Paco Elvira: “No podem anar contra els canvis: o t’adaptes o mors”

PACO ELVIRA: FOTOPERIODISTA, PROFESSOR A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA I BLOCAIRE D’ÉXIT

Paco Elvira

fotògraf

Edat 63 anys

Referents Marc Riboudi Henri Cartier-Bresson, per la seva feina a la Xina

Model preferit Les persones, tot i que al principi li motivava fotografiar ocells

Novel·la publicada "Un día de Mayo"

Paco Elvira, un fotògraf veterà adaptat al present amb diversos blocs que li han obert la porta a nous projectes*  //Laura Vives


PER LAURA RODAS i ALEJO RODRÍGUEZ

El món de la fotografia evoluciona a gran velocitat gràcies a la nova tecnologia i a Internet.  Paco Elvira és un dels fotògrafs experimentats que, en comptes de quedar-se estancat en temps passats, ha sapigut treure profit dels nous avanços. Més de 40 anys després de començar,  retratant les revoltes estudiantils dels darrers anys de Dictadura, admet aprendre encara coses noves cada dia.

··· Quan va començar a guanyar-se la vida amb la fotografia?
··· Era a la revista Mundo quan alguns dels seus directors van passar a Interviú i van contractar fotògrafs de referència per deu vegades del que cobraven a Mundo. Vaig fer un reportatge pel qual el director d’Interviú em va dir que jo també podia rebre el mateix sou.
··· És molt diferent la situació actual quant a guanys?
··· Estem en uns moments de canvi i és més complicat. Per exemple, m’han demanat unes fotos d’arxiu genèriques per un llibre sobre Catalunya i el preu que volen pagar és tres vegades menys del que es pagava l’any 92.
··· Què li ha aportat tornar a la universitat per fer classes?
··· Ha estat una experiència súper positiva. El perill que podem tenir els de la meva generació és estar en una bombolla fora del que passa al món real, i per a mi ha sigut bàsic estar en contacte amb les noves generacions i aprendre de totes les coses. Un no pot dir mai “jo parlo ex càtedra”.
··· S’aprenen coses donant classes?
··· Sí. Ara sóc una mena de referent a les xarxes socials gràcies al cop de mà que em van donar antics alumnes meus. Al principi, vaig haver de fer tot el canvi d’analògic a digital, ells em van portar pel camí. L’ensenyament és mutu.
··· Avui dia qualsevol pot accedir a una imatge i retocar-la. Els nous fotògrafs encara poden fer-se un nom amb fotografies originals?
··· Si. Hi ha fotògrafs que s’han fet un nom important malgrat aquestes manipulacions perquè tenen una visió especial o han fet reportatges amb certa repercussió.
··· Valora Internet i les noves tecnologies de manera positiva o negativa?
··· Evidentment, aquesta quantitat d’informació i capacitat per accedir a les fotos ens ha fet molt de mal, però no podem anar en contra dels canvis dels temps: t’has d’adaptar o morir-te.
··· Un es pot guanyar la vida mitjançant un bloc?
··· De moment es difícil, però la professionalització dels blocs és un tema que sempre parlem a les reunions. Per exemple, la gent busca viatges per Internet i les oficines de turisme conviden gent amb bons blocs de viatges. Ara s’està plantejant dividir les inversions de publicitat en diaris entre els blocaires amb més visites a canvi de les seves publicacions.
··· Qualsevol jove interessat en la fotografia pot arribar tan lluny com vostè o és més una virtut innata?
··· Crec que és una virtut. És com un futbolista, pots anar a una escola de futbol, però, per ser el Messi, calen altres qualitats innates.
··· Es pot arribar a ser un bon fotògraf amb pocs recursos?
··· Si. Hi ha gent obsessionada per la tècnica i els equips, però conec molts fotògrafs que treballen els seus propis reportatges amb un equip molt simple. No es qüestió de recursos, sinó de talent.
 ··· El fet de ser un professional tant reconegut, influeix en el seu esperit de superació o viu al marge de la crítica?
··· Sempre hi ha una pressió, però al final aprens a conviure amb ella. La meva actitud és estar sempre al dia de tot en aquest món canviant.
··· Té un bloc que actualitza cada dia. Què li motiva a continuar plasmant en imatge el que veu, després de tants anys?
··· Com a molts fotògrafs, m’agrada explicar històries i, quan et trobes que se’t tallen els mitjans habituals, veus que pots satisfer aquesta necessitat mitjançant el bloc.
··· Pensa guanyar-se la vida amb el bloc?
··· La gent em diu que podria, però, per ara, el que sí m’ha donat són diferents feines. Per exemple, em van encarregar acompanyar una selecció de fotos de la Guerra Civil amb textos com els del meu bloc, amb un estil amè i proper.
··· Sempre mira el món com si ho fes a través d’un objectiu?
··· Sí. No sé si és una virtut o un defecte nostre, però mirem amb ulls fotogràfics encara que no portem la càmera. És un procés que es desenvolupa amb la pràctica, tot i que és cert que alguns tenen més sensibilitat per veure-ho.
··· De tots els llocs que ha visitat, quin destacaria més?
··· Vaig estar a Xina al 79 i em va semblar un lloc fantàstic per fotografiar. I també he estat sempre molt lligat a Irlanda del Nord, on vaig anar amb 23 anys a cobrir els conflictes, els quals he continuat durant molts anys.
··· És el fotoperiodisme una bona oportunitat per conèixer món i viatjar?
··· Sí. Crec que són coses indissolubles l’una amb l’altra. Aquestes ganes de fotografiar van sempre aparellades amb ganes de conèixer la gent, el món i viure en primera línia. ••• 

