Sitges Fantastic Film Festival 2012 dedicated to the end of the world

Cartell de Sitges 2012

Sitges (ACN).- Sitges International Fantastic Film Festival of Catalonia dedicates the defining image of its 45th edition to an ironic concept inside science fiction: the end of the world. Sitges will offer the best of apocalyptic cinema and will present recent proposals that are renewing this genre of anticipation. In parallel, it will take place the 20^th anniversary of the Tarantino’s film “Reservoir Dogs” premiered in Sitges, and it will focus on the director’s figure as a creator of a new trend which has renewed the cult film.

The Fantastic Film Festival is the biggest in the world and the one with the most media impact in Catalonia. This cultural event was born in 1968, and since then has became a forum where exhibitors, performers and recognised film directors connect and where presentations and projections of fantastic films from all over world be shown.

Taking advantage of an old topic

Next October, the Festival will be dedicated to the end of the world. This is not a new idea. The end of the world has been present in literature, comic, and cinema for decades and from all different points of view.  Creative fiction has imagined millions of ways to read Armageddon: from natural or social disasters to nuclear wars or alien invasions. But, Sitges wants to turn this idea into the centre of its 45^th edition.

An end in every sense

According to the organizers it will be not only invoke terror of a natural end, as the Mayas predicted in their times, but the end of the world in every sense, as a result of both an economic and spiritual crisis.

Cinema with all mod cons

As in previous years, visitors expect to see new audiovisual trends and techniques. However, this time modernity will not only be a way to learn about films, but will in fact become its main protagonist. The Festival aims to mark the sign of the times which leads us to an apocalypse explained on air, through infinity of interconnected witnesses armed with cameras in their mobile phone devices, creating a link between the genre films and the immediacy of today.

The audience of films dubbed into Catalan has tripled in six month

The number of spectators of movies dubbed into Catalan has tripled in the last six months. This has generated an increase for five of box office receipts, which amounted to €2 million benefits. According to the Catalan Government this increase has been possible thanks to the agreement signed last September between the Catalan Ministry of Culture, The cinema of Catalonia Entrepreneur Union and the Federation of Film Distributors (Fedecine), which aimed to increase the presence of Catalan in cinema screens.

The first half year of evaluation made ​​by the executive Council last Tuesday was very positive. The Catalan government spokesman, Francesc Homs, said that collections made by films dubbed in Catalan has multiplied by five (increased by 511%) between September 2011 and April 2012, reaching €2 million of benefits. In this period box office receipts were €2,015,730, while in the previous period (from September 2010 to April 2011) were of €329,468.

According to the data provided by the Catalan Government, from September 2011 to April 2012 the number of spectators has risen from 61,376 to 283,065, which represents an increase of 361% (176,689 more viewers) compared to the same period last year. The agreement has also improved the market share of films dubbed into Catalan, which currently stands at 3.1% whilst between September 2010 and April 2011 was 0.6%.

A drawback in the cinema Act

Despite the positive data, it is important to know that after the approval of the Cinema Law, the Majors boycotted the dubbing of films into Catalan until last July, so it is logical that there were fewer titles and copies.

This law was passed in the Parliament of Catalonia and called for equality of films dubbed or subtitled into Catalan and Spanish in five to seven years, but was rejected by the major film companies and distributors. They said it was for economic reasons, but was also for ideological purposes. 

The law came into force in January 2011, but without the rules that he should make the law effective. After months of negotiations, the Government of Catalonia and the Majors, leading exhibitors and distributors grouped around Fedicine, reached an agreement to develop the Cinema Act.

An agreement with no promises

On September 2011, the Employers Association of Cinema agreed to a gradual scale of dubbing that would mean that the market share for this year to Catalan were 11%. But this agreement came with two conditions. Firstly, the cost of the translation will be provided by the Catalan Government. And secondly, it will take place only if it was viable, that is, whenever there was enough demand. This is very difficult to prove because while distributor’s studies predict a small audience, studies of recognized Catalan institutions foresee a great demand.

The Catalan Minister of Culture, Ferran Mascarell, announced with The Fedecine President, Luis Hernández de Carlos, and The Employers Association, Camilo Tarrazón, that this agreement would mean that in 2014 the Catalan cinema would reach a share market of the 25% and it could increase to 35% in 2017. He also said that in 2012 it would be 25 films (an average of 11%) dubbed into Catalan. But the results of the market share are only of the 3.1% for the time being, far from their purpose when making the deal.

“La ruta natural” i “Y todo va bien!”

Passejant per Internet, i sobretot per Youtube, et pots trobar un munt de curts i vídeos graciosos, però no sempre tenim temps per perdre i és millor anar a allò segur. Per això us vull recomanar dos curts amb un argument que em sembla molt interessant, ja que porta a l’espectador a reflexionar.

