Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

La catàstrofe de Txernòbil es manté encesa

Fa 25 anys l’accident nuclear més gran de la història podria haver deixat Europa inhabitable

Estat de la central nuclear de Txernòbil al 2003. Font: Elena Filatova

El passat abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del cataclisme de Txernòbil. Per a molts, aquesta data va passar desapercebuda, però el recent accident a la central de Fukushima, al Japó, ha obert la porta al record d’aquesta tragèdia i al debat sobre la seguretat de l’energia nuclear.
La matinada del 26 d’abril de 1986 uns operaris simulaven un tall elèctric a la planta de Txernòbil, a Ucraïna. Cap d’ells esperava viure la pitjor catàstrofe atòmica de la història. Però la fuga radioactiva que provocarien seria dues-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les conseqüències, devastadores.

Els fets
Durant el test, la potència del reactor va baixar fins a uns nivells alarmants. Per evitar l’apagada automàtica els operaris van desconnectar el sistema de seguretat, violant el reglament. Convençuts que controlaven l’experiment, van pujar la potència manualment i es van sobrepassar. L’augment precipitat va sobreescalfar el nucli, on es va acumular hidrogen. Els controls no responien, era massa tard. Una explosió va rebentar el consistent sostre del reactor i va desencadenar un incendi a la vegada que llançava una immensa emissió de productes de fissió a l’atmosfera.
Mentre els bombers estaven en camí per controlar el desastre, els operaris de la planta van posar els altres tres reactors de la central en refrigeració d’emergència. Els responsables de la regió van preparar l’evacuació de la ciutat de Pripyat -localitat adjunta a la nuclear on vivien les famílies dels treballadors- i d’un radi de 10 quilòmetres al voltant de la planta. El procés va començar 36 hores després de l’explosió i es va completar en 3 hores.

Conseqüències directes
De les dues-centes persones que van ser hospitalitzades 31 van morir, 28 de d’elles degut a l’exposició directa a la radiació. Molts afectats eren del personal de rescat. Ben aviat el mal es va estendre a les zones veïnes, on es van mantenir índexs de radioactivitat perillosos diversos dies.
La gravetat de la situació va obligar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 116.000 persones. Es va aïllar una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central que avui dia encara segueix vigent. Els seus habitants van ser desallotjats i obligats a ser relocalitzats. Tot i això, quan l’evacuació va finalitzar, sis dies després de l’accident, ja hi havia milers d’afectats greus per la radiació.
A més, cinc milions de persones van seguir vivint en àrees contaminades, 400.000 de les quals es trobaven en zones greument afectades. Diversos estudis demostren que les taxes del càncer de tiroides es van elevar enormement a Bielorrússia, Ucraïna i Rússia. Alguns científics creuen que això es deu a l’augment de controls. Altres estimen que la radioactivitat de les zones afectades es transmetrà a futures generacions durant milions d’anys.

Falta de control
En aquell període la manca d'una estructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afectava les operacions de les centrals. Tampoc hi havia cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per inspeccionar i avaluar les instal•lacions. Les plantes i la comunicació entre aquestes estaven antiquades i descuidades, fet que verifiquen freqüents averies anteriors a l’incident de Txernòbil.
A més, el bloc soviètic estava molt estancat respecte a Occident en l’aplicació de les innovacions d’alta tecnologia. Això explica l’absència d’un edifici de contenció en el disseny dels reactors, tal com exigien els requisits de seguretat d’Occident.
Malgrat que el cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anunciat una nova política de transparència, l’accident es va descobrir gràcies a Suècia, on el 27 d’abril es van detectar partícules radioactives a la central nuclear de Forsmark. En preguntar per un accident al govern rus aquest el va negar, fet que va dificultar les comunicacions.
El periodista Santiago Vilanova, que en aquella època exercia a Radio Nacional de España, explica al seu llibre Chernobil: El fin del mito nuclear que el 29 d’abril, quan l’URSS finalment va confessar l’accident, un company el va despertar per dir-li que havia de comunicar la notícia, una tasca que evitaven altres professionals perquè no tenien dades fiables.
El govern soviètic es va limitar a mencionar que s’havia produït un incendi a Txernòbil, que les conseqüències s’estaven solucionant i s’estudiarien els fets. Dos dies després, milers de persones celebraven al carrers de Kiev el dia 1 de maig, exposant-se al núvol radioactiu que sobrevolava la capital ucrainiana.

