Sopar de gratis amb música i veure una desfilada de moda és possible. Per
increïble que sembli cada dijous el club Suite 191 ofereix un sopar de
forquilla a tots els seus convidats.
Les portes s’obren a les 8:30 i els que ho vulguin poden
visitar el “mercadillo”, unes 8 paradetes de cosmètica, estètica i moda, entre
d’altres, que ocupen la banda de la dreta de la sala. Qui ho vulgui podrà fins
i tot pagar i fer-se un massatge o preguntar-li a la pitonissa que li depara el
futur.
Una altra opció és prendre una copeta o una cervesa a la
barra. I els que no es vulguin gastar un duro poden simplement asseure’s al
sofà o xerrar una estona, ja que la música sona a un nivell adient per
conversar.
Cap a les 10 de la nit comença el sopar. Evidentment no es
tracta d’un restaurant; qui vulgui menjar en una taula ha de pagar, però els
que no tinguin inconvenient en engrapar drets i vulguin gaudir de la gratuïtat,
segur que gaudiran de l’aventura.
Els cambrers van deixant safates cada 5 minuts: pa amb
tomàquet i pernil o formatge, amanida de pasta, fideuà… cadascú agafa un platet
i se’l plena com pot. Els primers plats s’acaben ràpid, hi ha qui fins i tot
empeny per aconseguir un bon tros.
Després de la cursa d’omplir-se la panxa ràpid per no perdre el següent plat, comença la
desfilada. Els que han tingut sort aprofiten per descansar i fer un foradet a
la panxa. Altres han decidit que ja no poden més.
Cada setmana una marca de roba diferent ensenya les seves
novetats que després ofereix a preu de cost als que ho vulguin. La desfilada
dura uns 20 minuts, pel que encara que no es sigui un amant de la moda, no es
fa pesat i acaba de seguida.
Llavors molta gent queda sorpresa: el sopar no es limitava
a la primera part; arriben els plats forts: paella, pollastre arrebossat, broquetes
de marisc, mandonguilles amb formatge… fins i tot pastís de xocolata de postres.
Els que havien estat més lents tenen l’oportunitat de menjar amb més
tranquil·litat i sense baralles.
Al final la gent està tipa i contenta, els que ho vulguin
ja poden anar a dormir, i pels que no estiguin cansats la música puja i comença
la festa!
Aquesta activitat es repeteix cada dijous i per entrar de
manera gratuïta cal contactar amb el seu promotor, Xavi Casamitjana, per facebook, mail (xavi.rrpp@hotmail.es) o telèfon:639 41 90 92.
Tot i ser un local que demana dress code “fashion and
elegant” l’únic requisit per entrar és no anar amb roba d’esport.Tant l’edat com l’estil de la gent que hi va
són molt variats.
L’exposició
Souvenir
té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren
gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol
record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a
Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació.
No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot
passaria una estona agradable.
L’exposició
Souvenir. Martin Parr, fotografia
i col·leccionisme es pot veure al
CCCB
fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits,
on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del
món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins
i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la
tècnica sinó en el caràcter cutre general.
De
seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van
convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no
es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva
cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les
atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners
en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la
ment.
De
fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta
segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on
dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors
plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt
com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de
149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten
sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports,
vaixells, rentadores).
El
comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres
de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una
reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent
diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon
col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer
observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la
seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el
punt de vista que pren el fotògraf.
A Classe
turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o
portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on
el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser
ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten
falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una
part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb
imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme
de masses es podran identificar fàcilment.
A Barcelona,
apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la
situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després
d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals,
res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs
turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per
a tothom.
Dos
conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen
que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i
amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix
en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats
típics de diferents zones.
Al
final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una
recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr
en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar
més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un
desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures
i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel
cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?
Pels
que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita
col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.
L’aparent
desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en
enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una
única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió
a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de
tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de
la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en
visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant
per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més
que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els
d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.
Ramon Simó, director del Grec Festival 2012 // Fonr: Marta Perez EFE
Ramon
Simó, director del Grec Festival de Barcelona va presentar la propera edició
del Grec dimecres passat a la Universitat Pompeu Fabra. En el que serà la 36ª
edició de la principal cita de la ciutat
amb el teatre, la dansa, la música i el circ han volgut crear un canvi
de direcció i “plantar les línies de futur a seguir en els propers anys”, en
els que pretenen acostar-se al públic amb les més avançades tecnologies.
El
Grec no només s’ha convertit en la principal atracció cultural de l’estiu
barceloní, sinó en una referència al calendari europeu de festivals. Se
celebrarà entre l’1 i el 31 de juliol i Saló va prometre innovacions que
atrauran tot tipus de públic.
