La catàstrofe de Txernòbil es manté encesa

Fa 25 anys l’accident nuclear més gran de la història podria haver deixat Europa inhabitable

Estat de la central nuclear de Txernòbil al 2003. Font: Elena Filatova

El passat abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del cataclisme de Txernòbil. Per a molts, aquesta data va passar desapercebuda, però el recent accident a la central de Fukushima, al Japó, ha obert la porta al record d’aquesta tragèdia i al debat sobre la seguretat de l’energia nuclear.
La matinada del 26 d’abril de 1986 uns operaris simulaven un tall elèctric a la planta de Txernòbil, a Ucraïna. Cap d’ells esperava viure la pitjor catàstrofe atòmica de la història. Però la fuga radioactiva que provocarien seria dues-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les conseqüències, devastadores.

Els fets
Durant el test, la potència del reactor va baixar fins a uns nivells alarmants. Per evitar l’apagada automàtica els operaris van desconnectar el sistema de seguretat, violant el reglament. Convençuts que controlaven l’experiment, van pujar la potència manualment i es van sobrepassar. L’augment precipitat va sobreescalfar el nucli, on es va acumular hidrogen. Els controls no responien, era massa tard. Una explosió va rebentar el consistent sostre del reactor i va desencadenar un incendi a la vegada que llançava una immensa emissió de productes de fissió a l’atmosfera.
Mentre els bombers estaven en camí per controlar el desastre, els operaris de la planta van posar els altres tres reactors de la central en refrigeració d’emergència. Els responsables de la regió van preparar l’evacuació de la ciutat de Pripyat -localitat adjunta a la nuclear on vivien les famílies dels treballadors- i d’un radi de 10 quilòmetres al voltant de la planta. El procés va començar 36 hores després de l’explosió i es va completar en 3 hores.

Conseqüències directes
De les dues-centes persones que van ser hospitalitzades 31 van morir, 28 de d’elles degut a l’exposició directa a la radiació. Molts afectats eren del personal de rescat. Ben aviat el mal es va estendre a les zones veïnes, on es van mantenir índexs de radioactivitat perillosos diversos dies.
La gravetat de la situació va obligar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 116.000 persones. Es va aïllar una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central que avui dia encara segueix vigent. Els seus habitants van ser desallotjats i obligats a ser relocalitzats. Tot i això, quan l’evacuació va finalitzar, sis dies després de l’accident, ja hi havia milers d’afectats greus per la radiació.
A més, cinc milions de persones van seguir vivint en àrees contaminades, 400.000 de les quals es trobaven en zones greument afectades. Diversos estudis demostren que les taxes del càncer de tiroides es van elevar enormement a Bielorrússia, Ucraïna i Rússia. Alguns científics creuen que això es deu a l’augment de controls. Altres estimen que la radioactivitat de les zones afectades es transmetrà a futures generacions durant milions d’anys.

Falta de control
En aquell període la manca d'una estructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afectava les operacions de les centrals. Tampoc hi havia cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per inspeccionar i avaluar les instal•lacions. Les plantes i la comunicació entre aquestes estaven antiquades i descuidades, fet que verifiquen freqüents averies anteriors a l’incident de Txernòbil.
A més, el bloc soviètic estava molt estancat respecte a Occident en l’aplicació de les innovacions d’alta tecnologia. Això explica l’absència d’un edifici de contenció en el disseny dels reactors, tal com exigien els requisits de seguretat d’Occident.
Malgrat que el cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anunciat una nova política de transparència, l’accident es va descobrir gràcies a Suècia, on el 27 d’abril es van detectar partícules radioactives a la central nuclear de Forsmark. En preguntar per un accident al govern rus aquest el va negar, fet que va dificultar les comunicacions.
El periodista Santiago Vilanova, que en aquella època exercia a Radio Nacional de España, explica al seu llibre Chernobil: El fin del mito nuclear que el 29 d’abril, quan l’URSS finalment va confessar l’accident, un company el va despertar per dir-li que havia de comunicar la notícia, una tasca que evitaven altres professionals perquè no tenien dades fiables.
El govern soviètic es va limitar a mencionar que s’havia produït un incendi a Txernòbil, que les conseqüències s’estaven solucionant i s’estudiarien els fets. Dos dies després, milers de persones celebraven al carrers de Kiev el dia 1 de maig, exposant-se al núvol radioactiu que sobrevolava la capital ucrainiana.

