Primer el Tibet, després el món...

Abans de queixar-nos de la nostra situació hauríem d’assabentar-nos del que està vivint el Tibet , un poble amb una cultura pròpia, com el nostre, dominat per una força poderosa. A simple vista ens hi podríem identificar, però no té res a veure amb el que vivim, perquè el Tibet no és un territori petit ni mitjà, la seva extensió és quatre cops més gran que Espanya i el domini que hi exerceix Xina és total i per mitjà de la repressió, la violència i la prohibició de la llibertat. Pensar que pugui passar això en l’actualitat, on la cultura ens ensenya a través de la història que la violència no porta enlloc és esfereïdor. Quin motiu tenen els xinesos per odiar tant aquella nació? Precisament de tot això va parlar Thubten Wangchen, el President de la casa del Tibet de Barcelona durant la conferència que va fer dimarts a la UPF.

En realitat els ciutadans xinesos no tenen cap motiu, simplement segueixen instruccions dels manipuladors de la informació. El govern xinès no es limita a negar la llibertat d’expressió, sinó que controla els mitjans de comunicació negant als seus ciutadans el dret a la informació, amb el que controla les ments de tots i cadascú dels seus súbdits i els pot convèncer de que Xina fa el bé i que els tibetans son xinesos. I cap xinés diu el contrari perquè no es pot informar , com va dir el President de la casa del Tibet, “un xinés no pot fer com nosaltres i buscar al Google informació del Tibet” , l’únic resultat que podria trobar és una pàgina creada pel govern donant raons lògiques i evidents per les quals va ser necessari que Xina envaís el país, com que el Tibet necessitava ajuda econòmica perquè era molt pobre. Però Thubten Wangchen va explicar que “al llarg de la història del Tibet cap tibetà ha mort de gana”, sinó que van començar a morir en arribar els xinesos, que no van entrar per ajudar-los, sinó per explotar les seves riqueses entre les quals hi ha l’urani, que serveix per fabricar bombes nuclears. Els tibetans no tenien armes per la seva filosofia, que es basa en la pau, el diàleg i el bon comportament i Xina se’n va aprofitar per massacrar-los sense contemplació.

Segons Wangchen els xinesos son tant manipuladors que els seus policies es van rapar el cap i es van vestir com monjos tibetans, els van gravar amb armes per fer veure que eren violents i el vídeo es va difondre per la televisió xinesa. Però la influència de Xina no es limita al seu immens territori, és mundial i realment és un tema pel que estar alarmat. Precisament la reina no va atendre al Dalai Lama perquè no volia interferir en les relacions internacionals amb Xina. Relacions amb aquells que el 1959 van envair un poble i van matar més d’un milió de tibetans mentre centenars d’ells s’exiliaven per no morir, relacions amb un govern que enganya al seu propi poble manipulant el seu cervell i que no respecta els drets humans, és possible tenir relació amb aquest monstre?

Xina està creant un exèrcit, una massa de súbdits que es limiten a obeir sense pensar, el problema ja no és el Tibet, això es fa petit al costat de l’amenaça que suposa que un poder tan avariciós i inhumà tingui a les seves mans persones que es comporten com robots i armes nuclears i més coses que potser no sabem.

El problema del Tibet va començar el 1959 i encara no s’ha fet res per solucionar-ho. Nosaltres ens queixem de la situació de Catalunya mentre milions de xinesos sofreixen i no tenen llibertat, mentre menors d’edat estan a la presó... I mentre nosaltres ens distraiem discutint amb Espanya es van infiltrant entre nosaltres, venent més barat... i nosaltres amb crisi, tancant les nostres fabriques i comprant a Xina, un país explotador, manipulador. Hauríem de fer un boicot a tot producte xinés abans que ens dominin i ens converteixin en els seus ciutadans. De moment encara no han agafat el poder dels mitjans de comunicació, però si això arriba un dia… no direm adéu a la independència de Catalunya no, direm adéu a Espanya, adéu a Europa i adéu a tos els drets pels que hem lluitat... dubto que els americans ens puguin “salvar” aquesta vegada.

