Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.

El Grec 2012 aposta per apropar el món de l’escena a través de les noves tecnologies

Ramon Simó, director del Grec Festival 2012 // Fonr: Marta Perez EFE

Ramon Simó, director del Grec Festival de Barcelona va presentar la propera edició del Grec dimecres passat a la Universitat Pompeu Fabra. En el que serà la 36ª edició de  la principal cita de la ciutat amb el teatre, la dansa, la música i el circ han volgut crear un canvi de direcció i “plantar les línies de futur a seguir en els propers anys”, en els que pretenen acostar-se al públic amb les més avançades tecnologies.

El Grec no només s’ha convertit en la principal atracció cultural de l’estiu barceloní, sinó en una referència al calendari europeu de festivals. Se celebrarà entre l’1 i el 31 de juliol i Saló va prometre innovacions que atrauran tot tipus de públic.

Adaptant-se als nous temps

La programació preparada per al Grec 2012 gira entorn de les TIC (noves tecnologies) i com ens relacionem amb elles. Hi haurà un seguit d’espectacles que beuen de les arts escèniques, les arts plàstiques i les arts digitals i que inclouran la participació del públic.

L’espectacle “Viatges” és una òpera quàntica de José Sanchis Sinisterra, basada en textos d’Eduard Punset, que utilitzarà les tecnologies 2.0 i les xarxes socials per fer un acte de creació col·lectiva.

Per altra banda, Marcel·lí Antúnez i el seu “Pseudo” mostraran noves maneres de narrar una història en una performance mecatrònica plena de càmeres i mecanismes de realitat augmentada i on els telèfons mòbils hauran d’escanejar escultures.

La dansa contemporània també participa de la festa tecnològica amb una innovació de format. A “Full Evening” els intèrprets ballaran al so de la música seleccionada per l’espectador entre quatre possibilitats. 

          Espectacle inaugural Grec 2012           

Una relació especial amb el públic

La tecnologia no pretén alienar a les persones. De fet, Simó va explicar que es volen centrar en la relació especial que el Grec ha tingut sempre amb el públic. Pel director i actor, el Festival és com “convidar als espectadors al menjador de casa teva”. I perquè la visita sigui satisfactòria això comporta “tenir la capacitat de provocar preguntes i de fer que al sortir de l’espectacle l’espectador s’enduguin alguna cosa a la butxaca”.

En aquest sentit, va destacar que esperen guanyar reconeixement. Això implicaria que tothom sabés quan es fa el Grec i a on. Per tal de facilitar-ho, aquest any el Grec tindrà un centre entorn del qual es desenvoluparan tots els actes, Montjuïc i el Teatre Grec. Però també volen deixar clares les seves marques d’identitat, els seus procediments i la manera de fer.

Obrir el Festival al màxim d’espectadors

Volen obrir el grec al màxim possible de ciutadans amb un objectiu molt clar “crear un univers que pugui ser habitat i viscut per tothom, on es pugui gaudir dels millors espectacles internacionals”. Per complir aquest objectiu intentaran fer un programa per picar la curiositat de les persones.

També necessiten reinventar-se. En aquest sentit, Simó va explicar que hi ha un debat sobre la representació o no de clàssics. La resposta en el seu cas és clara “no volem renunciar a la mestria dels clàssics, el que diem és que els clàssics s’haurien de reinterpretar, i això ja hi ha altres teatres i institucions que ho fan contínuament. En canvi, el propòsit del Festival és oferir un producte de qualitat però únic”.

Nous targets: joves i nens

Aquesta obertura del Festival els porta a posar-se en contacte amb un públic més jove, un públic que, segons Simó, gaudeix de l’espectacle d’una manera diferent. Per primera vegada el Grec obrirá l’espectacle a un públic familiar i també lligat a la innovació.

I ja que els que més entenen de noves tecnologies són els més joves, també hi ha una proposta pels més petits de la casa, “La Nana Bunilda menja malsons”, en la que la companyia Charly Trama Teatre utilitza la videoconferència per tal de fer participar a l’espectacle els nens ingressats en diversos hospitals barcelonins.

