Amb amor o sense ens fem un fart de riure

Alguna vegada has pensat que trencar amb la parella pot ser divertit? Els creadors d’aquest curt tenen clar que sí. I és que l’amor és estúpid i pot provocar situacions irreals com la d’aquesta historia: Mensaje post-itivo

Una mica més arriscat i no apte per a tots els gustos és aquest, que demostra que amb l’amor cal anar amb compte i no sempre deixar-se portar pels sentiments: Los gritones

I acabem amb una història que segur us sonarà, la de la persona perfecta, l’amic ideal, fidel, disponible sempre que es necessita... I per acabar-ho de rematar en aquest cas es tracta d’un heroi, que tot i arriscar la vida mai aconseguirà cap premi de la princesa. Es tracta del final de Super Mario i la seva decepció en ser rebutjat sexualment:

Avui va de ruptures

La recepta per tirar endavant després de trencar una relació important no la sap ni el millor cuiner del món. És un procés que cadascú cou a un ritme diferent, alguns de manera més o menys creativa.

Avui us presento un curt que tracta precisament d’això: Lo que tu quieras oir i té com a ingredient clau l’ús de la imaginació per tal de conservar l’orgull:

I de parelles irreconciliables, a un retrobament “amorós” repugnant, un curt que deixa als ex pel terra i prova que allò de más vale malo conocido que bueno por conocer és completament erroni. Un novio de mierda et farà veure que no val la pena donar una segona oportunitat a qui no s’ho mereix.

Journalism sets us free

Some people see the news as something interesting. I don’t. Although it can be curious, the main feature of the news is that it sets us free. We need to know what politicians are doing with our money, what is happening around the world and what can we do about it.

We can vote but we are far from free. The lack of education and disinterest of some of the population makes them unable to decide properly not only who would be a good representative, but also what to do with their lives.

Our ignorance is what makes us slaves of tricksters. And the first ones are the media. I know journalists who admit having received someone’s call saying: “Write down these words, this will be in that part of the news.”

As journalists we want to do our job, but as workers we follow orders. As we are not free, it is our duty to fight for it. We can write all the information people need to decide in a simple language which is easy to understand.

Unfortunately, some people are more interested in gossip. And someone has to write these stories as well. This is something we have to live with.

There is also a funny part in some soft news. For example, sports can make people happy. If there is a huge economical crisis, but your favourite team wins a match, your life does not seem so tragic for a while.

And making readers happy is good for the news company. No matter what people ask for, sports or famous people, we should give it to them: spoil our readers. In exchange they eventually will read something really significant. And we will have our reward because our news will be read.

Maybe people only appreciate journalists who risk their lives or appear on television. But for me, the important thing is bringing the news to the population. And now with the internet we are more prepared than ever.

Slow and difficult, unappreciated most of the time, lacking jobs nowadays… this is the work I like. I love being useful even if nobody is aware of it, even if I need to have two jobs. Because this is not really a job; it is a way of life, something you only know deeply inside. And I hope I never lose this because it is what makes me going on.

Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.

El Grec 2012 aposta per apropar el món de l’escena a través de les noves tecnologies

Ramon Simó, director del Grec Festival 2012 // Fonr: Marta Perez EFE

Ramon Simó, director del Grec Festival de Barcelona va presentar la propera edició del Grec dimecres passat a la Universitat Pompeu Fabra. En el que serà la 36ª edició de  la principal cita de la ciutat amb el teatre, la dansa, la música i el circ han volgut crear un canvi de direcció i “plantar les línies de futur a seguir en els propers anys”, en els que pretenen acostar-se al públic amb les més avançades tecnologies.

El Grec no només s’ha convertit en la principal atracció cultural de l’estiu barceloní, sinó en una referència al calendari europeu de festivals. Se celebrarà entre l’1 i el 31 de juliol i Saló va prometre innovacions que atrauran tot tipus de públic.

Adaptant-se als nous temps

La programació preparada per al Grec 2012 gira entorn de les TIC (noves tecnologies) i com ens relacionem amb elles. Hi haurà un seguit d’espectacles que beuen de les arts escèniques, les arts plàstiques i les arts digitals i que inclouran la participació del públic.

