Se sabrà tot sense sentir res

Una història excel·lent, trepidant i realista sobre poder i manipulació que ens enganxa des de l’inici i ens inspira a la reflexió

Avui us vull parlar d’'una novel·la molt peculiar que podeu trobar a varies biblioteques públiques: Se sabrà tot, de Xavier Bosch. És una història propera, que tracta del dia a dia de la societat, de la seva falsedat i del fàstic que fa. Així que si espereu un conte de prínceps i fades aquest no és vostre. Aquí els que manen són els diners, la força i el sexe. És un món com el nostre, on la gent folla, caga i perd la seva dignitat per aconseguir els seus objectius mentre s’omple de soledat, tristor, depressió i desamor. Però aquesta història no fa pena, perquè cap protagonista és un ésser humà, tots són màquines del sistema que han oblidat què és estimar.

La història transcorre en llocs reals de Barcelona i està basada en notícies que han passat en els últims anys, fet que li atorga realisme i versemblança. La trama comença quan el director d’un diari decideix dimitir. Per què? Aquesta és una de les preguntes que ens enganxa des de l’inici i que s’anirà desvelant al llarg de la lectura.

El llibre qüestiona la independència del periodisme aprofundint en el funcionament i l’estructura d’un mitjà de comunicació, mostrant que qui mana no es troba entre els  membres que componen l’entramat sinó en els diners i el xantatge. Un dels punts forts de l’autor és que sap tractar amenament un tema tant seriós i preocupant, convidant-nos a la reflexió a la vegada que ens ofereix entreteniment. Per fer-ho ens presenta un periodisme embolicat amb elements de corrupció i especulació immobiliària juntament amb un ritme dinàmic, ironies i una gran porció d’intriga.

Curiosament, Xavier Bosch, que va guanyar el premi Sant Jordi 2009, és llicenciat en Ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha tocat totes les branques de l’ofici. Entre els seus treballs cal destacar l'experiència real de Bosch al capdavant de la direcció del diari Avui durant el 2007, la qual té una similitud inquietant amb l’argument de la historia, ja que va ser igual de breu. Els paral·lelismes entre la novel·la i la trajectòria professional de l’autor van servir de ganxo per despertar l'interès. De fet, Bosch va reconèixer que el dia que va deixar l’Avui el va inspirar per crear el llibre, però va remarcar que ni s'identificava amb el protagonista ni pretenia venjar-se.

De totes maneres, l’autor no es centra únicament en criticar el poder en un mitjà, sinó en un pla general: els forts, els rics, els violents, els mentiders i els tramposos contra els més marginals, les persones innocents o les indefenses. Aquesta injustícia obre un seguit d’històries paral·leles perfectament integrades a la trama central. Per fer-ho l’obra alterna capítols narrats pel protagonista, ja sigui parlant de la seva pròpia experiència com convertint-se en un narrador omniscient que ho sap tot, amb articles del diari que aporten una visió més amplia del que passa a la ciutat.

Aquesta novel·la és fascinant, però per assegurar-se que no perdéssim l’atenció l’autor ha introduït de manera sobtada i enmig de tanta excel·lència, anècdotes quotidianes de mal gust que fan nosa, amb  paraules barroeres que converteixen aquest llibre en un mirall de la realitat i no en una obra d’art. Una de les gràcies dels llibres es troba en la subtilesa del vocabulari emprat. Però en aquest llibre el vocabulari té la gràcia al cul i les paraules més destacades son aquelles que no entén ningú, que utilitza per fer-se el culte, mesclades sense gens de delicadesa amb frases i declaracions típiques del borratxo d’un bar. Potser per això si no s’està begut moltes de les seves gràcies et deixen indiferent, no s’entenen. Això no implica que el llibre no sigui una bona lectura, però li treu la gràcia encisadora, aquella màgia captivadora es trenca sobtadament.

A més, l’autor, per ser original presenta un protagonista que té un problema, com en totes les històries, però en comptes d’apropar-se a nosaltres i explicar-lo decideix començar per les seves pràctiques sexuals i altres aspectes poc sentimentals. I així ens té durant la meitat del llibre, sense deixar-nos entrar en el seu cor, tècnica que provoca molta intriga però ens fa ser freds i no sentir res més endavant.