L’heroi manipulador

Hugo Chávez es contradiu negant la llibertat i la igualtat dels veneçolans

Font: elblogdecallo@blogspot.com

El president veneçolà, Hugo Chávez, va confirmar dimarts que no planeja retirar-se i que aspira a ser escollit per un nou mandatari de sis anys a les eleccions del 2012. “Jo no tinc plans de marxar. Déu sabrà i el poble. Aquesta és una democràcia” va dir Chávez durant un acte amb un grup de petroleres estrangeres.

Chávez, un militar retirat, va assumir el poder el 1999 i va ser reescollit el 2006 per un període de sis anys. Però podrà aspirar a un nou mandat presidencial al desembre del 2012 degut a que al febrer del 2009 va ser aprovada una llei constitucional que permet la reelecció indefinida.

El president, que va participar en la firma d’acords petrolers amb firmes internacionals, entre elles l’espanyola Repsol i l’americana Chevron, va considerar que la seva continuïtat en el poder garantiria el compliment dels contractes amb aquestes empreses, on les inversions arribarien als 40.000 milions de dòlars. “No es preocupin que no hi haurà canvi de govern a curt termini (...) No han de preocupar-se pel que passarà després de Chávez”, va llançar el mandatari.

Els que s’alegren d’aquest fet son els seguidors de Chávez, que veuen al mandatari com un heroi, ja que mitjançant el seu projecte revolucionari ha transformat els barris més pobres de Veneçuela. En certa manera és realment un heroi, ja que abans que arribés el país va viure 40 anys en els que les enormes riqueses de les petroleres només beneficiaven a una elit, mentre un 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A més, Veneçuela estava fortament endeutada i el 1989 el Banc Mundial va imposar un dràstic paquet de mesures antisocials que va comportar l’augment del preu dels productes alimentaris i el transport. Això va afectar les classes més pobres i va provocar aldarulls que es van resoldre pel poder mitjançant una forta repressió. En menys d’una setmana van haver-hi 3000 morts. Desesperació i pobresa es van anar sumant fins que el 1992 va haver-hi un cop d’Estat fracassat en el que Chávez va participar.

Dos anys més tard, Hugo Chávez va sortir de la presó amb la lliçó apresa que amb la força no s’aconsegueix el poder, i va aconseguir guanyar les eleccions democràticament per aconseguir els seus objectius, entre els que destacava la llibertat i la igualtat. Va ser fàcil guanyar-les, sobretot perquè un poble destrossat, pobre, aterrit, que no tenia res a perdre, va veure a Chávez com un salvador.

En aquests onze anys, el mandatari ha repartit riqueses i ha millorat molts aspectes socials com l’educació o l’atenció mèdica. També ha impulsat la creació de cooperatives per disminuir l’atur. Per fer tot això, Chávez comptava amb la riquesa proporcionada pel petroli. Veneçuela és la quarta exportadora mundial de petroli i la tercera en proporcionar-ne als Estats Units, país que se’n aprofitava anteriorment. Chávez està totalment en contra del imperialisme dels Estats Units i no ha dubtat en criticar-lo durament. A diferència d’ells, Chávez es caracteritza per deixar clar on van a parar els diners, per ser transparent, però qui decideix on van a parar els diners?

Malgrat que la pobresa de Veneçuela no s’ha acabat, Chávez ha fet projectes a nivell internacional i això és un tret que alguns veneçolans li poden retreure. Un altre fet que li poden retreure és que ell no és l’únic que pot salvar al poble. Si ell no podia seguir en el poder algú pròxim a ell podria seguir el seu paper d’igualtat, transparència, llibertat que tant propugnava. Suposo que l’eficàcia de Chávez resideix en que fins i tot ell mateix es creu un heroi incapaç de ser substituït. O potser és un paper que ha adoptat després de deixar-se temptar per les ànsies de poder? El que està clar és que la igualtat i la llibertat que defensava en el seu inici no es compleixen en l’actualitat.