El primer de tots és “La ruta natural”. De fet, potser ja el coneixeu, ja que s’ha tornat bastant famós i de tant en tant es veu córrer pel facebook. És una història molt impactant però que aprofita un tema molt recorrent, la típica frase que tothom diu de: “com m’agradaria tornar enrere”. Sempre mirem al passat i pensem que anar enrere ens faria feliços. Doncs bé, aquesta història va enrere, però el nostre protagonista desitja tirar endavant, cap a un món millor. Irònic oi?
“La ruta natural” és el meu curt preferit i una de les raons és que per més vegades que el miri no deixa d’impactar-me. A més, sempre que li ensenyo a algú queda en un estat de xoc i la seva primera reacció és el rebuig, cosa que crec que es deu a la seva originalitat i diferenciació respecte a la resta de productes comercials. 

Aquí teniu l’enllaç al vídeo: http://bit.ly/eLCkg
No sé que us provocarà a vosaltres exactament, però us aviso per si de cas: si fa una mica de fred és millor que us tapeu una mica, ja que és fàcil que us entri una esgarrifança.

La segona recomanació porta el títol de “Y todo va bien!” i acostuma a agradar als més superficials pel tema, ja que és una espècie de crit a la llibertat i al sexe. Però si es fa un anàlisi més acurat, el que realment és interessant i captiva és la psicologia dels personatges, ja que en tot moment es mostra o s’insinua el que estan pensant. La història ens presenta uns protagonistes encasquetats en una vida que no els agrada, però és la que els ha tocat i utilitzen Internet per “desfogar-se”. Per ells, el cibersexe és una manera “legal” de trencar amb la monotonia del dia a dia. Però què passaria si decidissin portar a la realitat una història creada per Internet? Val la pena arriscar-se o és millor conformar-se per per allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer?”
El tema pot semblar una mica esbojarrat, però la trama està tractada d’una manera ordenada i precisa, de manera que es capaç de transmetre una gran quantitat de sensacions en poc temps. És fàcil que l’espectador se senti identificat amb algun dels personatges o almenys amb els seus sentiments i això porta a una meditació sobre el mode de vida que portem, ja siguem víctimes, culpables o beneficiaris per accident, com cadascun dels personatges principals que trobarem a la història.

Bé, us deixo amb l’enllaç perquè valoreu vosaltres mateixos:
http://www.youtube.com/watch?v=6xgQZyQxz9s

Espero que passeu una estona agradable. A més, l’avantatge que tenen els curts és que si no t’agraden només has perdut 10 minuts i si t’agraden mira el que guanyes amb tant poc temps. És gratis i no hi perdeu res!

I’m A Cyborg, But That’s Ok

L’amor és una bogeria. Tant si has estat enamorat com si no hauràs notat que aquest sentiment és capaç de trasbalsar al més calmat i fins i tot fer actuar de manera paranoica, estúpida, boja. Però què passa si el que s’enamora ja està com un llum? Aquest és el cas que ens presenta la pel·lícula coreana que avui us vull recomanar. És una història d’una noia que creu que és un Cyborg, és a dir, un robot del futur amb una missió molt important, tant important que no la recorda.
La protagonista només té clar que necessita energia, fet que la porta a evitar menjar el que el seu cos humà realment necessita i a alimentar-se de piles i bateries. Després de quasi electrocutar-se i completament desnodrida serà internada en un hospital psiquiàtric on la privaran de la seva font d’alimentació, pel que haurà de lluitar contra els que la retenen i escapar abans que se li esgoti l’energia.
Entre els internats destaca un noi misteriós, que tot i amagar el seu atractiu darrere d’infinitat de màscares amb les que està obsessionat, cridarà la seva atenció. La nova pacient, sorpresa d’estar tancada amb tants llunàtics i al veure que no té cap altre opció, comença a fer amistat amb el jove emmascarat, el qual no mostra cap espant al veure com és ella i sembla comprendre-la. Els dos s’aniran enamorant a poc a poc i aquest amor es transmetrà a l’espectador impregnant-lo d’emoció i sensibilitat. Serà possible que l’amor entre llunàtics millori l’estat en el que aquests es troben?
És una de les millors pel·lícules d’amor que he vist, ja que a més de partir d’una idea original, és capaç de treure l’humor de les situacions més tristes, inclús d’incorporar un toc de perversió a allò que sembla innocent. Tot això amb escenes fantasioses que confonen l’espectador, el qual no acaba de saber distingir entre al·lucinacions, imaginació i realitat, amb un ritme escènic desconcertant que passa d’escenes calmades a parts d’acció que et deixaran amb un pam de nas.
De totes maneres cal tenir en compte que la seva duració és més extensa que la majoria de pel·lícules i el ritme general és lent, sobretot al principi, ja que ha de presentar la història. A més, per tal de transmetre el seu missatge amb les sensacions i sentiments adients, algunes escenes són un tant peculiars i estranyes, fet que provoca reaccions totalment ambivalents, o agrada no. Per mi és un excel·lent que us recomano de tot cor, una pel·lícula sensacional que deixa marca i no s’oblida. I si voleu una prova objectiva us diré que el film va guanyar el premi al Millor guió al Festival de Cine Fantàstic de Sitges del 2007.
Podeu trobar aquesta gran obra a les biblioteques públiques.
I aquí teniu el tràiler:

