Una proteïna pot ser la cura de la diabetis

Un grup d’experts detecten una proteïna creada durant l’exercici que pot protegir el nostre organisme dels desordres del metabolisme

Un grup de científics encapçalats per la nord-americana Beth Levine ha aconseguit detectar la proteïna BCL2, responsable dels efectes beneficiosos de l’exercici en l’organisme. L’esport té efectes metabòlics que milloren la salut humana i poden combatre desordres com la diabetis, pel que l’estudi i la manipulació d’aquesta proteïna pot esdevenir la clau per solucionar algunes malalties.

Els investigadors estadounidencs van realitzar un experiment fent córrer ratolins per una cinta. Amb això van veure que l’exercici induïa a l’autofàgia, un mecanisme intracel·lular que deixa que les cèl·lules s’adaptin o canviïn les seves demandes nutritives i energètiques. Aquest sistema s’encarrega de fer una espècie de reciclatge de l’organisme per tal de protegir-lo. En el cas dels ratolins, té la funció d’evitar el patiment de malalties com el càncer, l’envelliment i la resistència a la insulina.

El clímax de l’estudi va ser la identificació de la proteïna BCL2 com a reguladora dels processos beneficiosos associats a una vida activa. Els primers anàlisis dels efectes de  l’exercici en ratolins indicaven un augment de l’autofàgia en l’esquelet i els músculs dels animalons en només mitja hora. Conseqüència que atribuïen a la proteïna BCL2.

Per verificar la hipòtesis, van fer la mateixa prova amb ratolins mutants que tenien inhabilitada aquesta proteïna. Els resultats van ser oposats. Es va detectar una reducció de la resistència i una alteració negativa del metabolisme de la glucosa. A més, els subjectes eren més susceptibles a la dieta alta en greixos induïda per la intolerància a la glucosa, desapareixent l’efecte protector.

Els investigadors destaquen que l'exercici pot tenir un paper crucial en la millora de la tolerància a la glucosa i el metabolisme que es produeixen en l’obesitat induïda per la dieta. De moment encara queda molt per estudiar, però l’equip de Levine suggereix que la manipulació de la proteïna BCL2 podria servir per aconseguir un nou enfocament en el tractament i prevenció del metabolisme de la glucosa.

Font: Revista Nature

Marta del Castillo no interessa als pares treballadors

Aquest cap de setmana he passat una mica de vergonya a la feina quan tothom ha començat a parlar de Marta del Castillo. Malgrat haver llegit el diari ARA i haver mirat els informatius, no en sabia res. Es possible que haguessin ignorat la notícia? Vaig preguntar dissimuladament què passava a una companya. “Es veu que s’ha condemnat al culpable, però els seus còmplices han quedat absolts”, va contestar-me.

Portada del diari ARA del 13 de gener de 2012

Tot i ser escandalós, d’assassinats n’hi ha molts, i aquest judici no es mereixia un lloc privilegiat. Però es podria haver afegit un breu per satisfer l’interès del públic d’un tema que va tenir tant seguiment mediàtic. Potser en el seu lloc hi havia un fet més rellevant? Vaig agafar el diari ARA per comprovar l’apartat de societat, era precari.

El tema principal l’ocupava un reportatge sobre les escoles bressol on una mare explicava que havia hagut de deixar de treballar perquè els seus pares no estaven en condicions per cuidar els seus fills. Menys mal que jo no tinc nens, perquè els meus pares, que estan perfectament, haurien de deixar la seva feina per encarregar-se de l’educació dels néts.
A banda de la crítica pel tractament de la notícia, que elimina la responsabilitat paterna i passa la pilota als avis i a l’Estat, s’ha de reconèixer que és un tema interessant. Però la informació important -la pujada del preu i la falta de recursos- està barrejada amb informació irrellevant que es podria resumir. A més, la portada del dia anterior estava dedicada al mateix tema.
Trobo correcte triar un contingut per sobre dels altres considerant els gustos dels lectors del diari, però no hi ha necessitat de repetir-lo dos dies seguits, si no els agradava la Marta, segur que hi havia molts més assumptes a la cua esperant per ser publicats.

Un pacte amb el diable sempre es paga

San Agustí i el Diable// Autor: Michael Pacher.

