Diari d’una becària: un primer dia desastrós

Algú em va dir una vegada que Gran Hermano era divertit però no omplia, i que un llibre d’història no era divertit però sí que omplia, que aquestes dues sensacions no es podien confondre. Malauradament, en el món del periodisme la gent fa unes barreges que espanten... i molts cops la professionalitat desapareix per deixar barra lliure a la diversió. 

Per mi si el periodisme és divertit millor, però sigui el que sigui el que tractis, fins i tot una notícia curiosa, l’has de tractar amb total rigor.

Si et prens la feina com una diversió potser seràs molt feliç, però acabaràs dient coses com que un nen xinés s’ha escapat de casa per anar a buscar la seva àvia a “la veïna”, quan en realitat, si llegeixes la notícia original amb atenció era “a la regió veïna d’un poble determinat.” 

També pots celebrar amb alegria i en directe davant d¡un munt d’oients que el nen hagi trobat l’àvia, i que la becaria, sense cap ànim de deixar-te en ridícul però no volent faltar al principi de la veritat especifiqui que no la va arribar a trobar mai perquè després de caminar 150km el va trobar la policia.
És més, la becaria es mossega la llengua i es guarda per ella el fet que el nen va ser traslladat a l’hospital d’urgències, ple de ferides del viatge i cremades del sol. No passa res! Això és un programa divertit on no es pot parlar de res seriós. Però la becaria no pot evitar de pensar: “com pot ser que facin broma amb aquest pobre nen i que no hagin sabut ni copiar i enganxar una notícia correctament?” 

És clar que de coses poc professionals n’hi ha moltes més. Com dir-li a la becaria que prepari dues seccions de 10 minuts i citar-la a la reunió d’equip de dilluns per explicar-les i mirar com es faran... I que després de dies de preparació arribi dilluns i li diguis que la reunió es farà dimarts, i que dimarts no aparegui ningú... i li demanis que el dia de l’estrena vingui a treballar una hora abans... i que quan arribi, tothom hagi anat a prendre un cafè. 

No és un guió d’humor dolent, ni tampoc acaba aquí. Per si fos poc, quan per fi tothom arriba, li dius a la becaria que només vols una secció del tema del dia, que les altres dues... bé... ni les menciones... i la becaria pensa en les hores que li ha dedicat... i en les persones a les que ha demanat el favor de concedir-li una entrevista i que igual que ella han donat el seu temps per sortir a la ràdio o simplement per fer-li un favor. 

Però és igual: somriure i assentir Laura, somriure i assentir... Quan arribis a casa escriuràs sobre això i expulsaràs tota la teva indignació. Ara posa bona cara i saluda amb un somriure que comença el programa. 

I això és només una part del que passa en un programa d’estiu. Quan fa calor la professionalitat desapareix per deixar lloc al riure més estúpid, i la gent des de casa no té cap problema en escollir la diversió, encara que aquesta s’inventi la informació i amagui una becaria decebuda a la qual no paren de nombrar perquè potser es pensen que així estarà contenta de cobrar 2 euros l’hora.

Panxa plena, moda i festa a 0 euros

Sopar de gratis amb música i veure una desfilada de moda és possible. Per increïble que sembli cada dijous el club Suite 191 ofereix un sopar de forquilla a tots els seus convidats.

Les portes s’obren a les 8:30 i els que ho vulguin poden visitar el “mercadillo”, unes 8 paradetes de cosmètica, estètica i moda, entre d’altres, que ocupen la banda de la dreta de la sala. Qui ho vulgui podrà fins i tot pagar i fer-se un massatge o preguntar-li a la pitonissa que li depara el futur.

Una altra opció és prendre una copeta o una cervesa a la barra. I els que no es vulguin gastar un duro poden simplement asseure’s al sofà o xerrar una estona, ja que la música sona a un nivell adient per conversar.

Cap a les 10 de la nit comença el sopar. Evidentment no es tracta d’un restaurant; qui vulgui menjar en una taula ha de pagar, però els que no tinguin inconvenient en engrapar drets i vulguin gaudir de la gratuïtat, segur que gaudiran de l’aventura.

Els cambrers van deixant safates cada 5 minuts: pa amb tomàquet i pernil o formatge, amanida de pasta, fideuà… cadascú agafa un platet i se’l plena com pot. Els primers plats s’acaben ràpid, hi ha qui fins i tot empeny per aconseguir un bon tros.

Després de la cursa d’omplir-se la panxa ràpid  per no perdre el següent plat, comença la desfilada. Els que han tingut sort aprofiten per descansar i fer un foradet a la panxa. Altres han decidit que ja no poden més.

