Journalism sets us free

Some people see the news as something interesting. I don’t. Although it can be curious, the main feature of the news is that it sets us free. We need to know what politicians are doing with our money, what is happening around the world and what can we do about it.

We can vote but we are far from free. The lack of education and disinterest of some of the population makes them unable to decide properly not only who would be a good representative, but also what to do with their lives.

Our ignorance is what makes us slaves of tricksters. And the first ones are the media. I know journalists who admit having received someone’s call saying: “Write down these words, this will be in that part of the news.”

As journalists we want to do our job, but as workers we follow orders. As we are not free, it is our duty to fight for it. We can write all the information people need to decide in a simple language which is easy to understand.

Unfortunately, some people are more interested in gossip. And someone has to write these stories as well. This is something we have to live with.

There is also a funny part in some soft news. For example, sports can make people happy. If there is a huge economical crisis, but your favourite team wins a match, your life does not seem so tragic for a while.

And making readers happy is good for the news company. No matter what people ask for, sports or famous people, we should give it to them: spoil our readers. In exchange they eventually will read something really significant. And we will have our reward because our news will be read.

Maybe people only appreciate journalists who risk their lives or appear on television. But for me, the important thing is bringing the news to the population. And now with the internet we are more prepared than ever.

Slow and difficult, unappreciated most of the time, lacking jobs nowadays… this is the work I like. I love being useful even if nobody is aware of it, even if I need to have two jobs. Because this is not really a job; it is a way of life, something you only know deeply inside. And I hope I never lose this because it is what makes me going on.

Un paseo por los sueños

Una expectativa es la esperanza o posibilidad de conseguir algo. Ésta simple palabra es mucho más importante de lo que podamos pensar: las expectativas son capaces de hacernos caer en el pozo más profundo, pero sin ellas la vida no tendría sentido.

 Para poder entenderlo diremos que las películas te crean una determinada expectativa y, dependiendo si esta se cumple, la película te gustará o no y obtendrás una determinada satisfacción. Por lo tanto, si no tienes unas buenas expectativas y la película es normal saldrás más satisfecho que si tienes unas expectativas excesivamente altas y la película es muy buena. Aunque las ganas de ir a verla no serán las mismas.

Por suerte, sabemos que los anuncios mienten y a pesar de lo que nos hagan creer, ver la verdad no nos supone un problema importante. El problema surge cuando las expectativas no nos las crea un desconocido sino nosotros mismos, sin saber la medida exacta que deben tener.

Todo gira entorno a las expectativas, nuestra felicidad depende de que se cumplan, tenemos esperanza y eso nos crea ganas de vivir. Una persona sin expectativas es una persona vacía, pero una persona con unas expectativas demasiado altas puede llegar a ser una persona llena, llena de dolor, está claro. ¿Pero cómo saber el punto dónde parar? ¿Cómo distinguir una esperanza real de un sueño? ¿Qué podemos hacer cuando una vez tras otra las expectativas no se cumplen? ¿Puede que sencillamente tengamos que rebajar el listón? ¿Y si lo rebajamos demasiado y aspiramos a muy poco, no seriamos entonces personas poco llenas? Muchas preguntas giran dentro de mi cabeza.

Hay personas que aspiran a poco y son felices, ¿cómo se lo deben hacer? Además, si luego obtienen resultados mejores a los esperados aún están más contentos. Esto sucede constantemente en los exámenes, yo saco un notable y lo veo normal, en cambio uno saca un seis y da saltos de alegría, mientras que si fuera yo estaría al borde de las lágrimas. Supongo que mis expectativas son muy altas porque soy una persona exigente, aunque en verdad no son altas sino imposibles, únicamente creíbles en un mundo de ensueño, en un mundo perfecto. Pero a menudo mi mente actúa como un publicista, quiere hacerme vivir i darme energía y me miente diciendo que mis sueños se harán realidad y yo voy a ver mi película con la ilusión de un niño, pero nunca empieza. Pasan los días y sigo sentada en la butaca de un cine vacío, esperando. En la pantalla sólo dan publicidad que me promete todo lo que he soñado.

Els periodistes no són superherois

Laura rodas

El final d’una pel·lícula és molt important i molts cops determina si l’espectador queda satisfet o no. Això no és un film, però és l’última entrada sobre anàlisi dels mitjans, pel que vull tancar el cercle de manera original. Avui deixo de criticar els periodistes per posar-me a la seva pell. Veiem els mitjans de comunicació com un negoci que alimenta un públic malcriat, que aposta per informacions que criden l’atenció encara que siguin incertes o sensacionalistes, que exagera, que manipula els textos i que molts cops  ni verifica les dades ni explica les seves fonts. Tot això és veritat, però els periodistes no tenen tota la culpa.

Estic segura que la majoria d’errors del mitjà no són a propòsit. Els redactors cada cop treballen amb més pressió i menys temps. Els exigeixen rigor, imparcialitat, que contrastin la informació, que visitin el lloc dels fets i que busquin experts. Però també que entreguin tants articles a tal hora si volen conservar la seva feina.