Un problema pendent
El risc que van prendre els 600.000 voluntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment la feina dels bombers, va servir per evitar una segona explosió de conseqüències dramàtiques a tota Europa. Però el reactor quatre segueix actiu. Es va intentar refrigerar-lo a través d’un túnel però va ser impossible. Per això la comunitat Internacional va finançar el seu tancament, completat l’any 2000, i la creació d’un sarcòfag per aïllar-lo de l’exterior.
Però la degradació natural fa que corri el risc de desplomar-se. A més, hi ha indicis de possibles fugues radioactives i filtracions d’aigua. Per això des del 2004 s’està construint una nova coberta. Costarà milions d’euros i la seva vida útil serà d’un segle. Però el reactor seguirà actiu i fins que el seu interior no sigui desmuntat i emmagatzemat de manera segura, Txernòbil seguirà sent un problema pendent.

Panorama actual
Txernòbil va incrementar la consciència general de les carències del sistema econòmic soviètic i va posar de manifest la perillositat de l’energia nuclear. L’opinió pública majoritària rebutja l’energia nuclear segons l’últim baròmetre del centre d’Investigacions Sociològiques. Però això no evita que l’exportació de tecnologia nuclear creixi, especialment als països en desenvolupament. A més, la majoria de líders mundials veuen aquest recurs com a alternativa futura als combustibles fòssils.
Segons Gema Revuelta, experta en comunicació científica, els sistemes de seguretat actuals són eficaços i compten amb comunicacions automàtiques en cas d’accidents o infraccions. L’exemple el tenim amb l’incident de la central de Fukushima, que es va poder seguir per Internet. Revuelta creu que no s’ha de témer a una futura explosió, sinó als residus radioactius que provoquen les centrals i que restaran actius milers d’anys. La única solució per evitar-los és consumir menys energia.

Persépolis: Tragèdia entre somriures

A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.

Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.

 

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

L’heroi manipulador

Hugo Chávez es contradiu negant la llibertat i la igualtat dels veneçolans

Font: elblogdecallo@blogspot.com

El president veneçolà, Hugo Chávez, va confirmar dimarts que no planeja retirar-se i que aspira a ser escollit per un nou mandatari de sis anys a les eleccions del 2012. “Jo no tinc plans de marxar. Déu sabrà i el poble. Aquesta és una democràcia” va dir Chávez durant un acte amb un grup de petroleres estrangeres.

Chávez, un militar retirat, va assumir el poder el 1999 i va ser reescollit el 2006 per un període de sis anys. Però podrà aspirar a un nou mandat presidencial al desembre del 2012 degut a que al febrer del 2009 va ser aprovada una llei constitucional que permet la reelecció indefinida.

El president, que va participar en la firma d’acords petrolers amb firmes internacionals, entre elles l’espanyola Repsol i l’americana Chevron, va considerar que la seva continuïtat en el poder garantiria el compliment dels contractes amb aquestes empreses, on les inversions arribarien als 40.000 milions de dòlars. “No es preocupin que no hi haurà canvi de govern a curt termini (...) No han de preocupar-se pel que passarà després de Chávez”, va llançar el mandatari.

