El cor de l’imperi comunicatiu

Sota les aterradores imatges de guerra no només s’amaga una empresa que es vol enriquir, sinó persones que lluiten per la veritat

Quan estudiem historia ens aprenem dates, fets, personatges polítics, vivències socials. Estudiem per què s’inicia una guerra i quines conseqüències comporta, però mai es posa èmfasi en qui ens ha proporcionat la informació per saber tot allò. Són molts els historiadors que s’han encarregat de recopilar i ordenar la informació que arriba a les nostres mans, però també hi ha uns personatges que sovint oblidem, la gent que viatja als llocs i s’enfronta a la por d’un conflicte per poder-lo explicar de primera mà. Em refereixo als reporters de guerra.

Avui dia rebem informació per totes bandes, però això provoca que la meitat del que ens diuen sigui mentida. Per saber la veritat no ens hem de dirigir a l’empresa més gran ni a la més rica, sinó a la part més baixa i més humana, una part individual que pensa i sent com nosaltres, els periodistes, que arrisquen la seva vida per aportar-nos fets i mostrar-nos la realitat. Un exemple d’aquesta humanitat el trobem en Miguel Gil Moreno. Dilluns va fer deu anys que aquest distingit periodista i aquesta gran persona va morir mentre desenvolupava la seva tasca professional en una emboscada guerrillera a Serra Lleona. Gràcies a ell vam aconseguir imatges al•lucinants i una part del món va poder fer-se escoltar, però segur que més d’un mai va sentir el seu nom.

Miguel Gil va estudiar dret però va fer un gir a la seva vida i va decidir ser corresponsal. Desitjava ajudar a la gent i donar veu aquells que no la tenien, explicar la veritat. Fins i tot obviava les decisions dels seus caps quan li deien que marxés perquè la notícia no era d’interès en aquell moment, perquè ell sabia que les guerres no s’acaben quan acaben les imatges de la televisió i pensava que ell sol no podia ajudar a tanta gent, però potser si tots veiem les imatges el món si els ajudaria, per això estimava la seva feina.

La societat és mou per diners i no tots els corresponsals són com Miguel, sovint es fan trucatges, inclús es juga amb el més desfavorits per tal d’aconseguir la imatge perfecta que et portarà a la fama, però encara hi ha gent que l’admira a ell i a la resta de corresponsals que es mouen per aconseguir la justícia, la veritat i la informació de les poblacions més marginades. Tot i això la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació provoca que alguns corresponsals no puguin treballar amb el cor i ho facin pensant que la seva vida depèn dels seus resultats.

No només és això, les grans empreses ja no exigeixen una imatge real, simplement volen una imatge impactant, la veracitat no és el seu objectiu, sinó l’audiència obtinguda. L’ànsia de poder fa que les ments deixin de pensar i seguint aquest model no m’estranyaria que en uns anys les empreses televisives contractessin a soldats per disparar a innocents i així obtenir les imatges sense haver d’esperar que els exèrcits actuïn. Això no és un disbarat tant gran si tenim en compte que les empreses que financen armes també financen els mitjans de comunicació, és a dir, que propicien les guerres, d’aquí a organitzar-les tampoc hi ha un camí tant llarg.

El món està contaminat i podrit, així que l’únic que ens queda és mirar cap avall als corresponsals de guerra i tenir esperança en que no tots es contagiïn d’aquestes ànsies. Si no els valorem i els defensem ara que fan la seva feina, l’imperi comunicatiu acabarà ignorant-los per abaratir costos i prenent falses imatges del youtube com les que veiem sovint a TVE, una televisió pública i pel ve dels ciutadans que va ser capaç de passar un vídeo d’un concert on la gent reia com si fos el terratrèmol de Haití.