A més a més, fins i tot el periodista que treballa durament i aposta pel rigor periodístic es troba amb obstacles. Molts cops l’empresa periodística l’obliga a manipular la informació. I encara que no sigui així, es troba amb el poc interès del públic, o fins i tot el rebuig. Només quatre gats valoren la seva tasca i es prenen la molèstia de llegir-la. Però alhora de criticar s’hi suma tothom, qui llegeix i qui no.

Sembla que els periodistes i els professors tenen una cosa en comú, els critiquen per no fer allò que no els pertoca: educar. Molts pares passen dels fills i quan veuen que són uns malcriats culpen als professors. Algú hauria de d’explicar-los que són els pares els que eduquen, mentre que els professors ensenyen i ajuden. Doncs amb els mitjans passa el mateix, la seva funció és informar, fomentar l’opinió, i si tenen temps ensenyar i aportar una cultura complementària. Però per fer això cal que el lector estigui predisposat i educat. Per què explicar coses necessàries si la majoria de gent prefereix sang i fetge o famosos?

Les poques persones que no coneixen el pack d’històries sensacionalistes, en comptes d’estar orgullosos, acaben passant vergonya. Aquest desconeixement fins i tot pot ser motiu de discriminació. És normal, doncs, que els mitjans n’acabin informant. Les preferències no les trien els redactors, sinó l’educació de la persona. El més fort és que tota aquesta gent que malcria als seus fills transmetent-los el seu mal gust, després s’amaga i critica.

Els periodistes potser no fan una feina impecable, però no són culpables del que se’ls acusa. Uns bons pares evitarien que els seus fills es convertissin en persones desinteressades totalment pel que passa al món i amb ànsies de saber només les últimes novetats dels famosos o les escabroses històries de l’apartat de successos. No es poden rentar les mans davant de la seva creació i deixar als periodistes amb la responsabilitat de salvar el món.

Generalitzar és contraproduent per la salut

Quan es tracta de reflexionar i valorar els riscos i beneficis de qualsevol tractament farmacològic cal tenir molta cura. Les afirmacions generals són un problema immens en el cas de la salut. Aquet estudi, que relaciona el prendre pastilles per dormir amb una major possibilitat de mort prematura, només és un petit exemple de com una incertesa pot causar alarma social. El que vull dir amb això és que qualsevol article genera un efecte en el lector i en aquest cas comporta conseqüències negatives per la credibilitat de la medicina.

Tractar una notícia així de manera trivial pot provocar efectes indesitjats, com que pacients que necessiten un determinat tractament el rebutgin per por a les conseqüències negatives inherents. En alguns casos resulta en un alentiment de la recuperació, en d’altres, pot portar a una persona amb capacitat de recuperació a sofrir mals innecessaris o fins i tot a una mort evitable.

El debat està servit: s’ha de publicar un fet que no és 100% provat i que pot crear alarma social? El dret a la llibertat d’informació té tots els punts per guanyar, però el principi de veritat obliga  a ser cautelós a l’hora d’explicar fets no provats.

Darrere de les farmacèutiques hi ha milers de milions en joc, i això pot dur als mitjans (per allò d’una justícia equitativa i no igualitària) a un posicionament en pro dels menys poderosos, com les teràpies alternatives. Però darrere l’aparent innocència, aquests també amaguen interessos econòmics, pel que cal fugir d’empaties i optar pel rigor informatiu, cercant el màxim de fonts possibles.

En el cas concret que tractem, per començar, no s’ha tingut en compte quin era el motiu de la mort. Tampoc s’han inclòs a l’estudi factors rellevants com els trastorns psiquiàtrics, fet que provoca que la relació no sigui clara. A més a més, cal remarcar que els resultats es basen en un estudi de casualitats en les dades observades, pel que no es pot determinar la causalitat de l’associació establerta. Fins i tot els mateixos investigadors afirmen que tot i les comprovacions per assegurar la seva validesa, altres factors podrien explicar aquestes relacions. De fet, algunes malalties poden tenir un origen psicosomàtic. Això cal destacar-ho per evitar posicionaments contraris a la medicina.

També cal tenir en compte que els problemes psicològics o físics que generen ansietat o dificultats per dormir poden tenir conseqüències. En alguns casos podria ser pitjor no prendre cap medicina, ja que està demostrat que les persones que dormen menys de 7 hores diàries tenen més possibilitats de patir problemes psicològics greus. Per tant, fins i tot en el cas que aquestes pastilles fossin perjudicials per la salut o tinguessin efectes secundaris, serien necessàries.

Tot això dóna una visió completament diferent que explicar la notícia sense contrastar ni contextualitzar i ajuda al ciutadà a entendre que en la ciència no tot és blanc o negre. Aquesta investigació només pot servir per estimular un estudi addicional d’aquesta àrea utilitzant informació d’altres aspectes i poblacions. Per tant, cal seguir investigant per afirmar amb certesa els resultats i trobar una solució als problemes que se’n deriven.

