Font: CCCB |
L’exposició
Souvenir
té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren
gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol
record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a
Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació.
No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot
passaria una estona agradable.
L’exposició
Souvenir. Martin Parr, fotografia
i col·leccionisme es pot veure al
CCCB
fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits,
on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del
món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins
i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la
tècnica sinó en el caràcter cutre general.
De
seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van
convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no
es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva
cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les
atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners
en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la
ment.
De
fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta
segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on
dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors
plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt
com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de
149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten
sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports,
vaixells, rentadores).
El
comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres
de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una
reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent
diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon
col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer
observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la
seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el
punt de vista que pren el fotògraf.
A Classe
turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o
portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on
el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser
ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten
falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una
part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb
imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme
de masses es podran identificar fàcilment.
A Barcelona,
apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la
situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després
d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals,
res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs
turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per
a tothom.
Dos
conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen
que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i
amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix
en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats
típics de diferents zones.
Al
final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una
recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr
en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar
més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un
desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures
i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel
cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?
Pels
que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita
col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.
L’aparent
desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en
enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una
única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió
a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de
tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de
la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en
visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant
per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més
que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els
d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.