Un problema pendent
El risc que van prendre els 600.000 voluntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment la feina dels bombers, va servir per evitar una segona explosió de conseqüències dramàtiques a tota Europa. Però el reactor quatre segueix actiu. Es va intentar refrigerar-lo a través d’un túnel però va ser impossible. Per això la comunitat Internacional va finançar el seu tancament, completat l’any 2000, i la creació d’un sarcòfag per aïllar-lo de l’exterior.
Però la degradació natural fa que corri el risc de desplomar-se. A més, hi ha indicis de possibles fugues radioactives i filtracions d’aigua. Per això des del 2004 s’està construint una nova coberta. Costarà milions d’euros i la seva vida útil serà d’un segle. Però el reactor seguirà actiu i fins que el seu interior no sigui desmuntat i emmagatzemat de manera segura, Txernòbil seguirà sent un problema pendent.

Panorama actual
Txernòbil va incrementar la consciència general de les carències del sistema econòmic soviètic i va posar de manifest la perillositat de l’energia nuclear. L’opinió pública majoritària rebutja l’energia nuclear segons l’últim baròmetre del centre d’Investigacions Sociològiques. Però això no evita que l’exportació de tecnologia nuclear creixi, especialment als països en desenvolupament. A més, la majoria de líders mundials veuen aquest recurs com a alternativa futura als combustibles fòssils.
Segons Gema Revuelta, experta en comunicació científica, els sistemes de seguretat actuals són eficaços i compten amb comunicacions automàtiques en cas d’accidents o infraccions. L’exemple el tenim amb l’incident de la central de Fukushima, que es va poder seguir per Internet. Revuelta creu que no s’ha de témer a una futura explosió, sinó als residus radioactius que provoquen les centrals i que restaran actius milers d’anys. La única solució per evitar-los és consumir menys energia.

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta

FITXA RESSENYA

Richard Dawkins. El Gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta, 1976-1989. Traduït per Juana Robles Suárez i José Tola Alonso. Index; XI + 339pp; notes, bibl. Barcelona: Salvat editores 2002 (13ª edició).

Els gens són les veritables unitats centrals de l’evolució, aquesta és la idea central que planteja Richard Dawkins (professor d’etologia de la Universitat d’Oxford), negant que ho siguin els individus individuals, els animals o les plantes. Per abordar-la recorre a algunes teories i hipòtesis de l’evolució humana, començant per les idees de Darwin i passant per altres experts en la matèria a través dels quals explica les seves suposicions i examina la biologia de l’altruisme i l’egoisme. El seu propòsit és jugar a imaginar i inspirar al lector. Però en realitat pretén demostrar que el factor important en l’evolució no és el bé de l’espècie com s’ha cregut anteriorment, i algunes persones creuen, sinó el bé del gen, el qual ens ha creat a nosaltres, màquines de supervivència, amb l’única funció de garantir la seva continuïtat.

Quan el llibre es va publicar el 1976, esdevingué una manera de veure les coses completament divergent amb les idees tradicionals sobre l’evolució, anteriorment centrades en els individus o les espècies, o fins i tot desestimades per les idees religioses imposades. Actualment, però, aquestes idees són bastant acceptades per una gran part de la comunitat científica. Tot i no haver-hi proves completament determinants, el consens ho accepta perquè és una de les idees que més s’apropen al que podria ser. De totes maneres per la gent que no forma part del món científic aquestes idees poden semblar exagerades, ja que a moltes persones els costa pensar que siguem màquines i encara menys que no existeixi un altruisme natural.