Adaptant-se
als nous temps
La programació
preparada per al Grec 2012 gira entorn de les TIC (noves tecnologies) i com ens
relacionem amb elles. Hi haurà un seguit d’espectacles que beuen de les arts
escèniques, les arts plàstiques i les arts digitals i que inclouran la
participació del públic.
L’espectacle “Viatges”
és una òpera quàntica de José Sanchis Sinisterra, basada en textos d’Eduard
Punset, que utilitzarà les tecnologies 2.0 i les xarxes socials per fer un acte
de creació col·lectiva.
Per altra
banda, Marcel·lí Antúnez i el seu “Pseudo” mostraran noves maneres de narrar
una història en una performance mecatrònica plena de càmeres i mecanismes de
realitat augmentada i on els telèfons mòbils hauran d’escanejar escultures.
La dansa contemporània
també participa de la festa tecnològica amb una innovació de format. A “Full
Evening” els intèrprets ballaran al so de la música seleccionada per
l’espectador entre quatre possibilitats.
Espectacle inaugural Grec 2012
Una
relació especial amb el públic
La tecnologia
no pretén alienar a les persones. De fet, Simó va explicar que es volen centrar
en la relació especial que el Grec ha tingut sempre amb el públic. Pel director
i actor, el Festival és com “convidar als espectadors al menjador de casa
teva”. I perquè la visita sigui satisfactòria això comporta “tenir la capacitat
de provocar preguntes i de fer que al sortir de l’espectacle l’espectador s’enduguin
alguna cosa a la butxaca”.
En aquest
sentit, va destacar que esperen guanyar reconeixement. Això implicaria que
tothom sabés quan es fa el Grec i a on. Per tal de facilitar-ho, aquest any el
Grec tindrà un centre entorn del qual es desenvoluparan tots els actes, Montjuïc
i el Teatre Grec. Però també volen deixar clares les seves marques d’identitat,
els seus procediments i la manera de fer.
Obrir
el Festival al màxim d’espectadors
Volen obrir el
grec al màxim possible de ciutadans amb un objectiu molt clar “crear un univers
que pugui ser habitat i viscut per tothom, on es pugui gaudir dels millors
espectacles internacionals”. Per complir aquest objectiu intentaran fer un
programa per picar la curiositat de les persones.
També
necessiten reinventar-se. En aquest sentit, Simó va explicar que hi ha un debat
sobre la representació o no de clàssics. La resposta en el seu cas és clara “no
volem renunciar a la mestria dels clàssics, el que diem és que els clàssics
s’haurien de reinterpretar, i això ja hi ha altres teatres i institucions que
ho fan contínuament. En canvi, el propòsit del Festival és oferir un producte de
qualitat però únic”.
Nous
targets: joves i nens
Aquesta
obertura del Festival els porta a posar-se en contacte amb un públic més jove,
un públic que, segons Simó, gaudeix de l’espectacle d’una manera diferent. Per
primera vegada el Grec obrirá l’espectacle a un públic familiar i també lligat a
la innovació.
I ja que els que
més entenen de noves tecnologies són els més joves, també hi ha una proposta
pels més petits de la casa, “La Nana Bunilda menja malsons”, en la que la
companyia Charly Trama Teatre utilitza la videoconferència per tal de fer
participar a l’espectacle els nens ingressats en diversos hospitals
barcelonins.
La Nana Bunilda
Projecció
internacional
El Grec no
deixa de banda la dimensió internacional. La seva missió
és doble: d’una banda, dóna suport a la producció local i mostra algunes de les
millors creacions catalanes, i de l’altra, vol ser una finestra oberta al món
que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents
països.
Segons Simó “ens interessa realment conèixer com es viu i com es fa art en
altres llocs del món”. Amb aquesta intenció enguany portaran
la companyia sud-africana de Rodino Urbin, amb una coreografia molt vinculada
als problemes socials del seu país
Intercanvi
creatiu
També entenen
la cultura com intercanvi creatiu, es pensa en la cultura com a diàleg i en la
possibilitat que el GREC es relacioni amb altres espectacles i produccions. Per
això aposten per la internacionalització de les creacions catalanes i per
establir lligams a nivell econòmic i artístic amb espectacles internacionals. Simó
va especificar que amb la crisi la col·laboració en al creació de projectes
cultural s’ha tornat imprescindible.
Ja
des del 2009, el Grec Festival de Barcelona treballa conjuntament amb el
Festival d’Avinyó, el Festival d’Atenes-Epidaure i el Festival Internacional de
Teatre d'Istanbul, amb els quals forma la xarxa Kadmos. Aquesta xarxa té la
finalitat d'organitzar projectes conjunts de producció i difusió d'artistes i
espectacles, intercanviar experiències de treball i integrar reflexions
polítiques i socials comunes a l'àrea mediterrània.
