El Parc del Laberint d’Horta és un espai natural, on es pot trobar la calma i reviure les sensacions i els els jocs de l’infància.
Eren tres quarts d’onze, quan vaig agafar el metro a la parada de Tarragona. El vagó estava ple de gent, tota era diferent, però tenien en comú la seva mi-rada inexpressiva o més aviat trista. Uns escoltaven música o llegien el diari, altres simplement esperaven arribar al seu destí.
Al cap de mitja hora vaig passar les quinze monòtones parades fins arribar a Mundet. Un cop al carrer vaig començar a pujar per una carretera. Hi havia bastanta gent que es dirigia cap a la Universitat Autonoma de Barcelona. A la banda esquerra hi havia un mur de pedres amb enderraderes i a banda i ban-da de la carretera gespa amb plantes, arbres i flors blanques. Tothom camina-va sense fixar-se en el paisatge, amb un rostre inexpressiu i buit.
De seguida vaig desviar-me a l’esquerra, on vaig trobar el Velodrom d’Horta, una estructura de pedra que trencava amb la natura, l’únic que tenia en co-mú era el color verd de la porta i les baranes de ferro.
Des d’allà vaig veure les escales que duien a l’entrada del Parc del Laberint. A la dreta del camí hi havia un parc infantil desert, amb uns elements que crida-ven l’atenció: una espècie de bol platejat gegant, que servia perquè els nens es posesin a sobre i donessin voltes, i una estructura per jugar amb la sorra que constava d’una pala, una galleda amb una politja per fer pujar la sorra i un tobogant petit amb una turbina que girava si es llençava sorra.
Quan vaig entrar al Parc del Laberint va començar a ploure i un grup de deu persones, homes i dones d’uns trenta anys, van córrer cap enfora fent broma. Jo vaig seguir per un caminet ple de plantes a banda i banda, tot era verd. Destacaven les alzines, els eucaliptus i els arboços. Només se sentia el soroll de l’aigua i dels ocells. Es respirava calma. Pel camí hi havia fonts, bases d’aigua i estàtues. També una porta xinesa, era molt alta, de fusta color negre i es co-municava amb un jardí ple de flors blanques.
Vaig passar mitja hora passejant pel silenci de la natura, vaig pujar per unes escales i vaig arribar a una esplanada de pedra amb una barana que oferia una visió general del parc. Aquest és el jardí més antic que es conserva a la ciutat i és un exponent de jardí neoclàssic del segle XVIII amb un toc de fiso-nomia italiana.
Sota meu hi havia el laberint de xiprers retallats que dóna nom al parc. A l'inte-rior del laberint hi havia una estàtua d'Eros, que representa l'amor juganer i des-preocupat. Entre els xiprers se sentien crits i rialles d’uns nois. Eren un grup d’alumnes de segon de l’ESO de l’institut La Pineda de Barcelona que havia vingut d’excursió.
Mentre els nois, vestits amb xandall, buscaven la sortida entre els xiprers, cor-rent i cridant, les noies de la classe es divertien darrera meu tocant una bassa d’aigua i fent-se fotos. Anaven vestides de manera informal però poc cómoda. Una d’elles portava sabates de tacó que s’havien tacat amb el fang del camí. Al cap de deu minuts, les noies ja tenien prou imatges i van decidir asseure’s en un banc a xerrar. Al mateix moment els nois ja havien trobat la sortida i decidi-en fer dos equips per jugar al pilla-pilla dins del laberint.
Em vaig encaminar cap a la sortida, però aquest cop ho faria pel mig de l’entramat. Un grup de nois que s’escapavava em va passar pel costat cor-rents. Al cap d’uns moments va arribar l’estampida de “caçadors” que quasi em tira al terra. Tots somreien i cridaven, desprenien alegria. Nois i noies, ca-dascú es divertia a la seva manera, però tots tenien un somriure.
Al cap de mitja hora d’anar i venir pels camins confusos del laberint, vaig tro-bar la sortida i vaig desfer el meu camí fins arribar de nou al metro. El soroll es-trident de la ciutat va acabar amb la pau que havia sentit dins del parc.
Dins del vago de tornada tot semblava igual que al principi. Al meu voltant gent desconeguda amb la mirada perduda. No era la mateixa que la que m’havia trobat a l’anar, però actuava igual, de manera cansada, monòtona, uns amb son, altres amb aburriment, però ningú somreia com aquells nois.
