de reinterpretar, i això ja hi ha altres teatres i institucions que ho fan contínuament. En canvi, el propòsit del Festival és oferir un producte de qualitat però únic”.

Nous targets: joves i nens

Aquesta obertura del Festival els porta a posar-se en contacte amb un públic més jove, un públic que, segons Simó, gaudeix de l’espectacle d’una manera diferent. Per primera vegada el Grec obrirá l’espectacle a un públic familiar i també lligat a la innovació.

I ja que els que més entenen de noves tecnologies són els més joves, també hi ha una proposta pels més petits de la casa, “La Nana Bunilda menja malsons”, en la que la companyia Charly Trama Teatre utilitza la videoconferència per tal de fer participar a l’espectacle els nens ingressats en diversos hospitals barcelonins.

La Nana Bunilda

Projecció internacional

El Grec no deixa de banda la dimensió internacional. La seva missió és doble: d’una banda, dóna suport a la producció local i mostra algunes de les millors creacions catalanes, i de l’altra, vol ser una finestra oberta al món que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents països. Segons Simó “ens interessa realment conèixer com es viu i com es fa art en altres llocs del món”. Amb aquesta intenció enguany portaran la companyia sud-africana de Rodino Urbin, amb una coreografia molt vinculada als problemes socials del seu país

Intercanvi creatiu

També entenen la cultura com intercanvi creatiu, es pensa en la cultura com a diàleg i en la possibilitat que el GREC es relacioni amb altres espectacles i produccions. Per això aposten per la internacionalització de les creacions catalanes i per establir lligams a nivell econòmic i artístic amb espectacles internacionals. Simó va especificar que amb la crisi la col·laboració en al creació de projectes cultural s’ha tornat imprescindible.

Ja des del 2009, el Grec Festival de Barcelona treballa conjuntament amb el Festival d’Avinyó, el Festival d’Atenes-Epidaure i el Festival Internacional de Teatre d'Istanbul, amb els quals forma la xarxa Kadmos. Aquesta xarxa té la finalitat d'organitzar projectes conjunts de producció i difusió d'artistes i espectacles, intercanviar experiències de treball i integrar reflexions polítiques i socials comunes a l'àrea mediterrània.

Sitges Fantastic Film Festival 2012 dedicated to the end of the world

Cartell de Sitges 2012

Sitges (ACN).- Sitges International Fantastic Film Festival of Catalonia dedicates the defining image of its 45th edition to an ironic concept inside science fiction: the end of the world. Sitges will offer the best of apocalyptic cinema and will present recent proposals that are renewing this genre of anticipation. In parallel, it will take place the 20^th anniversary of the Tarantino’s film “Reservoir Dogs” premiered in Sitges, and it will focus on the director’s figure as a creator of a new trend which has renewed the cult film.

The Fantastic Film Festival is the biggest in the world and the one with the most media impact in Catalonia. This cultural event was born in 1968, and since then has became a forum where exhibitors, performers and recognised film directors connect and where presentations and projections of fantastic films from all over world be shown.

Taking advantage of an old topic

Next October, the Festival will be dedicated to the end of the world. This is not a new idea. The end of the world has been present in literature, comic, and cinema for decades and from all different points of view.  Creative fiction has imagined millions of ways to read Armageddon: from natural or social disasters to nuclear wars or alien invasions. But, Sitges wants to turn this idea into the centre of its 45^th edition.

An end in every sense

According to the organizers it will be not only invoke terror of a natural end, as the Mayas predicted in their times, but the end of the world in every sense, as a result of both an economic and spiritual crisis.

Cinema with all mod cons

As in previous years, visitors expect to see new audiovisual trends and techniques. However, this time modernity will not only be a way to learn about films, but will in fact become its main protagonist. The Festival aims to mark the sign of the times which leads us to an apocalypse explained on air, through infinity of interconnected witnesses armed with cameras in their mobile phone devices, creating a link between the genre films and the immediacy of today.

Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.