Lectura recomanada: La golosina visual

-->

Ignacio Ramonet dedica aquest llibre a parlar sobre la manipulació de la ment per part dels mitjans audiovisuals i de la influència que aquests tenen sobre totes les persones. Per fer-ho divideix el tema en diferents capítols on ens explica com mitjançant els diferents tipus de mitjans (el cinema, la televisió, internet...) son capaços de captivar-nos i influenciar-nos. El problema és que malgrat que el missatge inculcat pot ser qualsevol, l’acceptació d’aquest depén de l’astúcia amb la que sigui presentat, però sobretot de la freqüència amb la que es rep, per tant, les comunicacions de masses son les que realment son capaces de manipular-nos quasi des que naixem i fins al final dels nostres dies. La manera més famosa és la publicitat, però no és l’única. Ignacio posa èmfasi en la importància de les pel·lícules, que transmeten missatges sobre uns determinats valors, una manera de comportar-se, el camí correcte. Una pel·lícula ens ensenya el que està bé i el que està malament i estranyament els bons acostumen a ser els  patriòtics, els policies, els que treballen per mantenir la justícia i l’ordre i intenten vèncer els que van contra les normes. Sobretot posa èmfasi en les series i pel·lícules americanes, que els serveixen no només per enriquir-se, sinó per contagiar-nos la seva manera de pensar i de viure, ens americanitzen i ens fan ser a tots iguals, però no iguals en el sentit que entenem per llibertat i igualtat, sinó en el sentit de ments pensants iguals, que tenen uns mateixos valors, que busquen el mateix tipus de vida, els mateixos productes per ser feliç, el mateix tipus de família model. Una de les frases que se m’ha quedat molt marcada és que “els anuncis i les pel·lícules no son tan diferents, mentre una pel·lícula et diu com has de viure i quin model de vida has de tenir, un anunci t’ofereix el producte específic per aconseguir-la”. Perquè com tots sabem un anunci no ven el seu producte sinó un sentiment, ven un fals camí cap a la felicitat, cap a una vida imaginaria.

Per tant els mitjans de comunicació (i més els audiovisuals) són molt poderosos, són una arma, i no només l’han utilitzat els empresaris sinó que son clients habituals els governs, que tenen uns cànons més barats  per a la seva pròpia propaganda. D’aquest manera el nostre inconscient assimila unes idees, un tipus de vida on et deixes portar, que es limita al consumisme silenciós sota el mandat d’un líder que és bo i no es qüestiona.

Per suposat que hi ha persones conscienciades políticament i sense interessos comercials que han utilitzat la mateixa arma per enviar missatges en contra d’aquestes idees que ens universalitzen a tots i ens treuen la independència cultural, inclús s’han fet pel·lícules que tracten sobre persones marginals o injustícies dels governs. El problema és que tots aquest missatges, totes aquestes pel·lícules alternatives i diferents han arribat tard, la gent no les agafa igual que una pel·lícula americana, no les consideren normals, són diferents, i ens han estandarditzat tant que poques persones són capaces d’apreciar que la bellesa real d’una pel·lícula està en aquesta diferència o en el missatge de fons i no en els efectes especials.

La causa principal d’això és que per fer missatges calen diners i sense diners no es pot fer arribar tant lluny el teu missatge. El món cada cop és més capitalista i no hi ha prou persones amb mitjans i sensibilitat suficient com per intentar fer reaccionar una població hipnotitzada que forma una massa cada cop més homogènia i que creix dia rere dia. I com explica Ramonet a l’inici del llibre cada cop és més fàcil agilitzar aquest procés, perquè abans l’espectador havia d’esforçar-se per fer cas als missatges publicitaris, però ara amb Internet amb un click ja obtens tot el que necessites per tenir aquest falsa vida inventada, aquesta falsa realitat que et portarà a una falsa felicitat plena d’ignorància.

Són poques les empreses de comunicació que concentren el major poder econòmic i de difusió, i precisament en aquestes poques és on resideix el veritable poder de manipulació. A més, aquestes empreses cada cop han tendit més a la concentració i no actuen des d’un sol mitjà sinó que ens envien missatges des de diferents formats, és quasi impossible escapar, per fer-ho hauríem de tancar-nos en una habitació i això també ens tornaria bojos. Segurament veient això s’evidencia l’importància de les lleis que posen un límits a aquesta concentració del sector. I el gran poder també evidència les discussions polítiques sobre els mitjans públics i el seu control, perquè un mitjà de comunicació és com un nou exèrcit subtil, correcte, al que la gran massa no qüestiona perquè no fa mal (a simple vista) només utilitza la bellesa de les imatges, el ritme de la música i el so de les paraules per captivar-nos.

Entre els punts forts del llibre podríem destacar que Ignacio fa una molt bona argumentació a mode d’article però a la vegada està perfectament documentada i fomentada amb proves, dóna nom concrets d’actors, guionistes, pel·lícules, directors, publicistes... no parla per parlar, sap el que diu i dóna l’opció a comprovar els fets a través de les referències que ofereix. A més, s’expressa d’una manera molt propera i tracta un tema d’una forta sensibilitat, amb el que la majoria s’hi pot sentir identificat. El problema potser és que un lector de nivell baix com jo amb poca cultura es pot perdre fàcilment, sobretot amb els exemples de pel·lícules pot fer-se un embolic, per això Ramonet sempre que parla d’algun exemple rellevant en fa un resum abans d’analitzar-lo perquè ens en fem una idea.