Per a més informació veure:
Article: Els somnífers podrien causar la mort prematura 
Font: British Medical Journal Open

Ciència per Internet: Realitat o ficció

Font: http://www.educarchile.cl

Si fos per Internet fa temps que estaria morta. Si busco informació sobre una taca a la pell o qualsevol malestar al Google milers de resultats em duen a comentaris apocalíptics sobre la meva fi. No obstant això, un estudi publicat recentment per la National Science Fundation mostra que la xarxa s’ha convertit en un element principal de recerca sobre ciència. L’estudi, anomenat Science and Technology: Public Attitudes and Understanding, postula que els americans confien en l’ordinador tant com en la televisió per obtenir coneixement científic de temes específics com el canvi climàtic o la biotecnologia. És probable que aquí s’experimenti la mateixa sensació. No cal fer cap prova per veure la propensió espanyola a imitar els comportaments dels EUA i a consumir els seus productes. Internet no només és una de les fonts d’informació principals, sinó que ha esdevingut un servei imprescindible que ni la crisis pot vèncer.                           
L’estudi també mostra que un 91% dels americans estan bastant o molt interessats en els nous descobriments científics. A Espanya, els resultats es redueixen a un 73% segons l’enquesta de Percepció Social de la Ciència de la Fundació Espanyola per la ciència i la tecnologia (FECT) del 2010. L’Eurobaròmetre sobre el tema, del mateix any, afegeix que els ciutadans se senten menys informats en comparació al seu nivell d’interès. Això explicaria abocar-se a Internet com a solució a les necessitats informatives, però potser no és la més adequada. És una arma que permet ampliar els nostres coneixements sense límit, anar d’una finestra a una altra sense deixar de seguir descobrint coses noves. Però les seves fonts no sempre són fiables, i al consumidor li costa distingir entre una pàgina professional, la d’un amateur o fins i tot la d’un autor amb una gran imaginació.
En canvi, els llibres i els diaris, les fonts tradicionals fetes per especialistes i científics  que sí són veraces, queden en segon terme. A tot això se li suma la crisis econòmica, una de les causes que revistes de divulgació com Muy interesante, National Geographic i Quo, hagin experimentat un descens des del 2008. Una pauta que, com indica la FECT, afecta als mitjans en general. Les empreses prioritzen altres temes d’interès pel lector avanç d’invertir diners en l’apartat científic, més difícil d’explicar i amb més possibilitats a la xarxa. I obliguen al públic a viatjar a la deriva per un món desconegut, sense capacitat de distingir entre ciència i ficció.
Aquest sistema perjudica l’aprenentatge dels usuaris. La informació i els vídeos que es troben a Internet mai substituiran els beneficis de l’experiència empírica dels fets. En aquest sentit, l’estudi americà posa èmfasi en la falta de públic en institucions científiques. I la FECT destaca que els ciutadans cada cop se senten més informats però no assisteixen a activitats divulgatives. En el cas dels museus l’afluència va començar a disminuir al 2006 i no s’aprecia una recuperació. Internet pot ser un avenç que permet ampliar coneixements si l’utilitza de manera curosa i crítica. Però mai substituirà les formes tradicionals d’aprenentatge, i fiar-se d’aquesta font i deixar de banda la resta pot convertir aquest progrés en un retrocés i un estacament en un món imaginari. Cal fomentar doncs l’esperit d’aprenentatge fora de la pantalla perquè la població no caigui en una condemna perpètua. Potser si posem aquest missatge a la xarxa ens faran cas.

Periodisme i màgia: un amor impossible

El dia dels enamorats és un dia màgic pels centres comercials però avui també ho és pel diari ABC, que ha decidit crear una notícia del no res. El truc inclou la modificació de la informació per tal d’oferir un producte sensacionalista intensament commovedor i el trobem dins de l’espectacle titulat: “Avança el part perquè el seu marit conegui al seu nadó abans de morir”.

Aquest article, publicat a la versió online de l’ABC, insinua que una dona va avançar el part sense tenir en compte les possibles conseqüències. Tampoc hi ha cap expert que les expliqui, si és que n’hi ha, de manera que deixa el dubte dins del barret. En el seu lloc, treu els detalls tràgics de la malaltia del marit i els seus últims moments.

Però la notícia original, escrita pel Daily News, descobreix la manipulació: la muller en estat no havia demanat una cesària avançada, sinó que el metge li ho havia suggerit perquè tenia símptomes d’estar preparada.

Amb això el fet encara és menys noticiós, però el diari americà té l’excusa de la proximitat (la família protagonista és de Texas). En canvi, no s’entén quin criteri periodístic ha utilitzat l’ABC per tractar una notícia inexistent i sense proximitat. Un bon diari mai ha de substituir la professionalitat pel sensacionalisme més intranscendent.