La Nana Bunilda

Projecció internacional

El Grec no deixa de banda la dimensió internacional. La seva missió és doble: d’una banda, dóna suport a la producció local i mostra algunes de les millors creacions catalanes, i de l’altra, vol ser una finestra oberta al món que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents països. Segons Simó “ens interessa realment conèixer com es viu i com es fa art en altres llocs del món”. Amb aquesta intenció enguany portaran la companyia sud-africana de Rodino Urbin, amb una coreografia molt vinculada als problemes socials del seu país

Intercanvi creatiu

També entenen la cultura com intercanvi creatiu, es pensa en la cultura com a diàleg i en la possibilitat que el GREC es relacioni amb altres espectacles i produccions. Per això aposten per la internacionalització de les creacions catalanes i per establir lligams a nivell econòmic i artístic amb espectacles internacionals. Simó va especificar que amb la crisi la col·laboració en al creació de projectes cultural s’ha tornat imprescindible.

Ja des del 2009, el Grec Festival de Barcelona treballa conjuntament amb el Festival d’Avinyó, el Festival d’Atenes-Epidaure i el Festival Internacional de Teatre d'Istanbul, amb els quals forma la xarxa Kadmos. Aquesta xarxa té la finalitat d'organitzar projectes conjunts de producció i difusió d'artistes i espectacles, intercanviar experiències de treball i integrar reflexions polítiques i socials comunes a l'àrea mediterrània.

Sitges Fantastic Film Festival 2012 dedicated to the end of the world

Cartell de Sitges 2012

Sitges (ACN).- Sitges International Fantastic Film Festival of Catalonia dedicates the defining image of its 45th edition to an ironic concept inside science fiction: the end of the world. Sitges will offer the best of apocalyptic cinema and will present recent proposals that are renewing this genre of anticipation. In parallel, it will take place the 20^th anniversary of the Tarantino’s film “Reservoir Dogs” premiered in Sitges, and it will focus on the director’s figure as a creator of a new trend which has renewed the cult film.

The Fantastic Film Festival is the biggest in the world and the one with the most media impact in Catalonia. This cultural event was born in 1968, and since then has became a forum where exhibitors, performers and recognised film directors connect and where presentations and projections of fantastic films from all over world be shown.

Taking advantage of an old topic

Next October, the Festival will be dedicated to the end of the world. This is not a new idea. The end of the world has been present in literature, comic, and cinema for decades and from all different points of view.  Creative fiction has imagined millions of ways to read Armageddon: from natural or social disasters to nuclear wars or alien invasions. But, Sitges wants to turn this idea into the centre of its 45^th edition.

An end in every sense

According to the organizers it will be not only invoke terror of a natural end, as the Mayas predicted in their times, but the end of the world in every sense, as a result of both an economic and spiritual crisis.

Cinema with all mod cons

As in previous years, visitors expect to see new audiovisual trends and techniques. However, this time modernity will not only be a way to learn about films, but will in fact become its main protagonist. The Festival aims to mark the sign of the times which leads us to an apocalypse explained on air, through infinity of interconnected witnesses armed with cameras in their mobile phone devices, creating a link between the genre films and the immediacy of today.

Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.

The dragon never died

 Once upon a time there was a huge green dragon that had just got up after a long period of hibernation. He had been sleeping so much time that he didn’t remember who he was or what purpose he had. He only knew he felt starving and lonely.

As he didn’t know what to do, he went out of his enormous cave and walk through the woods until he reached a farm zone. All the animals were very scared and they run away. At first he was surprised, but then he thought “I must be very evil and that must be my food, that’s why they hide from me”. So he took two chickens and went to sleep because he felt really tired.

The next morning he still felt tired and went to feed on some rabbits. Every day he did the same. He tried with sheep, cows and wild goats, but it was always the same.

After some days, the farmers started to worry about their livestock and went to see the king to ask for help. He decided to accept to help not because his generosity, but because he didn’t want to run out of the supplies provided by his citizens.

Then, all the men went to the woods searching for the mysterious creature that had eaten the animals. They were all shouting and making a lot of noise and the dragon wasn’t able to sleep. He felt terrible because the only moment he could feel safe and relaxed was having a nap and when he was awake he only heard his stomach asking for meal and had and awful feeling of emptiness, as if something was missing. So he decided to go to the city and make the same fuss.