Per començar, Chávez ha prohibit la llibertat d’expressió, una llibertat individual indispensable per als éssers humans que son éssers que necessiten comunicar-se. I no només es va dedicar a tancar empreses audiovisuals al·legant que manipulaven el cervell del poble (fent callar a la vegada la resta per por a ser tancades), sinó que va ser capaç de detenir un company que estava en contra de les seves idees, el General Raúl Isaías Baduel, acusat d’enriquiment il·lícit i abús del poder, pel que el diumenge passat va ser condemnat a vuit ants de presó.  

D’altra banda, no pot haver igualtat quan és ell i només ell l’únic capaç de salvar al poble i l’únic capaç de decidir que ha de pensar la gent. Chávez és com un nou Déu que guia al poble, format per persones iguals, però ell és millor i pot perdurar en el poder utilitzant polítiques que ens recorden els dictadors més espantosos de la historia i fa que ens preguntem: fins a on podrà arribar Chávez? De moment ha utilitzat la censura i l’empresonament per causes ideològiques. Fins i tot podríem dir que s’ha aprofitat d’un poble indefens per pujar al poder. És com si un nen ha estat maltractat tota la vida i de cop se’l tracta com un ésser humà, la persona que ho faci serà vista com un heroi, quan en realitat és una persona normal. Chávez ha fet això, comportar-se correctament, res més, per aquest fet no cal idolatrar-lo tant ni pensar que és únic. Només caldria no deixar que mai més ocupés el poder algú pitjor que ell, però si el poble que va ser maltractat té l’oportunitat de seguir votant-lo sempre ho farà i mai tindrà l’oportunitat de veure que hi ha més persones bones, fins i tot millors.

Herois emmascarats

L’orgull americà convertiria una imatge trista en positiva

Els americans sempre s’han sentit molt orgullosos de ser qui son. Hi ha qui somia en trobar l’amor, una feina apassionant o realitzar un viatge increïble, ells prefereixen convertint-se en herois. Probablement aquesta fotografia que a nosaltres ens transmet tristor al pensar en el patiment de les famílies afganès, en aquest cas un pare atemorit que intenta protegir el seu fill d’un atac del talibans a la província de Marjah, en el sentiment d’impotència i desprotecció que se sent al no tenir força per protegir-te a tu i als teus, per ells és tot el contrari.

Una imatge com aquesta és un crit als futurs herois, simples peons en el joc als que el poder enganya: “si us feu soldats salvareu la vida de la gent indefensa que està per sota de vosaltres, sereu poderosos”. Amb aquest eslògan hom oblida que la guerra és cruel i les persones innocents que hi moren. Per Amèrica la fi justifica la guerra, frase maquiavèl·lica que després va ser defensada per Lenin i aprofitada al màxim per Stalin, que va degradar al poble i eliminar qualsevol que li impedís aconseguir els seus objectius.

Amèrica també es creu el nou Déu i intenta ser omnipresent. Cada cop que hi ha una guerra Estats Units participa i es converteix en la salvadora de la situació per als victoriosos. I cada cop que li ha interessat obtenir uns determinats beneficis no ha dubtat en entrar en acció.

En el seu inici els talibans tenien, en teoria, l’objectiu principal d’imposar la llei islàmica i aconseguir un estat de pau, encara que els mitjans per aconseguir-ho ja son una altra cosa. Els Estats Units els van recolzar i és estrany que ara lluitin en contra seva per defensar els afganesos. De fet, van aprofitar l’incident de les Torres bessones per fer anar el rumor de Osama Bin Laden i començar la guerra, segurament van creure que el nou govern, presidit per Hamid Karzai, seria més fàcil de controlar.

