Amb amor o sense ens fem un fart de riure

Alguna vegada has pensat que trencar amb la parella pot ser divertit? Els creadors d’aquest curt tenen clar que sí. I és que l’amor és estúpid i pot provocar situacions irreals com la d’aquesta historia: Mensaje post-itivo

Una mica més arriscat i no apte per a tots els gustos és aquest, que demostra que amb l’amor cal anar amb compte i no sempre deixar-se portar pels sentiments: Los gritones

I acabem amb una història que segur us sonarà, la de la persona perfecta, l’amic ideal, fidel, disponible sempre que es necessita... I per acabar-ho de rematar en aquest cas es tracta d’un heroi, que tot i arriscar la vida mai aconseguirà cap premi de la princesa. Es tracta del final de Super Mario i la seva decepció en ser rebutjat sexualment:

I’m A Cyborg, But That’s Ok

L’amor és una bogeria. Tant si has estat enamorat com si no hauràs notat que aquest sentiment és capaç de trasbalsar al més calmat i fins i tot fer actuar de manera paranoica, estúpida, boja. Però què passa si el que s’enamora ja està com un llum? Aquest és el cas que ens presenta la pel·lícula coreana que avui us vull recomanar. És una història d’una noia que creu que és un Cyborg, és a dir, un robot del futur amb una missió molt important, tant important que no la recorda.
La protagonista només té clar que necessita energia, fet que la porta a evitar menjar el que el seu cos humà realment necessita i a alimentar-se de piles i bateries. Després de quasi electrocutar-se i completament desnodrida serà internada en un hospital psiquiàtric on la privaran de la seva font d’alimentació, pel que haurà de lluitar contra els que la retenen i escapar abans que se li esgoti l’energia.
Entre els internats destaca un noi misteriós, que tot i amagar el seu atractiu darrere d’infinitat de màscares amb les que està obsessionat, cridarà la seva atenció. La nova pacient, sorpresa d’estar tancada amb tants llunàtics i al veure que no té cap altre opció, comença a fer amistat amb el jove emmascarat, el qual no mostra cap espant al veure com és ella i sembla comprendre-la. Els dos s’aniran enamorant a poc a poc i aquest amor es transmetrà a l’espectador impregnant-lo d’emoció i sensibilitat. Serà possible que l’amor entre llunàtics millori l’estat en el que aquests es troben?
És una de les millors pel·lícules d’amor que he vist, ja que a més de partir d’una idea original, és capaç de treure l’humor de les situacions més tristes, inclús d’incorporar un toc de perversió a allò que sembla innocent. Tot això amb escenes fantasioses que confonen l’espectador, el qual no acaba de saber distingir entre al·lucinacions, imaginació i realitat, amb un ritme escènic desconcertant que passa d’escenes calmades a parts d’acció que et deixaran amb un pam de nas.
De totes maneres cal tenir en compte que la seva duració és més extensa que la majoria de pel·lícules i el ritme general és lent, sobretot al principi, ja que ha de presentar la història. A més, per tal de transmetre el seu missatge amb les sensacions i sentiments adients, algunes escenes són un tant peculiars i estranyes, fet que provoca reaccions totalment ambivalents, o agrada no. Per mi és un excel·lent que us recomano de tot cor, una pel·lícula sensacional que deixa marca i no s’oblida. I si voleu una prova objectiva us diré que el film va guanyar el premi al Millor guió al Festival de Cine Fantàstic de Sitges del 2007.
Podeu trobar aquesta gran obra a les biblioteques públiques.
I aquí teniu el tràiler:

 
Dades tècniques:
Títol: Saibogujiman kwenchana (I’m A Cyborg, But That’s Ok)
Autor: Park Chan-wook
Duració: 238’
Any: 2006

Adictos al amor

El amor, lleno de pasiones, ilusiones y deseos, es un sentimiento necesario para la motivación personal y el sentido de la vida, pero en ocasiones, su necesidad excesiva puede llegar a convertirse en una adicción que no lo deja madurar y perturba totalmente la tranquilidad de quienes la padecen y de sus “parejas”.

Para que el amor madure y se convierta en verdadero, pasa por diferentes etapas como la amistad, la admiración, la atracción, el cariño y el enamoramiento. Durante cada una de ellas, la forma de manifestación es diferente y por eso las demandas y reacciones también lo son.

La última etapa, el enamoramiento, es tranquila y bella, sin carencias y con una total ausencia del sentimiento de soledad, pero en ella aún se desconocen las diferencias entre la pareja, y muchos no la superan. Algunos, en su afán de buscar otra y otra relación se vuelven adictos, creyendo que cada persona que conocen es “el amor de su vida”, y sufriendo con cada rompimiento aunque pronto haya otro suplente.

El pensamiento del adicto al amor gira alrededor de un ser amado, fuente de seguridad, tranquilidad, presunción y bienestar… Cree que solo con el amor se puede vivir, por lo que deja de lado al resto del mundo para dedicarse plenamente a él.