At once, all the women, kids, elders and disabled people run away and hid themselves. The dragon went through the only door big enough for him, the palace. There, he found the princess, a brave woman who stared at him furious and started to yell at him. While all the king servants were running and screaming, she gave him orders to be quiet. Suddenly, he had a familiar feeling and he was afraid of it. So he took that girl and went far away. He found a new cave where no one could disturb him.

The princes realised she had made a mistake and started to cry. The dragon didn’t understand why it made him sad and started to get seriously ill. He was exhausted with a sorrowful look. “What should I do now?” He felt powerless because he couldn’t be able to satisfy his appetite.

 Meanwhile, all the bravest men in the village started to look for the princess. The king had promised to offer his daughter’s hand to her saviour. But she already had a lover, he wasn’t a knight, but he wasn’t afraid of the dragon because nothing could scare him more than losing his love. So he searched without hesitation and with no rest. As soon as he saw the huge hole, he realised that it should be the place.

The dragon was asleep, so the lover went to his princes and said: This is for you, I was sure I would find you” And she gave her a rose and a kiss. Then he turned to the dragon, who opened the eyes but didn’t move. The creature was so depressed that he didn’t have aims to defend himself.  He was going to kill him. “Wait!” Shouted the princess “Please don’t kill him. I think he is smart… and lonely.” She went to him and gave him the rose. Then she stroked him softly.

It suddenly came to him, that feeling when the princess was shouting was the memory of his mother bringing him up. They were from an ice age, with no life and no food. His mother told him to hibernate. They didn’t have enough food for them both, so his mother had to sacrifice herself and he was fed before hibernation with all the supplies. That rose was full of love, like the love of his mother. She must have died alone, knowing her child would be safe. He started to cry…

Some time after the princess married her lover, the dragon became their guard. He also helped the farmers to take care of the animals to apologise for his misbehaviour. And the funny thing is that he discovered why his stomach was always empty. He was from a vegetarian species which was not able to digest meat. Everyone forgave the dragon and love and peaceful reigned among that village.

Time has changed a lot of things. The Earth is less peaceful, there are wars all over the world, and there are lots of mean or evil people. But the magic of the rose comes every year, a rose that means goodness and true love. We have created a scaring story to the kids, about a dangerous dragon, but, in fact, it’s all about love. And it will never change.

The audience of films dubbed into Catalan has tripled in six month

The number of spectators of movies dubbed into Catalan has tripled in the last six months. This has generated an increase for five of box office receipts, which amounted to €2 million benefits. According to the Catalan Government this increase has been possible thanks to the agreement signed last September between the Catalan Ministry of Culture, The cinema of Catalonia Entrepreneur Union and the Federation of Film Distributors (Fedecine), which aimed to increase the presence of Catalan in cinema screens.

The first half year of evaluation made ​​by the executive Council last Tuesday was very positive. The Catalan government spokesman, Francesc Homs, said that collections made by films dubbed in Catalan has multiplied by five (increased by 511%) between September 2011 and April 2012, reaching €2 million of benefits. In this period box office receipts were €2,015,730, while in the previous period (from September 2010 to April 2011) were of €329,468.

According to the data provided by the Catalan Government, from September 2011 to April 2012 the number of spectators has risen from 61,376 to 283,065, which represents an increase of 361% (176,689 more viewers) compared to the same period last year. The agreement has also improved the market share of films dubbed into Catalan, which currently stands at 3.1% whilst between September 2010 and April 2011 was 0.6%.

A drawback in the cinema Act

Despite the positive data, it is important to know that after the approval of the Cinema Law, the Majors boycotted the dubbing of films into Catalan until last July, so it is logical that there were fewer titles and copies.

This law was passed in the Parliament of Catalonia and called for equality of films dubbed or subtitled into Catalan and Spanish in five to seven years, but was rejected by the major film companies and distributors. They said it was for economic reasons, but was also for ideological purposes. 

The law came into force in January 2011, but without the rules that he should make the law effective. After months of negotiations, the Government of Catalonia and the Majors, leading exhibitors and distributors grouped around Fedicine, reached an agreement to develop the Cinema Act.