(*) Projectes: Un bloc pot atraure ofertes laborals. A Elvira li han encarregat un llibre de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”, originalment publicada a pacoelvira.com

“Si xoques amb la paret has de seguir empenyent”

Luca Bonatti: INVESTIGADOR iCrea i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra

En el món de la ciència sempre hi ha nous indrets per descobrir.  Luca Bonatti porta 20 anys estudiant els nadons i no està cansat.  Creu que té molta sort perquè en el seu àmbit hi ha molta feina.  Ha investigat en institucions de diversos indrets i actualment s'encarrega de dirigir el grup RICO (Raonament i Cognició Infantil) del departament iCrea de la Universitat Pompeu Fabra.  Allà ha realitzat un estudi sobre la capacitat dels nadons de prendre decisions racionals, que recentment ha estat escollit per la revista Discovery com un dels 100 millors de l’any. 

Luca Bonatti amb un infant i la seva àvia després de realitzar un experiment
Font: Maite Cruz

Luca Bonatti

INVESTIGADOR

Edat 51 anys

Religió Cap

Afició Navegar

Referents Jerry Fodor, Jacques Mehler i Andrea Bonomi

Llocs on ha viscut Itàlia, Estats Units, França, Catalunya

Web http://psy.ck.sissa.it/perso/perso.html

··· És dur canviar tant de feina?

··· Sempre hi ha dificultats però també experiències positives. El pitjor és que es necessiten laboratoris que funcionin per poder fer recerca. I cada cop començava de nou. A França no va anar bé, per això vaig venir a Barcelona. Va ser arriscat, però he trobat companys de feina de qualitat i la construcció del nou laboratori s’ha fet sense incidències.

··· I la llengua?

··· No és un problema. Mai he estudiat cap idioma, excepte ara que he començat amb el català.

··· Què li agrada de navegar?

··· La meva feina crea estrès. Facis el que facis sempre tens el cap funcionant i mai estàs completament relaxat. Doncs amb el vaixell només t’has de preocupar de portar-lo i no pensar en res més.

··· Algun altre obstacle a la feina?

··· No puc convèncer la gent que un estudi és suficientment bo per ser publicat. Molts bons treballs els has de tirar a les escombraries. Això funciona així. Per molt maco que sigui, potser pensen que no és bo. I per publicar-ho vas canviant-ho fins que cada cop és pitjor i quan és dolent del tot ja ningú té cap objecció en publicar-ho.

··· Com va obrir-se camí en aquesta professió?

··· He tingut la  sort d’estar sempre en el lloc indicat en el moment indicat. New Jersey va ser el punt de trobada d’una sèrie de persones que s’ocupaven activament de la filosofia de la psicologia experimental. Vaig conèixer personatges rellevants i em vaig  envoltar de noves idees.

··· Qui decideix què investigar?

··· La curiositat. Cal trobar una pregunta meravellosa que necessiti una explicació. La resta és molta interacció, intercanviar opinions i fer canvis. No hi ha professor i estudiants, hi ha la intenció de descobrir. Per això el producte final no és teu ni d’una altra persona, és de tots.

··· Considera que cal alguna qualitat per ser investigador?

··· El més important és ser estúpid. No parar quan xoques contra la paret, cal empènyer per veure si pots tirar endavant, insistir sobre una idea fortament, tenir constància i capacitat de resistir a l’evidència.

··· Vostè ho ha fet?