El fet de contrastar doncs opinió personal amb dades i fets rellevants fa que ens doni una imatge de proper i a la vegada professional.

Personalment aquest llibre m’aporta molt. No és el primer que llegeixo d’aquest tema (anteriorment vaig llegir Subliminal: Escrito en nuestro cerebro) i crec que més que per conscienciar un llibre així serveix per dir-te que no estàs sol i que no ets l’únic que penses així, que una persona important, amb una carrera escrigui el que tu penses i ho fomenti amb dades que tu no tens et fa adonar que sí tens raó, que no ets tan estrany. D’altra banda m’he adonat que jo mateixa també estava molt manipulada, només cal analitzar la meva ment... el meu propòsit a la vida sempre havia estat ser la esposa perfecte... només volia trobar un home bo i ser la seva princesa, a mi ell m’era igual que fos guapo o no mentre fos bo i tinguéssim un fill i fóssim feliços... preciós, però no és aquest llibre és en general haver-me acostat a aquets món que m’ha fet adonar que el meu veritable somni és valer-me per mi mateixa, aconseguir fer bé el que m’agrada i després si, després si tindré temps per trobar una persona i fer el meu conte, però abans d’estimar algú he de ser capaç de valer-me per mi mateixa, saber que soc algú fora d’aquests desitjos interns de ser perfecte que m’han obligat a tenir dins del cap els mitjans de comunicació, perquè qui no ho faci deixarà de ser feliç quan la bellesa desaparegui, la resta seguirem sent feliços perquè contarem amb un cervell lliure de contaminació.

Primer el Tibet, després el món...

Abans de queixar-nos de la nostra situació hauríem d’assabentar-nos del que està vivint el Tibet , un poble amb una cultura pròpia, com el nostre, dominat per una força poderosa. A simple vista ens hi podríem identificar, però no té res a veure amb el que vivim, perquè el Tibet no és un territori petit ni mitjà, la seva extensió és quatre cops més gran que Espanya i el domini que hi exerceix Xina és total i per mitjà de la repressió, la violència i la prohibició de la llibertat. Pensar que pugui passar això en l’actualitat, on la cultura ens ensenya a través de la història que la violència no porta enlloc és esfereïdor. Quin motiu tenen els xinesos per odiar tant aquella nació? Precisament de tot això va parlar Thubten Wangchen, el President de la casa del Tibet de Barcelona durant la conferència que va fer dimarts a la UPF.

En realitat els ciutadans xinesos no tenen cap motiu, simplement segueixen instruccions dels manipuladors de la informació. El govern xinès no es limita a negar la llibertat d’expressió, sinó que controla els mitjans de comunicació negant als seus ciutadans el dret a la informació, amb el que controla les ments de tots i cadascú dels seus súbdits i els pot convèncer de que Xina fa el bé i que els tibetans son xinesos. I cap xinés diu el contrari perquè no es pot informar , com va dir el President de la casa del Tibet, “un xinés no pot fer com nosaltres i buscar al Google informació del Tibet” , l’únic resultat que podria trobar és una pàgina creada pel govern donant raons lògiques i evidents per les quals va ser necessari que Xina envaís el país, com que el Tibet necessitava ajuda econòmica perquè era molt pobre. Però Thubten Wangchen va explicar que “al llarg de la història del Tibet cap tibetà ha mort de gana”, sinó que van començar a morir en arribar els xinesos, que no van entrar per ajudar-los, sinó per explotar les seves riqueses entre les quals hi ha l’urani, que serveix per fabricar bombes nuclears. Els tibetans no tenien armes per la seva filosofia, que es basa en la pau, el diàleg i el bon comportament i Xina se’n va aprofitar per massacrar-los sense contemplació.

Segons Wangchen els xinesos son tant manipuladors que els seus policies es van rapar el cap i es van vestir com monjos tibetans, els van gravar amb armes per fer veure que eren violents i el vídeo es va difondre per la televisió xinesa. Però la influència de Xina no es limita al seu immens territori, és mundial i realment és un tema pel que estar alarmat. Precisament la reina no va atendre al Dalai Lama perquè no volia interferir en les relacions internacionals amb Xina. Relacions amb aquells que el 1959 van envair un poble i van matar més d’un milió de tibetans mentre centenars d’ells s’exiliaven per no morir, relacions amb un govern que enganya al seu propi poble manipulant el seu cervell i que no respecta els drets humans, és possible tenir relació amb aquest monstre?