L’espectacle “Viatges” és una òpera quàntica de José Sanchis Sinisterra, basada en textos d’Eduard Punset, que utilitzarà les tecnologies 2.0 i les xarxes socials per fer un acte de creació col·lectiva.

Per altra banda, Marcel·lí Antúnez i el seu “Pseudo” mostraran noves maneres de narrar una història en una performance mecatrònica plena de càmeres i mecanismes de realitat augmentada i on els telèfons mòbils hauran d’escanejar escultures.

La dansa contemporània també participa de la festa tecnològica amb una innovació de format. A “Full Evening” els intèrprets ballaran al so de la música seleccionada per l’espectador entre quatre possibilitats. 

          Espectacle inaugural Grec 2012           

Una relació especial amb el públic

La tecnologia no pretén alienar a les persones. De fet, Simó va explicar que es volen centrar en la relació especial que el Grec ha tingut sempre amb el públic. Pel director i actor, el Festival és com “convidar als espectadors al menjador de casa teva”. I perquè la visita sigui satisfactòria això comporta “tenir la capacitat de provocar preguntes i de fer que al sortir de l’espectacle l’espectador s’enduguin alguna cosa a la butxaca”.

En aquest sentit, va destacar que esperen guanyar reconeixement. Això implicaria que tothom sabés quan es fa el Grec i a on. Per tal de facilitar-ho, aquest any el Grec tindrà un centre entorn del qual es desenvoluparan tots els actes, Montjuïc i el Teatre Grec. Però també volen deixar clares les seves marques d’identitat, els seus procediments i la manera de fer.

Obrir el Festival al màxim d’espectadors

Volen obrir el grec al màxim possible de ciutadans amb un objectiu molt clar “crear un univers que pugui ser habitat i viscut per tothom, on es pugui gaudir dels millors espectacles internacionals”. Per complir aquest objectiu intentaran fer un programa per picar la curiositat de les persones.

També necessiten reinventar-se. En aquest sentit, Simó va explicar que hi ha un debat sobre la representació o no de clàssics. La resposta en el seu cas és clara “no volem renunciar a la mestria dels clàssics, el que diem és que els clàssics s’haurien de reinterpretar, i això ja hi ha altres teatres i institucions que ho fan contínuament. En canvi, el propòsit del Festival és oferir un producte de qualitat però únic”.

Nous targets: joves i nens

Aquesta obertura del Festival els porta a posar-se en contacte amb un públic més jove, un públic que, segons Simó, gaudeix de l’espectacle d’una manera diferent. Per primera vegada el Grec obrirá l’espectacle a un públic familiar i també lligat a la innovació.

I ja que els que més entenen de noves tecnologies són els més joves, també hi ha una proposta pels més petits de la casa, “La Nana Bunilda menja malsons”, en la que la companyia Charly Trama Teatre utilitza la videoconferència per tal de fer participar a l’espectacle els nens ingressats en diversos hospitals barcelonins.

La Nana Bunilda

Projecció internacional

El Grec no deixa de banda la dimensió internacional. La seva missió és doble: d’una banda, dóna suport a la producció local i mostra algunes de les millors creacions catalanes, i de l’altra, vol ser una finestra oberta al món que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents països. Segons Simó “ens interessa realment conèixer com es viu i com es fa art en altres llocs del món”. Amb aquesta intenció enguany portaran la companyia sud-africana de Rodino Urbin, amb una coreografia molt vinculada als problemes socials del seu país

Intercanvi creatiu

També entenen la cultura com intercanvi creatiu, es pensa en la cultura com a diàleg i en la possibilitat que el GREC es relacioni amb altres espectacles i produccions. Per això aposten per la internacionalització de les creacions catalanes i per establir lligams a nivell econòmic i artístic amb espectacles internacionals. Simó va especificar que amb la crisi la col·laboració en al creació de projectes cultural s’ha tornat imprescindible.