Sin embargo su pareja si tiene una vida a parte del amor y no puede atender las exigencias del adicto, que al no tener nada más, cada vez quiere estar más tiempo con él, quiere controlarlo porque tiene miedo a perder todo lo que le da. Además con el tiempo se siente incapaz de tomar ninguna decisión ni hacer nada sin su ayuda.

El hecho de ser incapaz de retener al ser amado, genera, más que dependencia, un incontrolable “apego ansioso” e intensos celos infundados que siempre terminan en graves reproches. Una de las consecuencias es la manipulación cotidiana: el adicto se comporta como una víctima, él se entrega incondicionalmente y culpa a su pareja de su abandono, cuándo él mismo es el único culpable. Incluso puede amenazar con suicidarse, estableciendo así un círculo vicioso reforzado por su pareja de alguna manera. O incluso es capaz de dejar a alguien que ama y buscar una relación cualquiera, con tal de sentirse seguro.

La adicción al amor es más intensa en una persona con baja autoestima, la cual necesita constantemente que los demás, en especial su pareja, lo valore. También es más común en mujeres debido a la educación y al papel social que se les da, aunque esto esta cambiando gradualmente.

Para poder controlar esta adicción y aprender a manejar los sentimientos, es necesario recibir ayuda profesional (terapia individual, de pareja y grupos de apoyo). U una vez recuperados aprenderán a valorarse, reconstruirán su autoestima y dominarán su situación individual para poder darle espacio al otro y convivir con independencia, viviendo el amor de otra forma.

Adéu als tabús amb el diari vermell de la Carlota

Quan sento que la gent diu “tal llibre o tal pel·lícula m’ha canviat la vida” mai sé què m’ha canviat a mi. Rebem tanta quantitat d’informació que crec que ara un llibre no ens pot marcar, sinó la suma de tots els llibres, pel·lícules, revistes… Em seria difícil saber que m’ha fet canviar, ja que en realitat és una mescla de tot. No obstant, hi ha un llibre que en certa manera si que em va marcar, és diu El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas.

El llibre relata la historia d’una jove que s’endinsa en el món de les relacions, i amb ell, en la vida sexual. Quan me’l vaig llegir jo tenia la mateixa edat que la protagonista, uns quinze anys, i tot i que ja havia entrat dins d’aquest món encara hi havia coses que no tenia clares, i sovint em sentia malament per coses que no entenia si estaven bé o no, a més tenia mil dubtes i ningú a qui preguntar.

El diari vermell de la Carlota parla de la vida sexual de la Carlota, dels seus dubtes i les seves accions de manera didàctica. Potser us sembla una ximpleria, però el tema sexual, tot i que avui en dia té pocs tabús encara té molts enigmes i misteris, o és que vosaltres ho sabíeu tot als 15 anys?

M’encanta perquè no només és una historia d’amor ñoña de les que m’agraden, és també un instrument didàctic, ens informa de l’avortament, de les malalties de transmissió sexual, de tabús i falsos mites, de mètodes anticonceptius,  i d’altres temes relacionats amb el sexe.

El llibre està enfocat a les noies, ja que tracta els temes des de la perspectiva de la protagonista, la Carlota, però la seva publicació va tenir tant d’èxit que va provocar la publicació d’un segon llibre titulat El diari vermell del Flannagan, escrit per Andreu Marti i Jaume Ribera. En Flannagan és el novio de la Carlota i en aquesta obra podem saber el que sent i pensa ell, ja que en el primer llibre només veiem la perspectiva de la noia. I encara em falta dir una cosa més, que em fa gràcia explicar, i és que la historia amorosa de la Carlota no comença als quinze anys, ella ja havia tingut altres relacions i problemes amorosos, que es poden trobar en anteriors publicacions dirigides a un públic més jove, com el llibre: Així és la vida Carlota.

En certa manera El diari vermell de la Carlota no m’ha marcat sol, sinó que han estat tots els llibres que m’he llegit sobre la Carlota, perquè jo he crescut amb ella, vaig tenir la primera relació sentimental al mateix temps que em llegia les seves histories i ella i jo d’alguna manera teníem els mateixos dubtes, la mateixa por i els mateixos problemes, i mitjançant els llibres podia veure com afrontar-los.

Recomano aquest llibre a les noies que encara no s’han iniciat en el sexe, però també a les dones, perquè encara que no es tinguin dubtes sobre el tema que tracta el llibre és molt entretingut i interessant. A més, de ben segur que moltes de les situacions que viu la protagonista us retornen a una època passada i de cop us veieu a vosaltres mateixes fa uns anys, amb aquells nervis, aquella espècie de por, vergonya, o qualsevol altra sensació que hagueu experimentat entorn del sexe i l’amor. I sempre es agradable allò que et porta bons records.

Podeu trobar el llibre a la xarxa de biblioteques municipals.