Per mi lligar-me a una hipoteca seria una insensatesa. Fins i tot amb una feina estable és arriscat. Hauria d’estar convençuda que res m’impedirà retornar els diners, ja que si entro en el joc dels bancs i perdo, la única responsable serè jo.
La situació d’inestabilitat crida a la cautela, però també ha posat de manifest que molta gent no ha actuat segons les seves possibilitats. La seva existència està programada per una força superior, una nova divinitat que dicta les passes a seguir, la societat de consum. A vegades requereix l’ajuda dels bancs per poder construir una vida. Però el castell de cartes no sempre aguanta i els perdedors culpen als amos de la moneda de la seva misèria.
No els falta raó, els bancs s’han fet rics a costa de deixar diners que no tenien i ho han pres tot a aquells que no podien tornar-los. També han arriscat els nostres estalvis invertint-los allà on volien. A més, per sortir de la crisi es necessita crèdit però les caixes són les úniques que decideixen a qui deixar-lo. Semblen nens sense control.
L’únic que els pot regular és l’Estat, que s’ha escollit democràticament. Però molts votants fan ús dels bancs sense mesura, pel que seria una bogeria pensar que els seus representants seran prou valents com per enfrontar-se a un instrument del que depenen. Aquest cercle només es trencarà el dia que tothom actuï i voti racionalment.
Mentrestant, cal recordar que un banc no és altruista, no és cap amic, quan dóna espera quelcom a canvi. És cruel, igual que quasi totes les grans empreses. Els diners són els seu objectiu i mai ho han amagat. Qui tot i això decideixi afrontar un deute i pactar amb el diable, serà l’únic responsable del possible desastre.

Un burgès disfressat de pagès

Josep Pla fou un prestigiós escriptor que modernitzà el periodisme i la literatura en català 

Josep Pla i Casadevall és un dels escriptors catalans populars més llegits. L’erudit, nascut a Palafrugell el 1897, no només és conegut pels seus llibres. Des de ben jove abandonà la seva vocació d’advocat per entrar al món periodístic, on destacà amb les seves cròniques, articles d’opinió i reportatges socials. Aquesta tasca l’alternà amb la creació literària.
Pla es presentava a sí mateix com un home resignat a escriure per guanyar-se la vida. Es considerava un misantrop, però li encantava conèixer i parlar amb gent de diferents ambients. Per això aprofità la primera oportunitat que tingué de ser corresponsal. Com a tal va viatjar a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia.

Retrat de Josep Pla (1917)// Fundació Josep Pla

Fou un dels periodistes més representatius del període de transició cap a les noves formes d’exercici del periodisme a Catalunya. Sobresortí al escriure les primeres cròniques polítiques i culturals en llengua catalana. I creà un estil periodístic propi allunyat del que havia estat el periodisme ideològic. Segons Josep Maria Casasús, Pla fou decisiu en l’evolució del periodisme català, ja que amb el seu prestigi, pes i influència dugué cap al gènere informatiu i interpretatiu característics del periodisme modern.
L’obra literària de Pla abasta més de 45 volums on s’hi troben pràcticament tots els gèneres literaris. Una de les particularitats d’aquests textos és que mai estaven acabats. Pla era extremadament perfeccionista, crític i exigent i sempre feia constants revisions. Ell mateix afirmava tenir una particular obsessió amb trobar l’adjectiu adient, que esperava fumant. 
Pla era amant de la lectura. Els seus models eren Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica partia de Leopardi, Voltaire i Montaigne. El seu estil literari esdevingué un canvi de paradigma respecte del noucentisme. Optà per un llenguatge senzill, clar i una redacció amena per guanyar-se al màxim de lectors. Un dels secrets del seu èxit, que contribuí a la difusió de la llengua catalana, es troba en la utilització constant de la ironia.

L’afany de protagonisme de l’autor el va fer anar més enllà de les paraules i interpretà un paper. El seu personatge era un burgès amb esperit pagès, extremadament modest, senzill, sarcàstic, tremendament mal fiat i enamorat de la bona vida, però no de les persones, ja que negava haver experimentat l’amor malgrat haver establert relacions amb dones.
La incongruència de la seva personalitat no creà controvèrsies però si ho feu la de la seva ideologia. Tot i ser un catalanista conservador, la guerra civil espanyola el convertí en espia del bàndol feixista. Posteriorment això provocà reiterades negatives del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a concedir-li el premi. Malgrat això, obtingué quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or. I el 1981 la Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla d'Or.
Pla va escriure pràcticament fins al final dels seus dies. Els últims anys els va passar al seu Mas Pla de Llofriu. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans.