Ahir, dilluns 7 de setembre, uns quants privilegiats vam poder gaudir de l’increïble estrena al teatre Tívoli del musical "Hoy No Me Puedo Levantar", produït per Ángel Suárez i basat en les cançons de Mecano, el grup musical que més discos ha venut en la historia.
Aquesta obra plena d’emoció i sentiments narra la historia d’una generació, la dels 80, però més concretament la vida de dos amics de poble que decideixen abandonar la seva terra i anar a provar sort a la ciutat, on esperen realitzar el seu somni de ser musics i aconseguir la felicitat. Però com tots sabem la ciutat no només té festa i diversió, i mentre un d’ells abandonarà l’amor per aconseguir la fama, l’altre el trobarà a la ciutat; però tots dos acabaran posseïts per la malícia de la urbe i deixaran de banda l’amor, un per egoisme i l’altre per l’atracció de la marxa, la festa i amb ella les drogues.
Tots dos viuen amb la gent que van coneixen una apassionant aventura plena d’amor, emoció, tristesa, felicitat i diversió desenfrenada per al final adonar-se del que és important de veritat. Però encara estaran a temps de canviar?
Sembla impossible que s’hagi aconseguit alternar la historia amb tots els gran èxits de Mecano de manera que cada cançó sigui completament adient a l’escena que acompanya i inclús arribi a ser necessària perquè aquesta es dugui a terme.
Segurament els nervis no van faltar quant tot l'equip va estrenar l'obra a la capital de la nostra terra, però la bona coordinació i preparació va fer que no es notés en cap moment. L'escenari estava perfectament ambientat, la posada en escena era perfecte, cuidant fins al més mínim detall; Els balls amb una perfecta coordinació entre l'equip i complementats amb un increïble joc llums i colors. A més, els actors van interactuar amb el públic, que es va mostrar entusiasmat en tot moment i sense deixar d'aplaudir durant les més de tres hores que va durar l'espectacle. Si penseu anar-hi us asseguro que veure-ho sorpreses de colors cap al final de la funció que no us imaginarieu.
Tot i que els balls i les cançons son els protagonistes de l'obra, la a historia que els acompana no li falta potència i és una bon exemple de com va ser l’època dels 80 pels joves, però a la vegada una lliçó que es pot aplicar a la nostra era, on tot i la modernitat segueixen havent-hi els mateixos problemes que abans, que desgraciadament ja no es limiten a la gran ciutat.
Ahir tot el públic va quedar satisfet i durant els últims deu minuts de la funció tots estàvem de peu aplaudint i saltant de l’emoció.
Si voleu obtenir més informació sobre la venta d'entrada o sobre els actors i personal encarregat de dur a terme l'obra la podeu consultar a la pàgina web de Hoy no Me puedo Levantar.
Segur que molts de vosaltres us heu preguntat més d’una vegada: que podríem fer demà? I heu començat a debatre diferents opcions i proposicions, no obstant, després d’una exhaustiva recerca i meditació heu acabat optant per fer el mateix de sempre... per això crec és interessant, sobretot ara que estem a l’estiu i acostumem a tenir més temps lliure, que us doni algunes idees d’activitats per a realitzar durant les vacances i us comenti els llocs que ja he visitat.
Com que és el meu primer article us parlaré d’una exposició temporal: “Tutankamon: Descobreix la tomba i els seus tresors” ideal pels amants d’Egipte, els encuriosits per la historia i els nostres avantpassats, els avorrits o simplement els que vulguin fer una activitat diferent.
Abans que seguiu llegint us adverteixo, si us passa com a mi, que esteu deprimits per no haver pogut anar a Egipte de vacances, ho sento, això no us solucionarà el trauma, però us asseguro que us farà passar una bona estona, us ensenyarà coses noves i us omplirà de nous coneixements curiosos i interessants.
L'exposició:
Aquesta magnífica exposició la podeu visitar durant tot l'estiu i fins al sis de setembre i es presenta al Museu Marítim.
El més destacat és la reproducció de la tomba i els tresors de Tutankamon.
Es tracta de la reproducció a escala original de tres de les quatre càmeres funeràries. L'exposició presenta per primera vegada, en 2.000 m2, el tresor funerari del llegendari faraó intentant reproduir l'aspecte tal com va ser trobat pel seu descobridor Howard Carter al novembre de 1922.
Per poder aconseguir-ho han treballat minuciosament al voltant de 100 artesans egipcis durant anys per a construir totes les peces de l'aixovar funerari seguint les tècniques tradicionals i utilitzant per a això els instruments més moderns.
