Receptes enverinades

Vivim en un món on ser feliç és molt difícil, però des de petits ens volen fer creure que obtenir la felicitat és molt fàcil i molta gent queda encegada pels missatges publicitaris i segueix un fals camí cap a la felicitat, a la recerca d’un objecte inútil en el que posa tota la seva fe. Però els ingredients que ven la publicitat no són més que receptes enverinades que allunyen la persona de qui l’envolta, tornant-la asocial, fent que es tanqui en el seu fals món i al final acabi sent més infeliç o fins i tot amb una depressió.

Epicur (341-270 aC) va ser un dels primers filòsofs en preocupar-se del sofriment humà i va decidir que aconseguiria ajudar a trobar la felicitat. Segons la seva filosofia tots podem trobar una manera de ser feliços però la busquem en el lloc equivocat. Només cal mirar la gran quantitat de persones que decideixen anar a comprar roba per alegrar-se, fet que no només és inútil, sinó que pot deprimir més a l’individu, ja que si no té un cos “perfecte” les peces de roba comercials no li escauran i se sentirà pitjor. 

Si Epicur estès aquí es desesperaria veient la situació actual, on la filosofia que domina les ments és aconseguir una bona feina per obtenir diners i així comprar més objectes amb falses promeses de felicitat, o encara pitjor, canviar-se el cos per ser feliç, encara que sigui a costa de la salut. Em pregunto com pot ser que la societat confiï més en un anunci que en una persona real. Sort que queda gent amb cap que no creu en aquestes mentides, però encara que no hi caiguem, lamentablement estem assetjats per elles.

A Epicur li encantava gaudir de la vida, però pensava que els diners no ho resolien tot i va basar la felicitat en tres aspectes que es podien aconseguir però no perdre: amics, llibertat i temps per analitzar la pròpia vida. Quanta raó tenia i quin poc cas se li fa. La culpa és de la vida moderna que inculquen els anuncis, que provoca que tothom visqui sempre amb estrès i atrafegat. A part de treballant passen hores davant del mirall per aconseguir transmetre una bona imatge. L’anomenen temps personal, però l’únic temps personal imprescindible és el dedicat a preguntar-se a un mateix què sent i que necessita.

I si no tenen temps per ells encara menys per als seus amics. Bé, si que en tenen oi? Sempre tindran cinc minuts per a un amic virtual. La gent dedica més estona a les xarxes socials que a quedar amb els amics. I crec que poc amor ens poden transmetre a través d’una pantalla, de moment les noves tecnologies no han arribat a aquests extrems.

Els ingredients d’Epicur estan a l’abast de tothom, però la publicitat, a qui va donar la culpa de la infelicitat, s’encarrega d’amagar-los i de vendre receptes enverinades d’estats d’ànim. I cada cop és més perillós perquè les tècniques avancen produint una espècie d’hipnosi que fa que s’obeeixi els missatges sense pensar.  

Ja fa molt temps que un seguidor d’Epicur, Diogenes d’Oeoanda, va construir un mur amb la filosofia d’Epicur per contrarestar la influència de la publicitat i advertia que no esperessin obtenir la felicitat comprant. Ara és més difícil, perquè cada cop hi ha més diners i més poder darrere dels missatges enganyosos. Però encara hi ha contra publicistes que intenten seguir aquesta filosofia i s’esforcen per queixar-se de la massificació injusta dels anuncis publicitaris. Potser no arribaran gaire lluny, ni tampoc a molta gent, però cada cop que uns veuen els treballs dels altres saben que no estan sols i que la felicitat no està tant lluny.

Un paseo por los sueños

Una expectativa es la esperanza o posibilidad de conseguir algo. Ésta simple palabra es mucho más importante de lo que podamos pensar: las expectativas son capaces de hacernos caer en el pozo más profundo, pero sin ellas la vida no tendría sentido.