Per tant, és un llibre que per al públic corren no passa de moda, almenys no per aquells que mai han profunditzat sobre el tema, ja que és una eina bastant amena de meditar aquesta hipòtesis i repassar altres teories científiques, ja que l’autor aconsegueix ensenyar i a la vegada entretenir. Per fer-ho ha treballat aquest assaig divulgatiu com si es tractés d’un llibre de ficció, omplint-lo de misteris per resoldre. De manera que planteja preguntes que resoldrà més tard, creant intriga, utilitza metàfores i fa servir explicacions senzilles i resumides de conceptes complexos. Això provoca que l’incult desperti la seva curiositat i que el curiós es quedi amb més ganes. En canvi, no és recomana llegir aquest llibre a un expert, ja que pot defraudar a causa de la simplicitat general.
Però l’autor, com explica al pròleg, es va proposar poder arribar a tot aquest públic, per això a vegades intenta conjugar les explicacions bàsiques amb conceptes matemàtics, avorrint als experts i desorientant al lector que s’estrena en la matèria. Així doncs, és un llibre ideal per a gent que tingui un cert interès i capacitat de concentració, però no per a experts (tot i que potser quan es va publicar si es complia la premissa de l’autor al ser un tema nou). No obstant, també pot ser interessant per a un expert que vulgui criticar tot allò incongruent.

Pel que fa a l’estructura, el llibre es divideix en diferents temes d’una manera molt ordenada:
Als cinc primers capítols es desenvolupen explicacions bastant acadèmiques relacionades amb l’evolució. Primer hi ha una mena d’introducció on es plantegen algunes idees que semblen anar en contra de la tesi principal. L’autor juga a plantejar formes d’aparent altruisme a la natura que no justificarà fins uns capítols més endavant. A partir d’aquí entra en cinc temes, un per cada capítol: la teoria de l’evolució de Darwin; els diferents tipus de reproducció i transmissió dels gens, els quals tracta com una unitat replicadora; el funcionament d’una màquina de supervivència; i les característiques dels gens i com aquestes s’estabilitzen. Per fer les explicacions, posa exemples del món animal que li serveixen per explicar com la selecció natural actua en els éssers vius i com reinterpretar aquesta selecció des del punt de vista dels gens en comptes de l’individu.

A partir del capítol sisè Dawkins planteja situacions amb les que ens podem familiaritzar més i planteja qüestions com les relacions familiars i el per què d’un possible altruisme o decantació cap a un familiar en concret; la diferència de comportament entre els sexes, i el motiu de l’aparent cooperació entre animals de la mateixa espècie o d’una altra. Per fer-ho posa exemples detallats de situacions reals de la natura molt diverses, amb el que desvelarà alguns dels misteris plantejats inicialment. Obtenir les respostes crea una espècie de relaxació i desinterès pel que vindrà, però és a partir d’aquí que arriba el millor del llibre.
Al capítol onzè Dawkins ens parla de l’únic que diferència un humà de la resta d’éssers vius, i és que a més de rebre instruccions dels gens també tenim el que Dawkins anomena “memes”. Es tracta d’una sèrie d’idees, creences, maneres de comportar-nos, un conjunt d’informació cultural que conté cada individu. Els desitjos dels gens, doncs, s’han de compartir amb els d’aquest element. Per tant, el gen no serà l’únic que vulgui sobreviure. Així, Dawkins justifica el desig de les persones individuals de fer una cosa admirable i que les seves creacions perdurin com un desig de supervivència dels “memes” i tanca el cercle de la seva hipòtesi, evitant ser replicat per un inexpert.
Per acabar, trobem dos capítols que es van afegir a l’edició de 1989, juntament amb els peus de pàgina, que contrasten i especifiquen detalls dels capítols.
Al capítol dotzè s’introdueix un dels temes més interessants, la teoria de jocs, en especial el Dilema del Presoner. Aquest sistema serveix per explicar el comportament altruista i comprendre clarament el que l’autor ens ha estat plantejant durant tot el llibre. Planteja la vida com un joc, com una partida de cartes que cal meditar perquè cada pas que fas és determinant. Veiem que el motiu del comportament altruista és que en una jugada a vegades és millor sacrificar-se per evitar un mal pitjor. Però la vida és una partida amb milions de jugadors i possibilitats, cada jugador té una tàctica que no coneixem, alguns gens han dotat a la seva màquina de supervivència amb tècniques per fer trampes, altres per detectar-les, tot depèn de les habilitats i la sort de cadascú.
A l’últim capítol es desenvolupen els temes principals de llibre de Dawkins “El fenotip estès”: l’aspecte i constitució d’un ésser viu i l’entorn al que aquest afecta mitjançant les seves actuacions. És un tema massa complicar per ser resumit, però bàsicament planteja que la selecció darwiniana no actua directament sobre els gens i els efectes fenotípics d’un gen han de considerar-se com tots els efectes que aquest té sobre el món, ja sigui sobre sí mateix, sobre un altre gen, la maquinaria que els porta o altres organismes. I un altre cop Dawkins recorre a múltiples casos reals per il•lustrar el tema. Per concloure, fa una espècie de resum de tot l’exposa’t.


