Paco Elvira: “No podem anar contra els canvis: o t’adaptes o mors”

PACO ELVIRA: FOTOPERIODISTA, PROFESSOR A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA I BLOCAIRE D’ÉXIT

Paco Elvira

fotògraf

Edat 63 anys

Referents Marc Riboudi Henri Cartier-Bresson, per la seva feina a la Xina

Model preferit Les persones, tot i que al principi li motivava fotografiar ocells

Novel·la publicada "Un día de Mayo"

Paco Elvira, un fotògraf veterà adaptat al present amb diversos blocs que li han obert la porta a nous projectes*  //Laura Vives


PER LAURA RODAS i ALEJO RODRÍGUEZ

El món de la fotografia evoluciona a gran velocitat gràcies a la nova tecnologia i a Internet.  Paco Elvira és un dels fotògrafs experimentats que, en comptes de quedar-se estancat en temps passats, ha sapigut treure profit dels nous avanços. Més de 40 anys després de començar,  retratant les revoltes estudiantils dels darrers anys de Dictadura, admet aprendre encara coses noves cada dia.

··· Quan va començar a guanyar-se la vida amb la fotografia?
··· Era a la revista Mundo quan alguns dels seus directors van passar a Interviú i van contractar fotògrafs de referència per deu vegades del que cobraven a Mundo. Vaig fer un reportatge pel qual el director d’Interviú em va dir que jo també podia rebre el mateix sou.
··· És molt diferent la situació actual quant a guanys?
··· Estem en uns moments de canvi i és més complicat. Per exemple, m’han demanat unes fotos d’arxiu genèriques per un llibre sobre Catalunya i el preu que volen pagar és tres vegades menys del que es pagava l’any 92.
··· Què li ha aportat tornar a la universitat per fer classes?
··· Ha estat una experiència súper positiva. El perill que podem tenir els de la meva generació és estar en una bombolla fora del que passa al món real, i per a mi ha sigut bàsic estar en contacte amb les noves generacions i aprendre de totes les coses. Un no pot dir mai “jo parlo ex càtedra”.
··· S’aprenen coses donant classes?
··· Sí. Ara sóc una mena de referent a les xarxes socials gràcies al cop de mà que em van donar antics alumnes meus. Al principi, vaig haver de fer tot el canvi d’analògic a digital, ells em van portar pel camí. L’ensenyament és mutu.
··· Avui dia qualsevol pot accedir a una imatge i retocar-la. Els nous fotògrafs encara poden fer-se un nom amb fotografies originals?
··· Si. Hi ha fotògrafs que s’han fet un nom important malgrat aquestes manipulacions perquè tenen una visió especial o han fet reportatges amb certa repercussió.
··· Valora Internet i les noves tecnologies de manera positiva o negativa?
··· Evidentment, aquesta quantitat d’informació i capacitat per accedir a les fotos ens ha fet molt de mal, però no podem anar en contra dels canvis dels temps: t’has d’adaptar o morir-te.
··· Un es pot guanyar la vida mitjançant un bloc?
··· De moment es difícil, però la professionalització dels blocs és un tema que sempre parlem a les reunions. Per exemple, la gent busca viatges per Internet i les oficines de turisme conviden gent amb bons blocs de viatges. Ara s’està plantejant dividir les inversions de publicitat en diaris entre els blocaires amb més visites a canvi de les seves publicacions.
··· Qualsevol jove interessat en la fotografia pot arribar tan lluny com vostè o és més una virtut innata?
··· Crec que és una virtut. És com un futbolista, pots anar a una escola de futbol, però, per ser el Messi, calen altres qualitats innates.
··· Es pot arribar a ser un bon fotògraf amb pocs recursos?
··· Si. Hi ha gent obsessionada per la tècnica i els equips, però conec molts fotògrafs que treballen els seus propis reportatges amb un equip molt simple. No es qüestió de recursos, sinó de talent.
 ··· El fet de ser un professional tant reconegut, influeix en el seu esperit de superació o viu al marge de la crítica?
··· Sempre hi ha una pressió, però al final aprens a conviure amb ella. La meva actitud és estar sempre al dia de tot en aquest món canviant.
··· Té un bloc que actualitza cada dia. Què li motiva a continuar plasmant en imatge el que veu, després de tants anys?
··· Com a molts fotògrafs, m’agrada explicar històries i, quan et trobes que se’t tallen els mitjans habituals, veus que pots satisfer aquesta necessitat mitjançant el bloc.
··· Pensa guanyar-se la vida amb el bloc?
··· La gent em diu que podria, però, per ara, el que sí m’ha donat són diferents feines. Per exemple, em van encarregar acompanyar una selecció de fotos de la Guerra Civil amb textos com els del meu bloc, amb un estil amè i proper.
··· Sempre mira el món com si ho fes a través d’un objectiu?
··· Sí. No sé si és una virtut o un defecte nostre, però mirem amb ulls fotogràfics encara que no portem la càmera. És un procés que es desenvolupa amb la pràctica, tot i que és cert que alguns tenen més sensibilitat per veure-ho.
··· De tots els llocs que ha visitat, quin destacaria més?
··· Vaig estar a Xina al 79 i em va semblar un lloc fantàstic per fotografiar. I també he estat sempre molt lligat a Irlanda del Nord, on vaig anar amb 23 anys a cobrir els conflictes, els quals he continuat durant molts anys.
··· És el fotoperiodisme una bona oportunitat per conèixer món i viatjar?
··· Sí. Crec que són coses indissolubles l’una amb l’altra. Aquestes ganes de fotografiar van sempre aparellades amb ganes de conèixer la gent, el món i viure en primera línia. ••• 

(*) Projectes: Un bloc pot atraure ofertes laborals. A Elvira li han encarregat un llibre de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”, originalment publicada a pacoelvira.com

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

“Estic estancat a Gol TV”

Un noi va deixar els estudis per la il•lusió de treballar a Mediapro, però ara aquella decisió li impedeix prosperar més en el món laboral.