··· Una de les persones més importants i respectades de Harvard  del món de la literatura em va dir “perdràs sis anys estudiant els nens i no trobaràs res”. Si l’hagués escoltat no estaria aquí. Vaig ser prou estúpid com per no fer cas.

··· Psyscope és el programa que han usat per fer l’estudi dels nadons?

···  Sí. Serveix per passar de la idea a l’experimentació i s’adapta a cada experiment. Per exemple una màquina capta la posició dels ulls i aquestes dades i les de la resta d’aparells van a parar a Psyscope que combina i gestiona tots els resultats amb el temps.

··· Com va començar a estudiar els nens?

··· M’interessaven alguns temes de filosofia i dins hi vaig trobar una part empírica. Volia saber com pensa la gent adulta però vaig haver de tirar enrere per estudiar l’origen. Cal simplificar al màxim per aconseguir les claus per desenvolupar una teoria.

··· És fàcil tractar amb nens?

··· Uf! No volen fer el que vols, tenen gana, volen fer caqueta... i com a molt et dediquen cinc o deu minuts. A un adult li pots pagar per estar més temps, però al nen no. Per això em de fer programes que cridin l’atenció però que no siguin massa cridaners com per afectar els resultats.

···Com se sap la resposta d’un nadó que no parla?

··· Si és molt petit es pot mirar com succiona el xumet. I més endavant per saber si sap contar col·loques dos galetes en un got i tres en un altre i li deixes triar un. Part d’aquesta feina és inventar més mètodes per treure nous resultats.

··· I per l’estudi de la racionalitat?

··· Hem creat experiments senzills i hem mesurat la sorpresa del nadó quan el resultat no era lògic. Per exemple: hi ha tres objectes blaus dins d’una tómbola i un groc, quina caurà?

··· Com es pensa amb 12 mesos?

··· No tenim coneixement de cap llenguatge natural a aquesta edat, però intentem demostrar que igualment pensen. Clar que deuen tenir un llenguatge al cap per plantejar-se coses, però són unes estructures de base que no depenen del llenguatge parlat.

··· Per què serveix aquesta investigació?

··· Per res. L’únic objectiu és descobrir coses. Després hi ha gent que treballa per solucionar problemes a partir dels resultats, però jo no estic a aquest nivell, per mi el més important és descobrir el que els nen poden fer. Té implicacions pràctiques? No, però podria en el futur.

··· D’on traieu els recursos?

··· La universitat ens dona els espais físics per treballar i nosaltres busquem subvencions de l’Estat, la Generalitat i la Comunitat Europea. Aquesta recerca es basa en l’interès de la gent per descobrir i els pares són voluntaris, però cal mantenir els sistemes, pagar a noies perquè vagin als hospitals a buscar pares i fer regals d’agraïment.

··· Els afecta la crisis?

Amb les retallades hi ha pocs diners, però intentem fer el millor de la pitjor situació i la gestió dels fins disponibles és molt correcta. Suposo que ens passarà al davant qui té més, com Alemanya. Però nosaltres seguirem endavant, no em preocupa el futur.

“Tot el que faig a la meva vida ho faig per diners” (entrevista a Arcadi Espada, Columnista de El Mundo)

-->

Espada és un reconegut periodista català que en comptes de defensar la seva cultura desitja que desaparegui

Arcadi Espada arriba majestuosament, com si fos un rei despreocupat pel seu poble, sense presses. Passen cinc minuts de l’hora però s’ho pren amb calma. Entra en una cafeteria del costat de casa seva, saluda galantment a les cambreres i fa un gest de “senyores aquí estic”. Finalment s’asseu amb un somriure pacificador per tal de començar l’entrevista, la seva tranquil·litat es barreja amb la forta olor de la seva colònia, que anestesia tota la sala.



Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.

Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.

Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.

Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.

Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.

Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.

Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.

A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.

Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.

Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.

Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.

En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.

A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.

Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.

Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.

Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.

Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.

Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.

No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.

Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li

No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.

Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.

Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.

Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.

Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.

“La publicitat ens ven receptes enverinades”

L'editora de la revista de contrapublicitat Malababa creu necessari posseir més espais de joc i menys missatges publicitaris

Gemma Galdon Clavell és una veïna del Born de 34 anys que va néixer a Mataró. És investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, feina que combina amb la coordinació de l’Observatori de Resistències i Subcultures (RiSC).