Els que s’alegren d’aquest fet son els seguidors de Chávez, que veuen al mandatari com un heroi, ja que mitjançant el seu projecte revolucionari ha transformat els barris més pobres de Veneçuela. En certa manera és realment un heroi, ja que abans que arribés el país va viure 40 anys en els que les enormes riqueses de les petroleres només beneficiaven a una elit, mentre un 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A més, Veneçuela estava fortament endeutada i el 1989 el Banc Mundial va imposar un dràstic paquet de mesures antisocials que va comportar l’augment del preu dels productes alimentaris i el transport. Això va afectar les classes més pobres i va provocar aldarulls que es van resoldre pel poder mitjançant una forta repressió. En menys d’una setmana van haver-hi 3000 morts. Desesperació i pobresa es van anar sumant fins que el 1992 va haver-hi un cop d’Estat fracassat en el que Chávez va participar.

Dos anys més tard, Hugo Chávez va sortir de la presó amb la lliçó apresa que amb la força no s’aconsegueix el poder, i va aconseguir guanyar les eleccions democràticament per aconseguir els seus objectius, entre els que destacava la llibertat i la igualtat. Va ser fàcil guanyar-les, sobretot perquè un poble destrossat, pobre, aterrit, que no tenia res a perdre, va veure a Chávez com un salvador.

En aquests onze anys, el mandatari ha repartit riqueses i ha millorat molts aspectes socials com l’educació o l’atenció mèdica. També ha impulsat la creació de cooperatives per disminuir l’atur. Per fer tot això, Chávez comptava amb la riquesa proporcionada pel petroli. Veneçuela és la quarta exportadora mundial de petroli i la tercera en proporcionar-ne als Estats Units, país que se’n aprofitava anteriorment. Chávez està totalment en contra del imperialisme dels Estats Units i no ha dubtat en criticar-lo durament. A diferència d’ells, Chávez es caracteritza per deixar clar on van a parar els diners, per ser transparent, però qui decideix on van a parar els diners?

Malgrat que la pobresa de Veneçuela no s’ha acabat, Chávez ha fet projectes a nivell internacional i això és un tret que alguns veneçolans li poden retreure. Un altre fet que li poden retreure és que ell no és l’únic que pot salvar al poble. Si ell no podia seguir en el poder algú pròxim a ell podria seguir el seu paper d’igualtat, transparència, llibertat que tant propugnava. Suposo que l’eficàcia de Chávez resideix en que fins i tot ell mateix es creu un heroi incapaç de ser substituït. O potser és un paper que ha adoptat després de deixar-se temptar per les ànsies de poder? El que està clar és que la igualtat i la llibertat que defensava en el seu inici no es compleixen en l’actualitat.

Per començar, Chávez ha prohibit la llibertat d’expressió, una llibertat individual indispensable per als éssers humans que son éssers que necessiten comunicar-se. I no només es va dedicar a tancar empreses audiovisuals al·legant que manipulaven el cervell del poble (fent callar a la vegada la resta per por a ser tancades), sinó que va ser capaç de detenir un company que estava en contra de les seves idees, el General Raúl Isaías Baduel, acusat d’enriquiment il·lícit i abús del poder, pel que el diumenge passat va ser condemnat a vuit ants de presó.  

D’altra banda, no pot haver igualtat quan és ell i només ell l’únic capaç de salvar al poble i l’únic capaç de decidir que ha de pensar la gent. Chávez és com un nou Déu que guia al poble, format per persones iguals, però ell és millor i pot perdurar en el poder utilitzant polítiques que ens recorden els dictadors més espantosos de la historia i fa que ens preguntem: fins a on podrà arribar Chávez? De moment ha utilitzat la censura i l’empresonament per causes ideològiques. Fins i tot podríem dir que s’ha aprofitat d’un poble indefens per pujar al poder. És com si un nen ha estat maltractat tota la vida i de cop se’l tracta com un ésser humà, la persona que ho faci serà vista com un heroi, quan en realitat és una persona normal. Chávez ha fet això, comportar-se correctament, res més, per aquest fet no cal idolatrar-lo tant ni pensar que és únic. Només caldria no deixar que mai més ocupés el poder algú pitjor que ell, però si el poble que va ser maltractat té l’oportunitat de seguir votant-lo sempre ho farà i mai tindrà l’oportunitat de veure que hi ha més persones bones, fins i tot millors.

Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.