Publicitat darrere la curiosa construcció de l'amor

Mai és massa tard per aprendre sobre l’amor. A més a més, sempre hi ha algun moment en que ens ve de gust una lectura amena i àgil, que no ens faci venir maldecaps, ja sigui perquè estem cansats de la feina o perquè volem gaudir de la lectura sense saltar-nos la parada de metro. Per això avui us recomano un llibre senzill però curiós. Es tracta de “La construcció de l’amor”, escrit per Isabel Menéndez, una psicòloga que ha sabut portar a un llenguatge planer els seus estudis, aconseguint un producte entretingut i interessant que ens endinsa en el llenguatge de l’amor en tots els aspectes (positius i negatius) i edats de la vida.

El llibre està molt ben organitzat. Es divideix en dues parts que ocupen un espai similar. La primera està dedicada a l’amor dins de l’àmbit familiar i la segona dins de la parella. I cada una està dividida en diferents apartats, de manera que és molt fàcil dirigir-se al que més ens interessa. Per aquells que tinguin un mínim de coneixements és molt útil. No obstant això, recomano la lectura completa, ja que és molt curiós veure com un petit detall dels nostres primers dies a la terra pot acabar determinant aspectes del desenvolupament de la nostra vida amorosa adulta, tant en parella com en família.

El text combina explicacions amb exemples reals de persones que han tingut problemes greus. Tot i que difícilment ens trobarem en una situació similar, és fàcil trobar semblances en alguns detalls i manies, ja siguin personals o de coneguts. En realitat tot depèn de la disposició del lector. Per obrir la porta a la meditació i aprofitar la lectura cal estar convençut que es vol llegir, del contrari, es veurà tot com el relat d’una colla de bojos que no tenen res a veure amb un mateix. Per tant, el propòsit del llibre no és ser un mirall dels problemes quotidians, sinó mostrar alguns extrems que portin a la reflexió. Tampoc desvetlla cap dubte existencial, simplement tracta tots aquells temes interessants de conèixer, tant si ens afecten com si no.

La intenció està totalment especificada al principi i al estar avisats no ens suposa cap inconvenient. El veritable problema és la manca del recurs de la falsa modèstia. No només es fan afirmacions sense argumentar, sinó que es fa propaganda dels efectes beneficiosos de la psicoteràpia i s’omet qualsevol alternativa com dedicar-se temps a un mateix o parlar amb amics i coneguts. L’autora escombra cap a casa per si pot aconseguir algun client nou. Fa gràcia perquè fins i tot Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisis, del que parla constantment el llibre, escrivia utilitzant la falsa modèstia, però en comptes de prendre’n exemple l’autora s’ha limitat a copiar-li conceptes.

Un altre defecte és que no es pot dubtar de la credibilitat de la resta de professionals que nombra, ja que no són coneguts i no en dona cap referència. El llibre és capaç d’explicar d’una manera totalment entenedora conceptes aparentment complicats però en canvi s’oblida de dir qui són aquell grapat de persones en les que basa les seves nocions. Això no té lògica perquè algú sense coneixement del tema tampoc tindrà coneixements de les persones que l’han estudiat.

Per tant, la funció del llibre no és donar respostes ni aportar fonts creïbles. Si aquestes febleses no us molesten, us convido a fer un tast curiós i interessant. Està bé alimentar l’intel·lecte amb una lectura de qualitat, però a vegades també cal mimar l’ànima i descansar el cervell, i aquest tipus de lectura és un capritx d’allò més saludable, fins i tot per les nostres butxaques, ja que el podem obtenir a les biblioteques públiques.

Death Note

A vegades, les passions més horribles de l’home el porten a desitjar la mort d’un altre. És un simple acte de la imaginació, uns segons de ràbia alliberats que desapareixen de seguida sense deixar-se notar. Però què passaria si algú tingués realment el poder de matar a qualsevol persona només desitjant-ho? Aquesta tenebrosa idea és el centre de la història que avui us presento, Death note (o quadern de mort).

En aquest thriller policíac d’animació, Yagami Light, un estudiant exemplar i modèlic, troba per casualitat una llibreta màgica que conté unes instruccions molt peculiars: “La persona el nom de la qual sigui escrit en aquest quadern morirà”. Tot i que Yagami no s’ho creu, al final té la temptació de provar-ho i funciona.

