Receptes enverinades

Vivim en un món on ser feliç és molt difícil, però des de petits ens volen fer creure que obtenir la felicitat és molt fàcil i molta gent queda encegada pels missatges publicitaris i segueix un fals camí cap a la felicitat, a la recerca d’un objecte inútil en el que posa tota la seva fe. Però els ingredients que ven la publicitat no són més que receptes enverinades que allunyen la persona de qui l’envolta, tornant-la asocial, fent que es tanqui en el seu fals món i al final acabi sent més infeliç o fins i tot amb una depressió.

Epicur (341-270 aC) va ser un dels primers filòsofs en preocupar-se del sofriment humà i va decidir que aconseguiria ajudar a trobar la felicitat. Segons la seva filosofia tots podem trobar una manera de ser feliços però la busquem en el lloc equivocat. Només cal mirar la gran quantitat de persones que decideixen anar a comprar roba per alegrar-se, fet que no només és inútil, sinó que pot deprimir més a l’individu, ja que si no té un cos “perfecte” les peces de roba comercials no li escauran i se sentirà pitjor. 

Si Epicur estès aquí es desesperaria veient la situació actual, on la filosofia que domina les ments és aconseguir una bona feina per obtenir diners i així comprar més objectes amb falses promeses de felicitat, o encara pitjor, canviar-se el cos per ser feliç, encara que sigui a costa de la salut. Em pregunto com pot ser que la societat confiï més en un anunci que en una persona real. Sort que queda gent amb cap que no creu en aquestes mentides, però encara que no hi caiguem, lamentablement estem assetjats per elles.

A Epicur li encantava gaudir de la vida, però pensava que els diners no ho resolien tot i va basar la felicitat en tres aspectes que es podien aconseguir però no perdre: amics, llibertat i temps per analitzar la pròpia vida. Quanta raó tenia i quin poc cas se li fa. La culpa és de la vida moderna que inculquen els anuncis, que provoca que tothom visqui sempre amb estrès i atrafegat. A part de treballant passen hores davant del mirall per aconseguir transmetre una bona imatge. L’anomenen temps personal, però l’únic temps personal imprescindible és el dedicat a preguntar-se a un mateix què sent i que necessita.

I si no tenen temps per ells encara menys per als seus amics. Bé, si que en tenen oi? Sempre tindran cinc minuts per a un amic virtual. La gent dedica més estona a les xarxes socials que a quedar amb els amics. I crec que poc amor ens poden transmetre a través d’una pantalla, de moment les noves tecnologies no han arribat a aquests extrems.

Els ingredients d’Epicur estan a l’abast de tothom, però la publicitat, a qui va donar la culpa de la infelicitat, s’encarrega d’amagar-los i de vendre receptes enverinades d’estats d’ànim. I cada cop és més perillós perquè les tècniques avancen produint una espècie d’hipnosi que fa que s’obeeixi els missatges sense pensar.  

Ja fa molt temps que un seguidor d’Epicur, Diogenes d’Oeoanda, va construir un mur amb la filosofia d’Epicur per contrarestar la influència de la publicitat i advertia que no esperessin obtenir la felicitat comprant. Ara és més difícil, perquè cada cop hi ha més diners i més poder darrere dels missatges enganyosos. Però encara hi ha contra publicistes que intenten seguir aquesta filosofia i s’esforcen per queixar-se de la massificació injusta dels anuncis publicitaris. Potser no arribaran gaire lluny, ni tampoc a molta gent, però cada cop que uns veuen els treballs dels altres saben que no estan sols i que la felicitat no està tant lluny.