Les dues cares del canvi climàtic

La comunitat científica es divideix entre els que acusen l’home de l’escalfament global i els que neguen aquest fet i el consideren un producte dels interessos econòmics i polítics

Font: http://encarna-canviclimatic.blogspot.com.es/

El canvi climàtic s’ha convertit en un negoci que mou una gran quantitat de diners. A més dels percentatges que arriben dels governs, moltes associacions utilitzen aquest perill com a reclam per demanar ajudes. El medi ambient té un pes important a la societat i sempre hi ha hagut persones compromeses amb aquesta matèria, però això no elimina el fet que s’ha creat un imperi immens que si algun dia cau s’emportarà per davant milers de llocs de treball. Descobrir que el canvi climàtic no es produirà o trobar una solució factible i rendible al problema, destruiria aquest sistema. Tot això fa que es posi en dubte la bona voluntat de salvar el món dels professionals que estudien el canvi climàtic i una part de la comunitat científica els acusa d’aprofitar-se de les emocions humanes per guanyar diners amb un desastre inexistent.

La teoria més tolerada explica que els humans produïm diòxid de carboni (CO2) en grans quantitats i això afavoreix el canvi climàtic. Totalment en contra s’hi postulen els defensors de l’engany sobre el canvi climàtic, que no només creuen que el CO2 no hi té res a veure, sinó que afirmen que encara que fos així l’acció humana no tindria suficient força com per impulsar aquest procés. Al centre trobem qui creu que els percentatge produït pels humans només és una de totes les causes del problema.

La teoria més catastrofista sobre el canvi climàtic es va propagar a les masses, en part, gràcies a les presentacions i xerrades d’Albert Arnold Gore, polític i ecologista nord-americà, i sobretot per la difusió del seu documental “Una veritat incòmoda”. En aquest film s’aporten dades i informes que defensen que l’ésser humà és l’únic causant del desastre climàtic i que si no s’actua la terra es destruirà. El seu missatge penetra en l’espectador a través de les emocions mesclades amb tècniques diverses i proves discutibles. Per exemple, imatges de paisatges abans i després que comences el canvi climàtic, unes plenes de neu i gelades i altres seques, però sense indicar en quina estació de l’any es van prendre.

Immers enmig de l’emoció i amb les llàgrimes als ulls l’espectador comú no pot negar la realitat d’Al Gore. Però l’expert s’adona que no hi ha cap prova que el CO2 estigui relacionat amb el canvi climàtic i tota la teoria es basa en una coincidència. A més, no es toca cap altre motiu que pugui influir en el procés.

Si es té en compte que Al Gore va perdre la lluita contra George Bush l’any 2000, sorgeixen dubtes sobre la credibilitat de la font. El candidat demòcrata a la presidència del país va perdre les eleccions en obtenir un menor nombre de grans electors, tot i haver obtingut més vots en total. Per tant, el motiu de la realització del film podria ser bona voluntat, però també pot implicar beneficis econòmics, reconeixement social, prestigi, etc. Sense saber quin és realment no es poden acceptar les seves conclusions, i encara menys si hi ha fonts en contra.

Alguns dels experts que discrepen totalment amb la veritat incòmoda s’han reunit dins del documental “La gran estafa del canvi climàtic”, una pel·lícula encara més persuasiva que nega aquest fet. Explica que les variacions climàtiques sempre han existit i no les produeix l’home. A més, postula que la quantitat de CO2 depèn de les temperatures (sempre variables) i no a la inversa, posant exemples de períodes al llarg de la història humana amb temperatures extremes de calor i fred. La rellevància del documental es troba en la gran quantitat de científics i professionals que hi participen. Però quantitat no és igual a qualitat. No cal rascar gaire per adonar-se que no és un documental, sinó una peça de ciència ficció que utilitza dades falses, enganys i manipulació de les dades científiques.

Descobrir l’art de la manipulació utilitzat en aquest film i el seu caire propagandístic, treu credibilitat a la teoria que nega el canvi climàtic. Tot i això, actualment encara hi ha científics que estan en contra dels ecologistes radicals. Al setembre, el guanyador del Premi Nobel de física, Ivar Giaever, va renunciar públicament a la Societat Americana de Física (APS) i va fer un escrit queixant-se de la seva política perquè “no deixa discutir l'evidència” de l'escalfament global”.

L’APS va llançar una campanya internacional per fer arribar el missatge que quantitats creixents de diòxid de "contaminant" de carboni destrueix la civilització, però això no ha frenat un gran nombre de científics, molts d'ells rellevants, que comparteixen les opinions del Dr Giaever. De fet, el nombre d’“heretges” o científics que dissenteixen públicament està creixent. Alguns simplement dubten però tenen por de parlar. Patrick Moore, ex membre de Green Peace, bromeja dient que quan algú dubta del canvi climàtic el tracten com si negués l’holocaust. No és una exageració, hi ha raons per preocupar-se. El 2003, el Dr Chris de Freitas, l'editor de la revista de Recerca del Clima, va gosar publicar un article revisat per persones expertes amb la conclusió políticament incorrecte que el recent escalfament no és inusual en el context dels canvis climàtics sobre la últims mil anys. Les institucions internacionals ràpidament van muntar una campanya decidida a deixar-lo al carrer. El doctor de Freitas va ser acomiadat de l’editorial però va conservar  la seva feina universitària.

