L’excusa olímpica

Avui el president de la Generalitat, Jose Montilla, i els prínceps d'Astúries han rebut el fèretre del president d'honor del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, al Palau de la Generalitat per retre-li una cerimònia civil. Entre els assistents destacats no només s’hi trobaven personalitats polítiques espanyoles sinó també catalanes i totes han estat per un dia d’acord amb una cosa, honorar el difunt feixista per la seva gran aportació a Catalunya i a Espanya. En realitat aquest acte no té res d’estrany, ja que Samaranch no només és una persona amb un currículum laboral impecable, sinó que té una llarga sèrie de reconeixements nacionals i internacionals. I en aquesta democràcia tenir mèrits significa tenir dret a rebre una obra de teatre després de morir.

Potser és veritat que com diu el comunicat de la Generalitat Samaranch, “per la seva continuada actuació ciutadana, cultural i esportiva mereix un just reconeixement universal”, o com han dit alguns polítics, “els catalans no oblidaran la seva aportació a Catalunya”. Però si els catalans no obliden la sort que va tenir Barcelona, tampoc haurien d’oblidar que ja de ben jove va ser afiliat a la Falange Española Tradicionalista i que va tenir una vinculació molt estreta com a dirigent amb l’etapa del franquisme. Aquest fet xoca i de fet crida estrepitosament al costat de la paraula Catalunya.

Per tant, tot i que Samaranch va iniciar la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona en ser anomenat regidor d’esports l’any 1955, es pot considerar català? És evident que no, de fet, fa mal sentir com s’anomena català a un persona que sempre va odiar als catalans. L’únic que es pot considerar és que aquest espanyol va fer una gran tasca per Catalunya. És veritat que va ser el precursor i qui més va contribuir al fet que els Jocs Olímpics se celebressin a Barcelona l'any 1992. També es pot considerar la possibilitat que fos una magnífica persona o que fos intel•ligent i capaç d’aconseguir el que desitjava. Encara que potser simplement podria dir-se que va saber fer bé la seva feina. Però considerar bon català a una persona feixista sembla un acudit dolent.

És estrany que a Catalunya, on abunden persones amb ideologia catalana, que sempre son atacades i tractades malament pels feixistes i la gent manipulada per les mentides que aquests expliquen, sigui precisament on es faci un homenatge a Samaranch. Potser aquest personatge va ajudar Catalunya política o econòmicament, però no li tenia cap tipus d’estima. Samaranch simplement va saber veure unes possibilitats i aprofitar la situació per aconseguir uns mèrits. Com ell, existeixen milers de persones competents i professionals, pel que tota aquesta parafernàlia no calia.

El Barça demostra la seva superioritat al Real Madrid

Els blaugrana guanyen la Copa del Rei de bàsquet superant als blancs per 20 punts i Fran Vázquez es nombrat MVP.

El Barça va tornar a demostrar ahir al Bizkaia Arena que està per sobre del Madrid. El conjunt blaugrana es va proclamar campió de la Copa del Rei després de superar el seu contrincant de llarg, 80-61, que tot i la confiança dels seus aficionats només va aguantar el ritme durant l’inici del partit.

El pavelló era ple, amb uns 1500 aficionats del Barça i només uns 150 del Madrid. Catalans i bascos, alguns amb banderes republicanes o independentistes, van començar a cridar en entrar el rei i no es va poder escoltar l’himne nacional. Aviat la situació es va normalitzar i el partit va ser el centre d’atenció.

Els dos millors equips van sortir disparats i intensos, oferint jugades ràpides, com una passada cap enrere de Ricky culminada amb una esmaixada de Vázquez. Aquest ritme era impossible de mantenir i els canvis no paraven a ambdós costats. El primer quart, molt renyit, va acabar amb un 19-16 pel Barcelona.

Aquesta igualtat inicial va desaparèixer quan al segon quart l’equip blaugrana va arrasar amb la seva defensa. Els blancs feien massa esforços en l’atac però no en la defensa, pel que l’equip de Xavi va aprofitar per atacar com una fera. Una cistella de Lorbek va posar el Barça deu punts per sobre, 30-20, un avantatge significatiu que va provocar que l’afició saltés d’alegria. En canvi, el Madrid perdia força, ni tan sols trobava escletxes per llançar i els pivots semblaven vagar pel camp sense saber què fer. Al descans el resultat era 40-25 i una sensació de tenir el partit a la butxaca.

Passats dos minuts del tercer quart els catalans guanyaven per 20 punts, 45-25. El públic animat cridava “Eo eo eo esto es un xorreo”. L’avantatge del Barça va arribar fins a 28 punts. Vázquez va enlluernar el públic amb una cistella on es va recrear balancejant-se a l’aro. Al final d’aquest quart, 64-37, alguns espectadors es preguntaven si el Barça aconseguiria doblar al Madrid, que havia passat de ser un equip temut a fer llàstima.

A la pausa un aficionat del Madrid es va encarar amb els aficionats del Caja Laboral i el personal de seguretat se’l va endur. La tensió es va estendre a més aficionats del Madrid, als més ultres, que també van ser expulsats sense provocar cap incident.

A l’últim quart l’entrenador va fer jugar a Trías, que en menys d’un minut ja anotava. Per la seva banda, Llull amb els seus triples va evitar que la diferència creixes. Els minuts passaven sense massa intriga, fins i tot el president del Barça semblava adormir-se a la seva butaca.

El resultat final, 80-61, mostra la diferència més gran en les finals d’aquesta competició. Una humiliació que a diferència de la del passat 27 de desembre, quan va perdre al seu propi pavelló no té les baixes com excusa i deixa clar qui està per sobre.

Fran Vázquez va ser designat MVP de la final. El rei va entregar la Copa a Roger i l’afició va contemplar animada com el capità l’aixecava en l’aire amb eufòria. El pavelló es va emplenar de paperets de colors i alegria.