Malgrat que el llibre és molt interessant té alguns defectes. L’autor segueix un mètode argumentatiu per analitzar totes les idees que plantegen altres experts, però des del principi té clara la seva posició, de la qual no pensa vacil•lar ni un moment. Això vol dir que cada punt que analitza només el mira des de la seva perspectiva, fet que no hauria de fer un científic, que intenta sempre ser el més objectiu possible. Això és molt perillós, ja que un lector sense cap base prèvia en evolució i darwinisme, en cas que no sigui crític ni compari amb altres manuals, adquirirà fàcilment una sèrie d’idees com a certes, ja que tot i que l’autor avisa inicialment que tot es tracta d’un joc imaginatiu, durant el desenvolupament no fa més que manifestar que ell té la raó absoluta.
No tenint prou amb això, es dedica a tirar pel terra els treballs d’aquells professionals que no estan d’acord amb les seves idees. De fet, en més d’una ocasió ha dit explícitament que potser aquella persona no tenia prous coneixements i per això opinava d’aquella manera. Tot plegat fa que el lector creï una mena de repugnància cap a l’autor. Dawkin vol jugar a imaginar, però ningú jugarà amb algú cruel, egocèntric i egoista que es limita a fer comentaris senzills que semblen per a gent amb dificultats mentals. Tanta explicació bàsica i metàfores maregen. No trobo necessari canviar els noms de tots els elements, al final no sabem què és què i la nostra imaginació se’n va pels núvols i acaba veient una història abstracte indigerible i inexplicable.
Per acabar, i sense voler faltar al respecte d’aquest gran autor, m’agradaria fer veure que tot i ser una de les teories més versemblants no s’aguanta per enlloc, ja que no justifica en cap moment la base que sosté tota la seva teoria: El gen és egoista. I a partir d’aquí tot d’exemples, però per què ho és? Per què l’autor ho ha decidit? Hi ha alguna prova per creure-ho abans del conte que ens explica per justificar-ho? Com sabem que el gen vol viure i que és egoista? Si féssim un llibre amb una base inversa a la de Dawkins i fóssim bons argumentadors segur que la nostra hipòtesi semblaria convincent.

Persépolis: Tragèdia entre somriures

A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en la seva desgracia. Altres, prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar una llum entre la tristor. Persépolis és una gran lliçó pels que no saben riure’s. És una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat... una historia trista, però els seus protagonistes no remenen la misèria, lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que son sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persepolis és una pel·lícula d’animació basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol, dirigida per Vincent Paronnaud. És una pel·lícula que conta un drama real, el que va viure la protagonista i creadora del còmic, la iraniana Marjane Satrapi a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Persia a Iran i dóna pas a una república islàmica. La protagonista creix en un règim fundamentalista islàmic que l’acaba portant a abandonar el seu país.

Els fets històrics son explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, pel que per qui desconeix aquest període de la historia és fàcilment comprensible. Marji crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel·lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sol que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important i provoquen que l’atenció no decaigui. Els dibuixos son molt simbòlics. Son imatges metafòriques, on una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel·lícula serveix per marcar els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. Les ràpides combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

L’important, però, és que la pel·lícula manté l’atenció durant els 95 minuts de duració i el seu final no decepciona, ja que és també una lliçó i una crida per a moltes persones a reaccionar davant una situació que sovint es repeteix.