A partir d’aquest moment la ment del protagonista s’il•lumina: “No només ha estat escollit per posseir aquest poder sinó que té el deure de millorar aquest món”. Ben aviat la seva feina serà recompensada i serà admirat arreu del món. Entre els homes s’alça un nou Déu, al qual els seus seguidors anomenaran Kira, que ha vingut a salvar-los de tots els dimonis. I com tots sabem la publicitat té un paper molt important en la societat, i afecta també al propi protagonista, que encara se sent més obligat a seguir amb la seva tasca salvadora.

Mentre les masses honoren els seus actes i el seu nom corre per tota la xarxa, les forces de seguretat internacional intenten trobar el que creuen és el grup terrorista més perillós i ben organitzat de la història, capaç de matar persones de diferents parts del món, al mateix moment i de la mateixa manera, i del qual no en tenen cap pista. Per sort, però, comptaran amb el millor investigador del món, un noi sota el pseudònim L que té moltes semblances amb el nostre assassí i una curiosa qualitat per llegir-li la ment. Serà capaç d’arribar a ell?

El nostre Déu cada cop té l’ego més crescut, està entestat en crear un nou imperi, un regne dominat per la pau i la tranquil•litat, un regne de bondat. Però quina és la línia exacta entre bé i mal i què passa si una persona innocent es posa enmig de la línia? Fins on es capaç d’arribar per evitar ser capturat? Seria lícit matar un individu innocent per aconseguir la pau mundial? Què passa quan són els amics del protagonista i fins i tot la seva família els que estan a punt de descobrir el secret del nostre estudiant “modèlic”?

La trama encara es pot complicar més amb l’aparició de nous protagonistes, personatges màgics i no cal que digui una més noies donaran el toc màgic, divertit i embolicat.

Una història amb una intriga vertiginosa que cada cop va augmentant, igual que les ànsies de “justícia” del nostre protagonista. L’ésser humà es capaç de controlar un poder tan gran? I el que és més important és capaç de saber com utilitzar-lo? Una història fantàstica i plena de màgia però amb contradiccions morals i reflexions sobre la justícia molt realistes que remouran la vostra consciència.

Trobareu tots els capítols de la sèrie en DVD en idioma original amb subtítols o en castellà al Youtube. 

Aquí us deixo el primer link en castellà:
http://www.youtube.com/watch?v=nmed9OPkl0E&feature=related

Però si preferiu la millor qualitat podeu trobar els DVD’s a les biblioteques públiques:
http://bit.ly/lhCvJj

Review: The Runaway Jury

I`ve recently read chapters 7 and 8 of The Runaway Jury, a novel written in 1996 by John Grisham. Fortunately, it’s been adapted to a short book for English students and I didn’t have to read the boring tome, because I’m sure I’d have died trying.

These two chapters might be the most interesting of all I’ve read till now. Despite the boredom inside the story line, we find action and the pace of events is faster. There’s an accident and the involvement of the FBI. And we get to know more about two mysterious characters, Marlee and Nicholas Easter.

We also discover that there is a big corrupted world behind the tobacco company. What an obvious surprise! That’s why the story is not intriguing at all. So, I couldn’t change my aims to throw it out. I mean, there’s no fun in seeing a trial case. And it’s stupid to read about a fake case, it’s even more boring than a real one. There’re lots of obvious declarations and that means nothing to the readers, except for wasting their time.

The main thing I ask for is someone to sympathise with, but they just don’t appear. If someone dies for smoking they deserved it. If someone sues for that, they’re stupid. And who is judged is evil, but we can’t do anything because this is all Government’s fault. If it had been  included in the plot maybe it’d have been some entertainment, but it wasn’t. So I don’t care what’s going to happen next.

All in all, I’d only recommend the book if you don’t mind reading a boring story without any sense or you are a law student. What’s more, I’d strongly advise you not to waste your time on it unless you suffer from insomnia. It can be a cure!