Hi ha dos tipus de soldats, els que lluiten per diners i els que lluiten enganyats. I cap dels dos pensa ni s’estranya per incongruències com que els Estats Units defensin aferrissadament els afganesos, però no dubtin en matar qualsevol ésser vivent que es posi enmig del seu camí en una guerra, això si, sempre de manera intel·ligent, argumentant que disparaven per protegir-se d’un futur atac.

Els arguments d’aquesta Amèrica valenta i tan suposadament lliure, no es diferencien tant dels de la resta de terroristes contra els que lluita, son iguals, però uns no amaguen que son criminals i altres s’amaguen sota una màscara, perquè son herois. Uns herois que un dia et salven i a l’altre et disparen per l’esquena sense saber qui ets.

De tot plegat no es digne d’admirar ni el que es deixa endur ni el que mata sense escrúpols, sinó figures secundaries com l’autor de la fotografia, Goran Tomasevic, que no va armat amb una metralleta, sinó amb una càmera i ens proporciona el plaer de saber què passa al món arriscant la seva vida.

La inoperància espanyola justifica l’Estatut

-->

Davant la situació desesperant en la que es troba el Tribunal Constitucional, tant pel que fa a la sentència de l'Estatut com a la seva renovació, el president del Partit Popular, Mariano Rajoy, ha atribuït la culpa en part a la marginació del PP del procés estatutari i en part a la mala política dels socialistes. Rajoy ha replicat al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i al PSOE que la responsabilitat del bloqueig de la renovació de l'alt tribunal no és del PP, al·legant que al 2008 va presentar al Senat per via de les comunitats autònomes que governa dos candidats per al TC que Zapatero va vetar.

Pel que fa a l’evolució de l’Estatut, de les dues raons que Rajoy ha donat cap sembla tenir sentit. Si es té en compte que el PP està totalment en contra de qualsevol indici d’independentisme per lleuger que sigui, és obvi que estarà contar l’Estatut, cosa que mai ha amagat, i si el PP s’ha trobat marginat encara haurà ajudat a que aquest no en surti més mal parat. Per la mateixa raó el segon motiu no té sentit, ja que els dos candidats que va presentar el PP al 2008 només farien que recolzar les seves idees, és a dir, anar en contra de l’Estatut. Pel que fa a la renovació del Constitucional, és evident que cal fer-la, però renovació vol dir tirar endavant, no tirar enrere, i tampoc sembla lògic que un partit conservador que utilitza la història per recolzar els seus ideals i incapaç de modernitzar-se pugui aportar algun tipus d’ajut.

Tot això no vol dir que el President surti impune de tot això. En el cas de l’Estatut ningú se salva, Zapatero és va limitar a dir que acceptaria el que determinés el Constitucional, però potser caldria posar una data límit o buscar una alternativa. Si el TC no és capaç de posar-se d’acord en allò que afecta a Catalunya, no serà que Espanya ja té prou en governar-se a sí mateixa? Aquesta situació només fa que remarcar la necessitat urgent que té Catalunya de que com a mínim s’aprovi l’Estatut sense cap modificació. Més endavant, i en vista de la inoperància dels organismes espanyols, potser Catalunya haurà de presentar projectes més ambiciosos.

L’excusa olímpica

Avui el president de la Generalitat, Jose Montilla, i els prínceps d'Astúries han rebut el fèretre del president d'honor del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, al Palau de la Generalitat per retre-li una cerimònia civil. Entre els assistents destacats no només s’hi trobaven personalitats polítiques espanyoles sinó també catalanes i totes han estat per un dia d’acord amb una cosa, honorar el difunt feixista per la seva gran aportació a Catalunya i a Espanya. En realitat aquest acte no té res d’estrany, ja que Samaranch no només és una persona amb un currículum laboral impecable, sinó que té una llarga sèrie de reconeixements nacionals i internacionals. I en aquesta democràcia tenir mèrits significa tenir dret a rebre una obra de teatre després de morir.