 

“Tot el que faig a la meva vida ho faig per diners” (entrevista a Arcadi Espada, Columnista de El Mundo)

-->

Espada és un reconegut periodista català que en comptes de defensar la seva cultura desitja que desaparegui

Arcadi Espada arriba majestuosament, com si fos un rei despreocupat pel seu poble, sense presses. Passen cinc minuts de l’hora però s’ho pren amb calma. Entra en una cafeteria del costat de casa seva, saluda galantment a les cambreres i fa un gest de “senyores aquí estic”. Finalment s’asseu amb un somriure pacificador per tal de començar l’entrevista, la seva tranquil·litat es barreja amb la forta olor de la seva colònia, que anestesia tota la sala.



Per què va decidir ser periodista?
A mi no m’agrada treballar, sempre dic que tot el que faig a la meva vida ho faig per diners. Això no és una posició cínica ni cap tremendisme, sinó una decantació natural de les coses. És a dir, jo no tinc una vocació per escriure ni tampoc pedagògica, d’alguna manera un s’ha de guanyar la vida i fa les coses que ha de fer. Si tingués diners i pogués viure de renda ni ensenyaria ni escriuria. Però en la hipòtesi que havia de treballar per guanyar-me la vida vaig triar el periodisme perquè era el que més m’agradava.

Qui era el seu model a seguir?
Un periodista per mi cabdal va ser Manuel Vazquez Montalban, al qual vaig tenir-li molta estima sempre, l’admirava molt, encara que de més grans varem discutir sempre amable encara que aferrissadament. I l’altre que em va interessar va ser Joan de Segarra, especialment quan estava escrivia unes petites cròniques que es deien Rumbes al Correo Catalán i també després al Noticiero Universal feia el mateix que es deia Reposteria Selecta. Els cito perquè son veïns però després també hi ha els periodistes clàssics.

Quin era el seu principal handicap com a periodista al començar?
La de qualsevol jove, obrir-se camí a la vida. Per arribar on soc és precís un camí previ molt fatigós. Escriure és un ofici molt delicat, requereix grans dosis de soledat i de passar moltes hores sense passar amb ningú, no és un ofici còmode. A més jo vaig començar amb la crisi dels anys setanta, que la gent ho oblida però va ser infinitament pitjor que la que estem vivint ara. Però a més tinc un inconvenient que he hagut de superar, no m’adopto amb facilitat a ambients estranys, em costa un esforç suplementari dormir en llits que no son els meus i crec que és una condició que ha de tenir un bon periodista.

Com va entrar en el món del periodisme?
Vaig tenir un començament bastant atípic, treballava amb un amic en unes revistes una mica a l’estil d’Interviu on sortien noies despullades i noticies espectaculars i feia entrevistes. Després vaig fer el mateix al Mundo Diario, on vaig entrar amb vint anys ja fent col·laboracions bastant ben pagades. La feina me la va oferir Artur Torrents que era el director. No recordo com el vaig conèixer, suposo que per l’anterior revista, però no era amic meu. Aquestes coses sempre son així, algú et truca perquè et coneix.

Ha passat per períodes professionals dolents?
Al deixar el Mundo Diario vaig passar un període una mica precari i difícil fins que al 1982 vaig començar al Noticiero Universal on ja vaig fer informació clàssica. Van ser anys de duresa i precarietat laboral però de gran aprenentatge de l’ofici. Després vaig passar de diari en diari encara que durant una època escrivia només a la Vanguardia i fins que vaig entrar al Pais també va ser dur.

Què busca amb els seus articles?
El que busco és apretarle las tuercas a la realitat. Escriure no es com construir una finestra, encara que podríem dir abans no hi havia un article i ara si. Però crec que si un text és apreciat pels altres pot exercir alguna influència. Llevat de la causa fonamental que es guanyar-me la vida també m’agrada tenir ressò i que es defensi el que penso.

Com rep les crítiques?
Jo les critiques les rebo estupendament perquè revelen que la gent segueix el que tu fas i els insults encara millor perquè no m’afecten el més mínim, em rellisquen. L’únic que m’afecta és una critica fonamentada perquè em contradiu.