Recomanació: American Horror Story

Avui Cuatro estrena American Horror Story, una sèrie que aconsegueix proporcionar grans dosis de terror. Alguns crítics consideren que té un guió molt original. La novetat, però, no és haver inventat res nou. En realitat, tot el que utilitza són coses explotades sovint a les històries de por. Trobem un matrimoni fracassat, un fill que se sent incomprès, escenes amb dosis de sexe i una casa aterradora amb esperits. La gràcia no són els ingredients sinó el fet d’haver-los barrejat de la manera adequada. De totes maneres, el producte final no és apte per a tots els paladars, ja que deixa un regust peculiar.

Bàsicament la sèrie es basa en mesclar terror i perversió. Els protagonistes principals són el sexe, les morts, els esperits i els bojos. Aquesta combinació sovint converteix la por en un cert fàstic, incomprensió o rebuig. És impossible trobar un personatge que actuï de forma racional, encara que ells ho pensin. No s’entenen el seus comportaments. De fet, cal posar-se dins la ment d’un malalt per entendre la trama en el seu conjunt. Per gaudir cal tenir la ment ben oberta, del contrari, l’espectador no sent pena pels protagonistes i acaba desitjant que tots morin d’una vegada per ser tan estúpids. Si s’arriba a aquest punt res té sentit i fins i tot el menjar ens pot repetir.

Però aquests moments d’indigestió són ràpidament superats gràcies als punts forts de la sèrie. El guió fa girs argumentals constantment, cada vegada que sembla que es tancarà la trama surt una nova pregunta. A més a més, el present es mescla amb escenes horribles del passat que ens fan entendre la història d’alguns personatges actuals. I la música de fons i la il·luminació s’encarreguen de no deixar relaxar-se a l’espectador, que aconsegueix sentir el terror. Probablement això és el que ha fet que la historia tingués gran èxit als Estats Units. Caldrà veure si l’espectador català sabrà gaudir dels mateix plat.

Aquesta història compta amb els creadors de Glee, Ryan Murphy i Brad Falchuk. I entre els protagonistes principals trobem Jessica Lange i Dyland McDermont. Aquest últim fa el paper de Ben Harmon, psiquiatra casat amb Vivien (Connie Briton). La parella decideix traslladar-se amb la seva filla adolescent, Violet (Taissa Farmiga), a una mansió allunyada de la ciutat per solucionar els seus problemes. Però en comptes d’arreglar el seu matrimoni li sumaran més maldecaps.

Entre els personatges que amaneixen la salsa destaca una odiosa veïna mig boja (Jessica Lange) i la seva filla, que pateix una malaltia mental; una minyona sexy que vol seduir al marit però que a ulls de la muller és una anciana; i un misteriós pacient esquizofrènic que es fa amic de la Violet. Tots ells i encara més sorpreses us presentaran una història moguda, escandalosa, aterrant i fastigosa que sembla que mai acabi. I el millor és que sí acaba, potser no d’una manera perfecta, però almenys deixa reposar d’una vegada la intriga que es manté encesa al llarg de tots els capítols. 

Paco Elvira: “No podem anar contra els canvis: o t’adaptes o mors”

PACO ELVIRA: FOTOPERIODISTA, PROFESSOR A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA I BLOCAIRE D’ÉXIT

Paco Elvira

fotògraf

Edat 63 anys

Referents Marc Riboudi Henri Cartier-Bresson, per la seva feina a la Xina

Model preferit Les persones, tot i que al principi li motivava fotografiar ocells

Novel·la publicada "Un día de Mayo"

Paco Elvira, un fotògraf veterà adaptat al present amb diversos blocs que li han obert la porta a nous projectes*  //Laura Vives


PER LAURA RODAS i ALEJO RODRÍGUEZ

El món de la fotografia evoluciona a gran velocitat gràcies a la nova tecnologia i a Internet.  Paco Elvira és un dels fotògrafs experimentats que, en comptes de quedar-se estancat en temps passats, ha sapigut treure profit dels nous avanços. Més de 40 anys després de començar,  retratant les revoltes estudiantils dels darrers anys de Dictadura, admet aprendre encara coses noves cada dia.