 Para poder entenderlo diremos que las películas te crean una determinada expectativa y, dependiendo si esta se cumple, la película te gustará o no y obtendrás una determinada satisfacción. Por lo tanto, si no tienes unas buenas expectativas y la película es normal saldrás más satisfecho que si tienes unas expectativas excesivamente altas y la película es muy buena. Aunque las ganas de ir a verla no serán las mismas.

Por suerte, sabemos que los anuncios mienten y a pesar de lo que nos hagan creer, ver la verdad no nos supone un problema importante. El problema surge cuando las expectativas no nos las crea un desconocido sino nosotros mismos, sin saber la medida exacta que deben tener.

Todo gira entorno a las expectativas, nuestra felicidad depende de que se cumplan, tenemos esperanza y eso nos crea ganas de vivir. Una persona sin expectativas es una persona vacía, pero una persona con unas expectativas demasiado altas puede llegar a ser una persona llena, llena de dolor, está claro. ¿Pero cómo saber el punto dónde parar? ¿Cómo distinguir una esperanza real de un sueño? ¿Qué podemos hacer cuando una vez tras otra las expectativas no se cumplen? ¿Puede que sencillamente tengamos que rebajar el listón? ¿Y si lo rebajamos demasiado y aspiramos a muy poco, no seriamos entonces personas poco llenas? Muchas preguntas giran dentro de mi cabeza.

Hay personas que aspiran a poco y son felices, ¿cómo se lo deben hacer? Además, si luego obtienen resultados mejores a los esperados aún están más contentos. Esto sucede constantemente en los exámenes, yo saco un notable y lo veo normal, en cambio uno saca un seis y da saltos de alegría, mientras que si fuera yo estaría al borde de las lágrimas. Supongo que mis expectativas son muy altas porque soy una persona exigente, aunque en verdad no son altas sino imposibles, únicamente creíbles en un mundo de ensueño, en un mundo perfecto. Pero a menudo mi mente actúa como un publicista, quiere hacerme vivir i darme energía y me miente diciendo que mis sueños se harán realidad y yo voy a ver mi película con la ilusión de un niño, pero nunca empieza. Pasan los días y sigo sentada en la butaca de un cine vacío, esperando. En la pantalla sólo dan publicidad que me promete todo lo que he soñado.

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.

“La publicitat ens ven receptes enverinades”

L'editora de la revista de contrapublicitat Malababa creu necessari posseir més espais de joc i menys missatges publicitaris

Gemma Galdon Clavell és una veïna del Born de 34 anys que va néixer a Mataró. És investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, feina que combina amb la coordinació de l’Observatori de Resistències i Subcultures (RiSC).

Galdon sempre s’ha interessat pels problemes socials. Després de cursar la carrera d’Història Contemporània va viatjar a Estats Units, on va aca-bar la seva Tesi sobre el Partit de les Panteres Negres i els moviments contractuals i revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

De tornada a Barcelona es va involucrar en organitzacions de base i moviments socials internacionals, i va començar a organitzar campa-nyes a favor de la justícia global. A poc a poc, els seus interessos van dirigir-se cap als moviments contraculturals i les xarxes de la dissidència cultural. El 2005 va crear el grup RISC i va convertir-se en editora de la revista Malababa, que tenia l’objectiu de donar visibilitat i impulsar la dissidència gràfica de diversos col•lectius, amb una clara voluntat de posar de manifest les incongruències en els usos de l'espai públic.

Ha viscut i viatjat a altres llocs del món on ha conegut i establert relació amb una diversitat cultural de gent identificada amb les seves mateixes idees.

Quines iniciatives organitzen des de Risc?

Vam fer un certamen de contrapublicitat que és el que ens va llançar al 2006 com a projecte i està recollit a la segona revista, i ens hem involu-crat en projectes expositius, sobretot amb el Centre de Cultura Con-temporànea i hem fet conferències a instituts i universitats.