És un llibre sense cap rastre de tendresa i que malgrat ser ficció no ens aparta de la realitat. Podria ser que la carrera periodística de l’autor hagués provocat que aquest sembles més un treball informatiu que emotiu. El protagonista pateix, però intenta no mostrar-ho davant al resta, igual que un periodista s’esmera perquè el seu punt de vista no influencií en la notícia, però s’esforça tant que al final tampoc ens ho aconsegueix transmetre a nosaltres, ja que ens ha agafat una espècie de fàstic que no ens deixa sentir, carregant-nos el moment que havia de ser emotiu. Així, les veritats més tristes no van acompanyades de sentiment i l’únic que aconsegueix el llibre és fer pensar sobre la banalitat de la vida sense que l’emoció sorgeixi.

Passa el mateix amb la resta de protagonistes, semblen maquines sense sentiments. L’autor és capaç de descriure perfectament la seva aparença però no ens mostra el seu inconscient, talment com ho fa una fotografia però amb manca de precisió, pel que seria millor veure la foto, on almenys podríem veure l’expressió de les persones i imaginar-nos els seus sentiments. I què importa que el món sigui tan cruel si no existeix ningú que no ho sigui? Tot plegat fa que ens envaeixi una sensació de misantropia total, perquè tots semblen dolents i no sabem amb quin personatge anar, a qui defensar i al final ens és igual el que passi.

És veritat que Bosch és un gran professional que ha aconseguit innovar en una professió tant antiga com l’escriptura, però el llibre explica una part de la realitat trista de manera freda i calculadora. Per tant, no serveix que se sàpiga tot si el món està robotitzat i ningú sent res. L’escriptor ha eliminat tota esperança, enmig d’aquesta fredor no queda cap persona innocent i això és l’únic que falta, tant perquè el llibre sigui perfecte com perquè no només sapiguem la veritat sinó que sentim el desig de canviar-la i ens emocionem al veure que no és possible. Però com he dit al principi aquesta no és una història de fades així que si ho voleu saber tot, fins i tot el més fastigós, comenceu-lo a llegir.

Publicitat darrere la curiosa construcció de l'amor

Mai és massa tard per aprendre sobre l’amor. A més a més, sempre hi ha algun moment en que ens ve de gust una lectura amena i àgil, que no ens faci venir maldecaps, ja sigui perquè estem cansats de la feina o perquè volem gaudir de la lectura sense saltar-nos la parada de metro. Per això avui us recomano un llibre senzill però curiós. Es tracta de “La construcció de l’amor”, escrit per Isabel Menéndez, una psicòloga que ha sabut portar a un llenguatge planer els seus estudis, aconseguint un producte entretingut i interessant que ens endinsa en el llenguatge de l’amor en tots els aspectes (positius i negatius) i edats de la vida.

El llibre està molt ben organitzat. Es divideix en dues parts que ocupen un espai similar. La primera està dedicada a l’amor dins de l’àmbit familiar i la segona dins de la parella. I cada una està dividida en diferents apartats, de manera que és molt fàcil dirigir-se al que més ens interessa. Per aquells que tinguin un mínim de coneixements és molt útil. No obstant això, recomano la lectura completa, ja que és molt curiós veure com un petit detall dels nostres primers dies a la terra pot acabar determinant aspectes del desenvolupament de la nostra vida amorosa adulta, tant en parella com en família.

El text combina explicacions amb exemples reals de persones que han tingut problemes greus. Tot i que difícilment ens trobarem en una situació similar, és fàcil trobar semblances en alguns detalls i manies, ja siguin personals o de coneguts. En realitat tot depèn de la disposició del lector. Per obrir la porta a la meditació i aprofitar la lectura cal estar convençut que es vol llegir, del contrari, es veurà tot com el relat d’una colla de bojos que no tenen res a veure amb un mateix. Per tant, el propòsit del llibre no és ser un mirall dels problemes quotidians, sinó mostrar alguns extrems que portin a la reflexió. Tampoc desvetlla cap dubte existencial, simplement tracta tots aquells temes interessants de conèixer, tant si ens afecten com si no.

La intenció està totalment especificada al principi i al estar avisats no ens suposa cap inconvenient. El veritable problema és la manca del recurs de la falsa modèstia. No només es fan afirmacions sense argumentar, sinó que es fa propaganda dels efectes beneficiosos de la psicoteràpia i s’omet qualsevol alternativa com dedicar-se temps a un mateix o parlar amb amics i coneguts. L’autora escombra cap a casa per si pot aconseguir algun client nou. Fa gràcia perquè fins i tot Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisis, del que parla constantment el llibre, escrivia utilitzant la falsa modèstia, però en comptes de prendre’n exemple l’autora s’ha limitat a copiar-li conceptes.