L'ARA contesta el meu post

Aleluia! Avui el diari ARA no parlava només del fred, parlava del canvi climàtic, explicava perquè fa fred i de les previsions futures segons els experts. És evident que ningú del diari ha contestat a la pregunta que vaig plantejar la setmana passada al meu bloc, però algú a la redacció s'ha adonat per art de màgia que hi havia un públic insatisfet i amb ànsies de respostes més enllà de saber el que deia el Punt Avui (i molts altres mitjas sense escapar-se TV3) sobre l'afluència de gent a les botigues de roba i electrodomètics, cosa que per altra banda ja podiem veure tots nosaltres amb els propis ulls.
Per això avui el diari Ara ocupava gairebé una pàgina parlant sobre el temps. L'article d'Avui de l'ARA és breu, no arriba a la pàgina sencera, però condensa en 3 columnes sis fonts importants entre les quals hi ha dos estudis, experts en climatologia, física i canvi climàtic no només catalans sinó també internacionals. I encara els ha sobrat espai per incloure una mini peça  informativa on parla del risc del fred i les actuacions que ha preparat protecció civil per evitar incidències.
Amb això l'ARA ha satisfet al client que té interés públic i també a l'interés del públic, uns podran dormir tranquils sota la manta i els altres saben que res estrany està passant encara i que demà també sortirà el sol. L'ARA no deixa de demostrar que els més joves no sempre estan a la cua.

Periodistes asseguts a la cadira

El canvi climàtic és un tema ideal per tractar aquests dies. Les nevades i les baixes temperatures són ideals per introduir-lo. Però la majoria de mitjans han desaprofitat aquesta oportunitat  i s’han centrat en les fonts més properes i en els temes més emocionals.

Quan un periodista no té fonts i li fa mandra buscar-ne és millor cercar informació rellevant per Internet que utilitzar fonts sense sentit. No té gaire prestigi trucar a diversos Decathlons i preguntar què tal les vendes com va fer el diari el Punt Avui diumenge.

Aquest temps és normal? Si fan tan escàndol serà greu? Té alguna cosa a veure amb el canvi climàtic? Això és el que es pot preguntar el ciutadà. Però ningú contesta. Potser la falta de coneixements dels periodistes o potser la manca de temps fa que es deixi de banda el que realment és d’interès públic per donar voltes sobre trivialitats.

Aprofiten que la crisis està a la vista de tots per parlar dels negocis i acabar dient el que ja sabem, que les botigues familiars no venen tant com les grans multinacionals. Gràcies periodistes per enriquir-me amb pàgines i pàgines plenes de coneixement, ara em sento una persona més culta.

A la deriva econòmica

Font: Mstcweb

Aquesta setmana m’he estrenat amb la secció d’economia. Conta la llegenda que és un apartat vip no apte pel públic general, però en realitat conté temes que encaixarien perfectament a l’espai de política o societat i que són d’interès públic. Llàstima que no s’entenen.
Per què un diari que vol informar, formar i crear opinió escriu mots desconeguts? La meva primera reacció va ser pensar que si buscava el significat al diccionari entendria els fets. Però això no m’explicarà les seves conseqüències. Pels qui no tenim prou coneixements la secció d’economia només serveix per fer maco.
Aquesta és una falta greu dels periodistes. No n'hi ha prou amb informar, cal complir el principi de veritat. I dir la veritat no és només proporcionar dades precises. Hi ha codis deontològics que declaren el compromís amb la recerca de tots els aspectes significatius de la realitat que circumscriu el fet noticiable.
Això és especialment important en els casos relacionats amb política. Per treure conclusions cal un aprofundiment intel·ligible de tots els punts claus. La llibertat d’informació aplicada a les seccions d’economia no serveix al propòsit de crear una opinió i fomentar la democràcia. Els periodistes que no vulguin assumir tanta responsabilitat haurien de fer les maletes.

Una pel·lícula sense sentit

Recordeu el que prometia la llei del cinema? Sí, aquella que garantia els drets dels ciutadans a veure pel·lícules en qualsevol dels dos idiomes oficials del nostre país en un termini de cinc anys. Una que com moltes es va guardar al calaix. Tot i entrar en vigor el 2011, no es va fer cap reglament que la fes efectiva.
L’únic que es va aconseguir va ser un acord amb el Gremi d'Empresaris de Cinema per augmentar mínimament l’oferta en català (sense arribar a complir la llei) en cas que hi hagués un '“escenari òptim” de demanda, perspectiva que encara auguren crua.
Aquests farsants ometen que més de 9 milions de persones parlen el nostre idioma. El català és la novena llengua de la Unió Europea segons població dins del seu domini lingüístic. A més, ocupa la posició 27 en el rànquing mundial (entre més de 6.000 llengües) amb més pes econòmic. Som clients potencials, però la fàbrica dels somnis de Hollywood ens menysprea. En canvi, les companyies de mòbil (més assenyades) treballen en programes que reconeguin les ordres de veu en català.
Els diners són una altra excusa. TV3 es va oferir per doblar les pel•lícules de franc i les multinacionals s’hi van negar. A més, si volen retallar despeses que eliminin el doblatge i així fora problemes. Subtitular és barat. No és un problema monetari, sinó ideològic.
Aquesta terra està discriminada per l’orgull americà i per l’espanyol. Són els directors de les sucursals de les majors d’Espanya els que tracten amb les centrals americanes. Hi ha un grup que mou els fils i no vol que es capti la realitat de Catalunya. Ens volen torturar sense motiu. Si es fa una pel•lícula de tot plegat els espectadors veuran que no té sentit.