-->

Martí Herrero és un jove de 25 anys que treballa a Gol Televisió com a encarregat del departament de manteniment i grafisme. Aquest barceloní va acabar el batxillerat humanístic i va començar a estudiar un mòdul de Realització d’audiovisuals. Però els llibres el cansaven, i quan al cap de tres mesos li van oferir feina a Mediapro com a operador grafista, va decidir abandonar la formació dominat per l’emoció d’entrar en el món laboral. Li era molt difícil resistir la temptació de formar part de l’esfera de la televisió. Durant dos anys va esforçant-se sense parar i va anar ascendint fins que va aconseguir pujar a la categoria de Controlador, però va gastar tota l’energia que tenia. Deixar els estudis va ser una decisió ràpida i fàcil, en aquell moment no hi trobava cap inconvenient. Però ara es troba en un punt en que és impossible ascendir més. Cada dia segueix la mateixa rutina.

Se sent ben tractat a l’empresa?

No, fatal. Em paguen molt poc, no li diré quan. A més, les condicions laborals generals no son les millors. A mi per exemple no em paguen les hores extra i em passo aquí tot el dia. És veritat que em van donar una oportunitat quan era més jove, però ara no tinc cap projecte, no veig gaire futur, estic estancat a Gol TV.

Quina relació té amb la resta de treballadors?

Em porto bé és amb els meus companys informàtics i grafistes, però amb la feina no tinc temps per a la vida social. Només puc parlar de feina.

Ha pensat en canviar de feina o estudiar de nou?

En realitat m’agradaria estudiar per aconseguir una feina millor, però no puc. Amb la crisi no crec que en trobi cap. I no puc deixar la que tinc perquè necessito els diners, he de pagar el lloguer cada més.

A Mediapro hi ha hagut expedients de regulació i acomiadaments per culpa de la crisis?

Crec que no. I en el cas de Gol TV passa a la inversa, com que és un canal nou encara hi falta gent i acomiadar-la és un risc.

No és com amb els periodistes que cada vegada tenen més competidors a la xarxa. A nosaltres les noves tecnologies fan que ens haguem d’adaptar a elles. En el temps que porto els programes informàtics han canviat totalment, però per sort es segueix necessitant la mateixa gent.

  

Té potestat per acomiadar els treballadors que estan per sota seu?

Puc influir per què el meu cap ho faci. No m’agrada, però de vegades és necessari. De totes maneres la majoria de treballadors son gent molt preparada i els més joves potser no saben tant però estan molt motivats i aprenen ràpid, com vaig fer jo. Em fa pena perquè sé que perdran aquesta emoció inicial. A més, com que jo també he començat des de sota entenc als meus treballadors i ells tampoc s’han queixat mai de mi, més que res perquè jo faig molt bé la meva feina.

Si pogués tornar enrere canviaria alguna cosa?

A vegades penso que no hauria d’haver deixat d’estudiar. Potser hagués trobat una feina més ben pagada i on pogués utilitzar més la meva creativitat. Dirigir un grup de grafistes no és el mateix que decidir on col·locar una càmera en una pel·lícula. Però si hagués estudiat potser no hagués trobat feina i probablement estaria més decebut.

 

Carles Peña, productor de radio: “El directe és sagrat, és la imatge que donem”

Per en Carles Peña, productor de Cadena Ser, “el directe és el més sagrat”, ja que “és la imatge” que dona l’emissora, el resultat de la feina d’un ampli equip. Peña és coordinador del directe del programa de radio La ventana, dirigit per Gemma Nierga. El productor ha explicat que l’equip de redacció està format per més de vuit persones, fet que “multiplica les possibilitats del programa, però també els riscos”, pel que tant ell com els tres productors que preparen el programa, han d’estar en contacte amb tots els membres per transmetre què es vol realitzar, així com convertir-se en un punt d’unió entre el tècnic i la presentadora, pel que a més de la pauta, “has detenir el guió al cap”.

En Carles creu que aquesta feina és molt gratificant, però té inconvenients, ja que treballen “sota la pressió de l’hora: a les quatre comença el programa i ha d’estar tot llest”. A més, durant el directe en Carles ha de prendre decisions immediates: “No podem dubtar ni consultar a deu persones diferents hem de decidir el millor nosaltres sols”. Les decisions les pren juntament amb la directora del programa, Gemma Nierga, i creu que “és més difícil en aquest cas” perquè ella presenta des de Madrid i s’han de comunicar per internet.
En Carles Peña va entrar en el món de les ràdios locals quan tenia 14 anys, i tot i que té la llicenciatura d’audiovisuals confessa que el més important “és que t’agradi la radio” i que “no cal passar per la universitat”. Fins i tot bromeja que “hagués estat millor estudiar psicologia” perquè ha de tractar amb gent de tot tipus.