Un altre defecte és que no es pot dubtar de la credibilitat de la resta de professionals que nombra, ja que no són coneguts i no en dona cap referència. El llibre és capaç d’explicar d’una manera totalment entenedora conceptes aparentment complicats però en canvi s’oblida de dir qui són aquell grapat de persones en les que basa les seves nocions. Això no té lògica perquè algú sense coneixement del tema tampoc tindrà coneixements de les persones que l’han estudiat.

Per tant, la funció del llibre no és donar respostes ni aportar fonts creïbles. Si aquestes febleses no us molesten, us convido a fer un tast curiós i interessant. Està bé alimentar l’intel·lecte amb una lectura de qualitat, però a vegades també cal mimar l’ànima i descansar el cervell, i aquest tipus de lectura és un capritx d’allò més saludable, fins i tot per les nostres butxaques, ja que el podem obtenir a les biblioteques públiques.

Review: The Runaway Jury

I`ve recently read chapters 7 and 8 of The Runaway Jury, a novel written in 1996 by John Grisham. Fortunately, it’s been adapted to a short book for English students and I didn’t have to read the boring tome, because I’m sure I’d have died trying.

These two chapters might be the most interesting of all I’ve read till now. Despite the boredom inside the story line, we find action and the pace of events is faster. There’s an accident and the involvement of the FBI. And we get to know more about two mysterious characters, Marlee and Nicholas Easter.

We also discover that there is a big corrupted world behind the tobacco company. What an obvious surprise! That’s why the story is not intriguing at all. So, I couldn’t change my aims to throw it out. I mean, there’s no fun in seeing a trial case. And it’s stupid to read about a fake case, it’s even more boring than a real one. There’re lots of obvious declarations and that means nothing to the readers, except for wasting their time.

The main thing I ask for is someone to sympathise with, but they just don’t appear. If someone dies for smoking they deserved it. If someone sues for that, they’re stupid. And who is judged is evil, but we can’t do anything because this is all Government’s fault. If it had been  included in the plot maybe it’d have been some entertainment, but it wasn’t. So I don’t care what’s going to happen next.

All in all, I’d only recommend the book if you don’t mind reading a boring story without any sense or you are a law student. What’s more, I’d strongly advise you not to waste your time on it unless you suffer from insomnia. It can be a cure!

Un burgès disfressat de pagès

Josep Pla fou un prestigiós escriptor que modernitzà el periodisme i la literatura en català 

Josep Pla i Casadevall és un dels escriptors catalans populars més llegits. L’erudit, nascut a Palafrugell el 1897, no només és conegut pels seus llibres. Des de ben jove abandonà la seva vocació d’advocat per entrar al món periodístic, on destacà amb les seves cròniques, articles d’opinió i reportatges socials. Aquesta tasca l’alternà amb la creació literària.
Pla es presentava a sí mateix com un home resignat a escriure per guanyar-se la vida. Es considerava un misantrop, però li encantava conèixer i parlar amb gent de diferents ambients. Per això aprofità la primera oportunitat que tingué de ser corresponsal. Com a tal va viatjar a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia.

Retrat de Josep Pla (1917)// Fundació Josep Pla

Fou un dels periodistes més representatius del període de transició cap a les noves formes d’exercici del periodisme a Catalunya. Sobresortí al escriure les primeres cròniques polítiques i culturals en llengua catalana. I creà un estil periodístic propi allunyat del que havia estat el periodisme ideològic. Segons Josep Maria Casasús, Pla fou decisiu en l’evolució del periodisme català, ja que amb el seu prestigi, pes i influència dugué cap al gènere informatiu i interpretatiu característics del periodisme modern.
L’obra literària de Pla abasta més de 45 volums on s’hi troben pràcticament tots els gèneres literaris. Una de les particularitats d’aquests textos és que mai estaven acabats. Pla era extremadament perfeccionista, crític i exigent i sempre feia constants revisions. Ell mateix afirmava tenir una particular obsessió amb trobar l’adjectiu adient, que esperava fumant. 
Pla era amant de la lectura. Els seus models eren Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica partia de Leopardi, Voltaire i Montaigne. El seu estil literari esdevingué un canvi de paradigma respecte del noucentisme. Optà per un llenguatge senzill, clar i una redacció amena per guanyar-se al màxim de lectors. Un dels secrets del seu èxit, que contribuí a la difusió de la llengua catalana, es troba en la utilització constant de la ironia.