··· Quan va començar a guanyar-se la vida amb la fotografia?
··· Era a la revista Mundo quan alguns dels seus directors van passar a Interviú i van contractar fotògrafs de referència per deu vegades del que cobraven a Mundo. Vaig fer un reportatge pel qual el director d’Interviú em va dir que jo també podia rebre el mateix sou.
··· És molt diferent la situació actual quant a guanys?
··· Estem en uns moments de canvi i és més complicat. Per exemple, m’han demanat unes fotos d’arxiu genèriques per un llibre sobre Catalunya i el preu que volen pagar és tres vegades menys del que es pagava l’any 92.
··· Què li ha aportat tornar a la universitat per fer classes?
··· Ha estat una experiència súper positiva. El perill que podem tenir els de la meva generació és estar en una bombolla fora del que passa al món real, i per a mi ha sigut bàsic estar en contacte amb les noves generacions i aprendre de totes les coses. Un no pot dir mai “jo parlo ex càtedra”.
··· S’aprenen coses donant classes?
··· Sí. Ara sóc una mena de referent a les xarxes socials gràcies al cop de mà que em van donar antics alumnes meus. Al principi, vaig haver de fer tot el canvi d’analògic a digital, ells em van portar pel camí. L’ensenyament és mutu.
··· Avui dia qualsevol pot accedir a una imatge i retocar-la. Els nous fotògrafs encara poden fer-se un nom amb fotografies originals?
··· Si. Hi ha fotògrafs que s’han fet un nom important malgrat aquestes manipulacions perquè tenen una visió especial o han fet reportatges amb certa repercussió.
··· Valora Internet i les noves tecnologies de manera positiva o negativa?
··· Evidentment, aquesta quantitat d’informació i capacitat per accedir a les fotos ens ha fet molt de mal, però no podem anar en contra dels canvis dels temps: t’has d’adaptar o morir-te.
··· Un es pot guanyar la vida mitjançant un bloc?
··· De moment es difícil, però la professionalització dels blocs és un tema que sempre parlem a les reunions. Per exemple, la gent busca viatges per Internet i les oficines de turisme conviden gent amb bons blocs de viatges. Ara s’està plantejant dividir les inversions de publicitat en diaris entre els blocaires amb més visites a canvi de les seves publicacions.
··· Qualsevol jove interessat en la fotografia pot arribar tan lluny com vostè o és més una virtut innata?
··· Crec que és una virtut. És com un futbolista, pots anar a una escola de futbol, però, per ser el Messi, calen altres qualitats innates.
··· Es pot arribar a ser un bon fotògraf amb pocs recursos?
··· Si. Hi ha gent obsessionada per la tècnica i els equips, però conec molts fotògrafs que treballen els seus propis reportatges amb un equip molt simple. No es qüestió de recursos, sinó de talent.
 ··· El fet de ser un professional tant reconegut, influeix en el seu esperit de superació o viu al marge de la crítica?
··· Sempre hi ha una pressió, però al final aprens a conviure amb ella. La meva actitud és estar sempre al dia de tot en aquest món canviant.
··· Té un bloc que actualitza cada dia. Què li motiva a continuar plasmant en imatge el que veu, després de tants anys?
··· Com a molts fotògrafs, m’agrada explicar històries i, quan et trobes que se’t tallen els mitjans habituals, veus que pots satisfer aquesta necessitat mitjançant el bloc.
··· Pensa guanyar-se la vida amb el bloc?
··· La gent em diu que podria, però, per ara, el que sí m’ha donat són diferents feines. Per exemple, em van encarregar acompanyar una selecció de fotos de la Guerra Civil amb textos com els del meu bloc, amb un estil amè i proper.
··· Sempre mira el món com si ho fes a través d’un objectiu?
··· Sí. No sé si és una virtut o un defecte nostre, però mirem amb ulls fotogràfics encara que no portem la càmera. És un procés que es desenvolupa amb la pràctica, tot i que és cert que alguns tenen més sensibilitat per veure-ho.
··· De tots els llocs que ha visitat, quin destacaria més?
··· Vaig estar a Xina al 79 i em va semblar un lloc fantàstic per fotografiar. I també he estat sempre molt lligat a Irlanda del Nord, on vaig anar amb 23 anys a cobrir els conflictes, els quals he continuat durant molts anys.
··· És el fotoperiodisme una bona oportunitat per conèixer món i viatjar?
··· Sí. Crec que són coses indissolubles l’una amb l’altra. Aquestes ganes de fotografiar van sempre aparellades amb ganes de conèixer la gent, el món i viure en primera línia. ••• 

(*) Projectes: Un bloc pot atraure ofertes laborals. A Elvira li han encarregat un llibre de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”, originalment publicada a pacoelvira.com

“La ruta natural” i “Y todo va bien!”