Cada setmana una marca de roba diferent ensenya les seves novetats que després ofereix a preu de cost als que ho vulguin. La desfilada dura uns 20 minuts, pel que encara que no es sigui un amant de la moda, no es fa pesat i acaba de seguida.

Llavors molta gent queda sorpresa: el sopar no es limitava a la primera part; arriben els plats forts: paella, pollastre arrebossat, broquetes de marisc, mandonguilles amb formatge… fins i tot pastís de xocolata de postres. Els que havien estat més lents tenen l’oportunitat de menjar amb més tranquil·litat i sense baralles.

Al final la gent està tipa i contenta, els que ho vulguin ja poden anar a dormir, i pels que no estiguin cansats la música puja i comença la festa!

Aquesta activitat es repeteix cada dijous i per entrar de manera gratuïta cal contactar amb el seu promotor, Xavi Casamitjana, per facebook, mail (xavi.rrpp@hotmail.es) o telèfon:639 41 90 92.

Tot i ser un local que demana dress code “fashion and elegant” l’únic requisit per entrar és no anar amb roba d’esport.  Tant l’edat com l’estil de la gent que hi va són molt variats.

Amb amor o sense ens fem un fart de riure

Alguna vegada has pensat que trencar amb la parella pot ser divertit? Els creadors d’aquest curt tenen clar que sí. I és que l’amor és estúpid i pot provocar situacions irreals com la d’aquesta historia: Mensaje post-itivo

Una mica més arriscat i no apte per a tots els gustos és aquest, que demostra que amb l’amor cal anar amb compte i no sempre deixar-se portar pels sentiments: Los gritones

I acabem amb una història que segur us sonarà, la de la persona perfecta, l’amic ideal, fidel, disponible sempre que es necessita... I per acabar-ho de rematar en aquest cas es tracta d’un heroi, que tot i arriscar la vida mai aconseguirà cap premi de la princesa. Es tracta del final de Super Mario i la seva decepció en ser rebutjat sexualment:

Avui va de ruptures

La recepta per tirar endavant després de trencar una relació important no la sap ni el millor cuiner del món. És un procés que cadascú cou a un ritme diferent, alguns de manera més o menys creativa.

Avui us presento un curt que tracta precisament d’això: Lo que tu quieras oir i té com a ingredient clau l’ús de la imaginació per tal de conservar l’orgull:

I de parelles irreconciliables, a un retrobament “amorós” repugnant, un curt que deixa als ex pel terra i prova que allò de más vale malo conocido que bueno por conocer és completament erroni. Un novio de mierda et farà veure que no val la pena donar una segona oportunitat a qui no s’ho mereix.

Journalism sets us free

Some people see the news as something interesting. I don’t. Although it can be curious, the main feature of the news is that it sets us free. We need to know what politicians are doing with our money, what is happening around the world and what can we do about it.

We can vote but we are far from free. The lack of education and disinterest of some of the population makes them unable to decide properly not only who would be a good representative, but also what to do with their lives.

Our ignorance is what makes us slaves of tricksters. And the first ones are the media. I know journalists who admit having received someone’s call saying: “Write down these words, this will be in that part of the news.”

As journalists we want to do our job, but as workers we follow orders. As we are not free, it is our duty to fight for it. We can write all the information people need to decide in a simple language which is easy to understand.

Unfortunately, some people are more interested in gossip. And someone has to write these stories as well. This is something we have to live with.

There is also a funny part in some soft news. For example, sports can make people happy. If there is a huge economical crisis, but your favourite team wins a match, your life does not seem so tragic for a while.

And making readers happy is good for the news company. No matter what people ask for, sports or famous people, we should give it to them: spoil our readers. In exchange they eventually will read something really significant. And we will have our reward because our news will be read.

Maybe people only appreciate journalists who risk their lives or appear on television. But for me, the important thing is bringing the news to the population. And now with the internet we are more prepared than ever.

Slow and difficult, unappreciated most of the time, lacking jobs nowadays… this is the work I like. I love being useful even if nobody is aware of it, even if I need to have two jobs. Because this is not really a job; it is a way of life, something you only know deeply inside. And I hope I never lose this because it is what makes me going on.

Souvenir. Martin Parr: Intercanvi d’experiències per reflexionar sobre la comercialització del turisme

Font: CCCB

L’exposició Souvenir té un gran atractiu: tots aquells que portin un souvenir no només entren gratis, sinó que en finalitzar l’exhibició podran intercanviar-lo per qualsevol record que hagi deixat un altre visitant. Amb una postal lletja d’un viatge a Irlanda a la mà estava decidida a endur-me una bonica figura per decorar l’habitació. No tenia res a perdre, el regal ja el tenia assegura’t, i potser fins i tot passaria una estona agradable.