Els carrers freds de l'amor

Avui us vull recomanar un thriller juvenil ple de misteri i alhora una història d’amor commovedora, Calles frías, ideal per qualsevol persona que vulgui passar una bona estona però sense temps per submergir-se en una novel·la llarga. La seva trama gira entorn d’un assassí en sèrie que es dedica a matar a tots els vagabunds de la zona per tal de “netejar la ciutat”.
La gràcia és que en comptes de ser la típica historia on els policies van seguint les pistes, cada capítol es completament diferent, ja que els narradors es van alternant. Per una banda tenim al protagonista, un noi que viu al carrer i està en perill degut als crims que s’estan cometent a la zona; i per l’altre ens trobem cara a cara amb els pensaments de l’antagonista, un despietat i inhumà personatge que vol netejar la ciutat de gent pobre i “bruta” i que ens explica amb delit els crims que ha comés, rememorant les seves atrocitats com si fossin plats deliciosos d’un restaurant i explicant-nos quins seran els seus propers moviments, de manera que nosaltres sabem què passarà però la resta de personatges ho desconeixen i ens veiem en una situació d’impotència, sense poder fer res.
La història també ens explica els motius que van portar al nostre protagonista a arribar a la situació de pobresa, fent entrar al lector en una profunda reflexió sobre la importància de la família, els amics i l’autoestima. I per adornar-ho una mica s’hi afegeix una bonica, o no, història d’amor, ja que com sabeu l’amor de vegades pot arribar a ser més cruel que la daga d’un assassí.
Terror i intriga contrasten amb la llum de l’enamorament en un ritme trepidant i intens que submergeix al lector sense que aquest pugui parar de llegir, amb un neguit que es va incrementant fins arribar a un clímax inimaginable i genial que fa del llibre una meravella.
Un llibre àgil i fàcil de llegir però no per això menys interessant. A través de les seves pàgines sentireu que viure als carrers freds no és res comparat amb el gel de la ràbia, la impotència i la frivolitat i es probable que el vostre cor quedi glaçat per un instant.

Podeu trobar-lo a les biblioteques públiques: http://xurl.es/t5glv

La catàstrofe de Txernòbil es manté encesa

Fa 25 anys l’accident nuclear més gran de la història podria haver deixat Europa inhabitable

Estat de la central nuclear de Txernòbil al 2003. Font: Elena Filatova

El passat abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del cataclisme de Txernòbil. Per a molts, aquesta data va passar desapercebuda, però el recent accident a la central de Fukushima, al Japó, ha obert la porta al record d’aquesta tragèdia i al debat sobre la seguretat de l’energia nuclear.
La matinada del 26 d’abril de 1986 uns operaris simulaven un tall elèctric a la planta de Txernòbil, a Ucraïna. Cap d’ells esperava viure la pitjor catàstrofe atòmica de la història. Però la fuga radioactiva que provocarien seria dues-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les conseqüències, devastadores.

Els fets
Durant el test, la potència del reactor va baixar fins a uns nivells alarmants. Per evitar l’apagada automàtica els operaris van desconnectar el sistema de seguretat, violant el reglament. Convençuts que controlaven l’experiment, van pujar la potència manualment i es van sobrepassar. L’augment precipitat va sobreescalfar el nucli, on es va acumular hidrogen. Els controls no responien, era massa tard. Una explosió va rebentar el consistent sostre del reactor i va desencadenar un incendi a la vegada que llançava una immensa emissió de productes de fissió a l’atmosfera.
Mentre els bombers estaven en camí per controlar el desastre, els operaris de la planta van posar els altres tres reactors de la central en refrigeració d’emergència. Els responsables de la regió van preparar l’evacuació de la ciutat de Pripyat -localitat adjunta a la nuclear on vivien les famílies dels treballadors- i d’un radi de 10 quilòmetres al voltant de la planta. El procés va començar 36 hores després de l’explosió i es va completar en 3 hores.