Ja des del 2009, el Grec Festival de Barcelona treballa conjuntament amb el Festival d’Avinyó, el Festival d’Atenes-Epidaure i el Festival Internacional de Teatre d'Istanbul, amb els quals forma la xarxa Kadmos. Aquesta xarxa té la finalitat d'organitzar projectes conjunts de producció i difusió d'artistes i espectacles, intercanviar experiències de treball i integrar reflexions polítiques i socials comunes a l'àrea mediterrània.

Receptes enverinades

Vivim en un món on ser feliç és molt difícil, però des de petits ens volen fer creure que obtenir la felicitat és molt fàcil i molta gent queda encegada pels missatges publicitaris i segueix un fals camí cap a la felicitat, a la recerca d’un objecte inútil en el que posa tota la seva fe. Però els ingredients que ven la publicitat no són més que receptes enverinades que allunyen la persona de qui l’envolta, tornant-la asocial, fent que es tanqui en el seu fals món i al final acabi sent més infeliç o fins i tot amb una depressió.

Epicur (341-270 aC) va ser un dels primers filòsofs en preocupar-se del sofriment humà i va decidir que aconseguiria ajudar a trobar la felicitat. Segons la seva filosofia tots podem trobar una manera de ser feliços però la busquem en el lloc equivocat. Només cal mirar la gran quantitat de persones que decideixen anar a comprar roba per alegrar-se, fet que no només és inútil, sinó que pot deprimir més a l’individu, ja que si no té un cos “perfecte” les peces de roba comercials no li escauran i se sentirà pitjor. 

Si Epicur estès aquí es desesperaria veient la situació actual, on la filosofia que domina les ments és aconseguir una bona feina per obtenir diners i així comprar més objectes amb falses promeses de felicitat, o encara pitjor, canviar-se el cos per ser feliç, encara que sigui a costa de la salut. Em pregunto com pot ser que la societat confiï més en un anunci que en una persona real. Sort que queda gent amb cap que no creu en aquestes mentides, però encara que no hi caiguem, lamentablement estem assetjats per elles.

A Epicur li encantava gaudir de la vida, però pensava que els diners no ho resolien tot i va basar la felicitat en tres aspectes que es podien aconseguir però no perdre: amics, llibertat i temps per analitzar la pròpia vida. Quanta raó tenia i quin poc cas se li fa. La culpa és de la vida moderna que inculquen els anuncis, que provoca que tothom visqui sempre amb estrès i atrafegat. A part de treballant passen hores davant del mirall per aconseguir transmetre una bona imatge. L’anomenen temps personal, però l’únic temps personal imprescindible és el dedicat a preguntar-se a un mateix què sent i que necessita.

I si no tenen temps per ells encara menys per als seus amics. Bé, si que en tenen oi? Sempre tindran cinc minuts per a un amic virtual. La gent dedica més estona a les xarxes socials que a quedar amb els amics. I crec que poc amor ens poden transmetre a través d’una pantalla, de moment les noves tecnologies no han arribat a aquests extrems.

Els ingredients d’Epicur estan a l’abast de tothom, però la publicitat, a qui va donar la culpa de la infelicitat, s’encarrega d’amagar-los i de vendre receptes enverinades d’estats d’ànim. I cada cop és més perillós perquè les tècniques avancen produint una espècie d’hipnosi que fa que s’obeeixi els missatges sense pensar.  

Ja fa molt temps que un seguidor d’Epicur, Diogenes d’Oeoanda, va construir un mur amb la filosofia d’Epicur per contrarestar la influència de la publicitat i advertia que no esperessin obtenir la felicitat comprant. Ara és més difícil, perquè cada cop hi ha més diners i més poder darrere dels missatges enganyosos. Però encara hi ha contra publicistes que intenten seguir aquesta filosofia i s’esforcen per queixar-se de la massificació injusta dels anuncis publicitaris. Potser no arribaran gaire lluny, ni tampoc a molta gent, però cada cop que uns veuen els treballs dels altres saben que no estan sols i que la felicitat no està tant lluny.