L’exposició Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre. Comença amb el conjunt Autoportraits, on apareix el mateix Martin Parr en diferents estudis de fotografia d’arreu del món i en fotografies de diferents tipus: clàssiques, originals, trucades, fins i tot en blanc i negre... Indignada vaig pensar que la gràcia no està en la tècnica sinó en el caràcter cutre general.

De seguida em vaig adonar que la intenció és molt més profunda. Les imatges em van convidar a rememorar moments de la meva infància. Tot i ser professionals, no es distingien massa de les típiques màquines que per tres euros posen la teva cara a qualsevol part del món o les fotos que venen a les sortides de les atraccions. Vaig preguntar-me per què de petita insistia tant en malgastar diners en aquestes xorrades. Aquest no seria l’únic interrogant que em vindria a la ment.

De fotografies vaig anar a parar a una estranya maleta plena de postals. Aquesta segona part la complementa un curt Les Carabiniers (1963) on dos nois tornen d’un llarg viatge amb tots els tresors del món... tresors plasmats en postals. Una cita ben triada de Susan Sontag cataloga el conjunt com “el botí de l’experiència”. I a continuació es pot veure una selecció de 149 postals agrupades en 30 conjunts d’allò més diversos, alguns transmeten sentiments per ells mateixos (guerres) i altres no tenen sense propi (aeroports, vaixells, rentadores).

El comissari, Juan Pablo Wert i el seu equip han aconseguit reunir diferents obres de Parr per relacionar la fotografia i el col·leccionisme i a la vegada fer una reflexió sobre el turisme. Per fer-ho, es presenta el fotògraf prenent diferents rols dins la fotografia. Si al primer conjunt era protagonista i al segon col·leccionista de postals, seguirà sent autor identificat per acabar sent un mer observador. La familiaritat de les imatges fa que sigui fàcil posar-nos a la seva pell i immediatament entrem en un estat de reflexió que varia segons el punt de vista que pren el fotògraf.

A Classe turista i Allò que cal veure es mostren turistes fent fotografies o portant objectes de record. Són imatges artístiques i informatives alhora, on el mateix fotògraf coneix el sentiments de les persones protagonistes, podria ser ell mateix. Les imatges expliquen la realitat, tot i que algunes es noten falsejades, la imatge és exagerada o està trucada per tal de mostrar només una part de la realitat. Hi ha una barreja de fotografies degudament preparades amb imatges banals. Tots aquells que en algun moment hagin format part del turisme de masses es podran identificar fàcilment.

A Barcelona, apareixen els turistes dels quals molts cops ens fem un tip de riure. Però la situació estratègica del conjunt, que em va agafar just després d’identificar-me amb turistes despistats, va fer que els veiés com a iguals, res de riure. El comissari aprofita aquesta part per remarcar que els llocs turístics han acabat sent centres de culte, un producte comercial estàndard per a tothom.

Dos conjunts fotogràfics més també duen un missatge directe. Les platges critiquen que sovint un dels records és el simple bronzejat que mostrem a familiars i amics quan arribem d’unes vacances a la costa. I El menú turístic incideix en el caràcter efímer de les experiències a partir d’imatges de begudes i plats típics de diferents zones.

Al final de la sala les fotografies es complementen amb la decoració. Trobem una recreació de la llar de l’artista i col·leccionista malagueny Juanjo Fuentes. El propi Parr en presenta la seva mirada amb un seguit de fotografies, tot i que em va resultar més curiós contemplar les obres en viu, va ser com entrar en la intimitat d’un desconegut. El mareig provocat per l’aparent ordre sense sentit de les figures i elements va fer que la meva ment encara es fes més preguntes: Què passarà pel cap d’aquesta persona? Quin significat tindran tantes “andròmines”?  

Pels que se sentin atrets per aquesta invasió de la intimitat també hi ha una petita col·lecció de Martin Parr: Objectes de la cultura de masses.

L’aparent desordre de l’exposició i la pobre il·luminació de la sala (que se centra en enfocar les obres) transforma el cap de l’espectador en un laberint amb una única sortida possible, divagar entorn la idea que envolta l’exposició. Una reflexió a la que no s’arribaria si les sèries es veiessin per separat. I el millor de tot és que Wert no dóna una resposta, sinó que aconsegueix que cadascú surti de la sala amb la seva pròpia conclusió. La meva va materialitzar-se en visualitzar els objectes preciosos que hi havia al final de la mostra, esperant per ser intercanviats. Vaig mirar la meva postal i vaig somriure. Res valia més que aquell tros de paper ple de records, farcit dels meus sentiments i no els d’un altre. A la meva vida ja no hi caben més trastos sense sentit.