Un article del prestigiós Wall Street Journal signat per 16 científics diu que no hi ha raons per alertar-se pel canvi climàtic. Argumenta que el CO2 no és un contaminant, com deixa anar l’APS intencionadament enmig del seu missatge d’alerta del canvi climàtic. Es tracta d’un gas incolor i inodor, exhalat en altes concentracions per cada un de nosaltres, i un component clau del cicle de vida de la biosfera. De fet, segons el grup de científics, les plantes i els animals es van desenvolupar quan les concentracions de CO2 eren 10 vegades més grans que en l'actualitat. A més, “una gran part de l’augment i millora de les varietats de plantes  i el gran increment en els rendiments agrícoles del segle passat segur que va venir del CO2 addicional a l’atmosfera, a més de pels fertilitzants químics i la gestió de l'agricultura”.

Un dels redactors de l’article William Happer, professor de física de Princeton diu que és veritat l’escalfament global, però que és exagerat i que els motius que li donen no tenen sentit.

El negoci del canvi climàtic és indubtable, el canvi climàtic en canvi, no pot contenir aquest article. Tots els fets científics tenen dret a ser debatuts i la veritat absoluta és una incognita. L’únic que es pot treure d’aquest article és que els negocis surten de molts llocs i recentment se n’ha creat un de nou, que sorgeix de les restes del canvi climàtic, de la seva negació. Esperem que els que estan disn d’aquests cercles passejant entre negocis i interessos i conserven el seu esperit científic segueixin actuant al marge del que succeeix al seu voltant i descobrint, ja sigui per la voluntat de salvar el món o simplement per saciar la seva curiositat. 

“L’estafa del canvi climàtic” és una estafa El professor Carl Wunsch, va donar una prova real al documental, però va ser engany per fer-ho. L’expert explica que quan es va acostar WAGTV, en nom de Canal 4, una de les principals emissores del Regne Unit “independents”, va creure que tindria l'oportunitat de demostrar que les declaracions en ambdós extrems del debat sobre l’escalfament global són de mal gust. Al documental tenia la intenció d’explicar que l'escalfament de l'oceà podria ser perillós perquè es tracta d'un dipòsit gegantí de carboni. No volia treure importància als efectes humans, sinó explicar que “el canvi climàtic és real i amenaçador des de diferents llocs, alguns inesperats”. Els gràfics es van alterar intencionadament El diari The Independent va descobrir que un dels gràfics provenia d’una publicació del 1998 del diari Medical Sentinel, els autors del qual són coneguts per ser científicament escèptics. A més, el director de la pel·lícula, Martin Durkin va admetre haver utilitzat gràfics antiquats als que va allargar la línea del temps i que les dades actuals rebaten. Els gràfics de la pàgina web de la NASA mostren un major escalfament des de 1975 però els gràfics del film no. Això impedeix veure que les temperatures mitjanes superen amb escreix els últims 1.000 anys. Desviació de l’atenció El documental remarca que el període entre 1940 i 1970, tot coincidir amb l’evolució industrial va patir un “refredament global”. Amb això justifica que el CO2 no té a veure amb l’escalfament, sinó al contrari. Però un article de Steve Connor al The Independent explica que això es deu a l’emissió de contaminants industrials de sulfati que posteriors lleis d'aire net van prohibir i alhora prova l’efecte humà en el canvi climàtic. Alguns errors són humans El doctor John Christy va proporcionar dades de la temperatura de la troposfera que va mesurar amb un globus sonda que mostraven que la temperatura no era prou calenta com per indicar perill de canvi climàtic. Però al descobrir-se noves tècniques de mesura millorades es va veure que les lectures reals eren més altes. Desconegut finançament de les fonts Les dades dels estudis dels nuclis de gels eren essencials per a les conclusions. Les va facilitar el professor Ian Clark, membre del consell assessor científic del Projecte de Recursos Naturals, un grup sense ànim de lucre creat per contrarestar el Protocol de Kyoto i lluitar contra l’efecte hivernacle. Però no sabem d’on prové el seu finançament, la qual cosa l’exclou de ser una font objectiva. Tampoc és segur que la resta de científics del documental no hagin cobrat res de les industries tal com neguen tots durant el film. Una aposta segura Un dels arguments principals és que el sol té més a veure amb l'escalfament global que els nivells de diòxid de carboni. La teoria és que l'augment d'activitat de taques solars provoca vents més solars que protegeixen efectivament a la Terra de la radiació còsmica que excita les molècules d'aigua a la terra que causa la formació de núvols. Amb menys radiació, tenim menys núvols, i com menys núvols més càlida la terra. A més de gràfics antiquats, van utilitzar les declaracions del doctor Piers Corbyn, qui va afirmar haver apostat pels pronòstics del temps per guanyar diners, encara que hagués d’anar contra dels models de pronòstic. L'Institut Meteorològic Danès va comparar l’activitat de taques solars amb les temperatures globals, però cal debatre si els rajos còsmics realment influencien en la formació de núvols, fet que va negar la Unió geofísica Americana al·legant que no hi ha una relació sòlida que ho demostri.