L’afany de protagonisme de l’autor el va fer anar més enllà de les paraules i interpretà un paper. El seu personatge era un burgès amb esperit pagès, extremadament modest, senzill, sarcàstic, tremendament mal fiat i enamorat de la bona vida, però no de les persones, ja que negava haver experimentat l’amor malgrat haver establert relacions amb dones.
La incongruència de la seva personalitat no creà controvèrsies però si ho feu la de la seva ideologia. Tot i ser un catalanista conservador, la guerra civil espanyola el convertí en espia del bàndol feixista. Posteriorment això provocà reiterades negatives del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a concedir-li el premi. Malgrat això, obtingué quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or. I el 1981 la Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla d'Or.
Pla va escriure pràcticament fins al final dels seus dies. Els últims anys els va passar al seu Mas Pla de Llofriu. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans.

Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta

FITXA RESSENYA

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta, 1976-1989. Traduït per Juana Robles Suárez i José Tola Alonso. Index; XI + 339pp; notes, bibl. Barcelona: Salvat editores 2002 (13ª edició).

Els gens són les veritables unitats centrals de l’evolució, aquesta és la idea central que planteja Richard Dawkins (professor d’etologia de la Universitat d’Oxford), negant que ho siguin els individus individuals, els animals o les plantes. Per abordar-la recorre a algunes teories i hipòtesis de l’evolució humana, començant per les idees de Darwin i passant per altres experts en la matèria a través dels quals explica les seves suposicions i examina la biologia de l’altruisme i l’egoisme. El seu propòsit és jugar a imaginar i inspirar al lector. Però en realitat pretén demostrar que el factor important en l’evolució no és el bé de l’espècie com s’ha cregut anteriorment, i algunes persones creuen, sinó el bé del gen, el qual ens ha creat a nosaltres, màquines de supervivència, amb l’única funció de garantir la seva continuïtat.

Quan el llibre es va publicar el 1976, esdevingué una manera de veure les coses completament divergent amb les idees tradicionals sobre l’evolució, anteriorment centrades en els individus o les espècies, o fins i tot desestimades per les idees religioses imposades. Actualment, però, aquestes idees són bastant acceptades per una gran part de la comunitat científica. Tot i no haver-hi proves completament determinants, el consens ho accepta perquè és una de les idees que més s’apropen al que podria ser. De totes maneres per la gent que no forma part del món científic aquestes idees poden semblar exagerades, ja que a moltes persones els costa pensar que siguem màquines i encara menys que no existeixi un altruisme natural.


Per tant, és un llibre que per al públic corren no passa de moda, almenys no per aquells que mai han profunditzat sobre el tema, ja que és una eina bastant amena de meditar aquesta hipòtesis i repassar altres teories científiques, ja que l’autor aconsegueix ensenyar i a la vegada entretenir. Per fer-ho ha treballat aquest assaig divulgatiu com si es tractés d’un llibre de ficció, omplint-lo de misteris per resoldre. De manera que planteja preguntes que resoldrà més tard, creant intriga, utilitza metàfores i fa servir explicacions senzilles i resumides de conceptes complexos. Això provoca que l’incult desperti la seva curiositat i que el curiós es quedi amb més ganes. En canvi, no és recomana llegir aquest llibre a un expert, ja que pot defraudar a causa de la simplicitat general.
Però l’autor, com explica al pròleg, es va proposar poder arribar a tot aquest públic, per això a vegades intenta conjugar les explicacions bàsiques amb conceptes matemàtics, avorrint als experts i desorientant al lector que s’estrena en la matèria. Així doncs, és un llibre ideal per a gent que tingui un cert interès i capacitat de concentració, però no per a experts (tot i que potser quan es va publicar si es complia la premissa de l’autor al ser un tema nou). No obstant, també pot ser interessant per a un expert que vulgui criticar tot allò incongruent.

Pel que fa a l’estructura, el llibre es divideix en diferents temes d’una manera molt ordenada:
Als cinc primers capítols es desenvolupen explicacions bastant acadèmiques relacionades amb l’evolució. Primer hi ha una mena d’introducció on es plantegen algunes idees que semblen anar en contra de la tesi principal. L’autor juga a plantejar formes d’aparent altruisme a la natura que no justificarà fins uns capítols més endavant. A partir d’aquí entra en cinc temes, un per cada capítol: la teoria de l’evolució de Darwin; els diferents tipus de reproducció i transmissió dels gens, els quals tracta com una unitat replicadora; el funcionament d’una màquina de supervivència; i les característiques dels gens i com aquestes s’estabilitzen. Per fer les explicacions, posa exemples del món animal que li serveixen per explicar com la selecció natural actua en els éssers vius i com reinterpretar aquesta selecció des del punt de vista dels gens en comptes de l’individu.