L'equip creador del projecte està format pel conegut arquitecte d'exposicions Rainer Verbizh i per la directora Britta Wauer. Aquesta última, guardonada pel seu treball amb el “Premi de la Televisió Alemanya” i el “Premi Grimme”, accepta la direcció de la pel·lícula de l'exposició “Tutankamon: Descobreix la tomba i els seus tresors”. La música que l‘acompanya està escrita pel compositor alemany Uwe Fahrenkrog-Petersen, que té en el seu haver més de 40 discos d'or i platí. Conegut pel seu treball en el grup de pop “Nena”, en els últims anys Fahrenkrog-Petersen ha aconseguit llaurar-se un nom com productor i compositor de bandes sonores als EUA, col·laborant amb figures importants de Hollywood com Steven Spielberg i Hans Zimmer.
La polèmica:
L'exposició ve acompanyada d'una certa polèmica. La qüestió que s'ha plantejat és fins on cal arribar en la reproducció d'objectes artístics i històrics i en quin grau s'ha de valorar la seva contemplació. És a dir, per molt bona que sigui la reproducció dels objectes no deixa de ser un decorat i per tant no transmet la mateixa sensació que l'objecte autèntic.
Opinió personal:
L’exposició està perfectament estructurada i organitzada de manera que es faci entretinguda, interessant i variada.
La podríem dividir en quatre parts:
En primer lloc hi ha una sala que ens introdueix al món egipci i ens trasllada en el temps situant-nos enmig de les piràmides on rebem una informació bàsica i inicial d’aquest món.
Un cop situats passarem a la segona part, que consta de dos documentals, en el primer ens mostraran els faraons que van precedir Tutankamon, la historia del seu regnat i quins van ser els seus successors. En el segon ens mostren com hem aconseguit obtenir tota aquesta informació, les investigacions que s’han fet i sobretot la historia de Howard Carter, l’home que sempre havia somiat amb Tutankamon i que finalment va aconseguir trobar la seva tomba.
En tercer lloc, veurem allò que tant s’espera i que tant s’anuncia: les cambres de Tutankamon i la seva tomba tal i com les va trobar Howard Carter. És veritat que és una reproducció i no és el mateix que veure-ho, però segueix sent espectacular i només cal posar-li una mica d’imaginació. Trobo que és la millor manera d’aprendre sobre aquest tema. A més, al cap i a la fi el més important és l’explicació, la informació que es dona. L’ambientació només és per fer l’estada més entretinguda.
Per últim tornarem a unes sales amb explicacions, on tots els objectes de les sales funeràries estan dividits per tipus i s’expliquen d’un en un per tal d’obtenir informació sobre molts temes: forma de momificació, roba i complements, creences i religió, tipus d’armes, tradicions i costums, motiu de la mort, jocs, aliments...
I tot això amb un àudio guia gràcies al qual no cal que et passis la visita llegint el text d’informació, simplement premen el número que s’indica davant de cada vitrina una veu t’explica tot el que estàs veient.
El fet de dividir la visita en aquestes quatre parts fa que aquesta passi ràpida, interessant i de manera molt amena. Aconseguim passar una bona estona, perquè no només obtenim un munt d’informació que ens aporta cultura, sinó que ens conten curiositats que ens diverteixen.
No hi ha cap part que m’agradi més que una altra, trobo que totes son necessàries i és la complementació de totes elles la que fa que aquesta visita sigui única.
Si us atrau aquest món i voleu passar una bona estona no ho dubteu perquè us agradarà doblement.
Per acabar, ja que he dit el que m'agradava de l'exposició, trobo convenient citar el seu punt feble, el seu preu: 16 euros sense descompte. El preu és una mica elevat, si, però heu de pensar que no és un simple museu, també hi ha els documentals i l’àudio guia. A més, si us agrada val la pena, almenys serà millor que anar al cinema a veure una pel·lícula que potser no us satisfà, o comprar-vos una samarreta que no duri res.
Heu de tenir en compte que és una cosa diferent i segur que tots us heu gastat diners tontament, tots tenim els nostres capritxos i perquè aquest no pot ser-ne un més? No es una cosa tangible, perquè quan sortiu del museu no tindreu res per ensenyar, però si que us endureu amb vosaltres una gran satisfacció i rebreu un munt d'anècdotes i informació.
Informació d’interès:
L'exposició es va inaugurar el 6 de juny i seguirà fins al 6 de setembre. Així que afanyeu-vos si la voleu veure.
El preu de l'entrada és de 16 euros, amb preus especials per menors, estudiants i majors de 65 anys (10 euros) i per nens (8 euros). També hi ha preus especials per grups o famílies.
Els horaris son molt amplis:
Diumenge a dijous de 10:00h a 20:00h (Última entrada a les 18:30h)
Divendres i dissabtes de 10:00h a 22:00h (Última entrada a les 20:30h)
Cal reservar l'entrada amb antel·lació almenys una hora abans. Recomano fer la reserva per internet, es pot fer per la web de servicaixa, però aquesta et cobra comissions, en canvi per la web de Atrapalo no hi ha comissions i el preu és el mateix.
Per a més informació podeu consultar la web del Museu Marítim.