Xina està creant un exèrcit, una massa de súbdits que es limiten a obeir sense pensar, el problema ja no és el Tibet, això es fa petit al costat de l’amenaça que suposa que un poder tan avariciós i inhumà tingui a les seves mans persones que es comporten com robots i armes nuclears i més coses que potser no sabem.

El problema del Tibet va començar el 1959 i encara no s’ha fet res per solucionar-ho. Nosaltres ens queixem de la situació de Catalunya mentre milions de xinesos sofreixen i no tenen llibertat, mentre menors d’edat estan a la presó... I mentre nosaltres ens distraiem discutint amb Espanya es van infiltrant entre nosaltres, venent més barat... i nosaltres amb crisi, tancant les nostres fabriques i comprant a Xina, un país explotador, manipulador. Hauríem de fer un boicot a tot producte xinés abans que ens dominin i ens converteixin en els seus ciutadans. De moment encara no han agafat el poder dels mitjans de comunicació, però si això arriba un dia… no direm adéu a la independència de Catalunya no, direm adéu a Espanya, adéu a Europa i adéu a tos els drets pels que hem lluitat... dubto que els americans ens puguin “salvar” aquesta vegada.

L’heroi manipulador

Hugo Chávez es contradiu negant la llibertat i la igualtat dels veneçolans

Font: elblogdecallo@blogspot.com

El president veneçolà, Hugo Chávez, va confirmar dimarts que no planeja retirar-se i que aspira a ser escollit per un nou mandatari de sis anys a les eleccions del 2012. “Jo no tinc plans de marxar. Déu sabrà i el poble. Aquesta és una democràcia” va dir Chávez durant un acte amb un grup de petroleres estrangeres.

Chávez, un militar retirat, va assumir el poder el 1999 i va ser reescollit el 2006 per un període de sis anys. Però podrà aspirar a un nou mandat presidencial al desembre del 2012 degut a que al febrer del 2009 va ser aprovada una llei constitucional que permet la reelecció indefinida.

El president, que va participar en la firma d’acords petrolers amb firmes internacionals, entre elles l’espanyola Repsol i l’americana Chevron, va considerar que la seva continuïtat en el poder garantiria el compliment dels contractes amb aquestes empreses, on les inversions arribarien als 40.000 milions de dòlars. “No es preocupin que no hi haurà canvi de govern a curt termini (...) No han de preocupar-se pel que passarà després de Chávez”, va llançar el mandatari.

Els que s’alegren d’aquest fet son els seguidors de Chávez, que veuen al mandatari com un heroi, ja que mitjançant el seu projecte revolucionari ha transformat els barris més pobres de Veneçuela. En certa manera és realment un heroi, ja que abans que arribés el país va viure 40 anys en els que les enormes riqueses de les petroleres només beneficiaven a una elit, mentre un 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A més, Veneçuela estava fortament endeutada i el 1989 el Banc Mundial va imposar un dràstic paquet de mesures antisocials que va comportar l’augment del preu dels productes alimentaris i el transport. Això va afectar les classes més pobres i va provocar aldarulls que es van resoldre pel poder mitjançant una forta repressió. En menys d’una setmana van haver-hi 3000 morts. Desesperació i pobresa es van anar sumant fins que el 1992 va haver-hi un cop d’Estat fracassat en el que Chávez va participar.

Dos anys més tard, Hugo Chávez va sortir de la presó amb la lliçó apresa que amb la força no s’aconsegueix el poder, i va aconseguir guanyar les eleccions democràticament per aconseguir els seus objectius, entre els que destacava la llibertat i la igualtat. Va ser fàcil guanyar-les, sobretot perquè un poble destrossat, pobre, aterrit, que no tenia res a perdre, va veure a Chávez com un salvador.

En aquests onze anys, el mandatari ha repartit riqueses i ha millorat molts aspectes socials com l’educació o l’atenció mèdica. També ha impulsat la creació de cooperatives per disminuir l’atur. Per fer tot això, Chávez comptava amb la riquesa proporcionada pel petroli. Veneçuela és la quarta exportadora mundial de petroli i la tercera en proporcionar-ne als Estats Units, país que se’n aprofitava anteriorment. Chávez està totalment en contra del imperialisme dels Estats Units i no ha dubtat en criticar-lo durament. A diferència d’ells, Chávez es caracteritza per deixar clar on van a parar els diners, per ser transparent, però qui decideix on van a parar els diners?