An agreement with no promises

On September 2011, the Employers Association of Cinema agreed to a gradual scale of dubbing that would mean that the market share for this year to Catalan were 11%. But this agreement came with two conditions. Firstly, the cost of the translation will be provided by the Catalan Government. And secondly, it will take place only if it was viable, that is, whenever there was enough demand. This is very difficult to prove because while distributor’s studies predict a small audience, studies of recognized Catalan institutions foresee a great demand.

The Catalan Minister of Culture, Ferran Mascarell, announced with The Fedecine President, Luis Hernández de Carlos, and The Employers Association, Camilo Tarrazón, that this agreement would mean that in 2014 the Catalan cinema would reach a share market of the 25% and it could increase to 35% in 2017. He also said that in 2012 it would be 25 films (an average of 11%) dubbed into Catalan. But the results of the market share are only of the 3.1% for the time being, far from their purpose when making the deal.

Death Note

A vegades, les passions més horribles de l’home el porten a desitjar la mort d’un altre. És un simple acte de la imaginació, uns segons de ràbia alliberats que desapareixen de seguida sense deixar-se notar. Però què passaria si algú tingués realment el poder de matar a qualsevol persona només desitjant-ho? Aquesta tenebrosa idea és el centre de la història que avui us presento, Death note (o quadern de mort).

En aquest thriller policíac d’animació, Yagami Light, un estudiant exemplar i modèlic, troba per casualitat una llibreta màgica que conté unes instruccions molt peculiars: “La persona el nom de la qual sigui escrit en aquest quadern morirà”. Tot i que Yagami no s’ho creu, al final té la temptació de provar-ho i funciona.

A partir d’aquest moment la ment del protagonista s’il•lumina: “No només ha estat escollit per posseir aquest poder sinó que té el deure de millorar aquest món”. Ben aviat la seva feina serà recompensada i serà admirat arreu del món. Entre els homes s’alça un nou Déu, al qual els seus seguidors anomenaran Kira, que ha vingut a salvar-los de tots els dimonis. I com tots sabem la publicitat té un paper molt important en la societat, i afecta també al propi protagonista, que encara se sent més obligat a seguir amb la seva tasca salvadora.

Mentre les masses honoren els seus actes i el seu nom corre per tota la xarxa, les forces de seguretat internacional intenten trobar el que creuen és el grup terrorista més perillós i ben organitzat de la història, capaç de matar persones de diferents parts del món, al mateix moment i de la mateixa manera, i del qual no en tenen cap pista. Per sort, però, comptaran amb el millor investigador del món, un noi sota el pseudònim L que té moltes semblances amb el nostre assassí i una curiosa qualitat per llegir-li la ment. Serà capaç d’arribar a ell?

El nostre Déu cada cop té l’ego més crescut, està entestat en crear un nou imperi, un regne dominat per la pau i la tranquil•litat, un regne de bondat. Però quina és la línia exacta entre bé i mal i què passa si una persona innocent es posa enmig de la línia? Fins on es capaç d’arribar per evitar ser capturat? Seria lícit matar un individu innocent per aconseguir la pau mundial? Què passa quan són els amics del protagonista i fins i tot la seva família els que estan a punt de descobrir el secret del nostre estudiant “modèlic”?

La trama encara es pot complicar més amb l’aparició de nous protagonistes, personatges màgics i no cal que digui una més noies donaran el toc màgic, divertit i embolicat.

Una història amb una intriga vertiginosa que cada cop va augmentant, igual que les ànsies de “justícia” del nostre protagonista. L’ésser humà es capaç de controlar un poder tan gran? I el que és més important és capaç de saber com utilitzar-lo? Una història fantàstica i plena de màgia però amb contradiccions morals i reflexions sobre la justícia molt realistes que remouran la vostra consciència.

Trobareu tots els capítols de la sèrie en DVD en idioma original amb subtítols o en castellà al Youtube. 

Aquí us deixo el primer link en castellà:
http://www.youtube.com/watch?v=nmed9OPkl0E&feature=related

Però si preferiu la millor qualitat podeu trobar els DVD’s a les biblioteques públiques:
http://bit.ly/lhCvJj

“La ruta natural” i “Y todo va bien!”