A partir del capítol sisè Dawkins planteja situacions amb les que ens podem familiaritzar més i planteja qüestions com les relacions familiars i el per què d’un possible altruisme o decantació cap a un familiar en concret; la diferència de comportament entre els sexes, i el motiu de l’aparent cooperació entre animals de la mateixa espècie o d’una altra. Per fer-ho posa exemples detallats de situacions reals de la natura molt diverses, amb el que desvelarà alguns dels misteris plantejats inicialment. Obtenir les respostes crea una espècie de relaxació i desinterès pel que vindrà, però és a partir d’aquí que arriba el millor del llibre.
Al capítol onzè Dawkins ens parla de l’únic que diferència un humà de la resta d’éssers vius, i és que a més de rebre instruccions dels gens també tenim el que Dawkins anomena “memes”. Es tracta d’una sèrie d’idees, creences, maneres de comportar-nos, un conjunt d’informació cultural que conté cada individu. Els desitjos dels gens, doncs, s’han de compartir amb els d’aquest element. Per tant, el gen no serà l’únic que vulgui sobreviure. Així, Dawkins justifica el desig de les persones individuals de fer una cosa admirable i que les seves creacions perdurin com un desig de supervivència dels “memes” i tanca el cercle de la seva hipòtesi, evitant ser replicat per un inexpert.
Per acabar, trobem dos capítols que es van afegir a l’edició de 1989, juntament amb els peus de pàgina, que contrasten i especifiquen detalls dels capítols.
Al capítol dotzè s’introdueix un dels temes més interessants, la teoria de jocs, en especial el Dilema del Presoner. Aquest sistema serveix per explicar el comportament altruista i comprendre clarament el que l’autor ens ha estat plantejant durant tot el llibre. Planteja la vida com un joc, com una partida de cartes que cal meditar perquè cada pas que fas és determinant. Veiem que el motiu del comportament altruista és que en una jugada a vegades és millor sacrificar-se per evitar un mal pitjor. Però la vida és una partida amb milions de jugadors i possibilitats, cada jugador té una tàctica que no coneixem, alguns gens han dotat a la seva màquina de supervivència amb tècniques per fer trampes, altres per detectar-les, tot depèn de les habilitats i la sort de cadascú.
A l’últim capítol es desenvolupen els temes principals de llibre de Dawkins “El fenotip estès”: l’aspecte i constitució d’un ésser viu i l’entorn al que aquest afecta mitjançant les seves actuacions. És un tema massa complicar per ser resumit, però bàsicament planteja que la selecció darwiniana no actua directament sobre els gens i els efectes fenotípics d’un gen han de considerar-se com tots els efectes que aquest té sobre el món, ja sigui sobre sí mateix, sobre un altre gen, la maquinaria que els porta o altres organismes. I un altre cop Dawkins recorre a múltiples casos reals per il•lustrar el tema. Per concloure, fa una espècie de resum de tot l’exposa’t.


Malgrat que el llibre és molt interessant té alguns defectes. L’autor segueix un mètode argumentatiu per analitzar totes les idees que plantegen altres experts, però des del principi té clara la seva posició, de la qual no pensa vacil•lar ni un moment. Això vol dir que cada punt que analitza només el mira des de la seva perspectiva, fet que no hauria de fer un científic, que intenta sempre ser el més objectiu possible. Això és molt perillós, ja que un lector sense cap base prèvia en evolució i darwinisme, en cas que no sigui crític ni compari amb altres manuals, adquirirà fàcilment una sèrie d’idees com a certes, ja que tot i que l’autor avisa inicialment que tot es tracta d’un joc imaginatiu, durant el desenvolupament no fa més que manifestar que ell té la raó absoluta.
No tenint prou amb això, es dedica a tirar pel terra els treballs d’aquells professionals que no estan d’acord amb les seves idees. De fet, en més d’una ocasió ha dit explícitament que potser aquella persona no tenia prous coneixements i per això opinava d’aquella manera. Tot plegat fa que el lector creï una mena de repugnància cap a l’autor. Dawkin vol jugar a imaginar, però ningú jugarà amb algú cruel, egocèntric i egoista que es limita a fer comentaris senzills que semblen per a gent amb dificultats mentals. Tanta explicació bàsica i metàfores maregen. No trobo necessari canviar els noms de tots els elements, al final no sabem què és què i la nostra imaginació se’n va pels núvols i acaba veient una història abstracte indigerible i inexplicable.
Per acabar, i sense voler faltar al respecte d’aquest gran autor, m’agradaria fer veure que tot i ser una de les teories més versemblants no s’aguanta per enlloc, ja que no justifica en cap moment la base que sosté tota la seva teoria: El gen és egoista. I a partir d’aquí tot d’exemples, però per què ho és? Per què l’autor ho ha decidit? Hi ha alguna prova per creure-ho abans del conte que ens explica per justificar-ho? Com sabem que el gen vol viure i que és egoista? Si féssim un llibre amb una base inversa a la de Dawkins i fóssim bons argumentadors segur que la nostra hipòtesi semblaria convincent.