A la seva obra destaca la crítica a textos que estan contaminats ideològicament o que traeixen l’objectivitat. Creu que algun mitjà se salva a aquests aspectes?
Mitjans cap, però persones si. Per mi les crítiques sempre son a textos i la vida també és un text, igual que les actituds de les persones i els polítics. Jo crec que hi ha persones que fan les coses bé en alguns diaris i altres que no, també podríem dir que uns diaris tendeixen més cap una banda o l’altra però no es podria analitzar de manera general perquè a vegades es fa i a vegades n. Jo he treballat amb tots els diaris importants i no diria que cap d’ells per sistema traís la realitat.

Creu que és bo que un periodista s’implica tant ideològicament?
Els periodistes inevitablement tenen conviccions i projeccions sobre la manera d’organitzar el món, com qualsevol ciutadà, em sembla el més natural expressar-les. Però exactament igual que un advocat no es pot deixar influir per les seves conviccions quan esta defensant un violador, un periodista tampoc ho pot fer quan està treballant per cert mitjà.

Sempre s’ha atrevit a expressar la seva opinió enmig de tants catalanistes?
La vida es allò que deia Lenin de la revolució, dos passos endavant i un endarrere. No tothom pot dir tot en tot moment, ha de triar quan dir les coses jutjant i intentant que no li faci mal a la persona més estimada que un té que és un mateix. Estem en un ofici en el qual les coses s’han de dir però amb prudència perquè una cosa es ser periodista i l’altre ser un suïcida. A Espanya la gent confon la discussió amb la desqualificació personal i quan fas una crítica a algú ràpidament s’ho prenen com un assumpte personal. Amb mi hi ha molta gent enfada però també hi ha gent encantada de la vida. Quan et surt un enemic immediatament et surt un altre amic.

Com escull els articles?
Ara pràcticament els trio jo, encara que també ho fa l’actualitat. I quan vaig començar a vegades em proposaven temes.

En l’actualitat considera que els columnistes pateixen censura?
El marge de llibertat dels columnistes és més gran que per la resta. A mi a vegades m’han fet suggeriments i m’he vist en la necessitat d’acceptar-los però no anaven en contra del meu exercici. Perquè jo considero que un diari és una casa amb una visió general, no un munt de caselles de persones amb visions diferents. I si el director responsable considera fas un gall, em molesta, però considero que té legitimitat per fer-ho. Si creus que la teva capacitat expressiva queda minvada i si no agafes i marxes, que també ho he fet.

A escrit en contra dels seus ideals?
Alguna vegada he fet editorials que no representaven les meves conviccions, per exemple al diari de Barcelona, no era el que pensava però m’agradava molt fer-ho, no té importància perquè no ho firmes tu. I és un bon exercici per escriure articles, és com fer flexions abans d’un partit de futbol. Jo moltes vegades opino penso: “si haguessis de dir el contrari com ho defensaries?” i intento desmuntar aquests arguments i avançar-me a les critiques que puguin tenir.

Es penedeix d’haver dit o escrit alguna cosa?
Si, quan estava a la revista Mundo vaig escriure un article sobre un funcionari franquista en termes que no estaven provats, em van querellar, no va passar res perquè va venir l’amnistia i va quedar arxivada la cosa però crec que vaig ser profundament injust no perquè no digues la veritat, sinó perquè no tenia les proves suficients.

Que recomanaria als futurs periodistes?
Alguns consells clàssics, per exemple tenir bon estómac en un doble sentit, en el de saber encaixar i després de poder viatjar sense gaires comoditats perquè viatjar és important, pel que a un espanyol li recomanaria viure fora d’Espanya.

Creu que amb Internet es degrada el periodisme?
No al reves, Internet es després de la impremta l’assumpte mes beneficiós que ha tingut la cultura i després del telègraf l’assumpte més important que li ha passat al periodisme.

Vostè manté un blog des de fa temps. Com creu que influencien aquest tipus de publicacions en el periodisme?
El diari sempre l’han llegit minories, l’elit de la societat, i no el substituiran per un blog. D’altra banda la gran massa d’analfabets ha vist l’oportunitat de deixar de ser-ho.

Vostè diu que és un català asfixiat pels nacionalistes. Quina diferència hi ha entre un nacionalisme català i un espanyol?
Hi ha una gran diferència un existeix i l’altre no.