Galdon sempre s’ha interessat pels problemes socials. Després de cursar la carrera d’Història Contemporània va viatjar a Estats Units, on va aca-bar la seva Tesi sobre el Partit de les Panteres Negres i els moviments contractuals i revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

De tornada a Barcelona es va involucrar en organitzacions de base i moviments socials internacionals, i va començar a organitzar campa-nyes a favor de la justícia global. A poc a poc, els seus interessos van dirigir-se cap als moviments contraculturals i les xarxes de la dissidència cultural. El 2005 va crear el grup RISC i va convertir-se en editora de la revista Malababa, que tenia l’objectiu de donar visibilitat i impulsar la dissidència gràfica de diversos col•lectius, amb una clara voluntat de posar de manifest les incongruències en els usos de l'espai públic.

Ha viscut i viatjat a altres llocs del món on ha conegut i establert relació amb una diversitat cultural de gent identificada amb les seves mateixes idees.

Quines iniciatives organitzen des de Risc?

Vam fer un certamen de contrapublicitat que és el que ens va llançar al 2006 com a projecte i està recollit a la segona revista, i ens hem involu-crat en projectes expositius, sobretot amb el Centre de Cultura Con-temporànea i hem fet conferències a instituts i universitats.

A nivell personal faig altres coses. Jo vaig anar un dia al Portal de l’Angel amb un grup de persones desconegudes i varem començar a donar voltes com baldufes durant cinc minuts.

Quanta gent son?

Per la revista Malababa normalment som unes cinc persones portant-ho tot, més periodistes, dissenyadors gràfics i gent que ens ajuda. I quan ens encarreguen fer conferències o tallers contactem amb especialistes de cada tema.

On es pot aconseguir la revista?

La venem. Les llibreries son reàcies a comprar allò que no surt de forma massiva, però si ho demanes té la porten. I arriba a tot l’Estat, hi ha xar-xes d’Ecologistas en acción que la porten a Madrid i Virus la porta al Pais Vasc.

Com s’organitzen?

Cada anys fem una revista i se’n fan uns 2000 exemplars. Uns mesos abans que surti ens reunim, però com que hi ha gent a l’estranger la vinculació és fa més per internet.

Com financen la revista?

Treballem tots de manera voluntària i els col•laboradors també. Em de-cep molt que quan diem que la revista s’ha de pagar immediatament pensin que hi ha algú darrera lucrant-se, que formem part del sistema capitalista. No entenen que hi ha unes despeses mínimes que s’han de cobrir. I és curiós que la gent desconfií quan els hi cobres i en canvi no desconfií quan és gratuït, perquè un diari si no el pagues tu el paga la caixa de pensions. Fins i tot quan varem participar en un documental sobre la Contrapublicitat, el director de publicistes de Catalunya va in-ventar-se que posàvem publicitat a la revista.

Quin és el tema principal?

En un principi era purament contrapublicitat i després ha anat evolucio-nant més cap a les dissidències urbanes i formes d’intervenció artística més amplies que no només es relacionen amb el llenguatge publicitari sinó amb una certa comercialització del carrer en sí. Tot son carrers ori-entats a que consumeixis, quasi sense bancs i si vols consumir has d’estar en un lloc reconegut i pagar, sense poder fer res. Per això reivindiquem espais verds, espais de jocs, espais que no només estiguin orientats a que vagis d’una botiga a una altra.

Què porta a fer Contrapublicitat?

Quan es percep aquesta sobredosi d’anuncis publicitaris ens afecten i canvien la nostra forma de relacionar-nos amb el món, hi ha gent que pensa que això ha de canviar i comença a utilitzar el mateix missatge de la publicitat per crear contrapublicitat.

Per què serveix?

Provoca un moment de dissonància cognitiva, t’esperes una cosa i en veus una altra i això et fa parpellejar, parar-te un moment i reflexionar sobre el que està passant, o somriure. I quan ho veiem persones afins ens sentim recolzades per aquesta gran massa de gent que critica la socie-tat de consum actual.

Pot fer que un producte es compri més?

Els bons contrapublicistes escullen marques molt conegudes perquè no passi. Però si fas servir una marca poc coneguda la contrapublicitat la dóna a conéixer. Un company francés va fer una acció sobre un anunci de Labazza. Va robar la lona de la noia de l’anunci i va demanar un rescat a l’empresa. Això va sortir a les notícies i la companyia finalment li va pagar el rescat. Però li va pagar perquè li va servir per fer publicitat.

Tota la publicitat és dolenta?

Donar a conèixer una cosa en la que tu creus o que alimenta la teva família hem sembla legítim. Però les multinacionals segueixen la lògica del màxim benefici i els salaris mínims. La publicitat que ven emocions és inapropiada, agafa un producte i li fa un embolcall que el converteix en un vehicle a la felicitat a través del consum. Moltes vegades les perso-nes ens sentim tristos, enfonsats, sols i és molt perillós, perquè vas omplint aquest buit amb conjunts de roba, cotxes o pintallavis i el que no fas es treballar-te a tu com a persona. Ens venen receptes enverinades. I tant espai a les ciutats per aquests missatges demostra que hem perdut el nord.