Potser és veritat que com diu el comunicat de la Generalitat Samaranch, “per la seva continuada actuació ciutadana, cultural i esportiva mereix un just reconeixement universal”, o com han dit alguns polítics, “els catalans no oblidaran la seva aportació a Catalunya”. Però si els catalans no obliden la sort que va tenir Barcelona, tampoc haurien d’oblidar que ja de ben jove va ser afiliat a la Falange Española Tradicionalista i que va tenir una vinculació molt estreta com a dirigent amb l’etapa del franquisme. Aquest fet xoca i de fet crida estrepitosament al costat de la paraula Catalunya.

Per tant, tot i que Samaranch va iniciar la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona en ser anomenat regidor d’esports l’any 1955, es pot considerar català? És evident que no, de fet, fa mal sentir com s’anomena català a un persona que sempre va odiar als catalans. L’únic que es pot considerar és que aquest espanyol va fer una gran tasca per Catalunya. És veritat que va ser el precursor i qui més va contribuir al fet que els Jocs Olímpics se celebressin a Barcelona l'any 1992. També es pot considerar la possibilitat que fos una magnífica persona o que fos intel•ligent i capaç d’aconseguir el que desitjava. Encara que potser simplement podria dir-se que va saber fer bé la seva feina. Però considerar bon català a una persona feixista sembla un acudit dolent.

És estrany que a Catalunya, on abunden persones amb ideologia catalana, que sempre son atacades i tractades malament pels feixistes i la gent manipulada per les mentides que aquests expliquen, sigui precisament on es faci un homenatge a Samaranch. Potser aquest personatge va ajudar Catalunya política o econòmicament, però no li tenia cap tipus d’estima. Samaranch simplement va saber veure unes possibilitats i aprofitar la situació per aconseguir uns mèrits. Com ell, existeixen milers de persones competents i professionals, pel que tota aquesta parafernàlia no calia.

Israel mata sense mirar

-->

-->

Avui entra en vigor la llei israeliana que permetrà deportacions massives dels palestins de Cisjordània. Amb aquesta llei l’estat d’Israel no només trenca les normes internacionals per posseir armes  il·legals, sinó que viola la Quarta Convenció de Ginebra, que prohibeix la transferència forçosa de població i la deportació en territori ocupat. Aquesta llei injusta se suma al tracte cruel que reben els palestins als punts de control dels jueus, un fet que es duu a terme des de fa anys i que es pot veure, en part, al documental “Checkpoint”. Encara que la realitat que hi ha darrere la pantalla és molt més crua i no dura una sola hora, sinó que és el dia a dia de tots els palestins. 

Aquest mateix matí els jueus han mort quatre militants palestins prop la franja de Gaza amb l’excusa que pretenien atacar-los, però cap soldat jueu ha pres mal, un fet estrany tenint en compte les suposades intencions dels àrabs, que a més de no anar armats s’han vist atacats per tot un grup de soldats israelians amb carros blindats i un helicòpter.

Els palestins no tenen cap tipus de protecció, pels semites qualsevol excusa és bona per tirar-los un tret al cap. Els jueus maten sense mirar, ja siguin dones o criatures innocents, assassinades per una cultura racista, egoista i insensible que només sap defensar-se dient: “potser eren terroristes”. És difícil raonar qui té raó en aquest conflicte, però el que si és segur és que l’únic capaç d’acabar amb la vida de centenars de persones per eliminar un “possible terrorista” és un terrorista de veritat: Israel. 

La violència no es pot justificar, però davant dels crims que cometen els jueus, no és estrany que cada cop més palestins radicals s’uneixin a Hamàs. Com pot mantenir la racionalitat una persona aïllada, incomunicada de la seva família, membres de la qual han mort sense motiu? La vida ja no té sentit per als palestins i l’únic que domina les seves ments és l’odi cap a una cultura destructora que li ha robat la terra on sempre ha viscut, el desig d’acabar amb ella i la impotència de no poder-ho fer.