El Punt infringeix la llei descaradament

Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload. Imatge extreta del diari el Punt Avui del 23/01/12

A tres columnes, i al centre de la pàgina, així apareixia el Primeríssim primer pla de Kim Schmitz, fundador del portal Megaupload, al diari El Punt Avui del diumenge. Al peu de foto indicaven "és un apassionat del luxe i els excessos del bon viure". A més, l'article incorporava missatges insultants com ara “un gegant de formes i mesures importants".
La Constitució diu que tothom té dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge, drets que s’han vulnerat greument en aquest article. Com que també reconeix el dret a la informació i a l'opinió, la llei en regula l'enfrontament. Per opinar no es pot insultar. I si hi ha un interès públic (que no vol dir “del públic”) es pot utilitzar informació i imatges per tal d'explicar una notícia. Però mai s'ha d'abusar d'aquest dret per transmetre missatges sensacionalistes que no tenen res a veure amb el tema principal.

I els excessos, el pes, i els grans de la cara del nostre protagonista no són informacions rellevants del cas, només mostren l'odi d'aquest diari cap Schmitz. Ha robat diners, però ell no servia a la ciutadania. Dubto que aquest primer Pla se li hagi fet a algun dels polítics corruptes. Amb això el Punt només demostra manca de professionalitat.


Veure notícia El ‘megapirata' en versió digital.

Un diari que pensa en el futur

Portada del suplement Ara Kids del diari Ara

Avui El Periódico regala el primer volum d’un Curs d’anglès. Per seguir-lo caldrà pagar el preu desorbitat de 9,95€ setmanalment. La crisi, que a més dels diners afecta al temps, fa que no valgui la pena comprar un curs per guardar-lo a l’armari. Això ho sap molt bé el diari Ara, un diari jove però no per això menys dedicat al lector. Ja porta tres mesos oferint cada diumenge (gratis) un suplement per aprendre anglès. Són notícies secundàries, però serveixen a dos objectius del periodisme sovint oblidats: formar i entretenir. A més, dedica una part al nens, apropant-los als diaris. Ja era hora que un diari pensés en el seu futur i no en la seva mort!

L’Ara és un model a seguir perquè intenta adaptar-se als nous temps i als nous clients. Acostuma a dedicar les primeres pàgines a analitzar un tema a fons. Ahir per exemple explicava totes les claus de la pirateria perquè el lector es creés una opinió sòlida. I la setmana passada resumia els casos de corrupció. És un mitjà que sap que no tothom el llegeix diàriament i que proporciona eines per entendre la realitat. A més, la seva ideologia no li fa discriminar la pluralitat de fonts.

Marta del Castillo no interessa als pares treballadors

Aquest cap de setmana he passat una mica de vergonya a la feina quan tothom ha començat a parlar de Marta del Castillo. Malgrat haver llegit el diari ARA i haver mirat els informatius, no en sabia res. Es possible que haguessin ignorat la notícia? Vaig preguntar dissimuladament què passava a una companya. “Es veu que s’ha condemnat al culpable, però els seus còmplices han quedat absolts”, va contestar-me.

Portada del diari ARA del 13 de gener de 2012

Tot i ser escandalós, d’assassinats n’hi ha molts, i aquest judici no es mereixia un lloc privilegiat. Però es podria haver afegit un breu per satisfer l’interès del públic d’un tema que va tenir tant seguiment mediàtic. Potser en el seu lloc hi havia un fet més rellevant? Vaig agafar el diari ARA per comprovar l’apartat de societat, era precari.

El tema principal l’ocupava un reportatge sobre les escoles bressol on una mare explicava que havia hagut de deixar de treballar perquè els seus pares no estaven en condicions per cuidar els seus fills. Menys mal que jo no tinc nens, perquè els meus pares, que estan perfectament, haurien de deixar la seva feina per encarregar-se de l’educació dels néts.
A banda de la crítica pel tractament de la notícia, que elimina la responsabilitat paterna i passa la pilota als avis i a l’Estat, s’ha de reconèixer que és un tema interessant. Però la informació important -la pujada del preu i la falta de recursos- està barrejada amb informació irrellevant que es podria resumir. A més, la portada del dia anterior estava dedicada al mateix tema.
Trobo correcte triar un contingut per sobre dels altres considerant els gustos dels lectors del diari, però no hi ha necessitat de repetir-lo dos dies seguits, si no els agradava la Marta, segur que hi havia molts més assumptes a la cua esperant per ser publicats.

Un pacte amb el diable sempre es paga

San Agustí i el Diable// Autor: Michael Pacher.