Es podria prescindir de la publicitat?

Si, la ciutat de Sao Paulo va eliminar la publicitat als espais urbans. Jo penso que a curt termini estaria bé limitar-la. Però a llarg termini ens hem de replantejar els valors bàsics de la nostra societat i de què volem om-plir les nostres ments i les que vindran.

La societat canviarà?
L’entorn actual de crisis i la necessitat econòmica ens porta a desenvo-lupar vincles de solidaritat i trencar aquesta idea que l’important és avançar tu sol encara que xafis als altres. I això farà que la gent comen-ci a queixar-se més. La crisi demostra les coses que havíem denunciat fa temps, l’augment de les desigualtats i un sistema que prima la usura. A molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i els discursos pro neoliberalis-tes de confiança cega en el mercat deixen de tenir sentit. La crisi ens obliga a buscar noves formes de sistema econòmic i a entendre que necessitem dels altres. És una desgracia que hi hagi tantes persones a l’atur, però si la crisi ens fa adonar d’això: Benvinguda!

“Estic estancat a Gol TV”

Un noi va deixar els estudis per la il•lusió de treballar a Mediapro, però ara aquella decisió li impedeix prosperar més en el món laboral.

-->

Martí Herrero és un jove de 25 anys que treballa a Gol Televisió com a encarregat del departament de manteniment i grafisme. Aquest barceloní va acabar el batxillerat humanístic i va començar a estudiar un mòdul de Realització d’audiovisuals. Però els llibres el cansaven, i quan al cap de tres mesos li van oferir feina a Mediapro com a operador grafista, va decidir abandonar la formació dominat per l’emoció d’entrar en el món laboral. Li era molt difícil resistir la temptació de formar part de l’esfera de la televisió. Durant dos anys va esforçant-se sense parar i va anar ascendint fins que va aconseguir pujar a la categoria de Controlador, però va gastar tota l’energia que tenia. Deixar els estudis va ser una decisió ràpida i fàcil, en aquell moment no hi trobava cap inconvenient. Però ara es troba en un punt en que és impossible ascendir més. Cada dia segueix la mateixa rutina.

Se sent ben tractat a l’empresa?

No, fatal. Em paguen molt poc, no li diré quan. A més, les condicions laborals generals no son les millors. A mi per exemple no em paguen les hores extra i em passo aquí tot el dia. És veritat que em van donar una oportunitat quan era més jove, però ara no tinc cap projecte, no veig gaire futur, estic estancat a Gol TV.

Quina relació té amb la resta de treballadors?

Em porto bé és amb els meus companys informàtics i grafistes, però amb la feina no tinc temps per a la vida social. Només puc parlar de feina.

Ha pensat en canviar de feina o estudiar de nou?

En realitat m’agradaria estudiar per aconseguir una feina millor, però no puc. Amb la crisi no crec que en trobi cap. I no puc deixar la que tinc perquè necessito els diners, he de pagar el lloguer cada més.

A Mediapro hi ha hagut expedients de regulació i acomiadaments per culpa de la crisis?

Crec que no. I en el cas de Gol TV passa a la inversa, com que és un canal nou encara hi falta gent i acomiadar-la és un risc.

No és com amb els periodistes que cada vegada tenen més competidors a la xarxa. A nosaltres les noves tecnologies fan que ens haguem d’adaptar a elles. En el temps que porto els programes informàtics han canviat totalment, però per sort es segueix necessitant la mateixa gent.

  

Té potestat per acomiadar els treballadors que estan per sota seu?

Puc influir per què el meu cap ho faci. No m’agrada, però de vegades és necessari. De totes maneres la majoria de treballadors son gent molt preparada i els més joves potser no saben tant però estan molt motivats i aprenen ràpid, com vaig fer jo. Em fa pena perquè sé que perdran aquesta emoció inicial. A més, com que jo també he començat des de sota entenc als meus treballadors i ells tampoc s’han queixat mai de mi, més que res perquè jo faig molt bé la meva feina.

Si pogués tornar enrere canviaria alguna cosa?

A vegades penso que no hauria d’haver deixat d’estudiar. Potser hagués trobat una feina més ben pagada i on pogués utilitzar més la meva creativitat. Dirigir un grup de grafistes no és el mateix que decidir on col·locar una càmera en una pel·lícula. Però si hagués estudiat potser no hagués trobat feina i probablement estaria més decebut.