Passejant per Internet, i sobretot per Youtube, et pots trobar un munt de curts i vídeos graciosos, però no sempre tenim temps per perdre i és millor anar a allò segur. Per això us vull recomanar dos curts amb un argument que em sembla molt interessant, ja que porta a l’espectador a reflexionar.

El primer de tots és “La ruta natural”. De fet, potser ja el coneixeu, ja que s’ha tornat bastant famós i de tant en tant es veu córrer pel facebook. És una història molt impactant però que aprofita un tema molt recorrent, la típica frase que tothom diu de: “com m’agradaria tornar enrere”. Sempre mirem al passat i pensem que anar enrere ens faria feliços. Doncs bé, aquesta història va enrere, però el nostre protagonista desitja tirar endavant, cap a un món millor. Irònic oi?
“La ruta natural” és el meu curt preferit i una de les raons és que per més vegades que el miri no deixa d’impactar-me. A més, sempre que li ensenyo a algú queda en un estat de xoc i la seva primera reacció és el rebuig, cosa que crec que es deu a la seva originalitat i diferenciació respecte a la resta de productes comercials. 

Aquí teniu l’enllaç al vídeo: http://bit.ly/eLCkg
No sé que us provocarà a vosaltres exactament, però us aviso per si de cas: si fa una mica de fred és millor que us tapeu una mica, ja que és fàcil que us entri una esgarrifança.

La segona recomanació porta el títol de “Y todo va bien!” i acostuma a agradar als més superficials pel tema, ja que és una espècie de crit a la llibertat i al sexe. Però si es fa un anàlisi més acurat, el que realment és interessant i captiva és la psicologia dels personatges, ja que en tot moment es mostra o s’insinua el que estan pensant. La història ens presenta uns protagonistes encasquetats en una vida que no els agrada, però és la que els ha tocat i utilitzen Internet per “desfogar-se”. Per ells, el cibersexe és una manera “legal” de trencar amb la monotonia del dia a dia. Però què passaria si decidissin portar a la realitat una història creada per Internet? Val la pena arriscar-se o és millor conformar-se per per allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer?”
El tema pot semblar una mica esbojarrat, però la trama està tractada d’una manera ordenada i precisa, de manera que es capaç de transmetre una gran quantitat de sensacions en poc temps. És fàcil que l’espectador se senti identificat amb algun dels personatges o almenys amb els seus sentiments i això porta a una meditació sobre el mode de vida que portem, ja siguem víctimes, culpables o beneficiaris per accident, com cadascun dels personatges principals que trobarem a la història.

Bé, us deixo amb l’enllaç perquè valoreu vosaltres mateixos:
http://www.youtube.com/watch?v=6xgQZyQxz9s

Espero que passeu una estona agradable. A més, l’avantatge que tenen els curts és que si no t’agraden només has perdut 10 minuts i si t’agraden mira el que guanyes amb tant poc temps. És gratis i no hi perdeu res!