Passejant per Internet, i sobretot per Youtube, et pots trobar un munt de curts i vídeos graciosos, però no sempre tenim temps per perdre i és millor anar a allò segur. Per això us vull recomanar dos curts amb un argument que em sembla molt interessant, ja que porta a l’espectador a reflexionar.

El primer de tots és “La ruta natural”. De fet, potser ja el coneixeu, ja que s’ha tornat bastant famós i de tant en tant es veu córrer pel facebook. És una història molt impactant però que aprofita un tema molt recorrent, la típica frase que tothom diu de: “com m’agradaria tornar enrere”. Sempre mirem al passat i pensem que anar enrere ens faria feliços. Doncs bé, aquesta història va enrere, però el nostre protagonista desitja tirar endavant, cap a un món millor. Irònic oi?
“La ruta natural” és el meu curt preferit i una de les raons és que per més vegades que el miri no deixa d’impactar-me. A més, sempre que li ensenyo a algú queda en un estat de xoc i la seva primera reacció és el rebuig, cosa que crec que es deu a la seva originalitat i diferenciació respecte a la resta de productes comercials. 

Aquí teniu l’enllaç al vídeo: http://bit.ly/eLCkg
No sé que us provocarà a vosaltres exactament, però us aviso per si de cas: si fa una mica de fred és millor que us tapeu una mica, ja que és fàcil que us entri una esgarrifança.

La segona recomanació porta el títol de “Y todo va bien!” i acostuma a agradar als més superficials pel tema, ja que és una espècie de crit a la llibertat i al sexe. Però si es fa un anàlisi més acurat, el que realment és interessant i captiva és la psicologia dels personatges, ja que en tot moment es mostra o s’insinua el que estan pensant. La història ens presenta uns protagonistes encasquetats en una vida que no els agrada, però és la que els ha tocat i utilitzen Internet per “desfogar-se”. Per ells, el cibersexe és una manera “legal” de trencar amb la monotonia del dia a dia. Però què passaria si decidissin portar a la realitat una història creada per Internet? Val la pena arriscar-se o és millor conformar-se per per allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer?”
El tema pot semblar una mica esbojarrat, però la trama està tractada d’una manera ordenada i precisa, de manera que es capaç de transmetre una gran quantitat de sensacions en poc temps. És fàcil que l’espectador se senti identificat amb algun dels personatges o almenys amb els seus sentiments i això porta a una meditació sobre el mode de vida que portem, ja siguem víctimes, culpables o beneficiaris per accident, com cadascun dels personatges principals que trobarem a la història.

Bé, us deixo amb l’enllaç perquè valoreu vosaltres mateixos:
http://www.youtube.com/watch?v=6xgQZyQxz9s

Espero que passeu una estona agradable. A més, l’avantatge que tenen els curts és que si no t’agraden només has perdut 10 minuts i si t’agraden mira el que guanyes amb tant poc temps. És gratis i no hi perdeu res!