A nivell personal faig altres coses. Jo vaig anar un dia al Portal de l’Angel amb un grup de persones desconegudes i varem començar a donar voltes com baldufes durant cinc minuts.

Quanta gent son?

Per la revista Malababa normalment som unes cinc persones portant-ho tot, més periodistes, dissenyadors gràfics i gent que ens ajuda. I quan ens encarreguen fer conferències o tallers contactem amb especialistes de cada tema.

On es pot aconseguir la revista?

La venem. Les llibreries son reàcies a comprar allò que no surt de forma massiva, però si ho demanes té la porten. I arriba a tot l’Estat, hi ha xar-xes d’Ecologistas en acción que la porten a Madrid i Virus la porta al Pais Vasc.

Com s’organitzen?

Cada anys fem una revista i se’n fan uns 2000 exemplars. Uns mesos abans que surti ens reunim, però com que hi ha gent a l’estranger la vinculació és fa més per internet.

Com financen la revista?

Treballem tots de manera voluntària i els col•laboradors també. Em de-cep molt que quan diem que la revista s’ha de pagar immediatament pensin que hi ha algú darrera lucrant-se, que formem part del sistema capitalista. No entenen que hi ha unes despeses mínimes que s’han de cobrir. I és curiós que la gent desconfií quan els hi cobres i en canvi no desconfií quan és gratuït, perquè un diari si no el pagues tu el paga la caixa de pensions. Fins i tot quan varem participar en un documental sobre la Contrapublicitat, el director de publicistes de Catalunya va in-ventar-se que posàvem publicitat a la revista.

Quin és el tema principal?

En un principi era purament contrapublicitat i després ha anat evolucio-nant més cap a les dissidències urbanes i formes d’intervenció artística més amplies que no només es relacionen amb el llenguatge publicitari sinó amb una certa comercialització del carrer en sí. Tot son carrers ori-entats a que consumeixis, quasi sense bancs i si vols consumir has d’estar en un lloc reconegut i pagar, sense poder fer res. Per això reivindiquem espais verds, espais de jocs, espais que no només estiguin orientats a que vagis d’una botiga a una altra.

Què porta a fer Contrapublicitat?

Quan es percep aquesta sobredosi d’anuncis publicitaris ens afecten i canvien la nostra forma de relacionar-nos amb el món, hi ha gent que pensa que això ha de canviar i comença a utilitzar el mateix missatge de la publicitat per crear contrapublicitat.

Per què serveix?

Provoca un moment de dissonància cognitiva, t’esperes una cosa i en veus una altra i això et fa parpellejar, parar-te un moment i reflexionar sobre el que està passant, o somriure. I quan ho veiem persones afins ens sentim recolzades per aquesta gran massa de gent que critica la socie-tat de consum actual.

Pot fer que un producte es compri més?

Els bons contrapublicistes escullen marques molt conegudes perquè no passi. Però si fas servir una marca poc coneguda la contrapublicitat la dóna a conéixer. Un company francés va fer una acció sobre un anunci de Labazza. Va robar la lona de la noia de l’anunci i va demanar un rescat a l’empresa. Això va sortir a les notícies i la companyia finalment li va pagar el rescat. Però li va pagar perquè li va servir per fer publicitat.

Tota la publicitat és dolenta?

Donar a conèixer una cosa en la que tu creus o que alimenta la teva família hem sembla legítim. Però les multinacionals segueixen la lògica del màxim benefici i els salaris mínims. La publicitat que ven emocions és inapropiada, agafa un producte i li fa un embolcall que el converteix en un vehicle a la felicitat a través del consum. Moltes vegades les perso-nes ens sentim tristos, enfonsats, sols i és molt perillós, perquè vas omplint aquest buit amb conjunts de roba, cotxes o pintallavis i el que no fas es treballar-te a tu com a persona. Ens venen receptes enverinades. I tant espai a les ciutats per aquests missatges demostra que hem perdut el nord.

Es podria prescindir de la publicitat?