Malgrat que la pobresa de Veneçuela no s’ha acabat, Chávez ha fet projectes a nivell internacional i això és un tret que alguns veneçolans li poden retreure. Un altre fet que li poden retreure és que ell no és l’únic que pot salvar al poble. Si ell no podia seguir en el poder algú pròxim a ell podria seguir el seu paper d’igualtat, transparència, llibertat que tant propugnava. Suposo que l’eficàcia de Chávez resideix en que fins i tot ell mateix es creu un heroi incapaç de ser substituït. O potser és un paper que ha adoptat després de deixar-se temptar per les ànsies de poder? El que està clar és que la igualtat i la llibertat que defensava en el seu inici no es compleixen en l’actualitat.

Per començar, Chávez ha prohibit la llibertat d’expressió, una llibertat individual indispensable per als éssers humans que son éssers que necessiten comunicar-se. I no només es va dedicar a tancar empreses audiovisuals al·legant que manipulaven el cervell del poble (fent callar a la vegada la resta per por a ser tancades), sinó que va ser capaç de detenir un company que estava en contra de les seves idees, el General Raúl Isaías Baduel, acusat d’enriquiment il·lícit i abús del poder, pel que el diumenge passat va ser condemnat a vuit ants de presó.  

D’altra banda, no pot haver igualtat quan és ell i només ell l’únic capaç de salvar al poble i l’únic capaç de decidir que ha de pensar la gent. Chávez és com un nou Déu que guia al poble, format per persones iguals, però ell és millor i pot perdurar en el poder utilitzant polítiques que ens recorden els dictadors més espantosos de la historia i fa que ens preguntem: fins a on podrà arribar Chávez? De moment ha utilitzat la censura i l’empresonament per causes ideològiques. Fins i tot podríem dir que s’ha aprofitat d’un poble indefens per pujar al poder. És com si un nen ha estat maltractat tota la vida i de cop se’l tracta com un ésser humà, la persona que ho faci serà vista com un heroi, quan en realitat és una persona normal. Chávez ha fet això, comportar-se correctament, res més, per aquest fet no cal idolatrar-lo tant ni pensar que és únic. Només caldria no deixar que mai més ocupés el poder algú pitjor que ell, però si el poble que va ser maltractat té l’oportunitat de seguir votant-lo sempre ho farà i mai tindrà l’oportunitat de veure que hi ha més persones bones, fins i tot millors.

Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.

La inoperància espanyola justifica l’Estatut

-->

Davant la situació desesperant en la que es troba el Tribunal Constitucional, tant pel que fa a la sentència de l'Estatut com a la seva renovació, el president del Partit Popular, Mariano Rajoy, ha atribuït la culpa en part a la marginació del PP del procés estatutari i en part a la mala política dels socialistes. Rajoy ha replicat al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i al PSOE que la responsabilitat del bloqueig de la renovació de l'alt tribunal no és del PP, al·legant que al 2008 va presentar al Senat per via de les comunitats autònomes que governa dos candidats per al TC que Zapatero va vetar.

Pel que fa a l’evolució de l’Estatut, de les dues raons que Rajoy ha donat cap sembla tenir sentit. Si es té en compte que el PP està totalment en contra de qualsevol indici d’independentisme per lleuger que sigui, és obvi que estarà contar l’Estatut, cosa que mai ha amagat, i si el PP s’ha trobat marginat encara haurà ajudat a que aquest no en surti més mal parat. Per la mateixa raó el segon motiu no té sentit, ja que els dos candidats que va presentar el PP al 2008 només farien que recolzar les seves idees, és a dir, anar en contra de l’Estatut. Pel que fa a la renovació del Constitucional, és evident que cal fer-la, però renovació vol dir tirar endavant, no tirar enrere, i tampoc sembla lògic que un partit conservador que utilitza la història per recolzar els seus ideals i incapaç de modernitzar-se pugui aportar algun tipus d’ajut.

Tot això no vol dir que el President surti impune de tot això. En el cas de l’Estatut ningú se salva, Zapatero és va limitar a dir que acceptaria el que determinés el Constitucional, però potser caldria posar una data límit o buscar una alternativa. Si el TC no és capaç de posar-se d’acord en allò que afecta a Catalunya, no serà que Espanya ja té prou en governar-se a sí mateixa? Aquesta situació només fa que remarcar la necessitat urgent que té Catalunya de que com a mínim s’aprovi l’Estatut sense cap modificació. Més endavant, i en vista de la inoperància dels organismes espanyols, potser Catalunya haurà de presentar projectes més ambiciosos.