 
Dades tècniques:
Títol: Saibogujiman kwenchana (I’m A Cyborg, But That’s Ok)
Autor: Park Chan-wook
Duració: 238’
Any: 2006

Una pel·lícula sense sentit

Recordeu el que prometia la llei del cinema? Sí, aquella que garantia els drets dels ciutadans a veure pel·lícules en qualsevol dels dos idiomes oficials del nostre país en un termini de cinc anys. Una que com moltes es va guardar al calaix. Tot i entrar en vigor el 2011, no es va fer cap reglament que la fes efectiva.
L’únic que es va aconseguir va ser un acord amb el Gremi d'Empresaris de Cinema per augmentar mínimament l’oferta en català (sense arribar a complir la llei) en cas que hi hagués un '“escenari òptim” de demanda, perspectiva que encara auguren crua.
Aquests farsants ometen que més de 9 milions de persones parlen el nostre idioma. El català és la novena llengua de la Unió Europea segons població dins del seu domini lingüístic. A més, ocupa la posició 27 en el rànquing mundial (entre més de 6.000 llengües) amb més pes econòmic. Som clients potencials, però la fàbrica dels somnis de Hollywood ens menysprea. En canvi, les companyies de mòbil (més assenyades) treballen en programes que reconeguin les ordres de veu en català.
Els diners són una altra excusa. TV3 es va oferir per doblar les pel•lícules de franc i les multinacionals s’hi van negar. A més, si volen retallar despeses que eliminin el doblatge i així fora problemes. Subtitular és barat. No és un problema monetari, sinó ideològic.
Aquesta terra està discriminada per l’orgull americà i per l’espanyol. Són els directors de les sucursals de les majors d’Espanya els que tracten amb les centrals americanes. Hi ha un grup que mou els fils i no vol que es capti la realitat de Catalunya. Ens volen torturar sense motiu. Si es fa una pel•lícula de tot plegat els espectadors veuran que no té sentit.

L'Equilibrium pot acabar amb la humanitat

Diuen que la racionalitat és el que diferencia l’home de la resta d’éssers vius, jo en canvi crec que és la irracionalitat. La natura té un ordre i una manera de ser que només és alterada per la humanitat. Els sentiments són un regal, però també són un càstig. Les passions de l’home l’han portat a provocar els actes més cruels que es poden imaginar. L’amor i la pau sempre van de la mà de l’odi, la venjança i la guerra. Aquesta idea porta als habitants del 2028 a decidir que les emocions comporten un preu massa alt a pagar.
A la població imaginaria de la pel·lícula Equilibrium, s’ha creat un règim totalitari on les emocions humanes s’han prohibit per tal d’aconseguir l’ordre i la pau. Els llibres, l’art i la música estan estrictament prohibits. Però que pot provocar la renúncia als sentiments?
Aquesta norma sense sentit té l’origen en un petit gran canvi en la història. En aquesta ficció la Guerra Freda no va servir per evitar l’enfrontament directe, sinó que va conduir a la pitjor catàstrofe mundial. Els pocs supervivents van fundar una nova nació amb una nova ideologia i un nou propòsit: evitar la guerra a qualsevol preu.
I el preu és una dictadura on els sentiments es consideren crims i les autoritats en persegueixen les seves mostres i les castiguen amb la mort.
Això és possible gràcies un nou mètode empescat pel poder que elimina tot rastre d’humanitat per tal d’aconseguir mantenir als ciutadans en un perfecte equilibri. Però també acaba amb la llum de la vida i l’esperança. Les persones es converteixen en una unitat homogènia i gris, on l’estabilitat i el deure cap a la nació és el més important. És possible que l’esperit humà s’apagui completament?
El que comença sent una pel•lícula reflexiva acaba desviant-se cap a un thriller d’acció a l’estil Matrix. Però els que perden el fil fàcilment no us preocupeu, ja que aquesta trama no té tantes complicacions.

Persépolis: Tragèdia entre somriures

A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.

Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.