I’m A Cyborg, But That’s Ok

L’amor és una bogeria. Tant si has estat enamorat com si no hauràs notat que aquest sentiment és capaç de trasbalsar al més calmat i fins i tot fer actuar de manera paranoica, estúpida, boja. Però què passa si el que s’enamora ja està com un llum? Aquest és el cas que ens presenta la pel·lícula coreana que avui us vull recomanar. És una història d’una noia que creu que és un Cyborg, és a dir, un robot del futur amb una missió molt important, tant important que no la recorda.
La protagonista només té clar que necessita energia, fet que la porta a evitar menjar el que el seu cos humà realment necessita i a alimentar-se de piles i bateries. Després de quasi electrocutar-se i completament desnodrida serà internada en un hospital psiquiàtric on la privaran de la seva font d’alimentació, pel que haurà de lluitar contra els que la retenen i escapar abans que se li esgoti l’energia.
Entre els internats destaca un noi misteriós, que tot i amagar el seu atractiu darrere d’infinitat de màscares amb les que està obsessionat, cridarà la seva atenció. La nova pacient, sorpresa d’estar tancada amb tants llunàtics i al veure que no té cap altre opció, comença a fer amistat amb el jove emmascarat, el qual no mostra cap espant al veure com és ella i sembla comprendre-la. Els dos s’aniran enamorant a poc a poc i aquest amor es transmetrà a l’espectador impregnant-lo d’emoció i sensibilitat. Serà possible que l’amor entre llunàtics millori l’estat en el que aquests es troben?
És una de les millors pel·lícules d’amor que he vist, ja que a més de partir d’una idea original, és capaç de treure l’humor de les situacions més tristes, inclús d’incorporar un toc de perversió a allò que sembla innocent. Tot això amb escenes fantasioses que confonen l’espectador, el qual no acaba de saber distingir entre al·lucinacions, imaginació i realitat, amb un ritme escènic desconcertant que passa d’escenes calmades a parts d’acció que et deixaran amb un pam de nas.
De totes maneres cal tenir en compte que la seva duració és més extensa que la majoria de pel·lícules i el ritme general és lent, sobretot al principi, ja que ha de presentar la història. A més, per tal de transmetre el seu missatge amb les sensacions i sentiments adients, algunes escenes són un tant peculiars i estranyes, fet que provoca reaccions totalment ambivalents, o agrada no. Per mi és un excel·lent que us recomano de tot cor, una pel·lícula sensacional que deixa marca i no s’oblida. I si voleu una prova objectiva us diré que el film va guanyar el premi al Millor guió al Festival de Cine Fantàstic de Sitges del 2007.
Podeu trobar aquesta gran obra a les biblioteques públiques.
I aquí teniu el tràiler:

 
Dades tècniques:
Títol: Saibogujiman kwenchana (I’m A Cyborg, But That’s Ok)
Autor: Park Chan-wook
Duració: 238’
Any: 2006

Una pel·lícula sense sentit

Recordeu el que prometia la llei del cinema? Sí, aquella que garantia els drets dels ciutadans a veure pel·lícules en qualsevol dels dos idiomes oficials del nostre país en un termini de cinc anys. Una que com moltes es va guardar al calaix. Tot i entrar en vigor el 2011, no es va fer cap reglament que la fes efectiva.
L’únic que es va aconseguir va ser un acord amb el Gremi d'Empresaris de Cinema per augmentar mínimament l’oferta en català (sense arribar a complir la llei) en cas que hi hagués un '“escenari òptim” de demanda, perspectiva que encara auguren crua.
Aquests farsants ometen que més de 9 milions de persones parlen el nostre idioma. El català és la novena llengua de la Unió Europea segons població dins del seu domini lingüístic. A més, ocupa la posició 27 en el rànquing mundial (entre més de 6.000 llengües) amb més pes econòmic. Som clients potencials, però la fàbrica dels somnis de Hollywood ens menysprea. En canvi, les companyies de mòbil (més assenyades) treballen en programes que reconeguin les ordres de veu en català.
Els diners són una altra excusa. TV3 es va oferir per doblar les pel•lícules de franc i les multinacionals s’hi van negar. A més, si volen retallar despeses que eliminin el doblatge i així fora problemes. Subtitular és barat. No és un problema monetari, sinó ideològic.
Aquesta terra està discriminada per l’orgull americà i per l’espanyol. Són els directors de les sucursals de les majors d’Espanya els que tracten amb les centrals americanes. Hi ha un grup que mou els fils i no vol que es capti la realitat de Catalunya. Ens volen torturar sense motiu. Si es fa una pel•lícula de tot plegat els espectadors veuran que no té sentit.