Per mi lligar-me a una hipoteca seria una insensatesa. Fins i tot amb una feina estable és arriscat. Hauria d’estar convençuda que res m’impedirà retornar els diners, ja que si entro en el joc dels bancs i perdo, la única responsable serè jo.
La situació d’inestabilitat crida a la cautela, però també ha posat de manifest que molta gent no ha actuat segons les seves possibilitats. La seva existència està programada per una força superior, una nova divinitat que dicta les passes a seguir, la societat de consum. A vegades requereix l’ajuda dels bancs per poder construir una vida. Però el castell de cartes no sempre aguanta i els perdedors culpen als amos de la moneda de la seva misèria.
No els falta raó, els bancs s’han fet rics a costa de deixar diners que no tenien i ho han pres tot a aquells que no podien tornar-los. També han arriscat els nostres estalvis invertint-los allà on volien. A més, per sortir de la crisi es necessita crèdit però les caixes són les úniques que decideixen a qui deixar-lo. Semblen nens sense control.
L’únic que els pot regular és l’Estat, que s’ha escollit democràticament. Però molts votants fan ús dels bancs sense mesura, pel que seria una bogeria pensar que els seus representants seran prou valents com per enfrontar-se a un instrument del que depenen. Aquest cercle només es trencarà el dia que tothom actuï i voti racionalment.
Mentrestant, cal recordar que un banc no és altruista, no és cap amic, quan dóna espera quelcom a canvi. És cruel, igual que quasi totes les grans empreses. Els diners són els seu objectiu i mai ho han amagat. Qui tot i això decideixi afrontar un deute i pactar amb el diable, serà l’únic responsable del possible desastre.

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

Primer el Tibet, després el món...

Abans de queixar-nos de la nostra situació hauríem d’assabentar-nos del que està vivint el Tibet , un poble amb una cultura pròpia, com el nostre, dominat per una força poderosa. A simple vista ens hi podríem identificar, però no té res a veure amb el que vivim, perquè el Tibet no és un territori petit ni mitjà, la seva extensió és quatre cops més gran que Espanya i el domini que hi exerceix Xina és total i per mitjà de la repressió, la violència i la prohibició de la llibertat. Pensar que pugui passar això en l’actualitat, on la cultura ens ensenya a través de la història que la violència no porta enlloc és esfereïdor. Quin motiu tenen els xinesos per odiar tant aquella nació? Precisament de tot això va parlar Thubten Wangchen, el President de la casa del Tibet de Barcelona durant la conferència que va fer dimarts a la UPF.

En realitat els ciutadans xinesos no tenen cap motiu, simplement segueixen instruccions dels manipuladors de la informació. El govern xinès no es limita a negar la llibertat d’expressió, sinó que controla els mitjans de comunicació negant als seus ciutadans el dret a la informació, amb el que controla les ments de tots i cadascú dels seus súbdits i els pot convèncer de que Xina fa el bé i que els tibetans son xinesos. I cap xinés diu el contrari perquè no es pot informar , com va dir el President de la casa del Tibet, “un xinés no pot fer com nosaltres i buscar al Google informació del Tibet” , l’únic resultat que podria trobar és una pàgina creada pel govern donant raons lògiques i evidents per les quals va ser necessari que Xina envaís el país, com que el Tibet necessitava ajuda econòmica perquè era molt pobre. Però Thubten Wangchen va explicar que “al llarg de la història del Tibet cap tibetà ha mort de gana”, sinó que van començar a morir en arribar els xinesos, que no van entrar per ajudar-los, sinó per explotar les seves riqueses entre les quals hi ha l’urani, que serveix per fabricar bombes nuclears. Els tibetans no tenien armes per la seva filosofia, que es basa en la pau, el diàleg i el bon comportament i Xina se’n va aprofitar per massacrar-los sense contemplació.

Segons Wangchen els xinesos son tant manipuladors que els seus policies es van rapar el cap i es van vestir com monjos tibetans, els van gravar amb armes per fer veure que eren violents i el vídeo es va difondre per la televisió xinesa. Però la influència de Xina no es limita al seu immens territori, és mundial i realment és un tema pel que estar alarmat. Precisament la reina no va atendre al Dalai Lama perquè no volia interferir en les relacions internacionals amb Xina. Relacions amb aquells que el 1959 van envair un poble i van matar més d’un milió de tibetans mentre centenars d’ells s’exiliaven per no morir, relacions amb un govern que enganya al seu propi poble manipulant el seu cervell i que no respecta els drets humans, és possible tenir relació amb aquest monstre?

Xina està creant un exèrcit, una massa de súbdits que es limiten a obeir sense pensar, el problema ja no és el Tibet, això es fa petit al costat de l’amenaça que suposa que un poder tan avariciós i inhumà tingui a les seves mans persones que es comporten com robots i armes nuclears i més coses que potser no sabem.

El problema del Tibet va començar el 1959 i encara no s’ha fet res per solucionar-ho. Nosaltres ens queixem de la situació de Catalunya mentre milions de xinesos sofreixen i no tenen llibertat, mentre menors d’edat estan a la presó... I mentre nosaltres ens distraiem discutint amb Espanya es van infiltrant entre nosaltres, venent més barat... i nosaltres amb crisi, tancant les nostres fabriques i comprant a Xina, un país explotador, manipulador. Hauríem de fer un boicot a tot producte xinés abans que ens dominin i ens converteixin en els seus ciutadans. De moment encara no han agafat el poder dels mitjans de comunicació, però si això arriba un dia… no direm adéu a la independència de Catalunya no, direm adéu a Espanya, adéu a Europa i adéu a tos els drets pels que hem lluitat... dubto que els americans ens puguin “salvar” aquesta vegada.