Si, la ciutat de Sao Paulo va eliminar la publicitat als espais urbans. Jo penso que a curt termini estaria bé limitar-la. Però a llarg termini ens hem de replantejar els valors bàsics de la nostra societat i de què volem om-plir les nostres ments i les que vindran.

La societat canviarà?
L’entorn actual de crisis i la necessitat econòmica ens porta a desenvo-lupar vincles de solidaritat i trencar aquesta idea que l’important és avançar tu sol encara que xafis als altres. I això farà que la gent comen-ci a queixar-se més. La crisi demostra les coses que havíem denunciat fa temps, l’augment de les desigualtats i un sistema que prima la usura. A molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i els discursos pro neoliberalis-tes de confiança cega en el mercat deixen de tenir sentit. La crisi ens obliga a buscar noves formes de sistema econòmic i a entendre que necessitem dels altres. És una desgracia que hi hagi tantes persones a l’atur, però si la crisi ens fa adonar d’això: Benvinguda!

Freud: ¿genio o estafador?

Hay quien cree que Freud fue el Darwin de la mente, otros que fue el inventor del engaño más grande del siglo XX. Así comienza el artículo: La verdad acerca del Psicoanálisis, de Edgard Edwin, que intenta buscar razones para probar o eliminar las hipótesis de Freud acerca de la Teoría Psicoanalítica.
Edwin se centra en descubrir si es verdad que el psicoanálisis es eficaz contra la neurosis.
A pesar que Karl Popper dijo que “no vale la pena discutir este tema porque es indemostrable”, el autor piensa que sí se puede tratar, ya que hay muchos datos clínicos y experimentales que se refieren a la verdad o falsedad de las pruebas.
Estos estudios probarían que la introspección a través del psicoanálisis tiene efecto si no existiera la teoría de la sugestión, tratada por Leonard Horowitz. Según ésta, los pacientes aceptan los consejos y sugerencias del terapeuta para descubrir qué causa su trauma, incluso pueden crearse un recuerdo de un falso trauma y superarlo, pero el problema real seguirá en el inconsciente.
Por lo tanto, es necesario eliminar la Teoría de la sugestión. Se podría hacer científicamente si se demuestra, con los datos, que los pacientes se curan. Pero los datos de la remisión espontánea dicen que más del 30% de los pacientes sin recibir tratamiento freudiano se han curado con otros tratamientos o sin ninguno. Por lo que el sitio dónde buscar una prueba se convierte en una evidencia inversa.
Otro argumento contrario es que las personas realmente no tienen acceso introspectivo, si no que deducen la causa del problema según teorías causales implícitas en el comportamiento. Por ejemplo, si una persona es drogada sin que ésta lo sepa, pensará el motivo de su felicidad y puede que crea que está contenta porque irá de vacaciones o ha visto un pájaro precioso. Por lo que un observador está en mejor posición para saber la realidad. Consecuentemente, no solo no tiene acceso introspectivo (lo deduce) si no que además puede equivocarse.
No obstante, los argumentos citados no rebaten la Teoría del Psicoanálisis, pues la existencia de métodos alternativos o curaciones espontáneas no significa que éste no funcione. Además, por lo que respecta a la introspección, los freudianos también creen que una persona no puede tener acceso introspectivo por ella sola, necesita del psicoanalista.
El autor finaliza aconsejando a los freudianos rendirse y aceptar que el psicoanálisis es un simple complemento que puede ser eficiente pero no hay ninguna prueba de ello. Aunque piensa que quizá en un futuro existan pruebas a su favor.
¿Será alguien capaz de descubrir la prueba para defender el psicoanálisis?
Así que yo os invito a leer el artículo La verdad acerca del Psicoanális de Edgard Edwin, dónde hay muchos más argumentos en pro y en contra del Psicoanálisis. Y así podáis contestar: ¿quién fue Freud? ¿El Darwin de la mente o el creador del mayor engaño del siglo XX?