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.

Adéu als tabús amb el diari vermell de la Carlota

Quan sento que la gent diu “tal llibre o tal pel·lícula m’ha canviat la vida” mai sé què m’ha canviat a mi. Rebem tanta quantitat d’informació que crec que ara un llibre no ens pot marcar, sinó la suma de tots els llibres, pel·lícules, revistes… Em seria difícil saber que m’ha fet canviar, ja que en realitat és una mescla de tot. No obstant, hi ha un llibre que en certa manera si que em va marcar, és diu El diari vermell de la Carlota, de Gemma Lienas.

El llibre relata la historia d’una jove que s’endinsa en el món de les relacions, i amb ell, en la vida sexual. Quan me’l vaig llegir jo tenia la mateixa edat que la protagonista, uns quinze anys, i tot i que ja havia entrat dins d’aquest món encara hi havia coses que no tenia clares, i sovint em sentia malament per coses que no entenia si estaven bé o no, a més tenia mil dubtes i ningú a qui preguntar.

El diari vermell de la Carlota parla de la vida sexual de la Carlota, dels seus dubtes i les seves accions de manera didàctica. Potser us sembla una ximpleria, però el tema sexual, tot i que avui en dia té pocs tabús encara té molts enigmes i misteris, o és que vosaltres ho sabíeu tot als 15 anys?

M’encanta perquè no només és una historia d’amor ñoña de les que m’agraden, és també un instrument didàctic, ens informa de l’avortament, de les malalties de transmissió sexual, de tabús i falsos mites, de mètodes anticonceptius,  i d’altres temes relacionats amb el sexe.

El llibre està enfocat a les noies, ja que tracta els temes des de la perspectiva de la protagonista, la Carlota, però la seva publicació va tenir tant d’èxit que va provocar la publicació d’un segon llibre titulat El diari vermell del Flannagan, escrit per Andreu Marti i Jaume Ribera. En Flannagan és el novio de la Carlota i en aquesta obra podem saber el que sent i pensa ell, ja que en el primer llibre només veiem la perspectiva de la noia. I encara em falta dir una cosa més, que em fa gràcia explicar, i és que la historia amorosa de la Carlota no comença als quinze anys, ella ja havia tingut altres relacions i problemes amorosos, que es poden trobar en anteriors publicacions dirigides a un públic més jove, com el llibre: Així és la vida Carlota.

En certa manera El diari vermell de la Carlota no m’ha marcat sol, sinó que han estat tots els llibres que m’he llegit sobre la Carlota, perquè jo he crescut amb ella, vaig tenir la primera relació sentimental al mateix temps que em llegia les seves histories i ella i jo d’alguna manera teníem els mateixos dubtes, la mateixa por i els mateixos problemes, i mitjançant els llibres podia veure com afrontar-los.

Recomano aquest llibre a les noies que encara no s’han iniciat en el sexe, però també a les dones, perquè encara que no es tinguin dubtes sobre el tema que tracta el llibre és molt entretingut i interessant. A més, de ben segur que moltes de les situacions que viu la protagonista us retornen a una època passada i de cop us veieu a vosaltres mateixes fa uns anys, amb aquells nervis, aquella espècie de por, vergonya, o qualsevol altra sensació que hagueu experimentat entorn del sexe i l’amor. I sempre es agradable allò que et porta bons records.

Podeu trobar el llibre a la xarxa de biblioteques municipals.