L'Equilibrium pot acabar amb la humanitat

Diuen que la racionalitat és el que diferencia l’home de la resta d’éssers vius, jo en canvi crec que és la irracionalitat. La natura té un ordre i una manera de ser que només és alterada per la humanitat. Els sentiments són un regal, però també són un càstig. Les passions de l’home l’han portat a provocar els actes més cruels que es poden imaginar. L’amor i la pau sempre van de la mà de l’odi, la venjança i la guerra. Aquesta idea porta als habitants del 2028 a decidir que les emocions comporten un preu massa alt a pagar.
A la població imaginaria de la pel·lícula Equilibrium, s’ha creat un règim totalitari on les emocions humanes s’han prohibit per tal d’aconseguir l’ordre i la pau. Els llibres, l’art i la música estan estrictament prohibits. Però que pot provocar la renúncia als sentiments?
Aquesta norma sense sentit té l’origen en un petit gran canvi en la història. En aquesta ficció la Guerra Freda no va servir per evitar l’enfrontament directe, sinó que va conduir a la pitjor catàstrofe mundial. Els pocs supervivents van fundar una nova nació amb una nova ideologia i un nou propòsit: evitar la guerra a qualsevol preu.
I el preu és una dictadura on els sentiments es consideren crims i les autoritats en persegueixen les seves mostres i les castiguen amb la mort.
Això és possible gràcies un nou mètode empescat pel poder que elimina tot rastre d’humanitat per tal d’aconseguir mantenir als ciutadans en un perfecte equilibri. Però també acaba amb la llum de la vida i l’esperança. Les persones es converteixen en una unitat homogènia i gris, on l’estabilitat i el deure cap a la nació és el més important. És possible que l’esperit humà s’apagui completament?
El que comença sent una pel•lícula reflexiva acaba desviant-se cap a un thriller d’acció a l’estil Matrix. Però els que perden el fil fàcilment no us preocupeu, ja que aquesta trama no té tantes complicacions.

Un burgès disfressat de pagès

Josep Pla fou un prestigiós escriptor que modernitzà el periodisme i la literatura en català 

Josep Pla i Casadevall és un dels escriptors catalans populars més llegits. L’erudit, nascut a Palafrugell el 1897, no només és conegut pels seus llibres. Des de ben jove abandonà la seva vocació d’advocat per entrar al món periodístic, on destacà amb les seves cròniques, articles d’opinió i reportatges socials. Aquesta tasca l’alternà amb la creació literària.
Pla es presentava a sí mateix com un home resignat a escriure per guanyar-se la vida. Es considerava un misantrop, però li encantava conèixer i parlar amb gent de diferents ambients. Per això aprofità la primera oportunitat que tingué de ser corresponsal. Com a tal va viatjar a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia.

Retrat de Josep Pla (1917)// Fundació Josep Pla

Fou un dels periodistes més representatius del període de transició cap a les noves formes d’exercici del periodisme a Catalunya. Sobresortí al escriure les primeres cròniques polítiques i culturals en llengua catalana. I creà un estil periodístic propi allunyat del que havia estat el periodisme ideològic. Segons Josep Maria Casasús, Pla fou decisiu en l’evolució del periodisme català, ja que amb el seu prestigi, pes i influència dugué cap al gènere informatiu i interpretatiu característics del periodisme modern.
L’obra literària de Pla abasta més de 45 volums on s’hi troben pràcticament tots els gèneres literaris. Una de les particularitats d’aquests textos és que mai estaven acabats. Pla era extremadament perfeccionista, crític i exigent i sempre feia constants revisions. Ell mateix afirmava tenir una particular obsessió amb trobar l’adjectiu adient, que esperava fumant. 
Pla era amant de la lectura. Els seus models eren Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica partia de Leopardi, Voltaire i Montaigne. El seu estil literari esdevingué un canvi de paradigma respecte del noucentisme. Optà per un llenguatge senzill, clar i una redacció amena per guanyar-se al màxim de lectors. Un dels secrets del seu èxit, que contribuí a la difusió de la llengua catalana, es troba en la utilització constant de la ironia.

L’afany de protagonisme de l’autor el va fer anar més enllà de les paraules i interpretà un paper. El seu personatge era un burgès amb esperit pagès, extremadament modest, senzill, sarcàstic, tremendament mal fiat i enamorat de la bona vida, però no de les persones, ja que negava haver experimentat l’amor malgrat haver establert relacions amb dones.
La incongruència de la seva personalitat no creà controvèrsies però si ho feu la de la seva ideologia. Tot i ser un catalanista conservador, la guerra civil espanyola el convertí en espia del bàndol feixista. Posteriorment això provocà reiterades negatives del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a concedir-li el premi. Malgrat això, obtingué quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or. I el 1981 la Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla d'Or.
Pla va escriure pràcticament fins al final dels seus dies. Els últims anys els va passar al seu Mas Pla de Llofriu. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans.

Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

Persépolis: Tragèdia entre somriures

A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.

Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.

 

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.