Cobrar per prestar el cervell

Per Alejo Valenzuela i Laura Rodas

Diners senzills a canvi de cedir una estona la teva ment. Això ofereix el Laboratori d'Economia Experimental (LeeX) de la Universitat Pompeu Fabra a qualsevol interessat. Després de rebre el correu de “reclutament” que indica que l'experiment del dia s’adequa als nostres estudis, ens dirigim a l'aula del LeeX del Campus de la Ciutadella. Arribada l’hora, ens apuntem a la llista per agafar torn. Cada persona es converteix en un número amb un ordinador assignat. De vint-i-dues persones, les dues darreres no poden entrar. La norma bàsica està clara: un cop tancada l'aula amb clau, silenci absolut.

Mentre un de nosaltres realitza l'experiment, l'altre marxa a la petita sala contigua on el programador, Pablo López-Aguilar, i dos organitzadors observen l'ordinador central. Al costat, veiem la bossa amb els diners que es repartiran al final. Pablo ens explica en l'obligada veu baixa que aquest ordinador està connectat als de l'altra sala i permet veure en directe els progressos de l'experiment per extreure conclusions. Tot i que hi ha proves complexes sobre teories econòmiques, la nostra és més elemental.

A l'aula d'ordinadors, els “conills d'índies” comencem un cop ens han llegit les instruccions. El “joc” d'avui consisteix a triar una columna o una fila numerades que, si coincideix amb la que tria la nostra desconeguda parella assignada, guanyarem 50 cèntims. Conforme passa el temps, un se sent com un robot automàtic i, els organitzadors, passejant-se entre el silenci de la sala, t’inquieten. De sobte, el sistema falla. A la sala de control, el programador ens diu que és normal, ja que cada experiment fa servir un programa mai utilitzat abans.

Després de 50 rondes i 90 minuts deixant-nos la ment provant diferents combinacions, podem fer cua per cobrar el nostre import: 12 euros. Una xifra considerable tenint en compte que la més baixa se l'emporta un noi amb 4 euros i que el més afortunat aconsegueix 25. Sigui com sigui, sortim satisfets per haver cobrat uns bons diners només per prémer unes tecles i, alhora, col·laborar amb un experiment universitari.

Un pacte amb el diable sempre es paga

San Agustí i el Diable// Autor: Michael Pacher.

Per mi lligar-me a una hipoteca seria una insensatesa. Fins i tot amb una feina estable és arriscat. Hauria d’estar convençuda que res m’impedirà retornar els diners, ja que si entro en el joc dels bancs i perdo, la única responsable serè jo.
La situació d’inestabilitat crida a la cautela, però també ha posat de manifest que molta gent no ha actuat segons les seves possibilitats. La seva existència està programada per una força superior, una nova divinitat que dicta les passes a seguir, la societat de consum. A vegades requereix l’ajuda dels bancs per poder construir una vida. Però el castell de cartes no sempre aguanta i els perdedors culpen als amos de la moneda de la seva misèria.
No els falta raó, els bancs s’han fet rics a costa de deixar diners que no tenien i ho han pres tot a aquells que no podien tornar-los. També han arriscat els nostres estalvis invertint-los allà on volien. A més, per sortir de la crisi es necessita crèdit però les caixes són les úniques que decideixen a qui deixar-lo. Semblen nens sense control.
L’únic que els pot regular és l’Estat, que s’ha escollit democràticament. Però molts votants fan ús dels bancs sense mesura, pel que seria una bogeria pensar que els seus representants seran prou valents com per enfrontar-se a un instrument del que depenen. Aquest cercle només es trencarà el dia que tothom actuï i voti racionalment.
Mentrestant, cal recordar que un banc no és altruista, no és cap amic, quan dóna espera quelcom a canvi. És cruel, igual que quasi totes les grans empreses. Els diners són els seu objectiu i mai ho han amagat. Qui tot i això decideixi afrontar un deute i pactar amb el diable, serà l’únic responsable del possible desastre.