L’heroi manipulador

Hugo Chávez es contradiu negant la llibertat i la igualtat dels veneçolans

Font: elblogdecallo@blogspot.com

El president veneçolà, Hugo Chávez, va confirmar dimarts que no planeja retirar-se i que aspira a ser escollit per un nou mandatari de sis anys a les eleccions del 2012. “Jo no tinc plans de marxar. Déu sabrà i el poble. Aquesta és una democràcia” va dir Chávez durant un acte amb un grup de petroleres estrangeres.

Chávez, un militar retirat, va assumir el poder el 1999 i va ser reescollit el 2006 per un període de sis anys. Però podrà aspirar a un nou mandat presidencial al desembre del 2012 degut a que al febrer del 2009 va ser aprovada una llei constitucional que permet la reelecció indefinida.

El president, que va participar en la firma d’acords petrolers amb firmes internacionals, entre elles l’espanyola Repsol i l’americana Chevron, va considerar que la seva continuïtat en el poder garantiria el compliment dels contractes amb aquestes empreses, on les inversions arribarien als 40.000 milions de dòlars. “No es preocupin que no hi haurà canvi de govern a curt termini (...) No han de preocupar-se pel que passarà després de Chávez”, va llançar el mandatari.

Els que s’alegren d’aquest fet son els seguidors de Chávez, que veuen al mandatari com un heroi, ja que mitjançant el seu projecte revolucionari ha transformat els barris més pobres de Veneçuela. En certa manera és realment un heroi, ja que abans que arribés el país va viure 40 anys en els que les enormes riqueses de les petroleres només beneficiaven a una elit, mentre un 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A més, Veneçuela estava fortament endeutada i el 1989 el Banc Mundial va imposar un dràstic paquet de mesures antisocials que va comportar l’augment del preu dels productes alimentaris i el transport. Això va afectar les classes més pobres i va provocar aldarulls que es van resoldre pel poder mitjançant una forta repressió. En menys d’una setmana van haver-hi 3000 morts. Desesperació i pobresa es van anar sumant fins que el 1992 va haver-hi un cop d’Estat fracassat en el que Chávez va participar.

Dos anys més tard, Hugo Chávez va sortir de la presó amb la lliçó apresa que amb la força no s’aconsegueix el poder, i va aconseguir guanyar les eleccions democràticament per aconseguir els seus objectius, entre els que destacava la llibertat i la igualtat. Va ser fàcil guanyar-les, sobretot perquè un poble destrossat, pobre, aterrit, que no tenia res a perdre, va veure a Chávez com un salvador.

En aquests onze anys, el mandatari ha repartit riqueses i ha millorat molts aspectes socials com l’educació o l’atenció mèdica. També ha impulsat la creació de cooperatives per disminuir l’atur. Per fer tot això, Chávez comptava amb la riquesa proporcionada pel petroli. Veneçuela és la quarta exportadora mundial de petroli i la tercera en proporcionar-ne als Estats Units, país que se’n aprofitava anteriorment. Chávez està totalment en contra del imperialisme dels Estats Units i no ha dubtat en criticar-lo durament. A diferència d’ells, Chávez es caracteritza per deixar clar on van a parar els diners, per ser transparent, però qui decideix on van a parar els diners?

Malgrat que la pobresa de Veneçuela no s’ha acabat, Chávez ha fet projectes a nivell internacional i això és un tret que alguns veneçolans li poden retreure. Un altre fet que li poden retreure és que ell no és l’únic que pot salvar al poble. Si ell no podia seguir en el poder algú pròxim a ell podria seguir el seu paper d’igualtat, transparència, llibertat que tant propugnava. Suposo que l’eficàcia de Chávez resideix en que fins i tot ell mateix es creu un heroi incapaç de ser substituït. O potser és un paper que ha adoptat després de deixar-se temptar per les ànsies de poder? El que està clar és que la igualtat i la llibertat que defensava en el seu inici no es compleixen en l’actualitat.

Per començar, Chávez ha prohibit la llibertat d’expressió, una llibertat individual indispensable per als éssers humans que son éssers que necessiten comunicar-se. I no només es va dedicar a tancar empreses audiovisuals al·legant que manipulaven el cervell del poble (fent callar a la vegada la resta per por a ser tancades), sinó que va ser capaç de detenir un company que estava en contra de les seves idees, el General Raúl Isaías Baduel, acusat d’enriquiment il·lícit i abús del poder, pel que el diumenge passat va ser condemnat a vuit ants de presó.  

D’altra banda, no pot haver igualtat quan és ell i només ell l’únic capaç de salvar al poble i l’únic capaç de decidir que ha de pensar la gent. Chávez és com un nou Déu que guia al poble, format per persones iguals, però ell és millor i pot perdurar en el poder utilitzant polítiques que ens recorden els dictadors més espantosos de la historia i fa que ens preguntem: fins a on podrà arribar Chávez? De moment ha utilitzat la censura i l’empresonament per causes ideològiques. Fins i tot podríem dir que s’ha aprofitat d’un poble indefens per pujar al poder. És com si un nen ha estat maltractat tota la vida i de cop se’l tracta com un ésser humà, la persona que ho faci serà vista com un heroi, quan en realitat és una persona normal. Chávez ha fet això, comportar-se correctament, res més, per aquest fet no cal idolatrar-lo tant ni pensar que és únic. Només caldria no deixar que mai més ocupés el poder algú pitjor que ell, però si el poble que va ser maltractat té l’oportunitat de seguir votant-lo sempre ho farà i mai tindrà l’oportunitat de veure que hi ha més persones bones, fins i tot millors.

Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.

La inoperància espanyola justifica l’Estatut

-->

Davant la situació desesperant en la que es troba el Tribunal Constitucional, tant pel que fa a la sentència de l'Estatut com a la seva renovació, el president del Partit Popular, Mariano Rajoy, ha atribuït la culpa en part a la marginació del PP del procés estatutari i en part a la mala política dels socialistes. Rajoy ha replicat al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i al PSOE que la responsabilitat del bloqueig de la renovació de l'alt tribunal no és del PP, al·legant que al 2008 va presentar al Senat per via de les comunitats autònomes que governa dos candidats per al TC que Zapatero va vetar.

Pel que fa a l’evolució de l’Estatut, de les dues raons que Rajoy ha donat cap sembla tenir sentit. Si es té en compte que el PP està totalment en contra de qualsevol indici d’independentisme per lleuger que sigui, és obvi que estarà contar l’Estatut, cosa que mai ha amagat, i si el PP s’ha trobat marginat encara haurà ajudat a que aquest no en surti més mal parat. Per la mateixa raó el segon motiu no té sentit, ja que els dos candidats que va presentar el PP al 2008 només farien que recolzar les seves idees, és a dir, anar en contra de l’Estatut. Pel que fa a la renovació del Constitucional, és evident que cal fer-la, però renovació vol dir tirar endavant, no tirar enrere, i tampoc sembla lògic que un partit conservador que utilitza la història per recolzar els seus ideals i incapaç de modernitzar-se pugui aportar algun tipus d’ajut.

Tot això no vol dir que el President surti impune de tot això. En el cas de l’Estatut ningú se salva, Zapatero és va limitar a dir que acceptaria el que determinés el Constitucional, però potser caldria posar una data límit o buscar una alternativa. Si el TC no és capaç de posar-se d’acord en allò que afecta a Catalunya, no serà que Espanya ja té prou en governar-se a sí mateixa? Aquesta situació només fa que remarcar la necessitat urgent que té Catalunya de que com a mínim s’aprovi l’Estatut sense cap modificació. Més endavant, i en vista de la inoperància dels organismes espanyols, potser Catalunya haurà de presentar projectes més ambiciosos.

L’excusa olímpica

Avui el president de la Generalitat, Jose Montilla, i els prínceps d'Astúries han rebut el fèretre del president d'honor del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, al Palau de la Generalitat per retre-li una cerimònia civil. Entre els assistents destacats no només s’hi trobaven personalitats polítiques espanyoles sinó també catalanes i totes han estat per un dia d’acord amb una cosa, honorar el difunt feixista per la seva gran aportació a Catalunya i a Espanya. En realitat aquest acte no té res d’estrany, ja que Samaranch no només és una persona amb un currículum laboral impecable, sinó que té una llarga sèrie de reconeixements nacionals i internacionals. I en aquesta democràcia tenir mèrits significa tenir dret a rebre una obra de teatre després de morir.

Potser és veritat que com diu el comunicat de la Generalitat Samaranch, “per la seva continuada actuació ciutadana, cultural i esportiva mereix un just reconeixement universal”, o com han dit alguns polítics, “els catalans no oblidaran la seva aportació a Catalunya”. Però si els catalans no obliden la sort que va tenir Barcelona, tampoc haurien d’oblidar que ja de ben jove va ser afiliat a la Falange Española Tradicionalista i que va tenir una vinculació molt estreta com a dirigent amb l’etapa del franquisme. Aquest fet xoca i de fet crida estrepitosament al costat de la paraula Catalunya.

Per tant, tot i que Samaranch va iniciar la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona en ser anomenat regidor d’esports l’any 1955, es pot considerar català? És evident que no, de fet, fa mal sentir com s’anomena català a un persona que sempre va odiar als catalans. L’únic que es pot considerar és que aquest espanyol va fer una gran tasca per Catalunya. És veritat que va ser el precursor i qui més va contribuir al fet que els Jocs Olímpics se celebressin a Barcelona l'any 1992. També es pot considerar la possibilitat que fos una magnífica persona o que fos intel•ligent i capaç d’aconseguir el que desitjava. Encara que potser simplement podria dir-se que va saber fer bé la seva feina. Però considerar bon català a una persona feixista sembla un acudit dolent.

És estrany que a Catalunya, on abunden persones amb ideologia catalana, que sempre son atacades i tractades malament pels feixistes i la gent manipulada per les mentides que aquests expliquen, sigui precisament on es faci un homenatge a Samaranch. Potser aquest personatge va ajudar Catalunya política o econòmicament, però no li tenia cap tipus d’estima. Samaranch simplement va saber veure unes possibilitats i aprofitar la situació per aconseguir uns mèrits. Com ell, existeixen milers de persones competents i professionals, pel que tota aquesta parafernàlia no calia.