Conseqüències directes
De les dues-centes persones que van ser hospitalitzades 31 van morir, 28 de d’elles degut a l’exposició directa a la radiació. Molts afectats eren del personal de rescat. Ben aviat el mal es va estendre a les zones veïnes, on es van mantenir índexs de radioactivitat perillosos diversos dies.
La gravetat de la situació va obligar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 116.000 persones. Es va aïllar una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central que avui dia encara segueix vigent. Els seus habitants van ser desallotjats i obligats a ser relocalitzats. Tot i això, quan l’evacuació va finalitzar, sis dies després de l’accident, ja hi havia milers d’afectats greus per la radiació.
A més, cinc milions de persones van seguir vivint en àrees contaminades, 400.000 de les quals es trobaven en zones greument afectades. Diversos estudis demostren que les taxes del càncer de tiroides es van elevar enormement a Bielorrússia, Ucraïna i Rússia. Alguns científics creuen que això es deu a l’augment de controls. Altres estimen que la radioactivitat de les zones afectades es transmetrà a futures generacions durant milions d’anys.

Falta de control
En aquell període la manca d'una estructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afectava les operacions de les centrals. Tampoc hi havia cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per inspeccionar i avaluar les instal•lacions. Les plantes i la comunicació entre aquestes estaven antiquades i descuidades, fet que verifiquen freqüents averies anteriors a l’incident de Txernòbil.
A més, el bloc soviètic estava molt estancat respecte a Occident en l’aplicació de les innovacions d’alta tecnologia. Això explica l’absència d’un edifici de contenció en el disseny dels reactors, tal com exigien els requisits de seguretat d’Occident.
Malgrat que el cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anunciat una nova política de transparència, l’accident es va descobrir gràcies a Suècia, on el 27 d’abril es van detectar partícules radioactives a la central nuclear de Forsmark. En preguntar per un accident al govern rus aquest el va negar, fet que va dificultar les comunicacions.
El periodista Santiago Vilanova, que en aquella època exercia a Radio Nacional de España, explica al seu llibre Chernobil: El fin del mito nuclear que el 29 d’abril, quan l’URSS finalment va confessar l’accident, un company el va despertar per dir-li que havia de comunicar la notícia, una tasca que evitaven altres professionals perquè no tenien dades fiables.
El govern soviètic es va limitar a mencionar que s’havia produït un incendi a Txernòbil, que les conseqüències s’estaven solucionant i s’estudiarien els fets. Dos dies després, milers de persones celebraven al carrers de Kiev el dia 1 de maig, exposant-se al núvol radioactiu que sobrevolava la capital ucrainiana.

Un problema pendent
El risc que van prendre els 600.000 voluntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment la feina dels bombers, va servir per evitar una segona explosió de conseqüències dramàtiques a tota Europa. Però el reactor quatre segueix actiu. Es va intentar refrigerar-lo a través d’un túnel però va ser impossible. Per això la comunitat Internacional va finançar el seu tancament, completat l’any 2000, i la creació d’un sarcòfag per aïllar-lo de l’exterior.
Però la degradació natural fa que corri el risc de desplomar-se. A més, hi ha indicis de possibles fugues radioactives i filtracions d’aigua. Per això des del 2004 s’està construint una nova coberta. Costarà milions d’euros i la seva vida útil serà d’un segle. Però el reactor seguirà actiu i fins que el seu interior no sigui desmuntat i emmagatzemat de manera segura, Txernòbil seguirà sent un problema pendent.

Panorama actual
Txernòbil va incrementar la consciència general de les carències del sistema econòmic soviètic i va posar de manifest la perillositat de l’energia nuclear. L’opinió pública majoritària rebutja l’energia nuclear segons l’últim baròmetre del centre d’Investigacions Sociològiques. Però això no evita que l’exportació de tecnologia nuclear creixi, especialment als països en desenvolupament. A més, la majoria de líders mundials veuen aquest recurs com a alternativa futura als combustibles fòssils.
Segons Gema Revuelta, experta en comunicació científica, els sistemes de seguretat actuals són eficaços i compten amb comunicacions automàtiques en cas d’accidents o infraccions. L’exemple el tenim amb l’incident de la central de Fukushima, que es va poder seguir per Internet. Revuelta creu que no s’ha de témer a una futura explosió, sinó als residus radioactius que provoquen les centrals i que restaran actius milers d’anys. La única solució per evitar-los és consumir menys energia.