No creu que catalans i castellans es comporten exactament igual?
Si hipotèticament existeix el nacionalisme espanyol, el seu fruit més rellevant és la Constitució i és poc nacionalista perquè funda un estat gairebé federal. En canvi el català si existeix i és aquest instrument lamentable des del punt de vista polític, moral i gramàtic que és l’Estatut de Catalunya. He patit durant bona part de la meva vida el nacionalisme espanyol agonitzant (el franquisme), després vaig passar quatre anys fantàstics en que els vells deus havien mort i Crist encara no havia nascut i ara porto trenta anys aguantant l’insuportable nacionalisme català que ha reduït aquest país a una caricatura de sí mateix.

Vostè creu que un espanyol ha de tenir dret a estudiar en castellà no?
El que és absolutament sorprenent és que aquest és l’únic país del món on una persona no pot estudiar en la llengua oficial de l’Estat. Crec que el català i el castellà son dialectes i depèn qui mana que sigui un dialecte un de l’altre. Tècnicament no hi ha cap problema lingüístic perquè els dos idiomes son calcats. I si hi ha una persona que vol estudiar en la llengua de l’Estat em sembla una bogeria negar-li

No creu que un català també n’ha de tenir?
És absolutament raonable però les possibilitats d’estudiar en català estan garantides. Aquí hi ha dues llengües oficials i per tant han de permetre que tots els cursos oficials puguin ser fets en aquestes dues llengües. Però em sembla una desgracia que hi hagi dues llengües. Jo canviaria la meva llengua per una d’universal perquè tots ens poguéssim entendre fàcilment.

Si els catalans deixessin de ser tan radicals, no l’ofegaria res?
Clar, se m’acabarien els temes. Encara que no cal dramatitzar la meva situació, almenys a Catalunya no s’ha patit el mateix que els meus amics bascos, que han patit la mort. Això indica fins a quin punt la irracionalitat del nacionalisme pot arribar.

Què pensa del concert econòmic basc, no té dret Catalunya a voler-lo també?
Em sembla un dels greus errors de la Constitució, però cal acceptar-la com un pack. Estic d’acord amb algunes iniciatives de modificar la Constitució per elimnar-lo però crec que és pràcticament inviable. També estic en contra de la monarquia però això ja és impossible, no crec que molesti gaire a ningú, excepte alguns nacionalistes. Pel que fa a Catalunya, els nacionalistes catalans que llavors manaven van tenir la possibilitat d’acceptar el concert però la van rebutjar i van preferir un altre sistema de finançament.

Per últim, què opina del premi al periodisme d’investigació al que opta el diari sensacionalista National Enquirer?
És absurd posa en anàlisi les intencions de la gent. Tota la informació sensible que arriba als diaris es produïda per algú que es vol venjar d’algú, per un acte una mica lleig, és igual. Al llarg de la historia molts periodistes que han donat informació rellevant han estat uns autèntics canalles, als periodistes no ens importa la naturalesa de les intencions, sinó que els fets resultats siguin o no certs.

Perfil d'Arcadi Espada:
Arcadi Espada és columnista de El Mundo i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Espada porta més de trenta anys en el periodisme i intentant sobreviure dins d’un poble que segons ell no existeix i l’asfixia, el català. Ha escrit al Noticiero universal, La Vanguardia, El País i ara al Mundo, on alterna la seva feina de columnista amb les entregues diàries al seu blog: El Mundo por dentro. Viatjar de diari en diari li ha servit per conèixer més gent, però per reafirmar encara més les seves idees anti catalanes i fer nous amics que les compartien. Pel seu treball ha rebut premis com el Premi a Columnistes del Mundo o el Premi Blasillo al Ingeni a Internet per les seves publicacions a la xarxa. Degut al patiment i deliri que li ha provocat viure entre nacionalistes s’ha implicat al màxim en les seves idees, no només transmetent-les a través dels seus articles sinó entrant en la vida política o escrivint llibres com Contra Catalunya, on explica que viu al Corner perquè ha nascut a Catalunya i per tant és català, però no entén el comportament nacionalista dels seus veïns, que qualifica d’irracional.

El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.