I’m A Cyborg, But That’s Ok

L’amor és una bogeria. Tant si has estat enamorat com si no hauràs notat que aquest sentiment és capaç de trasbalsar al més calmat i fins i tot fer actuar de manera paranoica, estúpida, boja. Però què passa si el que s’enamora ja està com un llum? Aquest és el cas que ens presenta la pel·lícula coreana que avui us vull recomanar. És una història d’una noia que creu que és un Cyborg, és a dir, un robot del futur amb una missió molt important, tant important que no la recorda.
La protagonista només té clar que necessita energia, fet que la porta a evitar menjar el que el seu cos humà realment necessita i a alimentar-se de piles i bateries. Després de quasi electrocutar-se i completament desnodrida serà internada en un hospital psiquiàtric on la privaran de la seva font d’alimentació, pel que haurà de lluitar contra els que la retenen i escapar abans que se li esgoti l’energia.
Entre els internats destaca un noi misteriós, que tot i amagar el seu atractiu darrere d’infinitat de màscares amb les que està obsessionat, cridarà la seva atenció. La nova pacient, sorpresa d’estar tancada amb tants llunàtics i al veure que no té cap altre opció, comença a fer amistat amb el jove emmascarat, el qual no mostra cap espant al veure com és ella i sembla comprendre-la. Els dos s’aniran enamorant a poc a poc i aquest amor es transmetrà a l’espectador impregnant-lo d’emoció i sensibilitat. Serà possible que l’amor entre llunàtics millori l’estat en el que aquests es troben?
És una de les millors pel·lícules d’amor que he vist, ja que a més de partir d’una idea original, és capaç de treure l’humor de les situacions més tristes, inclús d’incorporar un toc de perversió a allò que sembla innocent. Tot això amb escenes fantasioses que confonen l’espectador, el qual no acaba de saber distingir entre al·lucinacions, imaginació i realitat, amb un ritme escènic desconcertant que passa d’escenes calmades a parts d’acció que et deixaran amb un pam de nas.
De totes maneres cal tenir en compte que la seva duració és més extensa que la majoria de pel·lícules i el ritme general és lent, sobretot al principi, ja que ha de presentar la història. A més, per tal de transmetre el seu missatge amb les sensacions i sentiments adients, algunes escenes són un tant peculiars i estranyes, fet que provoca reaccions totalment ambivalents, o agrada no. Per mi és un excel·lent que us recomano de tot cor, una pel·lícula sensacional que deixa marca i no s’oblida. I si voleu una prova objectiva us diré que el film va guanyar el premi al Millor guió al Festival de Cine Fantàstic de Sitges del 2007.
Podeu trobar aquesta gran obra a les biblioteques públiques.
I aquí teniu el tràiler:

 
Dades tècniques:
Títol: Saibogujiman kwenchana (I’m A Cyborg, But That’s Ok)
Autor: Park Chan-wook
Duració: 238’
Any: 2006

L'Equilibrium pot acabar amb la humanitat

Diuen que la racionalitat és el que diferencia l’home de la resta d’éssers vius, jo en canvi crec que és la irracionalitat. La natura té un ordre i una manera de ser que només és alterada per la humanitat. Els sentiments són un regal, però també són un càstig. Les passions de l’home l’han portat a provocar els actes més cruels que es poden imaginar. L’amor i la pau sempre van de la mà de l’odi, la venjança i la guerra. Aquesta idea porta als habitants del 2028 a decidir que les emocions comporten un preu massa alt a pagar.
A la població imaginaria de la pel·lícula Equilibrium, s’ha creat un règim totalitari on les emocions humanes s’han prohibit per tal d’aconseguir l’ordre i la pau. Els llibres, l’art i la música estan estrictament prohibits. Però que pot provocar la renúncia als sentiments?
Aquesta norma sense sentit té l’origen en un petit gran canvi en la història. En aquesta ficció la Guerra Freda no va servir per evitar l’enfrontament directe, sinó que va conduir a la pitjor catàstrofe mundial. Els pocs supervivents van fundar una nova nació amb una nova ideologia i un nou propòsit: evitar la guerra a qualsevol preu.
I el preu és una dictadura on els sentiments es consideren crims i les autoritats en persegueixen les seves mostres i les castiguen amb la mort.
Això és possible gràcies un nou mètode empescat pel poder que elimina tot rastre d’humanitat per tal d’aconseguir mantenir als ciutadans en un perfecte equilibri. Però també acaba amb la llum de la vida i l’esperança. Les persones es converteixen en una unitat homogènia i gris, on l’estabilitat i el deure cap a la nació és el més important. És possible que l’esperit humà s’apagui completament?
El que comença sent una pel•lícula reflexiva acaba desviant-se cap a un thriller d’acció a l’estil Matrix. Però els que perden el fil fàcilment no us preocupeu, ja que aquesta trama no té tantes complicacions.